dijous, 22 de març de 2018

LLUÏSA DENÍS, MOLT MÉS QUE LA SENYORA RUSIÑOL

Resultat d'imatges de lluisa denis

A la darrera xerrada de CERHISEC, Jordi Quintana, el conferenciant, va reivindicar el paper de les dones compositores, també en el camp relativament frívol de la cançó popular. Un dels noms que va sorgir va ser el de Lluïsa Denís i Reverter (Barcelona, 1862-1946), la dona de Santiago Rusiñol. Com tantes altres dones de l'època, l'ombra del marit, en aquest cas l'ombra d'un personatge genial, va deixar en la penombra, més enllà de l'anecdotari matrimonial conegut, aquesta dama polifacètica i intel·ligent, autora teatral, poeta, compositora i pintora.
Resultat d'imatges de L'alegre cantaire


Lluïsa Denís va escriure Els caçadors furtius (1931), Una venjança com n'hi ha poques (1931) i el text i la música de diverses sarsueles i cançons. Té un recull de dotze cançons alegres,de  caràcter una mica picant i properes al cuplet, L'alegre cantaire. Una part de la seva obra pictòrica es pot trobar al Museu del Cau Ferrat de Sitges però per la xarxa hi ha ben poca cosa.
Resultat d'imatges de Luisa Denís santiago rusiñol
Lluïsa Denís va conèixer Rusiñol a Sant Hilari Sacalm, es van casar l'any 1886, a l'església de Santa Anna, de Barcelona. Denís provenia d'una família culta i ben situada, el seu pare era francès i també tenia aficions literàries. Com és prou sabut, després del naixement de la seva filla Maria, Rusiñol se'n va anar de viatge i va romandre a París, amb els seus amics i gaudint de l'ambient artístic i bohemi de l'època. Després d'uns anys es va posar malalt i el seu germà i Lluïsa el van convèncer per tal que es tractés i superés la seva addicció a la morfina. Així ho va fer, i Lluïsa i la seva filla es van instal·lar a Passy, a prop de la clínica on romania l'artista i escriptor.

És possible que Lluïsa ja hagués escrit i pintat abans però ho va fer, sobretot, després de la mort del seu marit, el 1931. Va arribar a estrenar diverses sarsueles. Va publicar llibres de poemes, de lletres per cançons, poemes en castellà i també algunes narracions, tot plegat avui molt difícil de trobar, si no és en llibreries de vell. En alguns casos, en copiar-les en aquest blog, he volgut respectar l'ortografia original.

Breu antologia



Desmai, estens la llarga cabellera
fins a tocar l'aigua verda de l'estany
i l'aigua, amanyagant-te, juganera,
et reflecteix dins seu com un mirall.


I quan el dia mor entre la fosca
embolcallant amb ombres al jardí,
quelcom misteriós més us acosta
i l'aigua, bressolant-te, et fa dormir



Del llibre Records de Joventut (Editorial Sanxo, 1934)

La Pàtria

La Pàtria? Paraula bella
de tendresa i sentiment.
Tothom enraona d'ella,
tothom i ningú l'entén.

La Pàtria és la que s'estima,
la que no es pot oblidar,
la que s'enyora en sorti-ne
i s´hi deleix per tornar.

La Pàtria jamai s'imposa;
és quelcom del nostre cor
on guardem de la vida
el més dolç i intens record.

La Pàtria on es neix? Mentida!
S'hi neix per casualitat:
els que van dar-nos la vida,
són ells qui l'han triat.

I hem nascut sense escollir-la,
que així ho ha volgut la sort,
mes la Pàtria es on s'estima,
i un vol sê enterrat quan mor.



Santa alegria

Tinc una tristesa
qu'em puny dins del cor:
el pare i la mare
no estan mai d'acord;

si un diu una cosa,
l'altre la desfà.
I si un plora l'altre
ja es posa a cantar.

Tots dos quasi em peguen
veient ma tristor:
-Què tens? Sols gemegues,
ni que fossis bord-

M'han dit, no veient-ne
la pena que em fa
sentir les baralles
no poguent parlar

per dir-los, joiosos,
els fills de tothom,
perquè aixís, els pares
són tots els del món,

alguns d'alegries 
bé en deuen donar
i alguns que s'estimin
s'hi poden trobar.

Mes tots dos, vosaltres,
em doneu tristor,
quasi no sé riure
mes sé qu'és el plor...

El pare i la mare
han endevinat
per fi, el que em callava!
Tot dos s'han besat.

I avui l'alegria
per mi omple el món, 
¡què trist que deu ésser
ser fill de tothom!


Consells als presumits

Quan tu ja siguis vell, no vulguis presumir-ne
fent de jove graciós, ardent i apassionat;
que fa tristesa al cor per no dir que fa riure
donant certa amargor, si algú se n'ha adonat.
Sigues polit, correcte, amb roba que t'escaigui
elegant i seriós, segons la teva edat,
i veuràs que hi ha dones que esperen ton somriure
coneixent tu, aleshores, que encara has agradat.
I guarda dins ton pit el geni i la tristesa
perquè tothom en fuig, del que és malhumorat.
I sempre fes-te càrrec de què la jovenesa
sols pensa en divertir-se i a tu ja t'ha passat.
I així per tot on vagis hi portaràs bonança;
la teva companyia ja mai destorbarà.
I quan a la fi moris deixaràs enyorança
i la teva memòria dels teus no es borrarà.


Pobre del que no espera

Serva dintre el teu cor una esperança
de totes les il·lusions amb què ha somniat.
Que pobre el qui no espera! L'enyorança
li dóna l'eterna soledat.
L'esperança, en el cor fa sortir ales
per volar molt més lluny que el ver amor,
qu'és de l'esperit l'essència tan preuada
com la que guarda el calze de la flor.
Espera doncs, i ferm avança
i apartaràs de tu lo més feixuc.
Aixeca els ulls al cel, ten confiança;
si lluites sense fe, seràs vençut.

diumenge, 11 de febrer de 2018

DAHLIA RAVIKOVITCH, IMAGINACIÓ, LLIBERTAT I PAU


Resultat d'imatges de dahlia ravikovitch

En alguna novel·la que vaig llegir fa algun temps una dona llegia un poema de Dahlia Ravikovitch. Així vaig conèixer l'existència d'aquesta poeta. 


Ravikovitch va néixer a Ramat Gan, el 1936. Va començar a llegir i escriure molt aviat. El seu pare era enginyer i la seva mare, professora. Va perdre el pare quan era petita, el va atropellar un conductor borratxo. La seva mare i ella es van instal·lar en un kibbutz però no hi van encaixar. Als tretze anys Dahlia va estar en una casa d'acollida, a Haifa. 


Es va casar als divuit anys però es va divorciar tres mesos després. D'altres matrimonis també van acabar en divorci. Va fer el servei militar i va estudiar a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Gran lectora, bona traductora i professora de secundària, Dahlia Ravikovitch va militar en el moviment de pau israelià i va col·laborar amb personalitats públiques a favor de la igualtat, la justícia social i la pau.

Resultat d'imatges de dahlia ravikovitch libros

Va patir importants períodes de depressió. El 2005 va ser trobada morta i es va especular amb un possible suïcidi, cosa que l'autòpsia va desmentir, la causa va ser un problema de cor.

Els seus primers poemes van aparèixer en una publicació del seu país, la van animar a escriure de forma més professional i el seu primer llibre, L'amor de la taronja, la va donar a conèixer, era una de les poetes més joves d'Israel. Va publicar deu volums de poesia, en hebreu, així com obres de prosa, contes infantils i traduccions a l'hebreu de poesia anglesa. Alguns dels seus poemes es van musicar i es van convertir en cançons populars. Va rebre diferents premis literaris al llarg de la seva vida, relativament breu.

A la xarxa es pot trobar força informació sobre aquesta poeta, en anglès i castellà. En català es pot descarregar un complet pdf d'Eduard Feliu, que inclou una antologia de Ravikovitch en català i una biografia de l'escriptora. Va ser publicat a la revista TAMID (http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/index). D'aquest document he copiat els poemes. Una gran part de la biografia l'he tret de wikipedia.

Aquí es pot escoltar una entrada en un programa de la ràdio argentina Sefarad, amb un apunt biogràfic de la poeta i una cançó amb lletra seva, a més d'alguns poemes traduïts al castellà.


L’amor de la taronja


El país del sol ponent


«[Josies] va treure els cavalls que els reis de Judà havien consagrat al sol, a l’entrada del temple del SENYOR... i cremà els carros del sol.» (2Re 23,11)


M’havien dit que es podia anar al país del sol ponent
 però no em van dir mai
 si jo hi podria arribar.


Sense company de viatge, vaig prendre el camí 
cap al país del sol ponent, 
la carrossa del qual era d’or.


També em van dir que al país del sol ponent 
els reis que d’antic hi regnaven
 eren d’incomparable grandor.


I el cor em deia: si puc arribar al país del sol ponent
 em donaran un tron reial 
i una túnica de porpra.


Ningú no em va dir mai, m’ho vaig doncs imaginar 
que a la terra del sol ponent 
trobaria la pau eternament.


Nina de corda


Jo era una nina de corda aquella nit, 
cercant a dreta i esquerra nous camins, 
però vaig caure a terra i em vaig fer bocins, 
que van cuitar a reparar amb art exquisit.


I vaig tornar a ser la nina que no es decanta, 
plena de seny i de resignació, 
però una nina d’una altra condició, 
com branca esqueixada que el circell aguanta.


Després em van dur a un ball deliciós 
però em van deixar sola amb els gossos i els gats 
per més que els meus passos fossin ben compassats.


I tingués els ulls blaus i el cabell ros
i un vestit que amb les flors del jardí feia conjunt 
amb un barret de palla i cireres al damunt.


Delit

Va ser allí que vaig sentir l’inefable delit, 
un dia setè, un dia de repòs qualsevol, 
les branques dels arbres cercaven l’infinit.


La llum era un riu que ho inundava tot sens brogit, 
el globus de l’ull es delia pel globus del sol. 
Va ser llavors que vaig sentir l’inefable delit.


No prou satisfeta de fer lluir l’esbarzer florit,
la llum queia a raig damunt l’oneig del rierol, 
el meu cap era una taronja que l’havia enllepolit.


Lliris grocs semblaven voler engolir el seguit de brins d’herba
que suraven a l’aigua en estol, 
un dia setè, un dia de repòs qualsevol,

diumenge, 4 de febrer de 2018

ADÉU A GLÒRIA ABRAS (1950-2018)




M'acabo d'assabentar que el dia primer de febrer va morir Glòria Abras, poeta, blogaire i moltes coses més. Sovint debatíem un munt de temes en els comentaris al meu altre blog, li vaig dedicar una entrada en aquest, tenia molta obra inèdita i tan sols un llibre publicat.

A finals de gener encara em va enviar un email per recomanar-me uns llibres.

Descansi en pau al cel dels poetes.

Reprodueixo els poemes que vaig publicar en el seu moment al Tèrbol Atzur.



Somni

De vegades
les cases es disfressen
i els indrets familiars
esdevenen estranys,
i estranys nosaltres
iniciem intranquils
breus i erràtics camins
que busquen i ens busquen
i extraviats i curiosos
toquem la noble fusta
d’una taula
que no havíem vist mai
i olorem el lilà que creix al pati
amb plaer nou.
De repent
una daga de llum
ens cega la mirada
i càndids com infants
reconeixem el món
i els seus antics costums.
Segurament somiàvem.



Mirall


La tardor ja és al pati.
L’herba està quieta
I el cel de fosc metall
com un punyal s’endinsa
fins el cor de la terra.


De la finestra estant,
em veig a mi mateixa.
El corriol és curt,
L’aigua, propera.
Esdevinc un esbós:
Dona donant l’esquena.


La tardor ja és al pati.
L’herba està quieta.
Un presagi d’onades
inerta m’arrossega.
L’últim record que salta
és la trena de plata
compacta i vertical
partint la meva esquena.





Succés


I
Portava el vestit blanc
de les festes més belles.
El vi blanc coll avall
i els glops de l’amant tendre.
Jardins sobre les pells,
laberints sense llei,
celebracions secretes,
sanglots, sospirs, suors,
un sol país el nostre,
tu i jo, jo i tu, nosaltres
com una única terra.
Illa de besos llargs
Illa d’ofec i febre.

II
Varem perdre les mans
que, de cop, eren cegues
I ja no coneixíem
els nostres ulls de sempre.
Portava el vestit blanc
de les festes més belles,
blanca vela estripada
vella barca estellada
surava malferida
a l’ull de la tempesta.


Glòria Abras Pou – Poemes inèdits

dissabte, 27 de gener de 2018

NOU POEMARI DE GLÒRIA CALAFELL

Resultat d'imatges de esferes disperses

ESFERES DISPERSES
Glòria Calafell
Tèmenos edicions, 2017
Premi de poesia Josep Fàbregas i Capell

Glòria Calafell (Barcelona, 1947) ha estat professora de català a secundària durant molts anys i ha donat classes de reciclatge de català i per a l’obtenció del CAP. Té diferents poemaris publicats, La semàntica del temps (2008) i No.m fall recort del temps (2010), premi de Poesia Ciutat de Vila-real i Terra humida (premi Marià Manent, 2014). Col·labora de forma regular en diferents publicacions i grups literaris i en llibres de creació col·lectiva i ha rebut diferents guardons pels seus poemes i reculls. Pintora aficionada, ella mateixa, de forma habitual, dissenya les cobertes dels seus poemaris.


Publicar avui ja és difícil, encara més, poesia, i al menys es mantenen diferents certamens que n’ofereixen la possibilitat. Un altre tema és la poca difusió d’aquests llibres. en general la poesia és mou en cercles una mica tancats, tot i que al menys la xarxa ens ofereix la possibilitat d’accedir al coneixement de molts autors i autores que compten amb poca promoció per part pels mitjans majoritaris.


A Esferes disperses l’autora ens ofereix una nova mostra d’una poesia precisa i elaborada, que si bé es nodreix dels sentiments personals cerca una determinada austeritat en la seva manifestació, evitant florilegis inútils o paraules rebuscades, un parany en el que cauen sovint molts poetes actuals.


El llibre es divideix en tres parts. Malauradament la publicació, pels motius que siguin, l’ha presentat com un tot. Malgrat això, els bons lectors descobriran ben aviat els límits de cada part. Els setze primers poemes, sense títol, ens situen en el sentiment, tan humà, de la pèrdua irreversible. Però la mort no acaba amb tot, la temàtica amorosa, molt present a Esferes disperses, evoca l’amor físic i l’amor espiritual. 


La individualitat necessària no sempre vol dir solitud sinó també complement vital: M’agradaves/ quan d’esquena/ a mi/ miraves/ les muntanyes/ i jo veia/ el mar./ (Érem/ dins/ de casa). L’amant, l’espòs, és present en imatges que no s’esborren, malgrat el dolor: ...es trenca/ el vers./ Resten/ paraules/ d’una peça. L’amant desaparegut s’uneix a d’altres pèrdues, en poemes com aquest, on trobem la clau del títol del poemari: Sóc memòria/ dels meus./ Sóc còdol/ del camí./ Sóc engrunes/ de fang/ en esferes/disperses.

A la segona part els poemes tenen ja un títol molt breu, sovint una sola paraula. S’inicia amb una dedicatòria: Als meus:/ als morts;/als vius/ que la terra/ -amb tebior-/ ens acotxi/ i que el cel/ ens eixugui/ el front. I és que, de fet, vius i morts formen part del mateix univers. L’autora evoca la seva infantesa i recorre a imatges poètiques relacionades amb una natura ambivalent, el sol, el mar, la pluja, les referències amoroses topen amb el viatge imprevist, els amants són, en el viatge de la vida passatgers de diferent vol. Les imatges poètiques, amarades de tristor, evoquen un present on la vida es refà en la presència dels infants: Quan banyava els nens,/ no pensava en els néts./ Han estat regals/ de dies de pluja quieta...


