Jèssica Roca (Granollers, 1975), es caracteritza per escriure una poesia d'estil directe, amb un marcat accent íntim i sovint d'arrel autobiogràfica. El seu primer recull de poemes publicats ha estat Imprescindible oxigen. Anteriorment havia publicat el llibre de relats Cinc dones de veritat i la novel·la Ni un gram. Manté un parell de blogs a la xarxa, un dels quals La bústia groga.
Alguns poemes:
CANADÀ (al meu pare)
Entre la Badia de Hudson i les Rocalloses
Allà s'instal·lava sovint la teva mirada.
Des de nen, desig incomplet i un somni etern.
Cavalcaves pels verds foscos dels arbres i les cascades
Pensant-te un sioux sense extingir.
Una gran pau recorre l'estança,
I assossega la llum que et queda.
Hi ha un aire, pare,
Que des del Winnipeg fins a Terranova
Arriba encara per recordar-te.
Les aigües grises com els teus ulls
I el blanc dels cims com els teus cabells.
Després queda el silenci,
El del teu somriure
Recorrent Canadà amb el pensament.
Arrels
M'interessa la vida mes que les paraules
Els carrers sense transitar més que els accents
Les confusions a destemps més que les puntuacions
Escolta: EXPLOSIÓ de riallades!
La llàgrima viva que provoca el sanglot
L'alliberament després de la desesperació
La pregunta per incomprensió
Més que la resposta per ignorància.
M’interessen les ARRELS
De la gent, dels edificis, del volcà quan no és magma I les estrelles que ens arriben.
Les onades abans de fer soroll
El fantasma que es passeja per un somni I el pensament després de ser molècula.
La saviesa de l’instint
Les mans abans de ser grafit I els forjats quan ja no són ferro.
Després només quedarà la mirada.
De la corda, unes notes
I al seu darrere, les arrels que en són la melodia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada