dimarts, 19 de maig de 2020

MONTSERRAT ALTARRIBA I VILARASAU


onatges: Montserrat Altarriba




Montserrat Altarriba i Vilarasau , va néixer a Cabrianes (Sallent). 

Poeta autodidacta, enamorada de la paraula, ha conreat la poesia des de joveneta. 

Ha estat, durant molts anys, assídua del grup literari de Poesia Viva de la Cova del Drac. 

És membre del Raïm de Poesia d’Artés. 

És Mestre en Gai Saber. 

Col·laboradora en revistes literàries, llibres col·lectius, programes radiofònics i recitals de poesia. 

Membre de diferents jurats de poesia, entre els quals el Caterina Albert i Paradís de l’Associació Catalana de la Dona. 

Durant un temps ha organitzat el Premi Josep Fàbregas i Capell, de la vila de Sallent. 

Ha aconseguit diversos premis i accèssits en concursos de poesia de les contrades catalanes. 

Forma part de l’Organització del Festival de Poesia Vila de Gironella. 

S’ha endinsat molt tímidament en el món de la narrativa amb diversos contes infantils, iguanyant el segon premi de Narrativa Infantil, Biblioteca de Sallent 1993. 



Té publicats 7 llibres de poesia:

De sobte s’alça un mur ran de mirada.

Tornassols.

Llum de posta.

Una imatge i dos poetes.

Egipte al vèrtex de l’esplendor.

Amb sabates de pluja.

SALLENT – El salt lent del temps.




ANTOLOGIA


VEREMA

Recordes, amor, el jorn aquell, quan

embadalits de zel, prop de la parra

tastàvem dolçaines de picapoll?

Recordes aquell gust a la geniva

i el desenfrenament agut del llavi

mossegant el raïm de l’altre llavi?

Inventàvem sabors nous amb el tast

ensucrat d’un bagot de grans de mel.

Encesos d’un alè canicular

sustentàvem la tarda de promeses

sota d’un cel que ens mirava indulgent.

Després, ens recollíem, tancant

els finestrons a les corrents adverses,

i fèiem l’amor, abraçats com mai,

amb la llepolia enganxada a la gola,

transportats, no dèiem res.

No hi havia paraules.

La sallentina Montserrat Altarriba guanya el Certamen Literari de ...


MIGDIADA

Sigues el meu coixí mentre la nit s’enfila.

M. Rosa Font i Massot 


Sigues el meu coixí mentre la tarda avança,

sigues somni amantíssim de les hores llunyanes

i el meu respir enardirà el repòs,

i tornarem a ser l’estrofa monorima

d’aquell poema teu i meu, d’aquell espasme

que ens va trasbalsar el cos, de la punxada

que ens travessà la nit per omplir-la d’estrelles.

Deixa que s’impregni de zel la migdiada,

que la cambra s’inundi del batec de la sang,

i els secrets dels amants rebentin les temples

de l’horabaixa encenent fogueres a l’horitzó.

Deixa’m agafar el son,

Abraçada al coixí dels teus braços.

M’adormiré en la tarda blava dels teus ulls,

i navegaré per les nines humides

delitant-me d’abrilats colors.

Resseguiré rutes fressades per les estrelles,

rebolcant-me en abismes de llum.

M’amararé de la saba salada

perduda en el llac transparent del llagrimall.

Clouràs les parpelles, i em quedaré

dins de la tarda blava dels teus ulls

per sempre.


AMB SABATES DE PLUJA. ALTARRIBA, MONTSERRAT. 9788415269274 La Llar ...
TARDA

Vinc d’ajudar a ben morir la tarda.
Climent Forner


El camí és ple d’un silenci abstracte.

No refilen els ocells, el vent s’aclofa

en un desmai cadenciós, vora la bassa

ni un sol raucar de granota,

ni la frisança de la papallona

trenca el mutisme d’aquest instant.

Una mística solitud inunda els sembrats;

s’escampa una suavíssima sentor de blat

en un vaivé compassat que endolceix

el ulls de l’ermità. A poc a poc, el sol

acluca el seu immens esguard

darrere els pollegons del Pedraforca,

i la tarda sucumbeix a una mort lenta

que s’arrapa al mirall blau.



Tímidament, sento la teva mà damunt la meva,

i amanyago l’estel que m’il·lumina el vespre.




VESTIT

...quan les llengües de flama es repleguin

En el nus coronat de foc

I el foc i la osa siguin u.

T. S. Eliot


He embastat cada jorn amb el teu nom

brodat a la butxaca del destí.

Cosint la pell dels dies he arribat

a fer-me un bell vestit, apedaçat de records.

L’escot entreveu una claror llunyana

d’aquell estiu abrivat, de l’embriaguesa

de la canícula enervant.

He rematat la vora amb pètals de la rosa

que em floreja prop del cor.

He atacat els fils de les guspires de goig,

perquè no se m’escapi

l’or d’aquella tarda que guardo

als plecs de la memòria.

I saps?, encara avui el

vestit em cenyeix la cintura. 



S'0MPLE LA NIT


S’omple la nit de la nit més agresta;

núvols de plors enfarfeguen

un cel sense pupil·la.

Rostres, rostres i més rostres, burlant-se

del crit patètic de la son.

Fredes suors corglaçant-me les mans, la sang,

la sang agònica, malferida de nit.

Es gangrenen passions

entre vànoves càlides;

i el teu nom,

l’únic nom que preval dins l’obscur,

martelleja el meu cap,

demanant-me el per què i els motius

de l’insensible destí que ens separa.


PREC

Sols a través del temps el temps és conquerit.

T. S. Eliot



He invocat el Déu de la meva infantesa,

aquell Déu de mel i confitura

que estroncava fal·leres

i reprimia l’anhel.

Li he demanat que em torni la innocència

que em va prendre.

Ara ja conec les espines de l’arç,

i l’engany, i la falsia; ara,

ja sé esperar l’esperança

en un temps sense temps.

Sé que sóc sense ser, i que deliro

eternitats de present.

Sé que sé sorprendre’m el gest

quan sóc o no sóc.

Que busco la llum als ulls de la nina

de porcellana en un instant

agònic que no admeto.

He invocat Déu,

aquell Déu que m’atemoria,

que em torni les llunes blanques

que desava al calaix dels somnis,

i la rialla tendra que se’m va endur

quan més la necessitava. Ara,

ja m’han ferit les espines de l’arç.



Cap comentari: