diumenge, 26 de maig de 2019

ROSARIO CASTELLANOS (1925-1971), POETA, NARRADORA, FEMINISTA


Participo en un club de lectura a l'entorn de la literatura mexicana i la seva relació amb Catalunya. El darrer llibre que havíem de llegir era Balún-Canán, de Rosario Castellanos. Però resulta que no es disposava d'exemplars d'aquesta novel·la, considerada avui, ja, tot un clàssic. 

Castellanos va ser també una gran poeta. Ser molt bona en narrativa i poesia i en més coses crec que en ocasions perjudica el coneixement de les autores, el mateix que escriure més del compte. Fa poc, per cert, Gregorio Luri  va penjar un poema de Castellanos al seu blog, El Café de Ocata. I és que en ocasions sembla que els temes convergeixin en algun moment de la meva experiència quotidiana.

A la xarxa es poden trobar molts poemes seus, molts més, per exemple, que d'Olga Xirinacs, també poeta i narradora, feliçment encara en actiu. El mon és injust, en general, i el literari, també.


He aconseguit Balún-Canán en una edició senzilla i barata, gràcies a internet. Encara no he llegit aquest llibre, me'l reservo per a quan n'acabi alguns que tinc a mitges, tenir llibres pendents de llegir em produeix una emoció anticipada. No entenc com vaig poder ignorar aquesta autora durant tants anys. Vaig viure tot allò de la promoció dels autors hispanoamericans, allò que en van dir el boom, magnificat fins a límits inexplicables i amb una nòmina primordialment masculina, amb algunes excepcions. 

Els primers autors d'aquella colla van tenir sort i van vendre molt, García Márquez i Vargas Llosa van aconseguir el cobejat Nobel, premi que s'ha donat, com tants altres, a molts més homes que no pas dones, fins i tot en el camp literari, en el qual no es pot dir que no puguem trobar dames de pes. No trec mèrit a aquest parell d'escriptors, i ara, però tot és relatiu i, en ocasions, les relectures i el pas del temps abalteixen els entusiasmes lectors juvenils.
Rosario Castellanos va néixer a Ciutat de Mèxic, pel maig de 1925, en el ranxo de la seva família, benestant, a Comitán, Chiapas.  Es va quedar òrfena sent molt jove i un seu germà va morir de petit. Va estudiar filosofia, es va relacionar amb gent important de la cultura mexicana, Ernesto Cardenal, Dolores Castro (una altra autora, encara viva, poc coneguda per aquí, a la qual dedicarem una entrada aviat), Augusto Monterroso... Va venir a Madrid, per estudiar estètica, a principis dels anys cinquanta. 

Va treballar impartint classes al seu país i als Estats Units i va tenir una intensa vida cultural. Es va casar, va tenir un fill, després de diferents avortaments i de la mort d'una filla acabada de néixer. Va patir les  infidelitats del marit, això sembla una cosa habitual en la vida de moltes dones, importants o no. Separada, va dedicar la seva vida a la defensa dels drets de les dones i ha esdevingut un símbol del feminisme llatinoamericà. La seva vida, malgrat els èxits professionals, no va ser fàcil i va patir diferents depressions.
RosarioCastellanostombDoloresDF.JPG
Va morir molt jove, als quaranta-nou anys, a Tel Aviv, on tenia un important càrrec oficial, era ambaixadora de Mèxic a Israel. En sortir del bany va rebre una descàrrega elèctrica, al contestar el telèfon. Potser aquesta mort prematura ha contribuït a què, a casa nostra, no sigui encara tan coneguda com caldria. Castellanos considerava el mon un lloc de lluita en el qual els humans estem compromesos. Ella es va comprometre a fons amb el tema de la dona i la seva discriminació a tots nivells. Va ser conscient de què, a banda de ser una dona i patir discriminacions subtils o no tant, era també una privilegiada, pel que fa a la seva classe social i l'educació rebuda.

Podem trobar molts poemes i referències sobre Rosario Castellanos a les xarxes però, en canvi, els seus llibres no són fàcils de trobar a les llibreries ni a les biblioteques. Hi ha molts autors i autores poc coneguts o bé oblidats, en part. Això fa, però, que al llarg de la vida vagis fent descobriments imprevistos i accedeixis a noves lectures imprescindibles, una sort, ben mirat. La vida és breu però també és tota una aventura i un descobriment.
L'any 2018 es va estrenar una pel·lícula sobre els anys de formació i joventut de Castellanos, Los adioses, títol d'un poema seu, dirigida per Natalia Beristáin. La podrem veure aviat per aquí?



ANTOLOGIA BREU


Nostalgia

Ahora estoy de regreso.
Llevé lo que la ola, para romperse, lleva
-sal, espuma y estruendo-,
y toqué con mis manos una criatura viva;
el silencio.

Heme aquí suspirando
como el que ama y se acuerda y está lejos.


Parábola de la inconstante
Antes cuando me hablaba de mí misma, decía:
Si yo soy lo que soy
y dejo que en mi cuerpo, que en mis años
suceda ese proceso
que la semilla le permite al árbol
y la piedra a la estatua, seré la plenitud.

Y acaso era verdad. Una verdad.

Pero, ay, amanecía dócil como la hiedra
a asirme a una pared como el enamorado
se ase del otro con sus juramentos.

Y luego yo esparcía a mi alrededor, erguida
en solidez de roble,
la rumorosa soledad, la sombra
hospitalaria y daba al caminante
-a su cuchillo agudo de memoria-
el testimonio fiel de mi corteza.

Mi actitud era a veces el reposo
y otras el arrebato,
la gracia o el furor, siempre los dos contrarios
prontos a aniquilarse
y a emerger de las ruinas del vencido.

Cada hora suplantaba a alguno; cada hora
me iba de algún mesón desmantelado
en el que no encontré ni una mala bujía
y en el que no me fue posible dejar nada.

Usurpaba los nombres, me coronaba de ellos
para arrojar después, lejos de mi, el despojo.

Heme aquí, ya al final, y todavía
no sé qué cara le daré a la muerte.



Presencia

Algún día lo sabré. Este cuerpo que ha sido
mi albergue, mi prisión, mi hospital, es mi tumba.

Esto que uní alrededor de un ansia,
de un dolor, de un recuerdo,
desertará buscando el agua, la hoja,
la espora original y aun lo inerte y la piedra.

Este nudo que fui ( de cóleras,
traiciones, esperanzas,
vislumbres repentinos, abandonos,
hambres, gritos de miedo y desamparo
y alegría fulgiendo en las tinieblas
y palabras y amor y amor y amores)
lo cortarán los años.

Nadie verá la destrucción. Ninguno
recogerá la página inconclusa.
Entre el puñado de actos
dispersos, aventados al azar, no habrá uno
al que pongan aparte como a perla preciosa.
Y sin embargo, hermano, amante, hijo,
amigo, antepasado,
no hay soledad, no hay muerte
aunque yo olvide y aunque yo me acabe.

Hombre, donde tú estás, donde tú vives
permaneceremos todos.


Revelación

Lo supe de repente:
hay otro.
Y desde entonces duermo solo a medias
y ya casi no como.

No es posible vivir
con ese rostro
que es el mío verdadero
y que aún no conozco.

dissabte, 11 de maig de 2019

ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS, HOMENATGE








NACRES I PETXINES


Sento de nou la tarda de les platges,

l'aigua arrossega petites imatges

canten les ones amb veu diferent.


Sobre el meu pit dibuixes noves rutes,

silenci de morts blanques, diminutes,

rastre calcari cisellat pel vent.


Les mans acosten nacres al ribatge,

sense paraula, inventes un paisatge

nimbat de calidesa transparent.


Ni principi ni fi no s'endevinen,

jo sé que hi són, i que, como tot, declinen,

però l'etern comença a ser present.


Olga Xirinacs, Suite Marítima (1987)

dijous, 21 de març de 2019

ROSA FABREGAT I EL DIA MUNDIAL DE LA POESIA





Cada any, la Institució de les Lletres Catalanes, tria un autor a qui s’encarrega un poema que és traduït a nombroses llengües (alemany, amazic, anglès, àrab, castellà, euskera, , francès, gallec, italià, japonès, mandarí, mandinga, occità, persa, quítxua, romanès, rus, sard, urdú, wòlof).

Aquest 2019 l’autora escollida ha estat Rosa Fabregat. Nascuda l’any 1933 a Cervera, Rosa Fabregat és escriptora, doctora en Farmàcia i Acadèmica de l’Acadèmia de Farmàcia de Catalunya. 

Des de la publicació del seu primer llibre, ‘Estelles’ (1979), ha desenvolupat una intensa activitat creativa, poètica i narrativa, que ha compaginat amb la col·laboració en publicacions periòdiques. 

El conjunt de la seva producció compta amb 8 novel·les i 20 llibres de poesia. La seva trajectòria intel·lectual va ser reconeguda per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi 2017. Rosa Fabregat ha escrit el poema ‘Poesia. Música de l’ànima teixida amb paraules’ per a commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Música de l’ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l’ànima
dels àngels de Rilke, closa en la natura.

La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera
que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.

I ell no pot volar. Poesia. Música
de l’ànima, teixida amb paraules.



Fa deu anys ja vaig incloure una entrada  dedicada a Rosa Fabregat en aquest blog, la podeu llegir aquí:



Estic molt satisfeta de la tria com ho vaig estar, en el seu moment, l'any en el qual Olga Xirinacs va fer el poema commemoratiu. I és que que a allò de ser dona, de classe baixa i de nació oprimida, a nivell personal hi podria afegir: '...i d'una edat avançada'. 

Podria escriure 'vella', sense manies, però sempre hi ha qui se m'enfada, el troba un mot poc adient en aquests temps de culte a la novetat i a la joventut efímera.

dimecres, 19 de desembre de 2018

EL JURAMENT, NOU LLIBRE DE SÍLVIA ROMERO

Foto


El jurament
Sílvia Romero i Olea
Premi Blai Bellver de Narrativa, 2017
Bromera, 2018

El jurament és una de les darreres novel·les de Sílvia Romero, escriptora que compta ja  amb una trajectòria remarcable i ambiciosa en el món de la literatura, en diferents gèneres però, sobretot, en el camp de la narrativa. En aquest  llibre incideix en el gènere de la novel·la històrica, evocant dos fets importants i tràgics esdevinguts a l’Anglaterra del segle XVII, la gran epidèmia de pesta i l’incendi de Londres, dos fets que van colpir l’autora en llegir sobre ells i que van inspirar, en gran part, aquesta novel·la.

El llibre parteix de l’actualitat a través d’una parella, Pilar, pintora i Manel, antiquari, un home simpàtic i amic de fer acudits, un tret que en alguna ocasió resulta una mica reiteratiu al llarg de la narració. La parella viu a Llançà quan rep un estrany regal, un quadre, precisament de l’incendi londinenc, que els envia un expert en art, amic de Pilar. Sota la pintura, feta per un autor poc conegut, es possible que se n’amagui una altra d’algú més reconegut i valorat, el gran Rembrandt.

La parella viatjarà al Regne Unit per tal de trobar-se amb l’autor del regal i tot plegat ens portarà a reconstruir la història del quadre i la de les persones que van convergir al seu voltant en un moment i una època, així com a seguir la petja dels seus descendents, fins al present. A la primera part del llibre passem del present al passat i ens situem en diferents escenaris, la Catalunya actual i l’Anglaterra i l’Holanda del segle XVII. A la segona part de la novel·la el pes del passat és més evident i ens trobarem immergits a l’Anglaterra de l’època, molt ben evocada i reconstruïda per l’autora. La complexitat de la narració, que es podia haver alleujat amb l’eliminació d’algunes reiteracions prescindibles, com ara la persecució que un dels personatges sofreix per part d’un malvat de manual, ve abaltida per la utilització d’un llenguatge planer i eficaç.

Alguns fets i situacions resulten previsibles i potser no calia el recurs una mica tòpic a un diari del passat on s’expliquen els esdeveniments. En algun moment la relació entre el present i el passat resta una mica forçada. A favor del text trobem la documentació acurada sobre l’època i les seves circumstàncies i mentalitat, així com les precisions a l’entorn de personatges reals, com ara el mateix Rembrandt o les referències als prejudicis diversos que suraven en aquella societat. Tot plegat conforma un context versemblant i ben relatat, que evidencia la seriosa documentació amb què l’autora ha treballat a fons, per situar-nos en un temps que no és el nostre i en el ben descrit Londres de l’època.

Sílvia Romero es mostra de nou com una escriptora ambiciosa, constant, amb ganes d’explorar nous camins i entomar reptes diversos en la seva narrativa. El jurament ha rebut el premi de narrativa Blai Bellver, de la ciutat de Xàtiva, i ha estat publicat per Bromera, una editorial imprescindible en el camp de la literatura catalana. Romero (Barcelona, 1962) ha escrit novel·la, poesia i teatre,  compta amb deu novel·les publicades i amb reconeixements i premis diversos (Sèrie Negra de Novel·la, Columna Jove, El Lector de l’Odissea i el Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó). Ha estat presidenta de l’ARC, directora de la revista digital Lo Càntich i creadora de la revista Inèdits. Col·labora en diversos programes culturals de ràdio, clubs de lectura i a la revista Núvol.

diumenge, 28 d’octubre de 2018

JÈSSICA ROCA, ACCENT ÍNTIM


Resultat d'imatges de jèssica roca

Resultat d'imatges de JÈSSICA ROCA LLIBRES


Resultat d'imatges de IMPRESCIDIBLE OXIGEN JESSICA ROCA

Jèssica Roca (Granollers, 1975), es caracteritza per escriure una poesia d'estil directe, amb un marcat accent íntim i sovint d'arrel autobiogràfica. El seu primer recull de poemes publicats ha estat Imprescindible oxigen. Anteriorment havia publicat el llibre de relats Cinc dones de veritat i la novel·la Ni un gram. Manté un parell de blogs a la xarxa, un dels quals La bústia groga. 


Alguns poemes:

CANADÀ (al meu pare)

Entre la Badia de Hudson i les Rocalloses 
Allà s'instal·lava sovint la teva mirada.
Des de nen, desig incomplet i un somni etern.
Cavalcaves pels verds foscos dels arbres i les cascades
Pensant-te un sioux sense extingir. 
Una gran pau recorre l'estança,
I assossega la llum que et queda.
Hi ha un aire, pare, 
Que des del Winnipeg fins a Terranova
Arriba encara per recordar-te.
Les aigües grises com els teus ulls
I el blanc dels cims com els teus cabells.
Després queda el silenci,
El del teu somriure
Recorrent Canadà amb el pensament.


Arrels


M'interessa la vida mes que les paraules
Els carrers sense transitar més que els accents
Les confusions a destemps més que les puntuacions
Escolta: EXPLOSIÓ de riallades!
La llàgrima viva que provoca el sanglot
L'alliberament després de la desesperació
La pregunta per incomprensió 
Més que la resposta per ignorància. 
M’interessen les ARRELS 
De la gent, dels edificis, del volcà quan no és magma I les estrelles que ens arriben. 
Les onades abans de fer soroll 
El fantasma que es passeja per un somni I el pensament després de ser molècula. 
La saviesa de l’instint 
Les mans abans de ser grafit I els forjats quan ja no són ferro. 
Després només quedarà la mirada. 
De la corda, unes notes 
I al seu darrere, les arrels que en són la melodia.

dijous, 18 d’octubre de 2018

NÚRIA MÍNGUEZ (1936-2018), COMIAT

Resultat d'imatges de nURIA MINGUEZ

Acabo d'ensopegar-me amb l'esquela de Núria Mínguez (1936-2018) una d'aquestes escriptores les quals, malgrat tenir un gruix important de publicacions i uns lectors fidels, no ha estat mai gaire visible. La informació sobre els seus llibres i la seva trajectòria, a la xarxa, és relativament minsa.

Resultat d'imatges de NúriaMínguez llibres

Resultat d'imatges de nURIA MINGUEZ

Mínguez, era farmacèutica, com d'altres escriptores importants, i estic pensant, per exemple, en Rosa Fabregat.  Va ser una pionera en el gènere de la novel·la de misteri en català. És estrany que en aquests darrers anys, quan el gènere ha arribat a l'excés, no se l'hagi reivindicat més a fons. La seva és una literatura, en general, molt lligada al país, i els mateixos títols de les novel·les sovint ens evoquen aquesta relació. El seu pare, Joan Mínguez, va ser també un bon escriptor i ella va passar una part de la seva vida a l'estranger. Havia escrit poesia, en els seus inicis, i havia aconseguit uns quants premis importants, com el Ciutat de Palma.


LES FORCES DEL MAL - NÚRIA MÍNGUEZ - PREMI IMMORTAL CIUTAT DE GIRONA 1969 (Libros de Segunda Mano (posteriores a 1936) - Literatura - Narrativa - Otros)
El millor homenatge de comiat que  li podem fer és recuperar alguns dels seus llibres, més de trenta novel·les, tot un llegat literari important que mereix tenir més difusió als mitjans i més reconeixement per part dels especialistes, car jo crec que  Mínguez sí que tenia, com d'altres escriptores, el reconeixement popular d'un públic fidel, de majoria femenina, com sol passar sovint. 

    Resultat d'imatges de NúriaMínguez llibres


    Resultat d'imatges de NúriaMínguez llibres

dijous, 4 d’octubre de 2018

MARCELINE DESBORDES-VALMORE, CENT GRAONS ESTRETS


Resultat d'imatges de marceline desbordes-valmore poemes
Zweig, al seu darrer llibre, editat pòstumament, El món d'ahir. Memòries d'un europeu, evoca la vida vienesa i europea anterior a la Primera Guerra Mundial. Per les seves pàgines desfilen molts personatges del món de la cultura, i en la seva anada a París esmenta aquesta poeta, crec que una mica oblidada entre nosaltres:
En aquella històrica illa de cases del Palais Royal, hi havien viscut els poetes i els homes d'estat dels segles XVIII i XIX; davant per davant hi havia la casa en què tantes vegades Balzac i Víctor Hugo havien pujat els cent graons estrets que duien a la mansarda de la poetessa Marceline Desbordes-Valmore que jo estimava tant...

Zweig va escriure una biografia de la poetessa, difícil de trobar avui en castellà tot i que la va publicar Juventud, l'any 1970, en un volum que inclou també la de Verhaeren, un altre dels molts personatges que esmenta Zweig al Món d'ahir. És més aviat una reflexió intel·lectual sobre l'obra poètica de Desbordes, més que no pas una biografia convencional.
Resultat d'imatges de marceline desbordes-valmore poemes
Tothom amb un mínim de cultureta sap qui van ser Balzac i Víctor Hugo, però em temo que no es podria dir el mateix sobre el coneixement sobre Marceline Desbordes-Valmore, tot i que a França, un país tan integrador a l'hora de reconèixer el mèrit de la seva gent, és molt apreciada.
Desbordes-Valmore va néixer a Douai, el 1786 i va morir a París el 1859. Va ser actriu, cantant i poetessa remarcable, lligada al moviment romàntic. Era filla d'un pintor d'escuts nobiliaris, un ofici que va fer que es trobés arruïnat després de la Revolució. Així que l'home es va reconvertir en actor i cantant. 

Durant els trasbalsos revolucionaris la mare de Marceline es va traslladar amb ella a l'arxipèlag de Guadalupe i va viure fent petits papers al teatre. La mare va morir a caua de la febre groga i Marceline va ser contractada per l'Òpera Còmica. Va tenir una relació i una filla amb un home de bona família, la qual es va oposar al matrimoni. Es va enamorar d'Henri de Latouche, poeta i novel·lista, amb qui va tenir un fill i que la va animar a escriure. La relació amb Latouche va continuar de forma directa i epistolar durant molts anys. 
Resultat d'imatges de desbordes valmore Zweig
L'any 1817 es va casar amb l'actor Prosper Lanchantin-Valmore i va viure de forma mediocre, passant moltes penalitats. Va tenir quatre fills, tan sols un d'ells la va sobreviure. Una de les fillas, Ondina, que va morir amb trenta-un anys, va ser també poetessa. 

Va publicar Èlegies et Romances el 1818 i va continuar treballant com actriu i cantant. Gràcies al suport de gent com Madame de Récamier, Lamartine, Hugo i d'altres escriptors aniria publicant més reculls  de poemes. La seva poesia és trista, però potser no tant com s'ha dit sovint. És l'única dona inclosa en una de les seccions del llibre Els poetes maleïts, de Verlaine. A la biblioteca personal de Nietzsche van trobar una còpia dels seus poemes. 


Quoi ! ce n'est plus pour lui, ce n'est plus pour l'attendre, 
Que je vois arriver ces jours longs et brûlants ?
Ce n'est plus son amour que je cherche à pas lents ?
Ce n'est plus cette voix si puissante, si tendre,
Qui m'implore dans l'ombre, ou que je crois entendre ?
Ce n'est plus rien ? Où donc est tout ce que j'aimais ?
Que le monde est désert ! n'y laissa-t-il personne ?
Le temps s'arrête et dort : jamais l'heure ne sonne.
Toujours vivre, toujours ! on ne meurt donc jamais ?
Est-ce l'éternité qui pèse sur mon âme ?
Interminable nuit, que tu couvres de flamme !
Comme l'oiseau du soir qu'on n'entend plus gémir,
Auprès des feux éteints que ne puis-je dormir !
Car ce n'est plus pour lui qu'en silence éveillée
La muse qui me plaint, assise sur des fleurs,
M'attire dans les bois, sous l'humide feuillée,
Et répand sur mes vers des parfums et des pleurs.
Il ne lit plus mes chants, il croit mon âme éteinte ;
Jamais son cœur guéri n'a soupçonné ma plainte ;
Il n'a pas deviné ce qu'il m'a fait souffrir.
Qu'importe qu'il l'apprenne ? il ne peut me guérir.
J'épargne à son orgueil la volupté cruelle
De juger dans mes pleurs l'excès de mon amour.
Que devrais-je à mes cris ? Sa frayeur ? son retour ?
Sa pitié ? . . . C'est la mort que je veux avant elle.
Tout est détruit : lui-même, il n'est plus le bonheur :
Il brisa son image en déchirant mon cœur.
Me rapporterait-il ma douce imprévoyance,
Et le prisme charmant de l'inexpérience ?
L'amour en s'envolant ne me l'a pas rendu :
Ce qu'on donne à l'amour est à jamais perdu.

(L'isolement)