dimecres, 15 d’agost de 2018

CARMEN CONDE, EN EL RECORD

Resultat d'imatges de carmen conde
Avui google recorda el 111 aniversari del naixement de Carmen Conde, una gran intel·lectual, poeta i moltes coses més. Com a poeta és extraordinària i mereix més reconeixement del que té. Podeu trobar molts poemes seus a la magnifica web A  media voz, així que tan sols en reprodueixo un i goso fer-ne una versió en català.

Al meu blog en castellà, Caracteres ocultos, podeu llegir una entrada que li he dedicat.





En la tierra de nadie

En la tierra de nadie, sobre el polvo
que pisan los que van y los que vienen,
he plantado mi tienda sin amparo
y contemplo si van como si vuelven.
Unos dicen que soy de los que van,
aunque estoy descansando del camino.
Otros "saben" que vuelvo, aunque me calle;
y mi ruta más cierta yo no digo.
Intenté demostrar que a donde voy
es a mí, sólo a mí, para tenerme.
Y sonríen al oír, porque ellos todos
son la gente que va, pero que vuelve.
Escuchadme una vez: ya no me importan
los caminos de aquí, que tanto valen.
Porque anduve una vez, ya me he parado
para ahincarme en la tierra que es de nadie.



A la terra de ningú

A la terra de ningú, damunt de la pols
que trepitgen aquells que van i aquells que venen,
he plantat la meva tenda sense empar
i contemplo si van i si tornen.
Uns diuen que sóc dels que van,
tot i que estic reposant del camí.
Uns altres 'saben' que torno, encara que calli;
i la meva ruta més encertada no la dic pas.
Vaig intentar demostrar que allà on vaig
es a mi mateixa, tan sols a mi mateixa, per tenir-me.
I somriuen en escoltar, ja que tots ells
son la gent que va, però que torna.
Escolteu-me una vegada: ja no m'importen
aquests camins d'aquí, que valen tant.
Perquè vaig caminar una vegada, ja m'he aturat,
per aferrar-me a la terra de ningú.

dijous, 12 de juliol de 2018

L'ESBORRANY, PROCÉS CREATIU I METALITERATURA




Resultat d'imatges de l'esborrany silvia romero



L’esborrany és la darrera novel·la publicada per l’escriptora Sílvia Romero (Barcelona, 1962), autora amb una llarga trajectòria que abasta la poesia, el teatre i la crítica literària. Romero ha rebut diferents premis importants de narrativa i és i ha estat activista cultural en camps diversos així com conductora i dinamitzadora de clubs de lectura. 

En aquest llibre Romero explora noves tècniques narratives a través d’un artifici metaliterari, una escriptora i una editora tenen una sèrie de converses sobre el llibre que la primera està escrivint, una història realista sobre una família aparentment convencional. Des dels anys cinquanta del segle passat la vida d’Aurelio Soriguera, qui, com tants altres, abandona el seu poble natal per buscar-se la vida a Barcelona, empès tant per la necessitat de millorar com per la solitud que l’embolcalla i que incidirà en tota la seva trajectòria vital, serà l’eix vertebrador d’una novel·la que va ampliant els seus horitzons a base de capes diverses. 

La vida del protagonista pot semblar aparentment senzilla, de fet un poema de Montserrat Abelló que podem llegir en l’encapçalament (Tot sembla ben senzill. Quatre parets/ fan una casa. Un home i una dona...) amb un text breu de Sándor Marai i la coneguda frase amb la qual s’inicia Anna Karènina, sobre famílies felices i desgraciades, ha servit d’inspiració a l’autora. Tot sembla senzill però potser tot esta mancat de sentit. I, al capdavall, hi ha realment famílies felices i desgraciades? A la família Soriguera hi ha problemes, malentesos, manca de comunicació, secrets, però, ni que siguin breus, també hi ha espais d’esperança i, potser, de felicitat, si és que algú sap en què consisteix la felicitat. 

Malgrat els mals moments, en el rerefons de les coses que passen aquesta família hi ha, em sembla, un cert fil irònic que sol surar a la majoria dels llibres de Sílvia Romero, present a l’hora de jugar amb el llenguatge a través, per exemple, dels noms dels personatges que anem trobant al llarg del llibre, de determinades situacions com ara les percepcions de les professores respecte al capteniment de les noies Soriguera, o en les descripcions sense complexos de l’activitat sexual d’alguns dels personatges. O en aconseguir que la tragèdia no sigui excessiva i que fins i tot en els moments més complicats aflori un cert impuls vital que apaivaga el possible dolor existencial. 

Les preguntes que els lectors i lectores ens podem anar fent mentre la història es va desenvolupant són, de fet, les que fa l’editora a l’escriptora en les seves quatre llargues converses. Converses que serveixen per elaborar teories diverses a l’entorn de la realitat i de la ficció, de la versemblança i del fet, sovint constatat, de que la realitat no sempre és versemblant. Darrere d’aquest llibre i d’altres de l’autora hi ha un gruix lector de pes i això es percep. 

Les opinions i reflexions d’escriptora i editora motiven canvis, precisions, puntualitzacions. Les pàgines inicials de la novel·la definitiva les trobem a l’epíleg, en una mena de tancament del trajecte circular que ha esdevingut gairebé un assaig lúdic. Pot ser que, en algun moment, la tècnica escollida faci trontollar una mica la narració, la novel·la és coral i hi ha personatges que entren i surten o que fins i tot desapareixen i elements de la història recent que semblen no afectar els personatges. Però intuïm que potser el de menys és, de fet, la vida dels Soriguera. Acabem el llibre amb moltes preguntes pendents, tal i com l’autora de ficció ha llegit que cal acabar una lectura. I és que l’autora real més aviat ens ha convidat a entrar en el joc de la creació, a prendre part activa en el que representa construir un relat i a compartir els paranys i dificultats que ens motiven a l’hora d’entomar el repte narratiu. 

dilluns, 11 de juny de 2018

ADÉU A QUETA GARCÍA NAVARRO I AL SEU SOMRIURE INOBLIDABLE

Resultat d'imatges de queta garcia navarro

M'he assabentat de la mort de Queta García Navarro, escriptora molt  vinculada a Sant Boi de Llobregat. Fa anys, quan vaig publicar L'inici del capvespre, vaig fer presentacions a diferents localitats i mirava de contactar amb alguna escriptora que tingués vincles amb la població. Havia entrat en algunes ocasions al blog de la Queta però no ens coneixíem personalment. Així que en presentar el llibre a Sant Boi, a Cal Ninyo, vaig contactar amb ella i li vaig preguntar si em volia fer la presentació. Em va fer una presentació inoblidable, jugava el Barça i va venir poca gent. Era l'any 2010, pel maig.

De tant en tant ens enviàvem informacions sobre les respectives trajectòries literàries i poca cosa més, quan algú mor et sap greu no haver-hi tingut més relació però la vida va molt de pressa. Queta García Navarro tenia una sòlida obra narrativa en castellà, amb diferents premis aconseguits al llarg de la seva vida literària. La vaig incloure, l'any 2011, en aquest blog. Mantenia un blog propi on anava informant sobre les seves publicacions. Fa tot just tres dies em va arribar un email seu amb un poema de comiat, precisament és el mateix poema que vaig publicar en aquest blog, en parlar de la seva obra literària. I que reprodueixo altra vegada, ja que ella mateixa el va triar com adéu poètic.


Mar i terra

El blau m'envolta i em forada l'ànima.
Buida l'esfera, dins la ratlla,
el peix es desfà mut i despistat.
I no podré aixecar-me.
Mai.

Seré oblidada com la pluja,
entre els peus de la sorra
i les ungles de l'aigua.

Tant si el mar surt de llera,
com si el riu surt de mare.
I no podré aixecar-me perquè ja no tinc cames.

No podré, entre els meus dits,
endur-me tanta platja
i trepitjar les ones que arriben sense pausa.
Mai.

No es queden les gavines.
No resten per parlar-me,
per explicar cap a on van dins l'esfera de plata.
I no podré aixecar-me.
Mai no podré aixecar-me.

Del poemari "Sirenes i Bèsties marines"

(Cuando leáis este poema yo ya no estaré... pero mis libros permanecerán y nos volveremos a encontrar.
Gracias por haberme acompañado en el camino).

divendres, 11 de maig de 2018

TAN BREU, TAN LLUNY (82è ANIVERSARI D'OLGA XIRINACS)



Oh, que dolçament reposarien els meus ossos,
si algun dia la vostra flauta digués els meus amors!

Virgili, Bucòliques, llibre X


Clara olor del paisatge a mitja alçada,
quan una acàcia s'estremeix amb tu
perquè l'aire d'octubre t'esperava.

La platja, que es retira, sent l'onada
com la cobreix, amenaçant i esquiva;
com li porta, de lluny, la veu trencada
de les petxines mortes, i la roba
d'un ofegat anònim, estripada.

L'aigua de pluja busca els seus camins,
camins d'octubre, oberts, pedra oblidada
de la terra que es perd, arrossegada
entre avellanes mortes i arbres nus.

Sento la teva pell i el primer foc
acompanya la tarda de les llars.
Hi ha celatges enlaire, llavis prims
enamorats i balbs, bevent silencis
de solituds bellíssimes, glaçades,
on no arriba l'escalf de les besades,
ni l'olor del fum nou, ni el vell sabor
del vi que es beu a poc a poc, del goig
d'aquesta llum que em fuig, tan breu, tan lluny.

Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

dijous, 10 de maig de 2018

OLGA XIRINACS, 82è ANIVERSARI!!


Resultat d'imatges de olga xirinacs


Ara passen les noies. Són les filles,
seran les filles de les filles
i algú, darrera els vidres, les veurà com se'n van (...)

De 'La pluja sota els palaus'


Aquest proper divendres, 11 de maig i festa de Sant Ponç, serà el 82è aniversari d'Olga Xirinacs.

Amb motiu dels seus vuitanta anys vam obrir un blog, així com un espai a facebook, en homenatge a la seva trajectòria i per insistir en què mereixia un reconeixement col·lectiu per part del món cultural i polític. Aquest reconeixement podia haver coincidit amb la concessió d'un guardó com ara el Premi d'Honor, però les decisions del jurat que l'atorga han anat per altres verals.

Com en aquests darrers anys proposem que des dels blogs i espais diversos de la xarxa els seus lectors li felicitem aquest aniversari amb la transcripció de poemes i textos seus o escrivint algun comentari sobre la seva obra.

Olga Xirinacs té una obra diversa i eclèctica. En els darrers anys s'ha redescobert i valorat molt la seva poesia, al mateix o superior nivell que la de molts altres poetes catalans i encara poc coneguda a tots nivells.

Si us sumeu a l'homenatge d'aquest any podeu indicar-ho en algun comentari en aquest blog per tal de poder fer una llista dels que hi hagin col·laborat.

dijous, 22 de març de 2018

LLUÏSA DENÍS, MOLT MÉS QUE LA SENYORA RUSIÑOL

Resultat d'imatges de lluisa denis

A la darrera xerrada de CERHISEC, Jordi Quintana, el conferenciant, va reivindicar el paper de les dones compositores, també en el camp relativament frívol de la cançó popular. Un dels noms que va sorgir va ser el de Lluïsa Denís i Reverter (Barcelona, 1862-1946), la dona de Santiago Rusiñol. Com tantes altres dones de l'època, l'ombra del marit, en aquest cas l'ombra d'un personatge genial, va deixar en la penombra, més enllà de l'anecdotari matrimonial conegut, aquesta dama polifacètica i intel·ligent, autora teatral, poeta, compositora i pintora.
Resultat d'imatges de L'alegre cantaire


Lluïsa Denís va escriure Els caçadors furtius (1931), Una venjança com n'hi ha poques (1931) i el text i la música de diverses sarsueles i cançons. Té un recull de dotze cançons alegres,de  caràcter una mica picant i properes al cuplet, L'alegre cantaire. Una part de la seva obra pictòrica es pot trobar al Museu del Cau Ferrat de Sitges però per la xarxa hi ha ben poca cosa.
Resultat d'imatges de Luisa Denís santiago rusiñol
Lluïsa Denís va conèixer Rusiñol a Sant Hilari Sacalm, es van casar l'any 1886, a l'església de Santa Anna, de Barcelona. Denís provenia d'una família culta i ben situada, el seu pare era francès i també tenia aficions literàries. Com és prou sabut, després del naixement de la seva filla Maria, Rusiñol se'n va anar de viatge i va romandre a París, amb els seus amics i gaudint de l'ambient artístic i bohemi de l'època. Després d'uns anys es va posar malalt i el seu germà i Lluïsa el van convèncer per tal que es tractés i superés la seva addicció a la morfina. Així ho va fer, i Lluïsa i la seva filla es van instal·lar a Passy, a prop de la clínica on romania l'artista i escriptor.

