divendres, 6 / novembre / 2009

Dolors Miquel, llibertat poètica i excel·lència lingüística

Dolors Miquel (1960), lleidatana, és un cas singular i personalíssim de poeta i fins i tot de personatge poètic. Molt present a internet, on s'hi poden trobar reculls dels seus poemes i també interessants entrevistes, participa sovint en recitals i experiències a l'entorn de la poesia, on manifesta les seves qualitats actorals. El seu mateix aspecte, atractiu i modern, fa pensar en una actriu d'èxit dedicada de forma tangencial a afers lletraferits. La seva poesia és diversa, agosarada, beu de les fonts més clàssiques i de les més avanguardistes sense casar-se amb ningú. 


Premis literaris
Premis Literaris de Cadaqués-Rosa Leveroni de poesia, 1989: El vent i la casa tancada
Ciutat de Barcelona de poesia, 2005: AIOÇ
Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, 2006: Missa pagesa


Altres dades literàries
Ha publicat, amb fotografies de Vanessa Pey, el llibre Transgredior, 1999


Llibres publicats
Narrativa
Maruja Reyes sóc jo. Barcelona: Columna, 1992


Poesia
El vent i la casa tancada. Barcelona: Columna, 1990
Llibre dels homes. Barcelona: Empúries - Ed. 62, 1998
Haikús del camioner. Barcelona: Empúries, 1999
Gitana Roc. Gaüses (Vilopriu): Llibres del Segle, 2000
Mos de gat. Barcelona: Ed. 62 - Empúries, 2002
Ver7s de la terra. Lleida: Pagès, 2004
AIOÇ. Barcelona: Empúries, 2004
Missa pagesa. Barcelona: Ed. 62, 2006
Musot. Lleida: Pagès, 2009


Alguns poemes:


CIUTAT


Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi,
els besos ebris, fugissers, com l'escuma,
l'atzur del cel sota els àlbers del riu...
Te n'he parlat tantes vegades, però alguna cosa
més enllà de persones i objectes em fuig,
alguna cosa molt meva, un vent íntim
que hi és cobrint-ho tot com aleshores la boira.


Llibre dels homes
1998


(I sobretot per a Rosa Abellà, ma mare, la qual l'hagués
llegit dient "Nena! És que no sé... Sí que fa riure, però no
t'acaba de deixar riure... Tens una visió massa negra de les
coses", i que no ho podrà dir perquè acaba de canviar de
barri.)


ON L'AUTORA PASSA EL TEMPS RECORDANT
A QUI LI DÓNA LA GANA


Seràs primer
penis golafre
de color cafre,
tu el catòlic
que pateix còlic,
tu el director
del pilastró
que just s'arruga
quan la berruga
li veu la dona.
Tant se me'n dóna
que tothom sàpiga
ni que no hi càpiga
en vers estret
que ets de Canet,
canes tenyides
perdonavides
podràs dragar
aquest anar
de versos àtics
tan poc simpàtics?
Si ho he de dir
que el que és a mi
si em perdones
o t'hi abones
tant se me'n fot
i fins i tot
riem el guany
amb el company...
Recordes quan
no fa pas tant
em deies fluix
com cotó fluix
mal esquerdill
de tenir un fill
ben d'amagat?
Amaga el gat
que se t'ha vist
i és molt molt trist.
I fora tema
que aquest es crema.
I tu ja ho deies,
que gens no reies
d'aquesta treva
amiga meva.
Si tu, homònima,
ets dins la nòmina
curta i segura
que sempre dura
d'amics dels bons.
Toquem canons
senyora Coll
i de bescoll
saludo l'Elsa
que et fa de melsa
i per molts anys
sense paranys
que bé te'n faci
i no es desfaci
res entre naltres.
I de les altres
traient el cap
abans que cap
entre gin-tònics
i versos fònics,
entre secrets
dits en secrets
d'impresentables
i menyspreables,
véns tu, Oh Montse,
que vols aconse
guir que ens trobem
-i bé que ho fem-
quan són les tantes
i portem tantes
copes a sobre
que parlem sobre...
Bé. Tu ja ho saps.
M'hi poso taps.
I per tu, Tresa,
sense peresa,
perquè al treball
ens fem un tall
de riure penes
a les esquenes
d'alguna fleugma
-que rima amb zeugma-
per no dir qui
perquè així
no em renyaràs
de posar el nas
allí on no em criden
si no m'hi criden
o bé no hi cabo.
I aquí acabo,
estimats meus,
seguiu els peus
mètrics d'aquesta
que té la testa
i que s'entesta
a inventar
i recordar.
I tu, xaruc,
decrèpit, ruc,
només m'ocorre
que ho deixem córrer.




KOM


Com més m’allunyo de mi,
més sé qui sóc.
Com més m’allunyo, més em perdo
més em recupero.
Com més me’n vai fora de mi
més endins em trobo.
Com més m’enterro en l’oblit,
més em recordo i em tinc.
Com més desconec el conegut
més m’abraço l’abisme i el buit.
Com més travesso els límits imaginats,
més espai tinc, més camins sóc.
Com més nego l’evidència de l’anàlisi
més em dibuixo, m’aparec.
Com més em travesso els límits
més m’abasto i em sorprenc.
Com més em moro de mi
més em visc i més em neixo.
Com menys em tinc,
més em posseeixo.



dijous, 29 / octubre / 2009

Teresa Costa-Gramunt, saviesa poètica





Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951)  és una autora amb múltiples interessos i d'un gruix intel·lectual considerable. És també dissenyadora, especialitzada en ex-libris i moltes coses més. Col·labora sovint en mitjans de comunicació, i en revistes científiques i culturals, com ara Vilanova digital, L'Hora del Garraf, L'Eco de Sitges, Diari de Vilanova, El 3 de Vuit i les revistes 08800 i Bonart


Ha rebut diversos premis literaris:


Don-na, 1990: El vel d'Harmonia
Eugeni Molero, 1998: Recull d'articles literaris i d'opinió referits al Garraf
Flor Natural als Jocs Florals de la Ginesta d'Or, Perpinyà, 2002: L'ull de Polifem
Flor Natural als Jocs Florals de la Ginesta d'Or, Perpinyà, 2004: Anno Domini
Josep Maria Benet i Caparà, 2006: L'escala




Ha traduït al català La veritable història de la Lídia de Cadaqués, d'Eugeni d'Ors (2002) -amb Oriol Pi de Cabanyes- i Històries i llegendes, de Víctor Balaguer (2002). També ha fet la traducció al castellà de Roca-Sastre, una vindicació del realisme, d'Oriol Pi de Cabanyes (2004). Autora, juntament amb Yaratullah Monturiol, de l'antologia de poesia espiritual femenina Lluernes al celobert (2006)


Publicacions:
Investigació i divulgació
Flor a l'ombra : Reflexions sobre el femení. Valls: Cossetània, 2006


Narrativa
El vel d'Harmonia. Barcelona: Institut Català de la Dona, 1991
L'àngel incorruptible. Lleida: Pagès, 1997
La crisàlide. Lleida: Pagès, 2002
Sol ponent, sol ixent. Barcelona: Comte d'Aure, 2004
L'ull de Polifem. Tarragona: Arola, 2004
Com un despertar de la memòria. Barcelona: Comte d'Aure, 2006
El saber del cor. Barcelona: Meteora, 2008


Poesia
Llibre d'Unai. Lleida: Pagès, 1994
La porta índia. Barcelona: Edi-Liber, 1997
Treball de camp. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 1999
Addicte a la bellesa. Barcelona: Edi-Liber, 2000
El cantor sense llengua. Vilanova i la Geltrú: Institut d'Estudis Penedesencs, 2000
Noviluni a Washington. Palma de Mallorca: Moll, 2001
Temps, espai. Tarragona: Arola, 2001
El rostre del vent. Barcelona: Comte d'Aure, 2002
La memòria dels jardins. Barcelona: Comte d'Aure, 2005
Santuari grec. Palma de Mallorca: Moll, 2005
Anno Domini. Barcelona: Comte d'Aure, 2006
Cinc visions. Lleida: Pagès, 2006
L'escala. Badalona: Omicron, 2007
Sojorn a Roma. Sitges: Papers de Terramar, 2007
El mirall de Circe. Barcelona: Comte d'Aure, 2008
London. Tarragona: Arola, 2009


Biografies:
Jordi Santacana. Calafell: Art Dama, 2005


Estudis literaris:
Llibre de l'Amic. Barcelona: La Busca, 2002


Descripció i viatges:
Ex-libris al·legòrics a les 41 comarques de Catalunya. Barcelona: Institut Català de la Dona, 1992
Estampes de Cuba. Barcelona: Proa, 2001


Forma part d'aquesta xarxa d'intel·lectuals de molta categoria, escampats per Catalunya, coneguts i valorats a nivell local, en aquest cas al Garraf, on viu, i amb molta activitat literària, però que no troben, crec jo, tot el ressò merescut en l'àmbit general de la nostra literatura. Amb Oriol Pi de Cabanyes formen una parella d'un gruix intel·lectual considerable que en un altre context més obert i europeu hauria esdevingut allò que en diuen de culte. Teresa Costa-Gramunt és força present a la xarxa pel que fa a les seves múltiples activitats en l'àmbit cultural, però no tant pel que fa a trobar a internet els seus poemes. Una de les darreres publicacions de l'autora ha estat El saber del cor, llibre breu i molt interessant sobre relacions personals en les quals el coneixement afectiu passa per damunt del coneixement raonable.


Dos poemes del seu llibre Santuari grec:


Propileus


Descansem a les escales dels pòrtics,
i a poc a poc ens retorna l'alè.
El gregal bufeteja el rostre,
despentina els cabells.
El vent, aquí dalt, ens enlaira.
Les albes columnes imposen poques paraules.
¿Es fan visibles als ulls del present,
les petges d'una altra existència?
Quan Mnèsicles va crear aquest espai
hi havia, sobre un fons blau,
un sostre pintat d'estrelles.
En qualsevol moment es podia produir la cita, sí,
l'instant del cristal·lí enamorament.


Athena nua


Una lleugera remor d'ales desvetlla la tarda:
el sol penetra les pedres, les escalfa, les perfuma.
Athena surt de l'aigua, nua.
Tirèsies la veu, parpelleja, sua.
La verge l'encega, li pren l'esguard,
i el vent de l'espant besa el front del vell.
Mai mes no veurà els peixos nedant,
els gallarets ardents, el verd dels prats.
Athena remou el fons de la mirada ferida,
hi llança el raig d'una llum divina:
d'ara en endavant Tirèsies profetitzarà
allò que tots hauríem de saber mirar
amb l'ull inexorable de la consciència.

dissabte, 17 / octubre / 2009

Josefa Contijoch, atònita esplendor



Josefa Contijoch va néixer a Manlleu el 1940, en una família d'impressors i llibreters. Va estudiar comerç i idiomes al seu poble i després filologia a la Universitat de Barcelona. Des de l'any de la seva creació (1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal) forma part del Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN Club; és de l'equip fundador del col·lectiu QUARK POESIA.

Les seves primeres obres de poesia, en castellà, són dels anys 60 i les escriu en castellà. Anys després va començar a publicar en català: Quadern de vacances (una lectura d'El segon sexe) (1983; Premi Miquel Martí i Pol de poesia de CC. OO. 1981), Ales intactes (1996; Premi de Poesia Salvador Espriu 1994), Les lentes il·lusions (2001; Premi Màrius Torres 2000) i Congesta (2007). També ha conreat conreat la narrativa amb novel·les com Potala (1986), La dona liquada (1990) o Els dies infinits (2001), així com narrativa infantil, llibres de crítica literària o assaig com Les vacants (2005), i és traductora del francès.

Contijoch, autora de gruix intel·lectual molt important, és de les autores amb reconeixement en l'àmbit cultural, està ben representada a la xarxa i ha participat en festivals de poesia i iniciatives literàries diverses. Les seves poesies han estat traduïdes a diferents llengües, ella mateixa n'ha fet força versions al castellà.


Del llibre Ales intactes:

The white sails still fly seaward,
Seaward flying,
Unbroken wings.
(T.S. Eliot)


Pot no tenir res a veure el projecte
que fas de tu mateix i el tu mateix
que trobes cap d'uns anys. Començaràs
a comprovar: realitat i desig
són enemics. Es porten la contrària.
Què hi fa allò que volies de tu?
No compta ja el que t'imaginaves.
Compta només el resultat final:
qui ets, què fas i la fràgil volada
d'unes ales intactes.

As time goes by

Del llibre: Les lentes il·lusions:

Parmi les êtres humains, on ne reconnaît pleinement l'existence que de ceux qu'on aime.
(Simone Weil)

Tota passió hipnòtica passa
conversa casual entre desconeguts que passen
crits de nàufrags passavolants per l'autopista
m'agrada veure passar el mar
des de la finestreta estant penses
boies i flotadors passen ones
i tot passant penses que estrany
sempre acabo plorant per una cosa o altra
penses no passa res
per dur que sigui de passar
les coses passen
passen de pressa als anys
i allò ni clar ni fosc que anomenem la vida
mai no hauries imaginat
que la pèrdua irreparable també passa
buides i esperes que passi alguna cosa
que ompli i es quedi
però res no es queda i tot cansa
per això sempre acabes esperant
que passi alguna cosa
mentre preguntes per què el cor demana tant
el buit tens de l'espera
un buit folrat de capes de cendra
de capes de vidre de capes de paper
guardar de què serveix guardar preguntes
esperes com si no hagués passat res
i tot hagués de passar encara
t'agraden els inicis no els finals
treus la cadira i seus
passen ramats de paraules per la carena
pel tall de la ganiveta
seguint el curs errant i laberíntic
i mentre passen els dies perdurables penses
és estrany que el cor pugui anhelar
l'afecte d'ombres fugaces que passen.


Les lentes il·lusions

Lentes com una cosa pesada
com una cosa arrossegada
les lentes il·lusions deficitàries
lentament repten pel camí de ponent
lentament criden ajut sens fi
a d'altres coses pesades
que les empenyin pures
pel lent i esfilagarsat
camí de ponent.


Insomni

Quan a la nit la son no ve
i véns tu i m'interrogues
(poble meu què t'he fet?)
desolació de la quimera regne mort
i m'interrogues
digue'm què vols saber
fins que no arribi l'alba
digue'm què podria dir-te
que fos enraonat i potser just i necessari
digue'm què vols qui sóc
abans l'ocell no canti
la traïdoria de la llum
que no permet marge d'error
ni dret al dubte.

Del llibre: Congesta

Coses que es perden:
la clau de casa
la clau d'entrar al jardí
el camí del jardí que portava a la bassa
els joncs de vora l'aigua
l'estantissa blancor del borrissol
de l'àngel que passava
els nenúfars oberts
la mirada d'esplendor atònita
que començava a preguntar per què
i extasiada mirava les coses que es fonien
mentre eren mirades.



Àngel caigut en la nit del jardí de les roses
en el llot més pudent de la nit del jardí de les roses
en la misèria de la nit del jardí de les roses
en el jardí on és amor o és tedi
en l'oblit on tot és sempre amor
com una daga al coll
com un forçat crit ronc d'auxili
en la zona més fosca de la nit del jardí de les roses.


No saps res del teu somni
només les ombres mòbils sempre en ruta
no saps res del recer que arrecera
no saps res de l'il·limitat confí
del sopluig que esmicola l'esclat no en sap res
ni de l'arrel xuclant tenebra
i en va ple el món d'aquestes coses
ho diu la vella fressa de la nit
i el vent ho canta als espais duradors
on els somnis circulen
a mercè de l'impuls que els arrossega.



dijous, 1 / octubre / 2009

Poetes vives, però oblidades...

Benzina, revista d'excepcions culturals, inclou en el darrer número un reportatge anomenat El club dels poetes vius, al qual dedica la portada. Els poetes vius sobre els quals parla la revista, tots ells importants i remarcables, són deu: vuit homes i dues dones. Ni tan sols les publicacions modernes tenen en compte l'aportació poètica de les dones, la paritat hauria de funcionar, sobre tot, en aquests àmbits culturals on la presència de la dona és important i on se suposa que existeix una gran sensibilitat pel que fa a la igualtat d'oportunitats de difussió.

Les dues dones privilegiades (excepcions culturals?) són Ester Xargay i Anna Aguilar-Amat. Res a dir, les dues són grans poetes i les tinc en l'arxiu de noms a incloure en aquest modest Tèrbol Atzur. No vull prioritzar tendències, en el blog, tan sols constatar la gran diversitat i nombre de dones que escriuen poesia i que no són massa presents en biblioteques ni antologies, per regla general.

Aprofito aquesta entrada per fer una crida de cara a l'ampliació d'aquest inventari poètic amb veu femenina. No hi ha cap filtre, el filtre el posaran les lectores i els lectors quan triïn i remenin. Si voleu incloure alguna autora, o si escriviu poesia, tant si heu publicat com si no, i voleu formar part d'aquesta iniciativa, podeu enviar uns quants poemes, unes dades biogràfiques i, si voleu, una fotografia, a l'email: jcostacod@gmail.com.

També es poden aportar nous poemes d'autores ja inventariades. Com que el blog l'he endegat per afició i sense afany de lucre, espero que perdonareu la lentitud i els lapsus temporals. De fet, crec que no s'acabarà mai... aquesta és, també, la seva virtut.


dimarts, 8 / setembre / 2009

Teresa Pascual




Teresa Pascual va néixer al Grau de Gandia, el 1952. Poeta i traductora, va estudiar filosofia a la universitat de València i és professora d'ensenyament secundari a Gandia. Es va donar a conèixer amb el seu primer poemari Flexo, guardonat amb el premi Senyoriu d'Ausiàs March 1987. El 1988 va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés amb Les hores. Més tard escriu Arena (1992), Curriculum Vitae (1996) i El temps en ordre publicat l'any 2002 i premi Crítica Serra d'Or de poesia 2003.

Ha traduït de l'alemany, amb Karin Shepers, L'enfonsament del Titànic, de Hans Magnus Enzensberger (València, 1993) i Poesia completa, d'Ingeborg Bachmann (València, 1995).

POEMES

Els millors versos queden per escriure.
Del temps aqueix moment de recrear-se
en el somriure que t'omple la boca
i en el joc d'abraçar-la amb els meus llavis.

De cada instant el gest, no la paraula,
completa i exhaurida de misteris,
dels ulls atents que ens guaiten, el mirar,
del cos, l'aire trencat en menejar-se.

Després de les frases, després dels mots,
el vel espés que amaga el sentiment,
va descobrint-se a partir de la forma

en què les mans ens parlen i ens recorren,
en què milers de mans diuen el vers
tan difícil de gravar en el full.

(Flexo, 1988)


Construíem paraules de ciment
i creàvem paraules de silenci.
La finestra entreoberta, la finestra,
el marc de la foscor més grisa i ampla.
Si et parlava, tancaries les mans
i tu no deixaries que em parlaren,
si et besava, tancaries els ulls
i tu no deixaries que em besaren.

(Les Hores, 1988)



Pare, la mar —irrevocable i justa—
arrima al port la càrrega dels dies,
a coberta del fred i de la sal.
I en els bocois de plata que administres,
poses atentament el temps en ordre.
Fora, on ja no estem per a obeir
el referent fidel de les muntanyes,
apunta el vent a penes sobre l'aigua;
la terra, dins, exili de la mar,
segueix sense perdó les seues lleis
que contra el cos i des del cos les dicta.

(El temps en ordre, 2002)


Ha sonat el telèfon i despertes
cap a una cita a cegues sense amor,
i sense amor et trobes al carrer
amb el destí d’uns ulls desconeguts.
Entre la llum més freda dels fanals
se sentiren els passos d’una dona,
que també sense amor tragué les claus,
mentre et parlava i et parlava d’ella.
I sense amor deixares que el seu riure
d’alcohol buscat ho fera tot tan fàcil,
desproveït de culpa, tan lleuger
com la seda dels mocadors de coll,
que a l’endemà llevaria del llit
i sense amor posaria a la perxa.

(El temps en ordre, 2002)


Hi ha la nit, i ara, només uns passos
i aquests signes dispersos de la llum
que dibuixa perfils en les façanes.
Hi ha el carrer, cansat com ara els passos
-últim oblit que recorren les ombres-
i un balcó obert donant-li temps al dia.

Hi ha la nit, i ara, només uns passos…

(El temps en ordre, 2002)

dijous, 13 / agost / 2009

Susanna Rafart



Susanna Rafart va néixer a Ripoll el 1962. Poeta, narradora i crítica literària, és de les poques veus femenines actuals que tenen una presència important en el món cultural i de les quals es poden trobar, amb relativa facilitat, les publicacions. També és força present a la xarxa.

Rafart va començar a escriure i publicar molt aviat. Llicenciada en filologia hispànica (1985) i en filologia catalana (1992) per la universitat autònoma de Barcelona, ha exercit com a professora agregada de llengua i literatura castellana a secundària. Actualment exerceix també la crítica literària en diverses publicacions, i participa sovint en l'organització de projectes culturals. Col·labora en diversos mitjans de comunicació com ara el diari Avui, la revista Caràcters o Catalunya Ràdio. També forma part habitualment de jurats literaris. És integrant del grup de poetes auto-anomenat els imparables.

D'entre els seus reculls poètics cal destacar
Pou de glaç (2002), premi Carles Riba 2001, Retrat en blanc (2004) i Baies (2005), premi Cavall Verd de poesia 2006.


Cementiri de Coleshill

El mateix mur, la força contrastada
d'unes mateixes pedres que ara els donen
la bonança de ser a l'altre costat.

Contra les làpides que els averanys
fa temps que inclinen cap als mars de l'herba
—no és mort, sinó dormint, algú va escriure—,
una filera de cassons i olles
mig bruts i tebis del darrer sopar
enganyen la certesa de trobar-se
d'aquella part del món encara vius.


Reflexió de la llum

Els sols projecten ombra.
Joan Brossa

-
Desar la llum com una tela antiga
amb el paper que calla en el calaix
i obrir la veda de paraules certes
entre panteres negres com un puny.
Cercar en el mapa de les mans
camins tenaços cap a llavis lents;
tocar la sal del cos i fer-ne ribes
on encallar les pors i els seus inferns.
Podrir la fosca i veremar-la tota,
batre el silenci a cops com l'animal
lligat al sac d'un sacrifici breu;
no tenir res, però pensar com Déu,
infondre aurores brunes als teus peus.


-
T'he pensat com un trànsit:
riba emergent que emploma
la carn amb el ciment,
l'anhel de veure i veure't
en dunes de ciutat
damunt d'un llit
que emprima
les teles seduïdes
com el mirall d'un camp
nevat de primaveres.
T'he pensat com un àmbit
ateserat per rebre
el llevat i la sal
portats d'una altra terra.
T'he pensat com l'audàcia
justadora de l'au
filadora de l'aire
en un cercle tancat.
M'he vestit per pensar-te
en l'ombrívola cambra
com qui vol quietament
subornar el seu present
i fer-ne recordança.
T'he pensat com la llum.


-
Com un nanser lacònic
a qui el treball no venç
i fa créixer una nansa
fins a guardar-hi l'or
errívol de la lluna
quallada com un lacre;
així ensonyat pel mar,
faig créixer un llarg poema
on ensivello els dies
que cauen escatats
de tots els seus silencis
brillants i salabrosos.
I no m'empeny un far
ni la fatiga em mena:
com al nanser, la vida
em va xisclant la mort,
car he perfet els límits
des d'una sola riba.




Cacera

Devoro amb la mudesa d'una ortiga
el dòcil animal de l'esperança.

L'engany del seu pelatge
em mou a ser-ne el caçador
servint-lo amb les paraules.

El prenc apregonat per fams antigues
i amb la tinta dibuixo els seus ulls,
que ja eren cecs.

* * *


Gare Toulouse-Matabiau

Molt aviat, un lloc desavinent,
en hores rudes,
es pot tornar una llar. Un rellotge,
l'andana, unes vies,
un canal emboscat,
els constructors d'una gran biblioteca
a punt d'anar a esmorzar,
i, a la butxaca de l'abric,
entre menudes coses vostres,
els versos subratllats d'un llibre.

divendres, 7 / agost / 2009

Concepció G. Maluquer, 95 anys del seu naixement!


Ja que en els blogs darrerament hem commemorat aniversaris de naixement i mort de tants autors nostres, vull recuperar avui la figura de Concepció G. Maluquer, ja que un seu nét m'ha escrit un comentari al post que li vaig dedicar, explicant el perquè de la 'G' que fa referència al primer cognom de l'autora. Així he sabut també que, avui, l'escriptora hauria complert 95 anys. Aprofito doncs la data per recordar-la altra vegada. Espero que quan arribi el centenari el celebrem com cal.


Xavier Jordana ha dit...

Sempre em fa gràcia trobar coses a l'internet sobre l'avia, i veure que a cinc anys de la seva mort encara ès recordada. Avuí hagués fet 95 anys. A títol de curiositat et volia explicar una mica allò de la G.
El pare de l'avia era un enginyer castellà que va caure per Salàs com a part d'un equip encarregat de la construcciò d'un dic a la zona. Va coneixer la mare de l'avia, s'hi va casar i van tenir dues nenes, però va morir molt jove, si no recordo malament, l'avia explicava que ella nomès tenia 4 anys. Ella va creixer doncs amb els Maluquer, no se'n va sentir mai massa de Gonzalez, perquè no en tenia cap aprop de Gonzalez.
Espero que t'hagi agradat l'anècdota.

CANÇÓ DELS CONTRABANDISTES

Com els isards pugem a esbarts
per les timberes.
Contrabandistes de caderneres
passem a França tots els dimarts.
Portem sarrons plens de moixons
i plomes rares
carrabiners vestits de frares
ens tiren pedres amb els mandrons.
Si en maten un l’aigua és a punt
i se l’emporta.
La pala grossa de la comporta
cada dimecres rep un difunt.
I a l’endemà, qui ho vol mirar
ho veu i ho calla.
Un nou isard passa la ratlla
banyes enlaires, carena enllà.
Cançons d’orat i altres veus (inèdit)



Arriben d’allà on mor el riu, i duen
l’espatlla plena de verdors sedants.
La llum del dia nou, fa més brillants
les cols que ploren i els raïms que suen.
La fruita s’ha adormit agombolada
a l’ancestral traüt d’un carro vell;
després voldrà contactes a la pell
i veus de dona forta i assenyada.
Elvira no sap res de Baudelaire,
però duu un bell diable dins la vena,
ulls i llavis de foc, la galta plena
i és gràcil com la copa d’un alerç.
Ara crida i ofrena amb impudícia
la fruita d’un autòcton paradís.
Les pomes semblen d’ambre i de vernís
i esperen la llangor d’una carícia.
El dia encara és tímid i no gosa
baixar a esbandir les ombres dels portals.
Cel blau amunt, ha dibuixat un vals
el vol lleuger de la primera alosa.

La ciutat i les hores

Ai, les flors amb esdrúixola! s’estiren
damunt les altres flors de nom senzill:
Anèmones d’ulls d’ombra i de perill
amb voravius de febres que deliren.
Camèlies malaltes, isonades
d’un món de Margarides Gautier.
Hortènsies com boles de paper
amb tons de plenilunis i d’albades.
Orquídies i fúcsies intenses
com una nit d’amor i de neguit,
i aquest perfum estrany i indefinit
de grans anhels i fondes defallences.
Gertrudis s’ha aturat, i les parades
li ofrenen un barroc esflorament.
Gertrudis vol un simple pensament
i quatre o cinc violes apomades.
Després davalla sota un verd de branca
i un sol filtrat, mansoi i malaltís.
La rambla estrena el dia i té un somrís
obert damunt de cada rosa blanca.

La ciutat i les hores