Avui google recorda el 111 aniversari del naixement de Carmen Conde, una gran intel·lectual, poeta i moltes coses més. Com a poeta és extraordinària i mereix més reconeixement del que té. Podeu trobar molts poemes seus a la magnifica web A media voz, així que tan sols en reprodueixo un i goso fer-ne una versió en català.
En la tierra de nadie
En la tierra de nadie, sobre el polvo
que pisan los que van y los que vienen,
he plantado mi tienda sin amparo
y contemplo si van como si vuelven.
Unos dicen que soy de los que van,
aunque estoy descansando del camino.
Otros "saben" que vuelvo, aunque me calle;
y mi ruta más cierta yo no digo.
Intenté demostrar que a donde voy
es a mí, sólo a mí, para tenerme.
Y sonríen al oír, porque ellos todos
son la gente que va, pero que vuelve.
Escuchadme una vez: ya no me importan
los caminos de aquí, que tanto valen.
Porque anduve una vez, ya me he parado
para ahincarme en la tierra que es de nadie.
A la terra de ningú
A la terra de ningú, damunt de la pols
que trepitgen aquells que van i aquells que venen,
he plantat la meva tenda sense empar
i contemplo si van i si tornen.
Uns diuen que sóc dels que van,
tot i que estic reposant del camí.
Uns altres 'saben' que torno, encara que calli;
i la meva ruta més encertada no la dic pas.
Vaig intentar demostrar que allà on vaig
es a mi mateixa, tan sols a mi mateixa, per tenir-me.
I somriuen en escoltar, ja que tots ells
son la gent que va, però que torna.
Escolteu-me una vegada: ja no m'importen
aquests camins d'aquí, que valen tant.
Perquè vaig caminar una vegada, ja m'he aturat,
per aferrar-me a la terra de ningú.