És possible que Lluïsa ja hagués escrit i pintat abans però ho va fer, sobretot, després de la mort del seu marit, el 1931. Va arribar a estrenar diverses sarsueles. Va publicar llibres de poemes, de lletres per cançons, poemes en castellà i també algunes narracions, tot plegat avui molt difícil de trobar, si no és en llibreries de vell. En alguns casos, en copiar-les en aquest blog, he volgut respectar l'ortografia original.

Breu antologia



Desmai, estens la llarga cabellera
fins a tocar l'aigua verda de l'estany
i l'aigua, amanyagant-te, juganera,
et reflecteix dins seu com un mirall.


I quan el dia mor entre la fosca
embolcallant amb ombres al jardí,
quelcom misteriós més us acosta
i l'aigua, bressolant-te, et fa dormir



Del llibre Records de Joventut (Editorial Sanxo, 1934)

La Pàtria

La Pàtria? Paraula bella
de tendresa i sentiment.
Tothom enraona d'ella,
tothom i ningú l'entén.

La Pàtria és la que s'estima,
la que no es pot oblidar,
la que s'enyora en sorti-ne
i s´hi deleix per tornar.

La Pàtria jamai s'imposa;
és quelcom del nostre cor
on guardem de la vida
el més dolç i intens record.

La Pàtria on es neix? Mentida!
S'hi neix per casualitat:
els que van dar-nos la vida,
són ells qui l'han triat.

I hem nascut sense escollir-la,
que així ho ha volgut la sort,
mes la Pàtria es on s'estima,
i un vol sê enterrat quan mor.



Santa alegria

Tinc una tristesa
qu'em puny dins del cor:
el pare i la mare
no estan mai d'acord;

si un diu una cosa,
l'altre la desfà.
I si un plora l'altre
ja es posa a cantar.

Tots dos quasi em peguen
veient ma tristor:
-Què tens? Sols gemegues,
ni que fossis bord-

M'han dit, no veient-ne
la pena que em fa
sentir les baralles
no poguent parlar

per dir-los, joiosos,
els fills de tothom,
perquè aixís, els pares
són tots els del món,

alguns d'alegries 
bé en deuen donar
i alguns que s'estimin
s'hi poden trobar.

Mes tots dos, vosaltres,
em doneu tristor,
quasi no sé riure
mes sé qu'és el plor...

El pare i la mare
han endevinat
per fi, el que em callava!
Tot dos s'han besat.

I avui l'alegria
per mi omple el món, 
¡què trist que deu ésser
ser fill de tothom!


Consells als presumits

Quan tu ja siguis vell, no vulguis presumir-ne
fent de jove graciós, ardent i apassionat;
que fa tristesa al cor per no dir que fa riure
donant certa amargor, si algú se n'ha adonat.
Sigues polit, correcte, amb roba que t'escaigui
elegant i seriós, segons la teva edat,
i veuràs que hi ha dones que esperen ton somriure
coneixent tu, aleshores, que encara has agradat.
I guarda dins ton pit el geni i la tristesa
perquè tothom en fuig, del que és malhumorat.
I sempre fes-te càrrec de què la jovenesa
sols pensa en divertir-se i a tu ja t'ha passat.
I així per tot on vagis hi portaràs bonança;
la teva companyia ja mai destorbarà.
I quan a la fi moris deixaràs enyorança
i la teva memòria dels teus no es borrarà.


Pobre del que no espera

Serva dintre el teu cor una esperança
de totes les il·lusions amb què ha somniat.
Que pobre el qui no espera! L'enyorança
li dóna l'eterna soledat.
L'esperança, en el cor fa sortir ales
per volar molt més lluny que el ver amor,
qu'és de l'esperit l'essència tan preuada
com la que guarda el calze de la flor.
Espera doncs, i ferm avança
i apartaràs de tu lo més feixuc.
Aixeca els ulls al cel, ten confiança;
si lluites sense fe, seràs vençut.

diumenge, 11 de febrer de 2018

DAHLIA RAVIKOVITCH, IMAGINACIÓ, LLIBERTAT I PAU


Resultat d'imatges de dahlia ravikovitch

En alguna novel·la que vaig llegir fa algun temps una dona llegia un poema de Dahlia Ravikovitch. Així vaig conèixer l'existència d'aquesta poeta. 