En la darrera part del llibre l’autora incideix en el món que l’envolta, en una realitat poc amable. El poemari ens ha portat per un viatge poètic, des de la individualitat del patiment i de la solitud no triada, a causa de la mort de la persona estimada, fins a la humanitat en general, de la qual formem part i, per tant, no podem defugir el patiment col·lectiu. Tot plegat passa per la pròpia experiència, la infantesa, la joventut, la família, els fills, l’amor que tot ho amarat d’alguna manera amb una felicitat que s’ha esberlat amb la pèrdua.


En una comparació entre els arbres podrits d’un camí i els homes i dones que, de forma inevitable, passen pel seu costat, el darrer poema del llibre ens evvoca la lucidesa d’aquesta mena de solitud col·lectiva a la qual ens veiem abocats: Amb pas alentit/ homes i dones els passen/ endavant/ amb pors d’infantesa,/ tot sabent que l’eternitat/ no ens veu i/ no té mesura.



Esferes disperses és un recull ple de grans imatges poètiques que matisen el dolor i controlen el sentiment, per reconvertir l’experiència dolorosa en poesia ben construïda, escrita amb una conscient austeritat sense defugir sentiments ben humans, l’enyorament, la tristor, l’evocació dels records, presents en els espais més quotidians o en els paisatges. En el rerefons dels poemes hi copsem un gruix important de preparació intel·lectual, l’autora evoca poetes i obres a través de noms concrets però també de subtils referències gairebé imperceptibles. El llibre compta amb un interessant pròleg del també poeta Jordi Pàmias. 


Article publicat al blog cultural 'Llegir en cas d'incendi', el 26/1/2018

dilluns, 15 de gener de 2018

KIKÍ DIMOULÀ (O DIMULÀ), EL VALOR DE L'APARENT SENZILLESA DE LES COSES

Resultat d'imatges de kiki dimulà

No fa gaire temps que vaig descobrir l'existència d'aquesta poeta extraordinària, gràcies a la ràdio, en un programa cultural en castellà on vaig poder escoltar alguns poemes seus. El seu nom complet és Vassiliki Radou i va néixer a Atenes, el 1931, on encara viu.

Va fer el batxillerat i van entrar a treballar al Banc de Grècia, on treballaven diversos familiars seus i on va romandre  durant vint-i-cinc anys. L'any 1950 va publicar aguns poemes en una revista literària i el 1952 un seu oncle li va regalar una edició privada dels seus poemes, edició que no li va acabar de fer el pes.

El 1954 es va casar amb un enginyer civil, també poeta, Athos Dimulàs. Ha explicat que aquella unió, de la qual van néixer un fill i una filla, la va forjar com a poeta. Va anar publicant i participant en iniciatives culturals diverses, també ha escrit narracions breus. Tot i que la crítica literària l'ha situat en la generació de la postguerra, Dimulà defuig etiquetes i adscripcions. Se l'ha comparat amb Emily Dickinson però aquest tipus de comparacions són una mica absurdes, Dimulà té una veu pròpia, inclassificable. No ha estat una poeta prolífica, compta amb una dotzena de poemaris no gaire extensos. La seva poesia reflecteix un mon aparentment quotidià i senzill però la forma d'ús del llenguatge resulta innovadora i arriscada. 

Tot això sobre la seva poesia ho dic des del desconeixement, en aquests casos t'agradaria tenir el do de llengües i poder gaudir de l'original. En castellà podem trobar els seus poemaris publicats però en català tan sols n'he trobat alguns, escampats pel món virtual. 




El número plural

El amor,
nombre sustantivo,
muy sustantivo,
número singular,
género ni femenino ni masculino,
género desvalido.
Número plural:
los amores desvalidos.
El miedo,
nombre sustantivo,
al principio número singular
y luego plural:
los miedos.
Los miedos
por todo a partir de ahora.
La memoria,
nombre propio de los pesares,
número singular,
sólo número singular
e indeclinable.
La memoria, la memoria, la memoria.
La noche,
nombre sustantivo,
género femenino,
número singular.
Número plural:
las noches.
Las noches de ahora en adelante.

(Poemas, 1998)



La coartada

Cada vez que te visito
sólo el tiempo transcurrido
de una vez a otra ha cambiado.
Por lo demás, como siempre
se desliza desde mis ojos como un río
turbio tu nombre grabado
—padrino del guión pequeñín
entre las dos fechas,
no vaya a pensar la gente que ha muerto
sin bautizar la duración de tu vida.
A continuación limpio las mustias
cagaditas de las flores añadiendo
algo de arcilla roja donde se ha depositado negra
y le cambio, finalmente, el vaso a la lamparilla
por otro limpio que traigo.
Nada más volver a casa
a conciencia lavaré el sucio
desinfectando con lejías
y cáusticas espumas de espanto que echo
cuando me agito con fuerza.
Con guantes siempre y manteniendo mi cuerpo
a gran distancia del pequeño lavabo
para que no me salpiquen las aguas muertas.
Con estropajo metálico de dura aversión rasco
la grasa pegada en los labios del vaso
y en el paladar de la apagada llama
mientras la ira aplasta el ilegal paseo
de algún caracol, usurpador
de la inmovilidad vecina.
Enjuago luego enjuago con escaldante furia
bulle mi intento de volver el vaso a su primer
su alegre su natural uso
el de saciar la sed.
Y queda ya del todo limpio, reluce
ese mi afán hipocondríaco de no querer morir
querido mío, míralo de otro modo:
¿cuándo no ha temido a la muerte el amor?

(De un minuto juntos, 1998)



Aquí, una molt bona versió d'un d'ells, publicat amb un comentari sobre l'escriptora, per la també excel·lent poeta Dolors Miquel, a Núvol.


Una ànima, una narració solitària


Que eres el meu enemic, no ho sabies, les paraules t’ho van dir.

Per elles l’enamorament va vendre el seu terratrèmol

i va sortir a la superfície que no m’estimaves…



S’han perdut totalment els mots de les llàgrimes.

Quan parla el desordre l’ordre calla- en té gran experiència la pèrdua.

Ara hem de quedar-nos al costat del sense sentit.

que poc a poc la memòria recuperi la seva eloqüència,

que doni bons consells per a una llarga vida

de tot allò que ha mort.



Més o menys ha predominat la teva fotografia.

Dia a dia convenç que res no ha canviat

que sempre vas ser així, de paper

des del naixement fotografia a les trobades

des de sempre com et vaig estimar venedor ambulant

d’ imatges en pintura

i de pintura en imatges, així m’acontentava.

L’únic testimoni fiable que vivim és la nostra absència.



(Poemes, 1952)

diumenge, 12 de novembre de 2017

GLÒRIA CALAFELL


Glòria Calafell Martínez va néixer a Barcelona l'any 1947. Llicenciada en Filologia Catalana, ha exercit de professora de llengua i literatura en diferents instituts de secundària. Ha escrit des de la infantesa. Ha guanyat diferents premis de poesia, el Jalpí i Julià de Sant Celoni amb Pronòstics del temps (2009), el Sant Antoni del Perelló amb Morfologia del Vent, el Martí i Pol de CCOO de Barcelona amb Digues, foll, quina cosa és l'oblit, el Certament Literari Ciutat de Vila-Real amb No.m fall recort del temps i el Maria Manent de Poesia amb Terra Humida.
Té publicats els poemaris No.m fall recort del temps (2009), La semàntica del temps (2010), Basaments Catalogats (2012, finalista del premi de Poesia Joan Llacuna) i Terra Humida (Viena, 2014). Ha col·laborat en publicacions com Espais, Lo Cantich i Barcelona, Ciutat d'Oci i ha participat en diferents poemaris col·lectius. Forma part de l'Associació de Relataires en Català des de la seva fundació. 


ALGUNS POEMES (de Terra Humida, premi Marià Manent 2013)

MATÈRIA INDEFENSA

Sota l'exultació del sol,
guaito el teu son i l'au oculta
amb bec golafre que menja de tu.
Si sabés com, lluitaria
per la matèria indefensa que ets
quan el sofriment t'abat.
Sento una forá, però,
-vehement i imperceptible-
que remou focs de desig i record,
obeeix l'amor i combat la mort
amb l'agulló inclement
                                     de l'esperança.

EXPLICACIÓ

Voldria explicar la por
sense tenir-ne, però no puc. En tinc.
No és a l'obscuritat ni a la malaltia
ni a la mort. És a la incertesa
que és com la barana inexistent
on no et pots agafar.



El dolor és un botxi de sang corrupta a qui respons amb un fràgil sospir. Amb la teva ma entre les meves, arrabasso a l'aire i al terra el que resta del silenci.



AL FONS DEL PASSEIG

Al fons del passeig, l'hivern àrid filma
amb ombres, la gent asseguda als bancs
sota la minsa il·lusió dels arbres.
El xicot del xandall, la dona i l'avi
són rellotges espatllats que sospesen
el temps que els ha fugit amb els ulls clucs.
Algú amb la mà estesa demana almoina
i el palmell acull una fulla seca.

Els vells plàtans i la gent no somriuen.
Com tibant-les, el vent els ha deixat
escorça i cara amb el gest estrafet.

divendres, 10 de novembre de 2017

BRUSQUINA D'INSTANTS

Resultat d'imatges de Brusquina d'instants

Resultat d'imatges de Brusquina d'instants



BRUSQUINA D’INSTANTS
ANNA RISPAU I SÍLVIA ROMERO

PRÒLEG DE CARLES DUARTE
IL·LUSTRACIONS DE PILAR CAPMANY


Brusquina d’instants és un llibre de poemes escrit a dues mans, les de les escriptores Anna Rispau i Sílvia Romero, que dialoguen sense pressa sobre moltes coses, la vida, el paisatge, l’entorn, el pas del temps. A més a més el llibre compta amb la col·laboració de la pintora Pilar Capmany, que il·lustra amb poesia visual el contingut escrit. I per si això fos poc compta amb un pròleg de l’excel·lent poeta Carles Duarte que ens situa en el context d’aquest viatge per la paraula i la imatge.

Els llibres escrits amb dues veus diferents, en forma de diàleg poètic, tenen ja una llarga tradició entre nosaltres però diria que en els darrers anys no han estat tan freqüents com en èpoques passades. Per endegar una tasca d’aquest tipus cal amistat i complicitat, dues coses que suren en el context del llibre de forma evident. Sílvia Romero utilitza el vers lliure i Anna Rispau acompanya cada poema amb una tanka. Fan en algun moment, no podria ser d’una altra manera, poesia de dones, en el sentit més autèntic i profund del terme. Però les seves paraules escrites van molt més enllà d’allò que ha conformat el món femení i es converteixen en universals. 

Sense estridències, aquesta pluja fina de paraules se’ns fa propera i intimista. Els paisatges esdevenen, a la vegada, interiors i exteriors, personals i col·lectius. La poesia de Rispau i Romero és plenament sensual, pels seus versos hi desfilen els paisatges vistos o imaginats, els camins, el mar, el cel, hi escoltem els sons de coses com ara els batecs, les campanes o la música, hi trobem sensacions que responen al nostre tacte suau damunt de les coses, a les carícies mandroses que s’escampen per damunt de l’entorn, per damunt de la vida. Els colors, sobretot el verd i el blau, són molt presents en aquests versos. Volia haver copiat aquí paraules i frases dels poemes però no me n’he sortit car fora del conjunt, aïllats, em semblava que els mots perdien densitat i força. 

Brusquina d’instants és un llibre ple de bellesa, no tan sols pel que fa als poemes sinó com objecte, un llibre per tenir a prop i rellegir de tant en tant. La poesia és un gènere que cal assaborir sense pressa i un poema no es pot donar mai per abandonat de forma definitiva, en algun moment hi tornarem i és molt possible que algunes de les imatges poètiques del volum restin en el nostre imaginari sentimental i en la nostra memòria de forma permanent. 

Anna Rispau i Sílvia Romero, que tenen ja una llarga trajectòria en el món literari, ens retornen a l'aparent senzillesa d'una poesia que malgrat estar molt elaborada sembla que s'escola sense dificultat, com l'aigua d'un riu tranquil i plàcid damunt del qual el pas del temps escampa la seva pluja d'instants irrecuperables.