Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura catalana. Mostrar tots els missatges

dijous, 15 d’abril del 2021

UNA BOMBA AL JARDÍ: NOU LLIBRE DE POESIA D'OLGA XIRINACS






Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) és l’escriptora en actiu més veterana i reconeguda de la Literatura Catalana. Ha escrit narrativa per adults, contes, narrativa per a joves, assaigs, llibres sobre viatges i poesia per a infants i per a adults. La poesia de Xirinacs té un gran nivell i és, encara, relativament poc coneguda, més enllà dels cercles d’admiradors constants i devots d’una escriptora que ha obtingut tots els premis importants del país, amb l’excepció, incomprensible, del Premi d’Honor.

Malgrat la seva edat i alguns problemes importants de salut, Xirinacs manté un blog a la xarxa i continua publicant de forma constant. Fa un any vam poder llegir un llibre deliciós, El Rec (Cossetània, 2020), en prosa però ple de poesia, sobre els seus records d’infantesa i a l’entorn dels canvis que, de forma inevitable, el temps comporta en les nostres vides, en el paisatge i en el conjunt de la societat.

L’editorial Stonberg, en la seva recent col·lecció Zura, que aplega l’obra de poetes i pintors, ha publicat el darrer llibre de poesia de Xirinacs, una petita joia, molt ben presentada, amb una evocadora coberta de l’artista Ton Sant. Com la mateixa autora comenta a la contraportada no és un llibre d’enyoraments, sinó d’actualitats. No és un refugi, sinó un desig de força per tirar endavant.

El record, la nostàlgia, poden esdevenir una teràpia, una defensa en contra dels temps difícils que patim, encara més incòmodes quan es tenen molts anys i sembla fàcil deixar-se portar per l’enyorament o la tristor. Per sort la poesia, la pintura, la música, esdevenen consols lligats a la creativitat i a la necessitat d’expressar sentiments pregons, amarats de l’experiència assolida.

Els poemes es reparteixen en quatre parts. A la primera, que dona nom al volum, Bomba al jardí, l’autora evoca una d’aquelles bombes oblidades, encara perilloses, que restaven abaltides després de la tragèdia de la guerra. Una mena de metàfora dels riscos que de petits i joves entomem amb una certa inconsciència. Els poemes d’aquesta part evoquen una infantesa llunyana, objectes, moments puntuals que resten a la memòria.

La segona part, Entre tu i jo, evoca l’absència de la parella, els records amorosos, la solitud a la qual ens aboca la manca d’algú amb qui s’ha compartit una gran part de vida i del qual tan sols ens en resten el records, lligats a músiques, instants, objectes i detalls precisos, fixats per sempre a la nostra supervivència en solitud.

Les dues darreres parts, Paisatges i Marineres, ens remeten a la natura, a l’entorn estimat, a viatges i personatges habituals en l’obra de l’autora, com és el cas de la pintora Rosalba Carriera, o a les visions de Venècia. A Marineres hi sura l’ombra mítica de l’Holandès Errant i del que la seva figura llegendària ens suggereix.

No és fàcil comentar un llibre de poesia, els poemes no comencen i acaben, com una novel·la. És possible que Una bomba al jardí és llegeixi d’una tirada la primera vegada, perquè els poemes son tan bonics que no els pots deixar. Després hi tornarem, de forma més reposada, potser sense seguir cap ordre, i segurament en cada ocasió trobarem detalls que ens havien passat per alt, suggeriments, detalls precisos, petites fotografies artístiques lligades als sentiments i a la intimitat de la poeta.

En aquests dies a prop de Sant Jordi ens ensopeguem amb un gran nombre de recomanacions literàries de tot tipus, és fàcil que aquesta petita joia passi una mica desapercebuda, seria una llàstima. És aquest un llibre per tenir, llegir, rellegir i regalar. Olga Xirinacs és professora de piano, ha fet treballs plàstics relacionats amb el collage i té una gran cultura, lligada a la seva formació i a l’experiència que tan sols poden donar els anys, les moltes lectures, la intel·ligència i la sensibilitat. Tot això es palesa en les imatges poètiques d’aquests poemes colpidors.


dissabte, 11 de maig del 2019

ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS, HOMENATGE








NACRES I PETXINES


Sento de nou la tarda de les platges,

l'aigua arrossega petites imatges

canten les ones amb veu diferent.


Sobre el meu pit dibuixes noves rutes,

silenci de morts blanques, diminutes,

rastre calcari cisellat pel vent.


Les mans acosten nacres al ribatge,

sense paraula, inventes un paisatge

nimbat de calidesa transparent.


Ni principi ni fi no s'endevinen,

jo sé que hi són, i que, como tot, declinen,

però l'etern comença a ser present.


Olga Xirinacs, Suite Marítima (1987)

dijous, 18 d’octubre del 2018

NÚRIA MÍNGUEZ (1936-2018), COMIAT

Resultat d'imatges de nURIA MINGUEZ

Acabo d'ensopegar-me amb l'esquela de Núria Mínguez (1936-2018) una d'aquestes escriptores les quals, malgrat tenir un gruix important de publicacions i uns lectors fidels, no ha estat mai gaire visible. La informació sobre els seus llibres i la seva trajectòria, a la xarxa, és relativament minsa.

Resultat d'imatges de NúriaMínguez llibres

Resultat d'imatges de nURIA MINGUEZ

Mínguez, era farmacèutica, com d'altres escriptores importants, i estic pensant, per exemple, en Rosa Fabregat.  Va ser una pionera en el gènere de la novel·la de misteri en català. És estrany que en aquests darrers anys, quan el gènere ha arribat a l'excés, no se l'hagi reivindicat més a fons. La seva és una literatura, en general, molt lligada al país, i els mateixos títols de les novel·les sovint ens evoquen aquesta relació. El seu pare, Joan Mínguez, va ser també un bon escriptor i ella va passar una part de la seva vida a l'estranger. Havia escrit poesia, en els seus inicis, i havia aconseguit uns quants premis importants, com el Ciutat de Palma.


LES FORCES DEL MAL - NÚRIA MÍNGUEZ - PREMI IMMORTAL CIUTAT DE GIRONA 1969 (Libros de Segunda Mano (posteriores a 1936) - Literatura - Narrativa - Otros)
El millor homenatge de comiat que  li podem fer és recuperar alguns dels seus llibres, més de trenta novel·les, tot un llegat literari important que mereix tenir més difusió als mitjans i més reconeixement per part dels especialistes, car jo crec que  Mínguez sí que tenia, com d'altres escriptores, el reconeixement popular d'un públic fidel, de majoria femenina, com sol passar sovint. 

    Resultat d'imatges de NúriaMínguez llibres


    Resultat d'imatges de NúriaMínguez llibres

diumenge, 6 de setembre del 2015

LES FRÀGILS PARAULES, NOU LLIBRE DE POEMES


Tinc a punt un nou llibre de poemes. La primera presentació serà a la biblioteca del meu barri, a la 'Francesc Boix', el dia 29 de setembre a les set però ja continuaré informant sobre els detalls. És un recull molt eclèctic, amb poemes diferents en la forma i el fons. Ep, la coberta és també meva, una aquarel·la. 


dilluns, 11 de maig del 2015

HOMENATGE DELS BLOGS A OLGA XIRINACS (11/05/2015)




M'endreço el senderó
davant de casa.
He rasat les roderes,
he espedregat
i he cremat l'argelaga.

De fet abasto el món:
sense parets,
sense crestalls de vidre
i a les voreres, mansoia,
jau la força del vent
quan desperta la terra.

Cremo fulles i branques,
i aquest fum de la tarda
somriu al Déu
que m'ha esperat de sempre
a punta de capvespre.

Olga Xirinacs, Llençol de noces (1978)

dijous, 18 d’abril del 2013

CÈLIA SUNYOL/ CÈLIA SUÑOL





Fins ara he dedicat aquest blog gairebé en exclusiva a dones poetes però he pensat anar-lo ampliant amb narradores, sobretot amb escriptores de prosa poc conegudes o poc recordades. Fa uns dies escrivia sobre el fet que el Premi d'Honor s'hagi lliurat a quaranta homes i tres dones, durant la seva història. El Sant Jordi de novel·la -amb el seu antecedent immediat, el Joanot Martorell- s'ha donat a deu dones i més de cinquanta homes. Però potser és poc sabut que la primera convocatòria del Joanot Martorell va premiar una dona i en va deixar finalista un altra, eren Cèlia Suñol i Maria Aurèlia Capmany. Crec que paga la pena dedicar una entrada a Suñol, sobre qui també he escrit en el meu altre blog, La Panxa del Bou.




El meu pare era un senyor d'aquell temps. Naturalment, us l'heu d'imaginar amb barba i bigoti. Quan jo el vaig conèixer, la seva barba, el seu bigoti i els seus cabells ja no eren negres, sinó grisos. Amb els anys i molt aviat s'emblanquiren del tot. I tenia un front i uns polsos tan atraients, que era allà, al costat dret, on jo li feia un petó, en dir-li bona nit. 




Ell llegia sempre, a aquella hora. Posava la seva poltrona de costat, a un cap de taula del menjador, per tal que la claror del llum caigués de ple sobre el llibre que ell aguantava dret, davant dels seus ulls. Jo m'apropava pel cantó que no tocava a la taula. I era aleshores que jo posava un bes suau sobre els seus polsos lluminosos. 



Si, durant el dia, algun reny seu ens havia separat, jo m'hi apropava una mica recelosa. Però el papà em mirava, somreia lleugerament i, estrenyent més fort la meva mà, em deia: 

—Soyons, amis, Cinna. C'est moi qui t'en convie... 

(Fragment inicial de Primera part. Barcelona: Aymà, 1948, p. 11-12) 


Primera part és una esplèndida autobiografia on la protagonista no arriba ni als trenta anys. I un amor radiant, profund, neoromàntic, la va fer madurar sobtadament. Perquè gairebé tota la novel·la és una història d'amor on no hi ha intriga, sinó siluetes, fugaces o profundes, de personatges. En el fons Cèlia Suñol fa un estudi d'ànimes, de caràcters, de situacions monòtones o canviants. Diríeu que a l'obra hi ha més reflexió que no pas acció. I l'acció encara es veu menys al llibre de contes. Cèlia apunta, descriu, classifica, sobretot recorda, amb una vivesa i una exactesa com si tot hagués passat abans d'ahir. Quina injustícia s'ha fet amb aquesta escriptora! Fa quaranta anys que la seva obra fonamental -premi Joanot Martorell del 1947- és quasi oblidada i ningú no edita la novel·la inèdita, ni un parell de reculls de contes que són al calaix. Sort que els seus fills vetllen per la seva memòria... Les generacions es cremen, però hi ha escriptors que semblen incombustibles, mentre d'altres són engolits per l'oblit, fins que un crític, un editor, un periodista o un erudit els redescobreixen (...)

(Albert Manent: "Cèlia Suñol, una escriptora entre el somni i la dissort", dins deSemblances contra l'oblit. Barcelona: Destino, 1990, p. 194-202)



Cèlia Suñol va ser la primera guanyadora del Joanot Martorell, fet que ja mereix un reconeixement, més enllà del tema novel·lístic específic. Va ser una dona d'una vida amb molts alts i baixos, es va quedar dues vegades vídua i una existència que podia haver estat plàcida, còmoda i tranquil·la es va veure sotraguejada per la Guerra Civil i les seves conseqüències, tot i que va romandre al país i va poder treballar per a l'Editorial Joventut. Amb poc més de seixanta anys va perdre la vista, a més a més. No sé com devia ser la convocatòria i la participació en aquell premi de l'any 1947, en temps tan grisos i desesperançats. La novel·la de Suñol (ho escric amb 'ñ' perquè així ho escrivia ella aleshores) és autobiogràfica, sobre la seva vida amb el primer marit, un danès de qui es va enamorar i casar i a qui va conèixer en un hotel-sanatori suís car ella estava també malalta de tuberculosi, com ell, que acabar morint a causa de la malaltia, amb trenta-dos anys. Cèlia Suñol era una dona de família nombrosa, culta i ben situada considerant l'època i que va rebre una molt bona educació, gràcies a la qual va poder sobreviure i treballar en temps difícils. 

Cèlia Suñol va començar a publicar en una època difícil. A més de la novel·la va publicar un recull de contes que va quedar finalista del Víctor Català. A les referències sobre la seva vida i la seva obra que he trobat a la biografia de l'AELC i d'on he manllevat els textos i les imatges que incloc en el post hi ha un escrit d'Albert Manent que parla de l'oblit injust que va envoltar la seva mort silenciosa, ja en l'any 1986, ocasió que hauria pogut generar una revisió de la seva figura i dels seus dos únics llibres publicats. Suñol, segons expliquen, va passar a màquina manuscrits d'autors de la represa de la postguerra, com ara Espinàs o Brossa i participava en alguna tertúlia literària, com la del cafè Tèrminus. L'any 1973 es va emetre en castellà, a l'espai dedicat a novel·la de la televisió espanyola, una obra de l'autora, en cinc capítols, amb el títol Dónde quiera que estés.N'he trobat molt poques referències, suposo que devia ser una adaptació de Primera part.



Els fills treballaven i l'escriptora no havia de patir econòmicament. Però als seixanta-un anys va tenir un despreniment de retina. Després en va venir un altre. Als seixanta-cinc Cèlia va perdre la vista. Al cap d'uns mesos, volent superar la invalidesa, hi lluitava sortint, anant al teatre, a veure gent i fins i tot al cinema. La ràdio era el seu consol. A vuitanta anys encara va fer l'esforç d'escriure a màquina amb tots els dits i hi va arribar a escriure cartes. Però els darrers temps Cèlia s'esllanguia, es tornava trista, no parlava gaire. Va morir, gairebé sobtadament, el 1986. L'oblit, que com un vel espès cau damunt de certs escriptors, va fer que se n'anés de puntetes. 



(Albert Manent: "Cèlia Suñol, una escriptora entre el somni i la dissort", dins de Semblances contra l'oblit. Barcelona: Destino, 1990, p. 194-202)

dilluns, 26 de setembre del 2011

En nom de dona, programa de Ràdio Burjassot


El poeta valencià Alfons Navarret m'ha demanat una col·laboració quinzenal en un programa de Ràdio Burjassot, en el qual anirem parlant d'escriptores catalanes poc conegudes o oblidades, d'ahir i d'avui. He començat amb Maria Antònia Salvà, ja que amb aquesta poeta mallorquina vaig iniciar aquest blog. 


Per si pot ser del vostre interès, el podeu escoltar a continuació:

dilluns, 30 d’agost del 2010

Margalida Caimari i Vila






Continuo avui la sèrie dedicada a les poetes mallorquines de la Renaixença, recollides al llibre esmentat al meu blog fa algun temps, del qual he tret gairebé tota aquesta informació.



Margalida Caimari i Vila (Cuba 1839-Palma 1921) era filla d'un emigrant a Cuba. Va tornar a Mallorca encara joveneta i es va casar amb Miquel Bauló i Oliver, d'una família de comerciants rics. La seva bona situació econòmica i el fet d'haver tingut només una filla li van permetre dedicar-se a la poesia i a tertúlies literàries que organitzava a casa seva. Va tenir amistat amb molts intel·lectuals de Mallorca i va llegir poemes a l'Ateneu Popular, el 1869. Va participar també en les tertúlies de can Pons i Gallarza. 


Malgrat haver nascut a Cuba va escriure majoritàriament en català. Pel contingut de les seves poesies es pot percebre que tenia un bon nivell cultural. Es va identificar amb el catolicisme social, propugnat per Lleo XIII i el 1894, ja vídua, es va acostar a associacions obreres catòliques. El seu espòs havia estat un dels fundadors i accionistes de diferents bancs i empreses en les quals treballaven moltes dones com a teixidores. Aquest fet la va fer conèixer la injusta i precària situació de la dona treballadora i dels infants de l'època i va endegar diferents iniciatives dirigides a millorar la seva situació.


La seva poesia s'ha de situar en el context de l'època i de la seva classe social. Reflecteix preocupacions molt importants en aquell temps, com ara l'angoixa que produïa a les dones no tenir un fill mascle, l'esperat hereu o l'emigració, necessària en anys de pobresa. També es important el component catalanista, tan preuat als autors de la Renaixença.


Enyorança (1870, fragment)
   En aquest poema tracta el tema de l'emigració a Cuba, una dona recorda el marit, que no veu créixer els fills, i el crida al retorn, malgrat que continuïn sent pobres.


Digues-me lluna agradosa,
on és l'espòs amat?
Digues-me si se'n recorda
de n'Aineta i los infants;
Digues-li tu ara que el veus,
que jo no el puc oblidar,
pensant quan vindrà lo dia
que mos ulls lo esguardaran.
Quan sent sa nina que riu
i lo ninet veig jugar,
tota plorosa jo pens:
si son pare los miràs!
....


Lo lliri de Valldemosa (1874, fragment)


Mallorca n'és una perla
enrevoltada del mar,
altes muntanyes li guarden
sos hermosos comellars.


Tant con n'és bella mallorca
l'estimen los balears;
tant com l'estimen els paga
amb los rics fruits de sos camps,


los ametlers abundosos
i los antics olivars.
Creixen amb verda esponera
tarongers i figuerals...


....


A Miramar (1877, fragment)


Vall hermós, ple d'harmonies,
on les fonts de clares aigües
fan remor,


On lo sol daura la terra,
on l'aucell als matins alça
cants d'amor...




No som mare mesquina (1882, fragment)


Ja no som mare mesquina!
Mig rient tota contenta,
quan nasqué na Margarida,
mirant-la gojosa deia:


Ai, que som de venturosa!
mare de dues filletes,
si en tenc una de malalta
l'altra endolcirà mes penes...


.....


Ai, que en som de venturosa!
Ja de res puc tenir enveja,
perquè los nins no m'agraden
com m'agraden les ninetes.


No desig hereu a casa,
elles seran mes hereves;
i per fer-les venturoses
jo patiria contenta!


.............

dijous, 26 de febrer del 2009

D'Arenys, Teresa


Teresa d'Arenys pertany a una generació molt interessant pel seu capteniment vital, implicació política i vida apassionada. Oficialment he trobat sobre ella aquestes dades:


Teresa d'Arenys (M. Teresa Bertran Rossell, Arenys de Mar, 1952) és autora dels reculls poètics: Aor (Premi Amadeu Oller 1976), Onada (1980) i Murmuris (1986), entre d'altres; de la traducció Dos rèquiems de Rainer Maria Rilke (1997) i de les adaptacions de poesia tuarega: La requesta i el refús (1996) i Tuareg, Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar (1999).

L'any 2000 publica la novel·la El quadern d'Agnès Solà i el mateix any obté el V Premi de Reconeixement a la Creació Poètica, Cadaqués a Quima Jaume pel llibre Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar.

Podeu trobar-ne aquí moltes més. M'agrada aquest pseudònim 'd'Arenys', com fan els frares caputxins que es posen com a cognom el lloc d'origen. Teresa d'Arenys va marxar d'Arenys però hi va tornar i al seu poble és molt reconeguda. Llàstima que no ho sigui més a nivell general, recordo un temps en el qual es parlava força d'ella i dels del seu temps, i dels llibres del Mall, i del PSAN, i de poesia, i de poetesses. Sembla que només ha aconseguit sobreviure en el record Maria Mercè Marçal, i encara. Però n'hi ha moltes més. Considerant que va gaudir de contactes literaris profunds amb personalitats com el mateix Foix, crec que tindria moltes coses per explicar-nos en horari de màxima audiència.

COLORS D'AMOR

Adéu, amor, les campanes s'adormen
i a dins de tu i a dins de mi la nit
i la tardor compten silents les hores
que ja han passat, per negar-ne l'oblit.

Serem demà i a prop de mi tu plores
perquè no vols i jo no vull la fi;
del cel, amor, en pengen rares cordes
i ens dón la mà un elf d'anhel diví.

El cos tot nu, la pell lila de lluna,
els mots sagrats i amor encara més,
el foc que encenc, que fa clara la runa

del món sencer, i el primer i l'últim bes...
trenquen el temps com si trenquessin
vidre,
lluny de l'abans i més lluny del després.

Primavera 1974 (publicat dins Aor, 1976)

MEDITERRÀNIA

Recita'm versos en llatí tardà
o no seré la teva presonera.
Despenja sobre meu la cabellera
d'un vent humit... No penso somiar.

Tampoc no sento cap desig i en va
cerco notar-te, terra, més lleugera;
com més t'estimo més m'ets estrangera,
el teu infant es mor sense plorar.

Se'n va tot sol, entre ceps, a temptar
un déu, si hi fos, encara prou cruel,
i prefereix per amant l'infidel,
i es dóna tot, bell com és, al forà.

Avui, recita'm versos, timonera,
conta'm el què serà, el què se n'era.


1979 (només publicat en antologies)

dimecres, 10 de desembre del 2008

Joana Raspall, molt més que una 'clàssica' escolar




LA NIT

La nit no m'espanta
que és com llana flonja;
m'abraça, i em deixa
colgat de tebior.
Quan el sol apunta
color de taronja
ella s'acomiada
tot fent-me un petó.


Avui parlaré, recuperant escrits d'altres blogs, d'una
veterana autora catalana de poesia i de moltes altres coses. Joana Raspall, bibliotecària i escriptora, amb molts anys i molts poemes, és un clàssic a les nostres escoles. És autora també, en col·laboració amb altres persones, de diccionaris imprescindibles i meravellosos. Crec que li ha passat com a molts autors i autores de novel·les juvenils i infantils, que no han aconseguit el reconeixement que mereixen, encara que tenen premis, publicacions i que han dinamitzat la vida cultural del país en molts fronts.


Joana Raspall és de Sant Feliu de Llobregat, ciutat de les roses. La seva ciutat li va reconèixer la tasca proposant-la per a la Creu de Sant Jordi. Els infants de les nostres escoles han llegit molts poemes d'aquesta autora, poemes senzills, petits fragments de vida i de paisatge, recollits en llibres i també en webs de poesia per a petits i grans. Els seus reculls de poesia per a adults costen de trobar. La seva poesia infantil, però, no és només infantil, sinó per a tothom, poesia del moment, de l'objecte, de la tendresa. Crec que va ser durant aquestes darreres festes de Nadal que vaig sentir, pel ràdio, un infant que recitava, molt bé per cert, Si haguessis nascut... Potser molts poetes d'aquests tan elitistes, agosarats, estripats i avantguardistes que corren per la nostra petita pàtria no valoren aquests poemes o, encara pitjor, els obvien, com a una obra menor i de poca ambició. Per a mi és un nom més per afegir a l'esplèndid estol de senyores, senyorasses, de la nostra literatura catalana, sotmesa sovint a les mesquineses derivades del fet de tenir poc 'mercat' i que, pel que fa a les dones, encara es troba amb més problemes per a poder-se difondre. Ahir vaig fer un repàs pel fons de la biblioteca Joan Oliver i vaig constatar que no tan sols les antologies 'obliden' les dones sinó que trobar llibres de poesia de dones catalanes, més enllà de les habituals, és una tasca molt i molt difícil.


Copio les dades 'oficials' de l'autora a la viquipèdia:

Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1913) és una escriptora i bibliotecària catalana. Es llicencià en biblioteconomia i el 1932 des de la revista Claror inicià una campanya demanant una biblioteca infantil a Sant Feliu de Llobregat, ciutat on resideix des d'aleshores. Durant la guerra civil espanyola treballà de bibliotecària, tot contribuint a salvar molts exemplars de llibres catalans de la destrucció. Després de la guerra va donar classes de català al seu domicili particular, cosa que continuà fent anys més tard amb l'assessorament d'Òmnium Cultural. Al Primer Congrés de Cultura Catalana formà part de la ponència El llibre de teatre infantil que ocasionà la col·lecció de teatre Edebe catalana.

Ha col·laborat habitualment en revistes locals i fou promotora del
premi Martí Dot de poesia de Sant Feliu de Llobregat. És medalla d'or de la Ciutat de Sant Feliu de Llobregat. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.

El rostre de Joana Raspall m'inspira la mateixa admiració que el d'Abelló, la bellesa de la maduresa activa, de la vellesa en plenitud, un mapa de la vida que, amb tanta cirurgia estètica i d'altres manipulacions diverses que el nostre temps propicia, per tal de semblar jove, té tendència a desaparèixer engolit per la mesquinesa del nostre temps.


Per casualitat he conegut fa un temps una filla de Joana Raspall, excel·lent pintora i excel·lent persona, em va fer molta il·lusió.

dimarts, 9 de desembre del 2008

Montserrat Abelló: longevitat intel·ligent



Ahir veia per la televisió una actriu força coneguda que fa una obra de teatre enguany, si no arriba a ser per la veu ni la reconec, algú l'ha enredat i la botoxat de forma absurda i maldestre. No és l'única, sembla que convertir la cara en una màscara absurda és la moda d'avui, pel que fa, sobretot, a les actrius. I, en canvi, que n'és, de bella, la vellesa natural, aquest mapa del temps al rostre, en el qual s'hi poden llegir tantes coses no dites! Això he pensat en penjar aquesta imatge magnífica de Montserrat Abelló.


Montserrat Abelló (Tarragona, 1918), ha estat poeta i traductora. A més de la seva obra poètica, com Vida diària (1963), Foc a les mans (1990), o Dins l'esfera del temps (1998), premi Crítica Serra d'Or, cal destacar les traduccions de poetes anglosaxones, sobretot de Sylvia Plath. També ha traduït a l'anglès textos de Salvador Espriu i Mercè Rodoreda, entre d'altres. L'any 2002 va reunir la seva obra poètica en un únic volum, Al cor de les paraules, guardonat amb el premi Cavall Verd de poesia del 2003, el premi Quima Jaume de reconeixement a la creació poètica del 2003, i el premi Lletra d'Or del mateix any. Afortunadament, aquest llibre es pot trobar a força biblioteques, per cert. Compromesa amb els moviments feministes des de la dècada de 1970, és autora d'algunes antologies de poesia feta per dones, entre les quals destaca Cares a la finestra: vint dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993). Com se sap, li van donar, i ja era hora, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Considerant la seva edat, és una mostra de com van les coses a casa nostra, on els homenatges te'ls fan quan estàs molt malalt o ets molt vell. I si, a més, ets dona, doncs...

Marxaré per
un llarg camí
ja no hi retrobaré la veu,
l'amic. Aturada en el
camí, desconeixeré
la meva ombra allargada
al portal dels adéus.
La mà estirada plena
de records d'ahir.
I, amb l'esguard fit
a l'horitzó, esperaré
el meu propi retorn.
(Del llibre Paraules no dites)

dijous, 4 de desembre del 2008

Clementina es diu, Clementina es deia...



Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona, 1889-1976) ha estat l'afortunada poeta (veient el panorama) que mai no obliden les antologies convencionals, suposo que a causa d'haver estat l'esposa de Carles Riba. La crítica literària la situa dins la poesia postsimbolista, moviment que neix cap al 1915 per a renovar el noucentisme i de fet, ja abans de casar-se l'inclouen en una antologia de l'època. Filla també d'argenter, el 1916 es va casar amb el poeta Carles Riba, però la seva poesia sembla més propera a un altre dels grans noms de l'època, Josep Carner. El meu admirat Ricard Salvat recordo que en les seves classes de la universitat, allà pels primers setanta, parlava del poeta que neix i del poeta que es fa i de com quan es reuneixen ambdues condicions s'arriba a l'excel·lència, per a ell Riba era un poeta que 's'havia fet' però Clementina era genuïna, poeta des de sempre. El primer llibre publicat per Arderiu va ser Cançons i elegies (1916), al qual van seguir títols com Sempre i ara (1946), que havia guanyat el premi Joaquim Folguera el 1938, És a dir (1958) o L'esperança encara (1969).
Com es sabut, ella i Carles Riba van viure a França fins el 1943 per a després instal·lar-se tots dos a Barcelona i convertir-se en referent de les noves generacions, cosa que també, de forma inevitable, va propiciar una gran incondicionalitat dels sectors de la resistència cultural vers la seva tasca. Cal reconèixer que van ser, i en aquella època resulta admirable, dels darrers en marxar i dels primers en tornar. La seva poesia la va aplegar Arderiu a Obra poètica, Barcelona, Edicions 62, 1973. Clementina Arderiu, de forma inevitable, va quedar en un segon terme i va haver de tirar endavant una família nombrosa. L'època també ho amarava tot plegat de conservadurisme i la religió tenia molt de pes, com es prou sabut. Les confessions de Leveroni recullen alguna anècdota de Carles Riba flirtejant amb ella, sembla que, com deia el seriós Riba, en broma, s'enamorava de les poetesses. Que gent tant seriosa tingués les seves relliscades té la seva gràcia i els fa molt més humans. Que els hagi sortit un nét com en Pau Riba, encara en té molta més i encara els fa més i més humans. Que els fills d'en Pau Riba cantin en castellà ja és el súmmum.


EL NOM

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però un any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi nu
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Antologies

Segurament si es publiqués una antologia de Poesia Masculina dels Països Catalans ens quedaríem una mica sorpresos (i sorpreses). Quan es fan antologies restringides a algun sector humà és perquè aquell grup resulta minoritari, singular, una mica raret, vaja. O bé perquè es vol remarcar algun tipus de fenòmen social, o donar a conèixer autors novells. Antigament eren molt freqüents i populars (populars en àmbits restringits) les antologies universitàries. A partir del moviment que està generant Violant de Bru, per exemple, amb la propera trobada de blogaires poetes, es podria endegar una antologia de poetes i poetesses amb aquesta característica específica, ser bloggers.

Les antologies de dones responen a una necessitat i a un oblit, és clar. D’antologies de poesies de dones, recents –més o menys- n’he trobat tres, fins ara. La més actual, encara que amb una temàtica determinada, és Eròtiques i despentinades, 129 poemes eròtics, escrits per 69 dones (¡!), i reivindica el component eròtic de la poesia femenina. Ha estat editat per Arola. Els drets de la primera edició s’han cedit a l’Associació de Dones contra la violència familiar i els de futures edicions es donaran a diferents associacions també de dones, associacions que, per cert, no sé si en treuran gaire rendiment d’aquesta aportació.

Una altra antologia es Antologia de poesia catalana femenina, de Carme Riera, de l’any 2003, amb unes belles il·lustracions d’Eulàlia Sariola, editat per l’Editorial Mediterrània, recull l’obra de quinze poetes, totes elles remarcables.

Una altra antologia, la més extensa, és Contemporànies, antologia de poetes dels Països Catalans, de 1999, a cura de Vinyet Panyella, editada pel Mèdol a través de l’Institut Català de la Dona. És una antologia més extensa, força actual encara i ben estructurada, molt interessant.

En tots els casos com es pot veure, petites editorials, uns certs suports institucionals i bona voluntat. Encara em sorprenc quan fullejo antologies més o menys actuals, editades per grans grups editorials i m’hi trobo quatre gatetes. Em temo que de vegades hem de fer un esforç, estic pensant que jo mateixa, si hagués dedicat aquest blog a ‘Poesia’ en general, és possible que hagues caigut en el parany d’anar esmentant senyors, que són els qui més ‘sonen’ i més fàcils de trobar per tot arreu. No vol dir això que no n’hi hagi molts, també, de marginats, oblidats, inèdits i injustament bandejats del primer prestatge de la cultureta, ep. Però, vaja, la diferència, considerant l’època en què vivim, és immensa.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Dolors Monserdà





Dolors Monserdà (1845-1919) va ser una gran excepció en el seu temps, perquè escriure i fer activisme cultural dirigit a la dona ja era, en èpoques passades, una heroïcitat, malgrat la protagonista agosarada fos de classe alta i no es considerés, de moment, de nació oprimida. Només cal recordar la bronca que li cau a la pobra Regenta clarinesca quan, de joveneta, descobreixen que escriu poemes... a la Mare de Déu. No és estrany, doncs, que Salvà, per exemple, se sentís fins i tot una mica avergonyida de les seves aficions. Monserdà, a més, no es va limitar a escriure quatre poesies, sinó que va tocar tots els gèneres i va desenvolupar una gran tasca periodística.

Monserdà va néixer al carrer de la Palla, al cor de la ciutat de Barcelona. Va tenir un germà pintor, Enric Monserdà, biografiat per Feliu Elies, un gran, immens, oblidat també. La pintura era, en aquella època, el motor de la migrada cultureta catalana d’aleshores i Monserdà va poder conèixer molts personatges importants d’aquells anys, a les tertúlies del seu germà: Milà i Fontanals, Frederic Soler, Vilanova, Marià Aguiló, Clavé, Monturiol...

En una publicació dirigida per Clavé hi va començar a escriure, cap al 1862, els primers versos i també alguns articles com ara un sobre l’abolició de l’esclavitud. En aquelles tertúlies va conèixer Josepa Massanés, poetessa tarragonina avui també força oblidada, més gran que ella. Monserdà es va casar el 1865 amb l’argenter Eusebi Macià, el seu pare també era argenter. Els joiers formaven una certa aristocràcia menestral a la ciutat, fet aquest que queda molt ben explicat a novel·les com ara Mariona Rebull, d’Ignaci Agustí. Va tenir quatre fills, dos dels quals van morir de petits. Dolors, que va néixer el 1892, es va casar amb Puig i Cadafalch i Angelina, dos anys més jove, es va casar amb un advocat.

Monserdà va escriure poesia, narrativa, teatre. Va estrenar un parell d’obres al Romea. Catalunya es trobava immersa en l’optimisme una mica fràgil de la Renaixença. En aquella època trobem altres dones escriptores, totes elles dedicades a la poesia, i de les quals costa avui recuperar textos: la mencionada Massanés, a qui més endavant Monserdà va biografiar, Victòria Penya d’Amer, Pilar Maspons i Labrós, Joaquina Santamaria i Ventura, Agnes Armengol, Manuela de los Herreros, Margairda Caimari...


Va participar en els Jocs Florals, plataforma literària i fins i tot política de la Renaixença. Escrivia molt i de pressa, tenia una activa vida cultural i una gran projecció social. Va guanyar molts premis en aquests certàmens, encara que no la van arribar a fer mestra en Gai Saber. Va presidir però els Jocs el 1909, any en el qual Víctor Català irromp en la literatura catalana amb Solitud. Les dues escriptores van ser molt amigues. Sorprèn el volum de les seves col·laboracions en publicacions diverses, cosa que ha fet que se la considerés la primera dona de rellevància en el periodisme català. Molts articles eren de temàtica social i política, des d’una òptica conservadora però avançada: Entre els publicats a «La Renaixensa»: "La producció de la dona" (1879), "La veritat sobre l'exposició universal de Barcelona" (1888), "Les senyoras i el lliurecanvi" (1881), "Les víctimes del treball" (1882), "Lo restabliment del divorci a França" (1884), "Los catalans i l'aprovació de l'article 15" (1889), "La qüestió obrera" (1891), "La calamitat de lo barato" (1895). Entre els de «La Veu de Catalunya», destaquem: "Una orientació sobre el problema dels captaires" (1906), "Els rellogats" (1918).

La creixent importància de la novel·la va fer que Monserdà es prengues com un repte i una obligació escriure’n. La producció novel·lística s'inicia amb "La Montserrat" (1893). Més endavant, "La família Asparó" (1900), "La fabricanta" (1904) i "La Quitèria" (1906). Uns anys més tard, "Maria Glòria" (1917) i, pòstumament, "Buscant una ànima" (1920). Monserdà escrivia també contes, alguns dels quals s'apleguen en el recull "Del món" (1908) publicat en dos voluments per la Biblioteca Popular de l'Avenç.


Monserdà situa els seus personatges en un temps i un espai coneguts, els seus, els de la societat barcelonina de la segona meitat del XIX i inicis del XX i ens forneix d'un valuós testimoni dels usos socioculturals de la burgesia barcelonina. Les protagonistes són, especialment, les dones, burgeses, menestrals o obreres que viuen problemàtiques relacionades amb el seu entorn social i conflictes derivats de la seva condició de dones. Els escenaris són, essencialment, barcelonins: Ciutat Vella, l'Eixample, els barris més suburbials, i els espais on es desplacen els barcelonins: les torres -Sarrià, Sant Gervasi-, els balnearis d'estiueig -Larrua/Caldetes-, els nous espais cap on es desplacen les fàbriques -Sant Martí de Provençals... Les seves dones responen sovint a dos arquetipus, un és el model tradicional de dona més frívola que no comprèn la realitat i, l’altra, la dona intel·ligent, amb formació, capaç d’administrar bens i negocis.

En els darrers anys de la seva vida es dedicà plenament a la fundació i direcció, d'ençà el 1910, del Patronat per a l'Obrera de l'Agulla, obra en la qual es va materializar el seu compromís social amb un dels sectors de dones més desafortunats, el de les cosidores, ofici aquest, el de l'agulla, que encara continua força menystingut i mal pagat. La tasca del Patronat pretenia, a grans trets, afrontar la problemàtica originada pel treball a domicili, la la producció que es feia a casa, en què s'ocupava mà d'obra femenina, sense horaris, a preu fet, un preu que depenia dels intermediaris i de les fluctuacions de la temporada. Dolors Monserdà intentà, amb el Patronat, omplir les temporades baixes en un taller propi, amb la finalitat d'assegurar les vendes i els encàrrecs a les associades, així com un seguit de serveis com borsa de treball, assistència mèdica gratuïta, fils i cotó a preu de fàbrica... Alhora, la Lliga de Compradores s'encarregava de sensibilitzar les dones per tal que no compressin en establiments que es nodrien dels productes de l'explotació, amb la qual cosa van sorgir les llistes blanques d'establiments. També es preocupaven del progrés cultural de les cosidores. La mateixa Monserdà els dirigí nombroses conferències. Una mica el que fan avui algunes associacions a favor del mercat just o de rebutjar productes fets per infants explotats.


Aquesta tasca inspirà la novel·la, "Maria Gloria", testimoni de la coherència entre el seu pensament i les seves actuacions. Va recollir les seves diees a obres com "Orientacions per a la dòna catalana" (1909), on aplega el seu pensament i les seves reflexions al voltant del paper social de la dona. Monserdà en teoria seguia les consigners de l’educació cristiana, la família com a base de la vida, el paper tradicional de la dona com a mare i esposa per damunt d’altres activitats, la pàtria idealitzada, a la qual cal contribuir amb sacrifici i exemplaritat (el seu lema era LLAR, ART, PÀTRIA, DÉU). De fet, la seva aportació pràctica va molt més enllà de les seves pròpies idees convencionals.

Dolors Monserdà va morir a Sarrià el 31 de març de 1919, mentre Barcelona es trobava paralitzada per la vaga de la Canadenca. Les il·lusions generades en aquella època d'eufòria cultural i de grans problemes socials s'esberlarien molt aviat.



LO RETORN
La tartana s'és vinguda,
los infants ja hi salten dins.
¡Adéu siau, esplais alegres
dels clars dies de l'estiu!
D'aquell aplec de belleses,
avui, no en resta altre encís
que els pilots de fulles seques
que el vent passant fa cruixir.
La verdor de camps i vinyes
poc a poc s'ha esgrogueït;
i les flors ja no hi gallegen
per les vores dels camins.
Ja no es veu penjar dels arbres
lo fruit ros i el flonjo niu;
sols dins son pelló de punxes,
la castanya hi branda humil.
Per entre boires polsoses
resten planures i cims;
i el poblet i la parròquia
s'esfumen sota un cel gris.
Tot s'esborra; tot s'allunya;
tan sols, entre mig dels pins,
s'esguarden les parets blanques
de l'ermita del Sant Crist.
Del Sant Crist que tantes voltes
he pregat per los qui estim...
que al braç de la jove mare
m'hi deixa veure un nou fill.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Pròleg informal

Tot va començar quan em van encarregar una xerrada per a un centre cívic sobre literatura i se'm va acudir de triar DONES I POESIA A LA LITERATURA CATALANA.


Vaig pensar que no tindria massa feina, segur que, com en tants altres casos, existia alguna antologia que recollia, amb les mancances habituals però de forma seriosa, l'aportació poètica de les senyores al context divers de la literatura catalana.


Però no va ser així. Només vaig trobar dos llibres específics, una antologia breu de Carme Riera i una altra sobre poesia eròtica femenina, més recent. Les antologies més extenses i utilitzades, en general, parlen d'una o dues poetes o poetesses.


Per això he decidit endegar aquest blog, una mena d'antologia desordenada i desorganitzada, on aniré parlant de dones i poesia sense pressa, recollint la tradició i també l'actualitat dels blogs, on es poden trobar molts bons poemes de persones que potser no han publicat res, o poca cosa, en paper convencional. Parlar d'alguna poeta no vol dir que no en torni a parlar en una altra ocasió, per cert. La tria no respon als meus gustos personals, només pretenc aplegar una mica de la gran diversitat existent en la literatura catalana, pel que fa a la poesia escrita per dones d'abans i d'ara.


El fet és que no he estat mai partidària de la discriminació positiva, em semblava que les coses rutllarien soles, a la llarga, però veig que no és així. Fa poc en un diari hi havia un interessant debat sobre ensenyament, camp professional de majoria femenina, però els tertulians convidats eren quatre senyors i una senyora. He estat jurat en alguns certàmens poètics i la participació femenina és molt alta, però també hi ha moltes bones cuineres, perruqueres i modistes i després, ja se sap on va la fama, per regla general.


En general, en el camp literari hi ha suposats secundaris i secundàries que, com en el teatre, són tan bons o millors que els protagonistes. Així és el món. Si a més ets una dona, encara tens més números per fer de secundària in seculae seculòrum. Amén. Ah, de tant en tant també parlaré de dones de més enllà, castellanes i de la resta del món, 'poetes convidades', vaja.