dijous, 28 de maig de 2020

M. MONTSERRAT BUTXACA FERNÁNDEZ





M. Montserrat Butxaca Fernández, nascuda a Puig-reig una nit de Sant Joan de 1962. De formació autodidacta, és vicepresidenta de l’associació literària “Pensaments i paraules” i membre d’altres grups vinculats a la poesia i la creació literària, com el Festival de poesia Vila de Gironella o el grup de lectura poètica VadeVers. Actualment cursa el grau de Llengua i Literatura a la UOC.

Ha publicat vuit llibres de poesia i ha estat inclosa a l’antologia Eròtiques i despentinades, La terra sagna i Les baules que falten. Li han musicat poemes Teresa Borràs, Maria Rosa Ribas Monné i Jordi Vilaprinyó del Peruggia, d’aquest autor les partitures dels poemes L’alba i el El bes publicats per l’editorial Boileau a Dos poemes.  És Mestre en Gai Saber pels Jocs Florals de Calella 2015.


BLOG DE L'AUTORA: 
Els Oracles del Silenci


LLIBRES PUBLICATS

1999 - Els oracles del silenci - Barcelona – Ed: Institut Català de la Dona
2002 - Quan visquis als ulls de Penèlope - Vallgorguina - Ed: Associació Cultural Vallgorguina
2008 - Cartografia d'un naufragi - Perpinyà – Ed: Òmnium Cultural
2010 - Dunes de safrà - Palma de Mallorca – Ed: Lleonard Muntaner
2011 - Versos de sal - Valls – Ed: Cossetània
2013 - Angle de deriva - Palma - Ed: Moll
2015 - La casa de la vida - Lleida – Ed: Pagès
2018 - Jardins d'hivern - Calldetenes - Ed: Cal Siller

OBRES PREMIADES

1997 - Caterina Albert i Paradís per Els oracles del silenci
2002 - Narcís Saguer de poesia de Vallgorguina per Quan visquis als ulls de Penèlope.
2007 - Francesc Català de poesia de Perpinyà per Cartografia d'un naufragi.
2009 - Jocs Florals de Torroja del Priorat per Els paradisos imperfectes.
2010 - Pare Colom, d'Inca per Dunes de safrà.
2010 - Ciutat de Tarragona Ramon Comas i Maduell de poesia per  Versos de sal.
2011 - Francesc Martí Queixalós per Les andanes del silenci
2012 - Flor Natural als Jocs Florals de Calella.
2013 - Viola als Jocs Florals de Calella.
2013 - Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí per Angle de deriva.
2014 - Finalista al premi Josep Grau i Colell per Pell de terra
2014 - Jordi Pàmias per La casa de la vida.
2014 - Englantina als Jocs Florals de Calella
2015 - Premi Carme Morera Rusinyol de poesia per En la mar bella dels naufragis
2017 - Jacint Verdaguer de poesia per Jardins d'hivern.




Foto: Presentació Jardins d’hivern a la llibreria Papasseit


SELECCIÓ DE POEMES


MAR DE SOLITUDS

Perdudes, les ones, i antigues ja
no recorden el solc
de l’adéu, ni la brisa infla amb insomnis
les vels del retorn.
Sis mil cels nous, s’estellen
desolats als ulls glaucs de les gavines
(desert de verds i blaus
en incommensurable solitud).
Els records són al ventre
dels peixos, versos ferits a les xarxes
pels pescadors d’oblits.

Les petjades d’Ulisses
s’empassen, cada albada, infinites
el sol de la badia.

Del poemari Quan visquis als ulls de Penèlope

ON TOTS ELS VAIXELLS
S’ANOMENEN SOLEDAT

Cap clau pot obrir la nit
del desamor, les llanternes
dels records són llunes fosques
que clivellen falsos panys
a la mirada, i alteren
la cartografia apresa
de memòria, pels nàufrags,
que foren, altra hora, falsos
navegants de les paraules.
Tant se val si descobreixes
els secrets del laberint,
els carrers amb nom de vent
menen a un port desolat,
on el temps amarra oblits
i treu verdet l’aigua en calma.

Al mar llunyà i tenebrós,
on van a morir les velles
sirenes, tots els vaixells
s’anomenen soledat.

Del poemari Versos de sal



HIVERNACLE

No diré com n’és de buit
l’hivernacle de les flors,
els adjectius són plantats
en terra erma, i han colgat
el rec per on es filtraven
els teus dits de pluja neta
fins l’arrel.
Quin vent hostil
n’ha manllevat les finestres
com el corb els ulls d’un mort?
No hi ha llàgrimes al cel
d’altres jardins, sinó pol·len
que duu llavor dels teus lliris.
Sota tones de deixalles
l’olla convertida en test
imprevist, és xopa i sagna
rius d’òxid, terra endins.

Del poemari Versos de sal



PERVERSIONS

Silencis de portes que es tanquen
de fonts que s’assequen, d’ocells
que no sobreviuran l’estiu.
Silencis que parlen de set,
d’exòtics jardins que es mustiguen,
de dunes que avencen com ones
perverses, sobre el mapa absurd,
on exiliaren els cecs
la memòria dels camins.
Silencis que es poden llegir
a les fosques i de través,
sobre la pell fosforescent
de tots els cadàvers onírics
que s’acomoden en l’insomni.
Silencis de tristos amants
cordats a les potes d’un banc
al cementiri e la boira,
de parracs que foren mordassa
i manlleva un vent foraster
que diu: –no callis més i atura’t,
descobreix-te davant la lluna
d’un aparador, posa’t rostre
a la mirada...dóna’t Nom.         

Del poemari Dunes de safrà


ATZAR

Amb fil de seda ordeixen les mans
sanefes d’estranya simetria,
com un presagi de llum a l’ombra
espessa de rústecs canemassos.

Així en d’altres mans, tindrà l’atzar
el present d’un esguard sense excuses,
la ventura de perdre’s brancatges
endins, d’un jardí entre boires, o
vagar pels meandres de l’enigma,
i interrogar el blanc nu del llenç, on
tot és dit i tot resta per dir.

Del poemari Angle de deriva



CAMINS DE SORRA

Les cases núbies no tenen sostre,
déus foscos ploren estels
pels passadissos, i la nit pon ous
de lluna per omplir els nius
saquejats dels cocodrils.
Les cases núbies no tenen sól,
les dones escombren l’arena, a l’alba,
i la deixen uniforme
com un papir a punt per ser escrit.
També nosaltres agranem els ulls
després de les llàgrimes i provem
de llegir en l’iris els solcs
excavats per l’enyor, com fan els nubis
a la sorra amb els camins
sense retorn que hi deixen les serps.

Del poemari La casa de la vida



CLEPSIDRA

Del geni veneren els savis l’hora
del dubte, la incertesa que es pot beure
l’aigua d’una clepsidra.

No oblidis que has vist vessar-se per l’erm
la set i la ignorància.
El cec guarda a les mans oceans d’aigua.

Del poemari La casa de la vida



CIRERERS AL JARDÍ

Compto rengles de cirerers, vermells
de conte, vel·leïtosos i onírics,
suspesos al blanc arbrat de la pluja.

Fes silenci, mentre la mà dibuixa
el jardí perfecte, i s’omplen les branques
amb fruits que mai s’arribin a podrir.

Del poemari Jardins d’hivern

Cap comentari: