dijous, 15 d’abril del 2021
UNA BOMBA AL JARDÍ: NOU LLIBRE DE POESIA D'OLGA XIRINACS
dissabte, 11 de maig del 2019
ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS, HOMENATGE
NACRES I PETXINES
Sento de nou la tarda de les platges,
l'aigua arrossega petites imatges
canten les ones amb veu diferent.
Sobre el meu pit dibuixes noves rutes,
silenci de morts blanques, diminutes,
rastre calcari cisellat pel vent.
Les mans acosten nacres al ribatge,
sense paraula, inventes un paisatge
nimbat de calidesa transparent.
Ni principi ni fi no s'endevinen,
jo sé que hi són, i que, como tot, declinen,
però l'etern comença a ser present.
Olga Xirinacs, Suite Marítima (1987)
dijous, 18 d’octubre del 2018
NÚRIA MÍNGUEZ (1936-2018), COMIAT




diumenge, 6 de setembre del 2015
LES FRÀGILS PARAULES, NOU LLIBRE DE POEMES
dilluns, 11 de maig del 2015
HOMENATGE DELS BLOGS A OLGA XIRINACS (11/05/2015)
M'endreço el senderó
davant de casa.
He rasat les roderes,
he espedregat
i he cremat l'argelaga.
De fet abasto el món:
sense parets,
sense crestalls de vidre
i a les voreres, mansoia,
jau la força del vent
quan desperta la terra.
Cremo fulles i branques,
i aquest fum de la tarda
somriu al Déu
que m'ha esperat de sempre
a punta de capvespre.
Olga Xirinacs, Llençol de noces (1978)
dijous, 18 d’abril del 2013
CÈLIA SUNYOL/ CÈLIA SUÑOL
dilluns, 26 de setembre del 2011
En nom de dona, programa de Ràdio Burjassot
dilluns, 30 d’agost del 2010
Margalida Caimari i Vila
Enyorança (1870, fragment)
En aquest poema tracta el tema de l'emigració a Cuba, una dona recorda el marit, que no veu créixer els fills, i el crida al retorn, malgrat que continuïn sent pobres.
Digues-me lluna agradosa,
on és l'espòs amat?
Digues-me si se'n recorda
de n'Aineta i los infants;
Digues-li tu ara que el veus,
que jo no el puc oblidar,
pensant quan vindrà lo dia
que mos ulls lo esguardaran.
Quan sent sa nina que riu
i lo ninet veig jugar,
tota plorosa jo pens:
si son pare los miràs!
....
Lo lliri de Valldemosa (1874, fragment)
Mallorca n'és una perla
enrevoltada del mar,
altes muntanyes li guarden
sos hermosos comellars.
Tant con n'és bella mallorca
l'estimen los balears;
tant com l'estimen els paga
amb los rics fruits de sos camps,
los ametlers abundosos
i los antics olivars.
Creixen amb verda esponera
tarongers i figuerals...
....
A Miramar (1877, fragment)
Vall hermós, ple d'harmonies,
on les fonts de clares aigües
fan remor,
On lo sol daura la terra,
on l'aucell als matins alça
cants d'amor...
No som mare mesquina (1882, fragment)
Ja no som mare mesquina!
Mig rient tota contenta,
quan nasqué na Margarida,
mirant-la gojosa deia:
Ai, que som de venturosa!
mare de dues filletes,
si en tenc una de malalta
l'altra endolcirà mes penes...
.....
Ai, que en som de venturosa!
Ja de res puc tenir enveja,
perquè los nins no m'agraden
com m'agraden les ninetes.
No desig hereu a casa,
elles seran mes hereves;
i per fer-les venturoses
jo patiria contenta!
.............
dijous, 26 de febrer del 2009
D'Arenys, Teresa

Teresa d'Arenys pertany a una generació molt interessant pel seu capteniment vital, implicació política i vida apassionada. Oficialment he trobat sobre ella aquestes dades:
Teresa d'Arenys (M. Teresa Bertran Rossell, Arenys de Mar, 1952) és autora dels reculls poètics: Aor (Premi Amadeu Oller 1976), Onada (1980) i Murmuris (1986), entre d'altres; de la traducció Dos rèquiems de Rainer Maria Rilke (1997) i de les adaptacions de poesia tuarega: La requesta i el refús (1996) i Tuareg, Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar (1999).
L'any 2000 publica la novel·la El quadern d'Agnès Solà i el mateix any obté el V Premi de Reconeixement a la Creació Poètica, Cadaqués a Quima Jaume pel llibre Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar.
Podeu trobar-ne aquí moltes més. M'agrada aquest pseudònim 'd'Arenys', com fan els frares caputxins que es posen com a cognom el lloc d'origen. Teresa d'Arenys va marxar d'Arenys però hi va tornar i al seu poble és molt reconeguda. Llàstima que no ho sigui més a nivell general, recordo un temps en el qual es parlava força d'ella i dels del seu temps, i dels llibres del Mall, i del PSAN, i de poesia, i de poetesses. Sembla que només ha aconseguit sobreviure en el record Maria Mercè Marçal, i encara. Però n'hi ha moltes més. Considerant que va gaudir de contactes literaris profunds amb personalitats com el mateix Foix, crec que tindria moltes coses per explicar-nos en horari de màxima audiència.
COLORS D'AMOR
Adéu, amor, les campanes s'adormen
i a dins de tu i a dins de mi la nit
i la tardor compten silents les hores
que ja han passat, per negar-ne l'oblit.
Serem demà i a prop de mi tu plores
perquè no vols i jo no vull la fi;
del cel, amor, en pengen rares cordes
i ens dón la mà un elf d'anhel diví.
El cos tot nu, la pell lila de lluna,
els mots sagrats i amor encara més,
el foc que encenc, que fa clara la runa
del món sencer, i el primer i l'últim bes...
trenquen el temps com si trenquessin
vidre,
lluny de l'abans i més lluny del després.
Primavera 1974 (publicat dins Aor, 1976)
MEDITERRÀNIA
Recita'm versos en llatí tardà
o no seré la teva presonera.
Despenja sobre meu la cabellera
d'un vent humit... No penso somiar.
Tampoc no sento cap desig i en va
cerco notar-te, terra, més lleugera;
com més t'estimo més m'ets estrangera,
el teu infant es mor sense plorar.
Se'n va tot sol, entre ceps, a temptar
un déu, si hi fos, encara prou cruel,
i prefereix per amant l'infidel,
i es dóna tot, bell com és, al forà.
Avui, recita'm versos, timonera,
conta'm el què serà, el què se n'era.
1979 (només publicat en antologies)
dimecres, 10 de desembre del 2008
Joana Raspall, molt més que una 'clàssica' escolar
LA NIT
La nit no m'espanta
que és com llana flonja;
m'abraça, i em deixa
colgat de tebior.
Quan el sol apunta
color de taronja
ella s'acomiada
tot fent-me un petó.
Avui parlaré, recuperant escrits d'altres blogs, d'una veterana autora catalana de poesia i de moltes altres coses. Joana Raspall, bibliotecària i escriptora, amb molts anys i molts poemes, és un clàssic a les nostres escoles. És autora també, en col·laboració amb altres persones, de diccionaris imprescindibles i meravellosos. Crec que li ha passat com a molts autors i autores de novel·les juvenils i infantils, que no han aconseguit el reconeixement que mereixen, encara que tenen premis, publicacions i que han dinamitzat la vida cultural del país en molts fronts.
Joana Raspall és de Sant Feliu de Llobregat, ciutat de les roses. La seva ciutat li va reconèixer la tasca proposant-la per a la Creu de Sant Jordi. Els infants de les nostres escoles han llegit molts poemes d'aquesta autora, poemes senzills, petits fragments de vida i de paisatge, recollits en llibres i també en webs de poesia per a petits i grans. Els seus reculls de poesia per a adults costen de trobar. La seva poesia infantil, però, no és només infantil, sinó per a tothom, poesia del moment, de l'objecte, de la tendresa. Crec que va ser durant aquestes darreres festes de Nadal que vaig sentir, pel ràdio, un infant que recitava, molt bé per cert, Si haguessis nascut... Potser molts poetes d'aquests tan elitistes, agosarats, estripats i avantguardistes que corren per la nostra petita pàtria no valoren aquests poemes o, encara pitjor, els obvien, com a una obra menor i de poca ambició. Per a mi és un nom més per afegir a l'esplèndid estol de senyores, senyorasses, de la nostra literatura catalana, sotmesa sovint a les mesquineses derivades del fet de tenir poc 'mercat' i que, pel que fa a les dones, encara es troba amb més problemes per a poder-se difondre. Ahir vaig fer un repàs pel fons de la biblioteca Joan Oliver i vaig constatar que no tan sols les antologies 'obliden' les dones sinó que trobar llibres de poesia de dones catalanes, més enllà de les habituals, és una tasca molt i molt difícil.
