Avui google recorda el 111 aniversari del naixement de Carmen Conde, una gran intel·lectual, poeta i moltes coses més. Com a poeta és extraordinària i mereix més reconeixement del que té. Podeu trobar molts poemes seus a la magnifica web A media voz, així que tan sols en reprodueixo un i goso fer-ne una versió en català.
Al meu blog en castellà, Caracteres ocultos, podeu llegir una entrada que li he dedicat.
En la tierra de nadie
En la tierra de nadie, sobre el polvo
que pisan los que van y los que vienen,
he plantado mi tienda sin amparo
y contemplo si van como si vuelven.
Unos dicen que soy de los que van,
aunque estoy descansando del camino.
Otros "saben" que vuelvo, aunque me calle;
y mi ruta más cierta yo no digo.
Intenté demostrar que a donde voy
es a mí, sólo a mí, para tenerme.
Y sonríen al oír, porque ellos todos
son la gente que va, pero que vuelve.
Escuchadme una vez: ya no me importan
los caminos de aquí, que tanto valen.
Porque anduve una vez, ya me he parado
para ahincarme en la tierra que es de nadie.
A la terra de ningú
A la terra de ningú, damunt de la pols
que trepitgen aquells que van i aquells que venen,
he plantat la meva tenda sense empar
i contemplo si van i si tornen.
Uns diuen que sóc dels que van,
tot i que estic reposant del camí.
Uns altres 'saben' que torno, encara que calli;
i la meva ruta més encertada no la dic pas.
Vaig intentar demostrar que allà on vaig
es a mi mateixa, tan sols a mi mateixa, per tenir-me.
I somriuen en escoltar, ja que tots ells
son la gent que va, però que torna.
Escolteu-me una vegada: ja no m'importen
aquests camins d'aquí, que valen tant.
Perquè vaig caminar una vegada, ja m'he aturat,
per aferrar-me a la terra de ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada