dimecres, 18 de novembre de 2015

PERENNIA: POESIA QUOTIDIANA DEL PASSAT






PERENNIA
Poesia epigráfica llatina. Edició bilingüe
GODALL edicions, 2015



En una època en què sembla que el món editorial, sobretot pel que fa a les empreses mitjanes i petites, es troba en dificultats, ens ensopeguem de tant en tant amb petits miracles que mostren el coratge d’algunes persones relacionades amb el món de la cultura. Per un d’aquests estranys miracles trobem un llibre com aquest, en el qual Mònica Miró recull cinquanta epitafis romans i els posa a l’abast dels lectors per primera vegada. No és gens estrany que aquest llibre s’hagi inclòs en una col·lecció dedicada a la poesia, Cadup, ja que aquest volum inclassificable és poesia en estat pur tot i que sigui també moltes més coses.

Perennia ens acosta al món romà a través de la vida quotidiana, dels sentiments a l’entorn de la mort, una mort que sovint s’enduia moltes persones en la infantesa i la primera joventut, cosa que no evitava ni el dol ni la tristor ni que el seu record no anés acompanya d’una tendresa que ens fa molt propera aquella gent del passat. L’edició és bilingüe, un goig  pels qui hem tingut la sort de poder estudiar poc o molt llatí però també, fins i tot, per aquells que no l’han estudiat mai ja que no és tan difícil recórrer a la versió original amb una bona traducció catalana al costat.

Llàstima que s’hagi perdut el gust pels epitafis, seria molt bonic que poguéssim visitar els cementiris i llegir recordatoris i poemes com aquests,  alguna cosa es troba però poca i això que l’epitafi va ser relativament habitual en d’altres èpoques. Molt interessant i imprescindible és el pròleg que l’autora inclou en el llibre amb el títol Mots de pedra erigits contra el temps. El temps se’ns emporta i de nosaltres en resta poca cosa però les paraules, en ocasions, són tossudes i ens sobreviuen d’alguna manera.

Aquest és un llibre per tenir i rellegir encara que en un primer moment ens l’empassem d’una tirada. Mònica  Miró(Barcelona, 1969) és una persona inclassificable, d’una cultura diversa i polièdrica, ben bé una sàvia del Renaixement, posats a comparar. Llicenciada en Filosofia Clàssica i Romànica, màster en Història de les Religions i moltíssimes coses més que pot comprovar qui espigoli una mica per la xarxa. Jo diria que també és una gran poeta, en un sentit ampli i profund. Vaig tenir la sort de tenir-la com a professora de llatí, fa ja vint anys, a la UOC, aleshores una universitat que tot just s’estrenava.

Perennia ha tingut molt bona acollida i ha estat valorat i lloat per molts periodistes culturals però també per estudiants, narradors i poetes i no és estrany que sigui així.  Avui, quan sembla que les Humanitats van de baixa i que l’interès pel món clàssic es troba en quart minvant aquests llibres ens sorprenen quan ens adonem del ressò que arriben a tenir i del goig amb el qual són acollits per part de persones ben diverses.  I és que els homes i les dones ens continuem preguntant el mateix de sempre, preguntes que es recullen en un dels textos inclosos: Per què existim? Per què parlem? Què és, al capdavall, la nostra vida? I les preguntes, més que no pas les respostes, ens agermanen al llarg dels segles i ens fan humans i fins i tot, ai, civilitzats.

Júlia Costa

dimarts, 10 de novembre de 2015

MARISA DE LA PEÑA, PARAULES I SILENCIS



Fa algun temps, en un dels meus altres blogs, ironitzava sobre l'ús i abús en el qual cauen determinats poemes quan s'incorporen a l'imaginari col·lectiu i els citen de forma recurrent. En aquell cas posava l'exemple del de Joana Raspall que comença Si haguessis nascut/ en una altra terra... Espriu és un d'aquests casos i gairebé sempre, en els debats polítics, hi ha algú que el cita. En castellà s'han donat molts casos, també en això la moda compta, actualment un dels poemes amb més referències és el de Gil de Biedma No volveré a ser joven. Durant l'època dels meus pares i avis se citaven Campoamor, Bécquer i, en català, alguns fragments del Cant Espiritual maragallià van ser molt repetits. 


A causa, però, d'aquest efecte, provocat perquè en algun moment unes paraules ben dites fan forat i sembla que les hagin escrit per a nosaltres, em vaig ensopegar amb un poema d'una gran autora castellana que no coneixia, Marisa Peña o de la Peña i ara he comprovat com n'és, de conegut, aquest poema i com es repeteix en contexts que fan referència als morts oblidats de la guerra civil, tema en el qual l'autora hi té un paper molt actiu, tot i que jo el vaig relacionar amb els morts en general, sempre tan presents i que tant destorben o inquieten. 

Vaig conèixer Marisa Peña ode la Peña gràcies a un blog extraordinari, que no em canso de recomanar, el de Sàlvia, una bibliotecària de Cocentaina, una meravella tant pel que fa a la part literària com a les il·lustracions. En teoria està dedicat a la poesia per a infants però com que la poesia per adults de vegades resulta avui tan críptica, fatxenda i erràtica, és habitual que en un context dedicat a infants i joves ens trobem més còmodes que en un recital poètic de culte pagat per l'ajuntament.

Mientras me quede voz hablaré de los muertos

Mientras me quede voz
hablaré de los muertos
tan quietos, tan callados,
tan molestos.


Mientras me quede voz
hablaré de sus sueños,
de todas las traiciones,
de todos los silencios,
de los huesos sin nombre
esperando el regreso,
de su entrega absoluta
de su dolor de invierno.


Mientras me quede voz
no han de callar mis muertos.



De l'autora n'he trobat moltes referències, copio la d'un blog interessantíssim, en castellà, m'agradaria que en català existissin iniciatives tan integradores i generoses. El seu autor és Agustín Calvo Galán, un altre gran poeta em temo que no tan conegut com caldria, i es diu Las afinidades electivas.  Copio l'entrada tal com raja, poemes inclosos, ja que em sembla completa i interessant. Marisa de la Peña també manté un parell de molt bons blogs, Enredando palabras i Los papeles de Claudia.




Bio-bibliografía


Marisa de la Peña nace en Madrid en 1969. Licenciada en Filología Hispánica por la especialidad de literatura en la Universidad Complutense de Madrid, ejerce como profesora de lengua española en el IES María Zambrano y es miembro del grupo poético “Verbo azul “ y de diferentes asociaciones que luchan por la recuperación de la dignidad y la memoria histórica de los perseguidos y silenciados durante la dictadura. Colabora en la revista digital Tiempos modernos y es la autora de dos blogs Enredando palabras y Los papeles de Claudia. Entre sus títulos publicados se encuentran:

Poemario a dos voces, ed. La factoría de ediciones.
Ropa tendida al viento, BUBOK
La memoria herida, BUBOK
Donde nacen las nubes y otros relatos, BUBOK


Poética


Los enfoques poéticos son múltiples y todos tienen su lugar. Las élites y las masas no son más que entelequias sectistas y sectarias. Uno escribe como considera honesto, y punto. ¿Por qué renunciar? Yo disfruto por igual con muchos poetas radicalmente diferentes. Con poemas que se gritan y con versos que se susurran. No renuncio, no resto, no acoto. Valoro a los prolíficos, y admiro la tenacidad de los puristas que cincelan una y otra vez con lentitud de orfebre.Creo en las tres heridas:”la del amor, la de la muerte, la de la vida…” y me gusta la poesía que nace de alguna de ellas o de las tres. Pero no por ello desprecio un buen poema de estética dadaísta o de hermetismo simbolista.Somos lo que leemos, lo que escribimos, la música que nos conmueve y el agua que nos calma la sed. Descubro cada día nuevos enfoques y nuevas voces poéticas, pero sigo bebiendo del sereno manantial de los maestros que me despertaron hace ya muchos años. Me busco a cada instante, crezco y me regenero de mi propias cenizas y mi dolor profundo. La poesía forma parte de lo que soy y cada uno sabrá lo que busca en ella, o lo que encuentra, aun sin esperarlo…


Poemas


"Dulzura de los años
irreparables(...)"
Jorge Guillén

Desde el tardío verano en el que habito,
recuerdo la dulzura
de aquella primavera,
de aquellos años irrecuperables,
del no querer saber,
de aquella espera- acaso interminable-
de los cielos nublados
y las tardes eternas.

Jugar, soñar, vivir, beber la vida,
en cada sorbo un poco de tristeza
y un apetito atroz de besos locos,
de vértigo fugaz,
de deseo contenido,
de caricias, de lluvia en los portales.

Lo recuerdo, ¡y parece tan cercano,
tan real, tan posible, tan corpóreo!
Pero aquella dulzura embriagadora
se marchó para siempre, irreparable...


***

"Pero se van tiñendo con tu amor mis palabras"
Pablo Neruda´

Y se fueron tiñendo
con tu amor las palabras,
crecieron las promesas
en mi huerto fecundo,
y conjugamos juntos
los verbos de la vida:
¿te amo,
te amé,
te amaba...?
Mas todo se confunde.

Luego quedó vacía nuestra calle,
desierta de silencios y de besos,
hambrienta de tu amor en las esquinas.

Las plumas de tus alas
apenas me rozaron
cuando emprendiste el vuelo.

Y no escucho tus pasos,
ni me duelen tus manos,
ni me abrazo a tu sombra,
ni me quema tu rastro.

Después viajé hasta el fondo de mí misma...
y allí no me aguardaban tus abrazos.


***


"Porque también
la vida nos sujeta, porque precisamente,
no es como la esperábamos"
J.Gil de Biedma (Compañeros de viaje)

La vida nos sorprende,
nos pilla de improviso
con la cama deshecha
y la comida puesta,
a punto de vivir,
sencillamente...

Nos acorrala en cada nueva esquina,
en cada tren perdido,

en cada paso dado,
en cada beso.

La vida nos sujeta, nos arrulla,
nos aborda sin más, nos interroga,
nos deja sin aliento, nos ahoga,
nos arrastra,
nos eleva,
nos desploma...
Y al final, sin avisar,
nos abandona.


***


El cielo de la tarde
nos regala su luz de despedida...

Van pasando las horas
con esa lentitud de lo que no sucede,
de reloj detenido,
de espera,
de quietud,
de calma irresistible
de noche que se anuncia.

El cielo de la tarde,
cuando ya no esperamos
que nada nos ocurra,
nos regala su última renuncia.


No voldria entrar en matèria política però sovint oblidem que una altra Espanya és possible o, més aviat, que també existeix, vaja.

dilluns, 26 d’octubre de 2015

HE D'ANAR-ME'N, DE CONFLICTES I DECISIONS QUE CAPGIREN LA VIDA

Sota el  nom de Cornèlia Abril s'amaga -o no- un col·lectiu format per un grup d'escriptores que  ens ofereixen el seu primer títol, un recull de contes. Ja ho sabeu, dimecres, a la Biblioteca de Catalunya!

dissabte, 3 d’octubre de 2015

BRONISLAWA WAJS, 'PAPUSZA'




Una pel·lícula recent, Papusza, ens ha donat a conèixer a molta gent l'existència d'una poeta singular, d'ètnia romaní i vida apassionada i difícil, tot i que els entesos en poesia ja feia anys que la tenien en compte. Als tres dons del tèrbol atzur tan coneguts del poema de Maria Mercè Marçal aquesta dona n'hi podia haver afegit un altre, el de pertànyer a un poble discriminat i amb uns costums ancestrals que podien arribar a ser un pes, encara més per a les dones.


Bronislawa Wajs, coneguda com Papusza, que vol dir nina, va néixer a Lublin el 1908 o el 1910, car la seva data de naixement no és clara. Va morir pel febrer de 1987, en un cert oblit, però a Polònia és avui tot un mite. 



Va arribar al món en un família de nòmades i també va ser cantant. Es va trobar amb problemes amb la seva gent, en donar-se a conèixer, després d'haver après amb grans dificultats a llegir i escriure. Malgrat que va destruir una part dels seus poemes n'han quedat molts que han estat traduïts a diferents llengües, malauradament costa de trobar-ne versions en català o castellà.



La seva poesia reflecteix els molts sofriments del seu poble durant la guerra però també l'amor a la vida i la naturalesa. El 1962 va ser inclosa en la Unió Polonesa d'Escriptors però aquest reconeixement li va portar molts problemes com n'hi havia portat la seva afició a la lectura, molt mal vista per la seva família. Tot i que es va enamorar d'un noi de la seva edat la van casar als quinze anys amb un músic molt més gran que ella. 

Alguns poetes polonesos van aconseguir que publiqués i recités els seus poemes. Tot plegat la va perjudicar i va fer que la culpessin d'explicar els secrets de la seva gent en un moment en què  els gitanos es van veure obligats a abandonar el nomadisme, i que la bandegessin de la comunitat. Tants problemes i sofriments van fer que acabés per haver-se de recloure durant vuit mesos en un hospital psiquiàtric. Els darrers trenta-quatre anys de la seva vida els va passar sola i aïllada, la major part en una casa que avui té una placa que la recorda.

Les reticències sobre les dones que llegien i escrivien no existien tan sols en aquestes comunitats, a La Regenta s'explica l'escàndol que suposa que la protagonista, joveneta, gosi escriure versos... a la Mare de Déu!



No és fàcil trobar poemes seus, del poc que he trobat, alguns fragments colpidors, n'he fet unes maldestres traduccions en català:


Oh, Senyor, on he d'anar?
Què puc fer?
On puc trobar
llegendes i cançons?
No vaig cap al bosc,
ja no trobo rius.
Oh, bosc, pare meu,
el meu negre pare!
....
El temps dels gitanos errants
ja va passar fa molt. Però jo els veig,
són alegres,
forts i clars con l'aigua.
L'escoltes
córrer, quan vol parlar.

....

...l'aigua no mira enrere.
Fuig, corre, lluny allà
on ningú ja no la veurà,
aigua que se'n va.
...
Ningú no m'entén,
tan sols el bosc i el riu.
Allò de què jo parlo 
ha passat tot, ja, tot,
i totes les coses se n'ha anat...
I aquells anys de joventut.

Aquí, aquí i aquí podeu trobar més informació sobre Bronislawa Wajs, és més fàcil accedir a detalls de la seva trista biografia que no pas als seus poemes. La pel·lícula sobre la seva biografia no acaba de ser rodona tot i comptar amb una impressionant fotografia però al menys servirà per donar-nos a conèixer una mica més aquesta poeta. Va ser mal entesa i rebutjada però les noves generacions poloneses, també les gitanes, l'han recuperat i reivindicat després de la seva mort.
Un altre poema, que he trobat per la xarxa, aquest el deixo en castellà car ha passat ja per un munt de traduccions, del romaní al polonès, del polonès a l'anglès i d'aquest al castellà...
Cómo sufrimos con los soldados alemanes en Volinia entre 1943 y 1944

En el monte. Sin agua, sin fuego. Mucha hambre. 
¿Dónde dormirán los niños? No hay carpa.
De noche no podremos encender el fuego.
De día, el humo alertaría a los alemanes.
¿Cómo vivir con los niños en el frío del invierno?
Están todos descalzos...
Cuando quisieron asesinarnos, 
primero nos pusieron a hacer trabajos forzados.
Un alemán vino a vernos:
Tengo malas noticias para vosotros.
Os quieren matar esta noche. 
No se lo digáis a nadie. 
Yo también soy un gitano oscuro
de vuestra sangre, uno auténtico.
Que Dios os ayude
en el bosque negro...
Después de decir aquello
nos abrazó a todos...

Dos o tres días sin comida.
Nos acostamos hambrientos todos.
No podemos dormir
y miramos las estrellas...
¡Dios, qué hermoso es vivir!
Los alemanes no nos lo permitirán...

¡Ah, tú, mi pequeña estrella!
¡Eres grande al amanecer!
¡Ciega a los alemanes!
¡Confúndeles, 
haz que extravíen su camino,
y así los niños judíos y gitanos podrán vivir!

Cuando venga el invierno grande, 
¿qué hará la mujer gitana con un niño pequeño?
¿De dónde sacará la ropa?
Todo se nos queda harapiento.
Uno quiere morirse. 
Nadie lo sabe, sólo el cielo, 
sólo el río escucha nuestro lamento.
¿Qué ojos nos han visto como a enemigos?
¿Qué bocas nos han maldecido?
No les escuches, Dios.
¡Escúchanos a nosotros!
Llegó una noche fría, 
la vieja gitana cantó
una historia gitana para niños:
Vendrá el invierno dorado,
la nieve como pequeñas estrellas
cubrirá la tierra, las manos, 
los ojos negros se congelarán, 
se morirán los corazones.

Cayó tanta nieve
que cubrió la carretera.
Se veía sólo la Vía Láctea en el cielo.

Esa noche de escarcha
muere una hija pequeña,
y al cabo de cuatro días
las madres entierran en la nieve
a cuatro pequeños más.
Sol: fíjate cómo sin ti
se muere un pequeño gitano de frío
en el bosque grande.

En casa, una vez, la luna en la ventana
no me dejaba dormir. Alguien miró desde fuera.
Pregunté: ¿quién hay ahí?
Abre la puerta, mi gitana oscura.
Vi a una hermosa joven judía, 
temblando de frío, 
pidiendo comida.
Pobrecita, mi pequeña.
Le di lo que tenía, pan, una camisa. 
Las dos nos olvidamos de que no muy lejos
estaba la policía. 
Pero esa noche no vinieron.

Todos los pájaros 
rezan por nuestros niños, 
para que los malvados, esas víboras, no los maten.
¡Ah, destino!
¡Mi mala suerte!

La nieve caía gruesa como hojas, 
nos cortaba el paso, 
esa pesada nieve que enterraba las ruedas de los carros. 
Había que hacer camino
empujando por detrás de los caballos.

¡Cuántas miserias y hambrunas!
¡Cuántas penas y caminos!
¡Cuántos guijarros afilados nos hicieron cortes en los pies!
¡Cuántas balas volaron por sobre nuestros oídos! 







diumenge, 6 de setembre de 2015

LES FRÀGILS PARAULES, NOU LLIBRE DE POEMES


Tinc a punt un nou llibre de poemes. La primera presentació serà a la biblioteca del meu barri, a la 'Francesc Boix', el dia 29 de setembre a les set però ja continuaré informant sobre els detalls. És un recull molt eclèctic, amb poemes diferents en la forma i el fons. Ep, la coberta és també meva, una aquarel·la. 


dijous, 2 de juliol de 2015

DOLORS DILMÉ



DOLORS DILMÉ va néixer a Barcelona. És mestra llicenciada en pedagogia per la Universitat de Barcelona i especialista en francès i anglès.

Dirigeix el grup de poesia Aura poètica i musical i organitza activitats culturals relacionades amb la poesia, la música, la literatura i, en particular, amb tot allò relacionat amb la ciutat de Barcelona i la cultura catalana que, actualment, es desenvolupa en el Centre Cultural Casa Golferichs.

És membre actiu del Seminari d'Investigació Poètica i Filosòfica dirigit per en Josep Colet i Giralt.

POEMES



Puc llegir la pluja… 

Puc llegir la pluja,
subtil misteri que encisa el meu mirar.
Menudes gotes llisquen pel vidre, marcant camins,
fugisseres desapareixen.
Visió d’un instant transparent
que deixa un traç de melangia.



                                    Jocs Florals de la Tardor

                                 Poesia breu Accèssit 2013




 A uns ulls d’una dona trobada en unes fotografies en blanc i negre de finals dels anys 50.           
Una dona solitària davant el mar.


Ulls de dona

És com l’ombra d’uns ulls
que se’m van atansant,
i que expressen un crit
de dolor contingut al seu viure.
Mirada de dona,
finestra oberta cap a l’alba
lluint fixa en un cel negre.
         Només ella sap els seus secrets.
Mirada de dona,
que guarda records.
Mirada de dona, amant d’enigmes.
El seu esser, hi és al seu esguard.
Que amaguen els seus ulls?
Un crit d’amor desesperat,
una tendresa trista que es fon.
Misteri ocult!

                                                  

diumenge, 21 de juny de 2015

MATILDE NURI ESPONA




Biografia

Matilde Nuri va néixer a Vic i actualment viu a L'Ametlla del Vallès. Casada i amb dos fills, tot i ser Òptica fa temps que es dedica tan sols a escriure. Ella mateixa ens explica la seva relació amb la literatura:


Escriure és un privilegi que vaig descobrir a l’adolescència i practico amb més o menys dedicació, depenent de tal com van venint i em permeten les exigències de la vida de cada dia. Sóc autodidacta: això li atorga al fet d’escriure, en el meu cas, un ritme lent i un munt de plaers afegits.

He publicat contes infantils a l’editorial Besacoa, en català i en castellà.

He auto editat dos reculls de poesia a Amazon, ‘A tall d’aigua’ i ‘Cordes’, i una novel·la ‘Rojo Flamingo’, disponibles al meu bloc ‘..i escaig’.

En aquests moments tinc entre mans l’esborrany d’una novel·la i prou poemes per a projectar nous reculls de poesia.

NOVETATS

Participació en el col·lectiu Cornèlia Abril, amb el llibre de relats 'HE D'ANAR-ME'N' (octubre, 2015).



A tall d’aigua –

PROCÉS 3


          de fulles perennes
s’han vestit els braços 
alçats de l’estima
         arbre  canelobre   o dolles
        que la llum nòmada suporten
contributiu el dia
                   levita el vers
polsa un batec  nadiu i cadenciós   
la paraula tensada
flux successiu 
i  durador
    
               

estridències


terra flonja aiguabarreig
fluent en el rellotge liquat
quan la llunació fa inútil el sol
que orbita indrets remots
primes drisses tensen
  banderes de senyals
 la cambra de control esdevé 
   cambra  de derrota 
   fixesa d’un fragor obsés 
   gir  escapament   furt



doble capa de vidre

 ja esguerrada la mesura

ben conscients del cost del preu
que haurem de pagar per
 una fracció simple del litre
 
sabem que en l’estanquitat del vial
si algun contingut s’hi genera
no és sinó el buit


L’ESCAROLA


     cau l’aigua regalada
  a raig cau per esclarir els rínxols
d’una menja tendra  que no pesa a l’estomac
                àpat frugal, ciutat de l’avenir
                       no passarem aquí gana
                            vivim al dia, el dia que
               precedeix a la nit
                                  el dia normal
          nostrat



Cordes –

flor sense tija

els ulls inventen el temps i la delicadesa
quan la mirada es detura en els detalls d’una poncella
si s’entreté en el silenci d’una gota gebrada
vora la insinuació de les nervadures
en el roig intens de la corol·la
                                       -avui les meves lletres són roges-

plecs i replecs d’infinits pètals
de la futura flor
                 -previsible flor-
pàgines i més pàgines
d’un llibre encara per llegir
                                -imprevisible llibre-

conjunt de paraules possibles en el conjunt
de combinacions impossibles

flor sense tija


DE FORMA NATURAL


en el vell fris del món
com el suïcida que no davalla
la pedra benigna
el gest estatuari de la gàrgola
font de regrés al còdol
ja mosaic de caricatures
on un cantal viu
on un cantal rom
arpa en estries l’aire
i no minva de forma natural
a causa de la erosió



petja  d’aucell


confio en les paraules
de petja d’aucell
cansades d’espanyar
s’endormisquen en un carrer sense sortida
i paguen peatge en concepte de
           independència


confio en les paraules
puc dir el què penso
puc callar el que sé no gaire és



cordes


cordes mínimes vibren en onze dimensions i sostenen
el funàmbul que  som tu i jo avançant al límit del coratge
cordes vegetals de cànem entrellaçat, lianes que s’enfilen
buscant  llum o que davallen per ser arrel i alimentar-se
cordes de reu a la presó, sogues que degollen l’alegria
per culpa de l’odi  o de quimeres inversemblants
cordes salvavides en naufragis a alta mar, en una bassa,
en una galleda, en una llàgrima, on sigui, cada dia, a la politja,
al cabestrant, en el teorema o també en la circumferència
allà on la corda més llarga és el diàmetre  
                           -mesures, coordenades, paràmetres, estadístiques-
cordes del destí vibren en la dimensió que m’apropa
a les teves paraules: Sí, quan estàs pensant si,
No, quan estàs pensant no, sovint un t’estimo
 i per un instant la vida és
cordes de violí, guitarra o tambor
cordes elàstiques de la paciència
cordes de l’energia que lliguen les belles teories
i ens revelen el vell nou elegant univers d’onze dimensions