Copio les dades 'oficials' de l'autora a la viquipèdia:
Ha col·laborat habitualment en revistes locals i fou promotora del premi Martí Dot de poesia de Sant Feliu de Llobregat. És medalla d'or de la Ciutat de Sant Feliu de Llobregat. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.
El rostre de Joana Raspall m'inspira la mateixa admiració que el d'Abelló, la bellesa de la maduresa activa, de la vellesa en plenitud, un mapa de la vida que, amb tanta cirurgia estètica i d'altres manipulacions diverses que el nostre temps propicia, per tal de semblar jove, té tendència a desaparèixer engolit per la mesquinesa del nostre temps.
Per casualitat he conegut fa un temps una filla de Joana Raspall, excel·lent pintora i excel·lent persona, em va fer molta il·lusió.
dimarts, 9 de desembre del 2008
Montserrat Abelló: longevitat intel·ligent

Ahir veia per la televisió una actriu força coneguda que fa una obra de teatre enguany, si no arriba a ser per la veu ni la reconec, algú l'ha enredat i la botoxat de forma absurda i maldestre. No és l'única, sembla que convertir la cara en una màscara absurda és la moda d'avui, pel que fa, sobretot, a les actrius. I, en canvi, que n'és, de bella, la vellesa natural, aquest mapa del temps al rostre, en el qual s'hi poden llegir tantes coses no dites! Això he pensat en penjar aquesta imatge magnífica de Montserrat Abelló.
Marxaré per
dijous, 4 de desembre del 2008
Clementina es diu, Clementina es deia...


Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona, 1889-1976) ha estat l'afortunada poeta (veient el panorama) que mai no obliden les antologies convencionals, suposo que a causa d'haver estat l'esposa de Carles Riba. La crítica literària la situa dins la poesia postsimbolista, moviment que neix cap al 1915 per a renovar el noucentisme i de fet, ja abans de casar-se l'inclouen en una antologia de l'època. Filla també d'argenter, el 1916 es va casar amb el poeta Carles Riba, però la seva poesia sembla més propera a un altre dels grans noms de l'època, Josep Carner. El meu admirat Ricard Salvat recordo que en les seves classes de la universitat, allà pels primers setanta, parlava del poeta que neix i del poeta que es fa i de com quan es reuneixen ambdues condicions s'arriba a l'excel·lència, per a ell Riba era un poeta que 's'havia fet' però Clementina era genuïna, poeta des de sempre. El primer llibre publicat per Arderiu va ser Cançons i elegies (1916), al qual van seguir títols com Sempre i ara (1946), que havia guanyat el premi Joaquim Folguera el 1938, És a dir (1958) o L'esperança encara (1969).
Clementina em dic,
Altre temps jo fui
Però un any s'enfuig
Del cel de l'amor
Clementina em dic,
Antologies
Segurament si es publiqués una antologia de Poesia Masculina dels Països Catalans ens quedaríem una mica sorpresos (i sorpreses). Quan es fan antologies restringides a algun sector humà és perquè aquell grup resulta minoritari, singular, una mica raret, vaja. O bé perquè es vol remarcar algun tipus de fenòmen social, o donar a conèixer autors novells. Antigament eren molt freqüents i populars (populars en àmbits restringits) les antologies universitàries. A partir del moviment que està generant Violant de Bru, per exemple, amb la propera trobada de blogaires poetes, es podria endegar una antologia de poetes i poetesses amb aquesta característica específica, ser bloggers.Les antologies de dones responen a una necessitat i a un oblit, és clar. D’antologies de poesies de dones, recents –més o menys- n’he trobat tres, fins ara. La més actual, encara que amb una temàtica determinada, és Eròtiques i despentinades, 129 poemes eròtics, escrits per 69 dones (¡!), i reivindica el component eròtic de la poesia femenina. Ha estat editat per Arola. Els drets de la primera edició s’han cedit a l’Associació de Dones contra la violència familiar i els de futures edicions es donaran a diferents associacions també de dones, associacions que, per cert, no sé si en treuran gaire rendiment d’aquesta aportació.
Una altra antologia es Antologia de poesia catalana femenina, de Carme Riera, de l’any 2003, amb unes belles il·lustracions d’Eulàlia Sariola, editat per l’Editorial Mediterrània, recull l’obra de quinze poetes, totes elles remarcables.
Una altra antologia, la més extensa, és Contemporànies, antologia de poetes dels Països Catalans, de 1999, a cura de Vinyet Panyella, editada pel Mèdol a través de l’Institut Català de la Dona. És una antologia més extensa, força actual encara i ben estructurada, molt interessant.
En tots els casos com es pot veure, petites editorials, uns certs suports institucionals i bona voluntat. Encara em sorprenc quan fullejo antologies més o menys actuals, editades per grans grups editorials i m’hi trobo quatre gatetes. Em temo que de vegades hem de fer un esforç, estic pensant que jo mateixa, si hagués dedicat aquest blog a ‘Poesia’ en general, és possible que hagues caigut en el parany d’anar esmentant senyors, que són els qui més ‘sonen’ i més fàcils de trobar per tot arreu. No vol dir això que no n’hi hagi molts, també, de marginats, oblidats, inèdits i injustament bandejats del primer prestatge de la cultureta, ep. Però, vaja, la diferència, considerant l’època en què vivim, és immensa.
dimecres, 3 de desembre del 2008
Dolors Monserdà

Dolors Monserdà (1845-1919) va ser una gran excepció en el seu temps, perquè escriure i fer activisme cultural dirigit a la dona ja era, en èpoques passades, una heroïcitat, malgrat la protagonista agosarada fos de classe alta i no es considerés, de moment, de nació oprimida. Només cal recordar la bronca que li cau a la pobra Regenta clarinesca quan, de joveneta, descobreixen que escriu poemes... a la Mare de Déu. No és estrany, doncs, que Salvà, per exemple, se sentís fins i tot una mica avergonyida de les seves aficions. Monserdà, a més, no es va limitar a escriure quatre poesies, sinó que va tocar tots els gèneres i va desenvolupar una gran tasca periodística.
Monserdà va néixer al carrer de la Palla, al cor de la ciutat de Barcelona. Va tenir un germà pintor, Enric Monserdà, biografiat per Feliu Elies, un gran, immens, oblidat també. La pintura era, en aquella època, el motor de la migrada cultureta catalana d’aleshores i Monserdà va poder conèixer molts personatges importants d’aquells anys, a les tertúlies del seu germà: Milà i Fontanals, Frederic Soler, Vilanova, Marià Aguiló, Clavé, Monturiol...
En una publicació dirigida per Clavé hi va començar a escriure, cap al 1862, els primers versos i també alguns articles com ara un sobre l’abolició de l’esclavitud. En aquelles tertúlies va conèixer Josepa Massanés, poetessa tarragonina avui també força oblidada, més gran que ella. Monserdà es va casar el 1865 amb l’argenter Eusebi Macià, el seu pare també era argenter. Els joiers formaven una certa aristocràcia menestral a la ciutat, fet aquest que queda molt ben explicat a novel·les com ara Mariona Rebull, d’Ignaci Agustí. Va tenir quatre fills, dos dels quals van morir de petits. Dolors, que va néixer el 1892, es va casar amb Puig i Cadafalch i Angelina, dos anys més jove, es va casar amb un advocat.
Monserdà va escriure poesia, narrativa, teatre. Va estrenar un parell d’obres al Romea. Catalunya es trobava immersa en l’optimisme una mica fràgil de la Renaixença. En aquella època trobem altres dones escriptores, totes elles dedicades a la poesia, i de les quals costa avui recuperar textos: la mencionada Massanés, a qui més endavant Monserdà va biografiar, Victòria Penya d’Amer, Pilar Maspons i Labrós, Joaquina Santamaria i Ventura, Agnes Armengol, Manuela de los Herreros, Margairda Caimari...
Va participar en els Jocs Florals, plataforma literària i fins i tot política de la Renaixença. Escrivia molt i de pressa, tenia una activa vida cultural i una gran projecció social. Va guanyar molts premis en aquests certàmens, encara que no la van arribar a fer mestra en Gai Saber. Va presidir però els Jocs el 1909, any en el qual Víctor Català irromp en la literatura catalana amb Solitud. Les dues escriptores van ser molt amigues. Sorprèn el volum de les seves col·laboracions en publicacions diverses, cosa que ha fet que se la considerés la primera dona de rellevància en el periodisme català. Molts articles eren de temàtica social i política, des d’una òptica conservadora però avançada: Entre els publicats a «La Renaixensa»: "La producció de la dona" (1879), "La veritat sobre l'exposició universal de Barcelona" (1888), "Les senyoras i el lliurecanvi" (1881), "Les víctimes del treball" (1882), "Lo restabliment del divorci a França" (1884), "Los catalans i l'aprovació de l'article 15" (1889), "La qüestió obrera" (1891), "La calamitat de lo barato" (1895). Entre els de «La Veu de Catalunya», destaquem: "Una orientació sobre el problema dels captaires" (1906), "Els rellogats" (1918).
La creixent importància de la novel·la va fer que Monserdà es prengues com un repte i una obligació escriure’n. La producció novel·lística s'inicia amb "La Montserrat" (1893). Més endavant, "La família Asparó" (1900), "La fabricanta" (1904) i "La Quitèria" (1906). Uns anys més tard, "Maria Glòria" (1917) i, pòstumament, "Buscant una ànima" (1920). Monserdà escrivia també contes, alguns dels quals s'apleguen en el recull "Del món" (1908) publicat en dos voluments per la Biblioteca Popular de l'Avenç.
Monserdà situa els seus personatges en un temps i un espai coneguts, els seus, els de la societat barcelonina de la segona meitat del XIX i inicis del XX i ens forneix d'un valuós testimoni dels usos socioculturals de la burgesia barcelonina. Les protagonistes són, especialment, les dones, burgeses, menestrals o obreres que viuen problemàtiques relacionades amb el seu entorn social i conflictes derivats de la seva condició de dones. Els escenaris són, essencialment, barcelonins: Ciutat Vella, l'Eixample, els barris més suburbials, i els espais on es desplacen els barcelonins: les torres -Sarrià, Sant Gervasi-, els balnearis d'estiueig -Larrua/Caldetes-, els nous espais cap on es desplacen les fàbriques -Sant Martí de Provençals... Les seves dones responen sovint a dos arquetipus, un és el model tradicional de dona més frívola que no comprèn la realitat i, l’altra, la dona intel·ligent, amb formació, capaç d’administrar bens i negocis.
En els darrers anys de la seva vida es dedicà plenament a la fundació i direcció, d'ençà el 1910, del Patronat per a l'Obrera de l'Agulla, obra en la qual es va materializar el seu compromís social amb un dels sectors de dones més desafortunats, el de les cosidores, ofici aquest, el de l'agulla, que encara continua força menystingut i mal pagat. La tasca del Patronat pretenia, a grans trets, afrontar la problemàtica originada pel treball a domicili, la la producció que es feia a casa, en què s'ocupava mà d'obra femenina, sense horaris, a preu fet, un preu que depenia dels intermediaris i de les fluctuacions de la temporada. Dolors Monserdà intentà, amb el Patronat, omplir les temporades baixes en un taller propi, amb la finalitat d'assegurar les vendes i els encàrrecs a les associades, així com un seguit de serveis com borsa de treball, assistència mèdica gratuïta, fils i cotó a preu de fàbrica... Alhora, la Lliga de Compradores s'encarregava de sensibilitzar les dones per tal que no compressin en establiments que es nodrien dels productes de l'explotació, amb la qual cosa van sorgir les llistes blanques d'establiments. També es preocupaven del progrés cultural de les cosidores. La mateixa Monserdà els dirigí nombroses conferències. Una mica el que fan avui algunes associacions a favor del mercat just o de rebutjar productes fets per infants explotats.
Aquesta tasca inspirà la novel·la, "Maria Gloria", testimoni de la coherència entre el seu pensament i les seves actuacions. Va recollir les seves diees a obres com "Orientacions per a la dòna catalana" (1909), on aplega el seu pensament i les seves reflexions al voltant del paper social de la dona. Monserdà en teoria seguia les consigners de l’educació cristiana, la família com a base de la vida, el paper tradicional de la dona com a mare i esposa per damunt d’altres activitats, la pàtria idealitzada, a la qual cal contribuir amb sacrifici i exemplaritat (el seu lema era LLAR, ART, PÀTRIA, DÉU). De fet, la seva aportació pràctica va molt més enllà de les seves pròpies idees convencionals.
Dolors Monserdà va morir a Sarrià el 31 de març de 1919, mentre Barcelona es trobava paralitzada per la vaga de la Canadenca. Les il·lusions generades en aquella època d'eufòria cultural i de grans problemes socials s'esberlarien molt aviat.
LO RETORN
La tartana s'és vinguda,
los infants ja hi salten dins.
¡Adéu siau, esplais alegres
dels clars dies de l'estiu!
D'aquell aplec de belleses,
avui, no en resta altre encís
que els pilots de fulles seques
que el vent passant fa cruixir.
La verdor de camps i vinyes
poc a poc s'ha esgrogueït;
i les flors ja no hi gallegen
per les vores dels camins.
Ja no es veu penjar dels arbres
lo fruit ros i el flonjo niu;
sols dins son pelló de punxes,
la castanya hi branda humil.
Per entre boires polsoses
resten planures i cims;
i el poblet i la parròquia
s'esfumen sota un cel gris.
Tot s'esborra; tot s'allunya;
tan sols, entre mig dels pins,
s'esguarden les parets blanques
de l'ermita del Sant Crist.
Del Sant Crist que tantes voltes
he pregat per los qui estim...
que al braç de la jove mare
m'hi deixa veure un nou fill.
dimarts, 2 de desembre del 2008
Pròleg informal
Vaig pensar que no tindria massa feina, segur que, com en tants altres casos, existia alguna antologia que recollia, amb les mancances habituals però de forma seriosa, l'aportació poètica de les senyores al context divers de la literatura catalana.
Però no va ser així. Només vaig trobar dos llibres específics, una antologia breu de Carme Riera i una altra sobre poesia eròtica femenina, més recent. Les antologies més extenses i utilitzades, en general, parlen d'una o dues poetes o poetesses.
Per això he decidit endegar aquest blog, una mena d'antologia desordenada i desorganitzada, on aniré parlant de dones i poesia sense pressa, recollint la tradició i també l'actualitat dels blogs, on es poden trobar molts bons poemes de persones que potser no han publicat res, o poca cosa, en paper convencional. Parlar d'alguna poeta no vol dir que no en torni a parlar en una altra ocasió, per cert. La tria no respon als meus gustos personals, només pretenc aplegar una mica de la gran diversitat existent en la literatura catalana, pel que fa a la poesia escrita per dones d'abans i d'ara.
El fet és que no he estat mai partidària de la discriminació positiva, em semblava que les coses rutllarien soles, a la llarga, però veig que no és així. Fa poc en un diari hi havia un interessant debat sobre ensenyament, camp professional de majoria femenina, però els tertulians convidats eren quatre senyors i una senyora. He estat jurat en alguns certàmens poètics i la participació femenina és molt alta, però també hi ha moltes bones cuineres, perruqueres i modistes i després, ja se sap on va la fama, per regla general.
En general, en el camp literari hi ha suposats secundaris i secundàries que, com en el teatre, són tan bons o millors que els protagonistes. Així és el món. Si a més ets una dona, encara tens més números per fer de secundària in seculae seculòrum. Amén. Ah, de tant en tant també parlaré de dones de més enllà, castellanes i de la resta del món, 'poetes convidades', vaja.