Ravikovitch va néixer a Ramat Gan, el 1936. Va començar a llegir i escriure molt aviat. El seu pare era enginyer i la seva mare, professora. Va perdre el pare quan era petita, el va atropellar un conductor borratxo. La seva mare i ella es van instal·lar en un kibbutz però no hi van encaixar. Als tretze anys Dahlia va estar en una casa d'acollida, a Haifa. 


Es va casar als divuit anys però es va divorciar tres mesos després. D'altres matrimonis també van acabar en divorci. Va fer el servei militar i va estudiar a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Gran lectora, bona traductora i professora de secundària, Dahlia Ravikovitch va militar en el moviment de pau israelià i va col·laborar amb personalitats públiques a favor de la igualtat, la justícia social i la pau.

Resultat d'imatges de dahlia ravikovitch libros

Va patir importants períodes de depressió. El 2005 va ser trobada morta i es va especular amb un possible suïcidi, cosa que l'autòpsia va desmentir, la causa va ser un problema de cor.

Els seus primers poemes van aparèixer en una publicació del seu país, la van animar a escriure de forma més professional i el seu primer llibre, L'amor de la taronja, la va donar a conèixer, era una de les poetes més joves d'Israel. Va publicar deu volums de poesia, en hebreu, així com obres de prosa, contes infantils i traduccions a l'hebreu de poesia anglesa. Alguns dels seus poemes es van musicar i es van convertir en cançons populars. Va rebre diferents premis literaris al llarg de la seva vida, relativament breu.

A la xarxa es pot trobar força informació sobre aquesta poeta, en anglès i castellà. En català es pot descarregar un complet pdf d'Eduard Feliu, que inclou una antologia de Ravikovitch en català i una biografia de l'escriptora. Va ser publicat a la revista TAMID (http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/index). D'aquest document he copiat els poemes. Una gran part de la biografia l'he tret de wikipedia.

Aquí es pot escoltar una entrada en un programa de la ràdio argentina Sefarad, amb un apunt biogràfic de la poeta i una cançó amb lletra seva, a més d'alguns poemes traduïts al castellà.


L’amor de la taronja


El país del sol ponent


«[Josies] va treure els cavalls que els reis de Judà havien consagrat al sol, a l’entrada del temple del SENYOR... i cremà els carros del sol.» (2Re 23,11)


M’havien dit que es podia anar al país del sol ponent
 però no em van dir mai
 si jo hi podria arribar.


Sense company de viatge, vaig prendre el camí 
cap al país del sol ponent, 
la carrossa del qual era d’or.


També em van dir que al país del sol ponent 
els reis que d’antic hi regnaven
 eren d’incomparable grandor.


I el cor em deia: si puc arribar al país del sol ponent
 em donaran un tron reial 
i una túnica de porpra.


Ningú no em va dir mai, m’ho vaig doncs imaginar 
que a la terra del sol ponent 
trobaria la pau eternament.


Nina de corda


Jo era una nina de corda aquella nit, 
cercant a dreta i esquerra nous camins, 
però vaig caure a terra i em vaig fer bocins, 
que van cuitar a reparar amb art exquisit.


I vaig tornar a ser la nina que no es decanta, 
plena de seny i de resignació, 
però una nina d’una altra condició, 
com branca esqueixada que el circell aguanta.


Després em van dur a un ball deliciós 
però em van deixar sola amb els gossos i els gats 
per més que els meus passos fossin ben compassats.


I tingués els ulls blaus i el cabell ros
i un vestit que amb les flors del jardí feia conjunt 
amb un barret de palla i cireres al damunt.


Delit

Va ser allí que vaig sentir l’inefable delit, 
un dia setè, un dia de repòs qualsevol, 
les branques dels arbres cercaven l’infinit.


La llum era un riu que ho inundava tot sens brogit, 
el globus de l’ull es delia pel globus del sol. 
Va ser llavors que vaig sentir l’inefable delit.


No prou satisfeta de fer lluir l’esbarzer florit,
la llum queia a raig damunt l’oneig del rierol, 
el meu cap era una taronja que l’havia enllepolit.


Lliris grocs semblaven voler engolir el seguit de brins d’herba
que suraven a l’aigua en estol, 
un dia setè, un dia de repòs qualsevol,