dilluns, 23 de maig de 2016

MONTSERRAT ALOY I ROCA



MONTSERRAT ALOY I ROCA (Tàrrega, 1967) es llicencià en Filologia Anglesa a la Universitat de Lleida, el 1990. Viu a l'Urgell, comarca on troba la matèria primera per crear els seus poemes. Reconeix influències d'altres comarques, especialment la Noguera, la Selva i la Conca de Barberà. Ha col·laborat en revistes i publicacions locals, com Culturàlia, Xercavins, Nova Tàrrega i Transparències. Conrea altres gèneres literaris, com el relat curt, el teatre i l'article d'opinió. Ha publicat el llibre de poemes Gàbies de vidre i pols (Natan creació, 2002), amb il·lustracions de Glòria Coma. És coneguda a les xarxes pel seu blog Cantireta, que ella defineix a la capçalera com: Bloc segarrenco-urgellenc i poètic, eròtico-irònico-literari-musical, ple de fang, que marca un abans i un després en la vostra percepció dels blocs en català. 



ALGUNS POEMES:


PARAULOTES

No sé parlar, avui.
Ho he intentat vegades,
i allò que s'ha dit era
la resposta premeditada,
el ressò del diner i
tot plegat, res. Bon dia.
M'ha quedat el regust
del monòleg inconnex, sincer,
disculpant-me per la grolleria
d'aquesta masturbació verbal
que sempre mantinc, a les fosques.
No sé parlar, i ningú no me n'ensenya.
Escombro paraulotes del carrer.
Veus? I jo volent escriure poemes.



FEM RAFTING AL LLIT

De nou en nou i sense saber-ne,
llisquem sobre pedres rodones
i fem-nos petons
a frec de rem, per sobre l'escuma,
com si en els ponts per on passarem
a sota hi haguessin marors senceres.
Parapents i barrancs, i sobretot cordes,
que ens lliguin a tot, i tot ens sigui igual
sense vent i sense llum, com prehistòrics.
Deixem-nos d'armilles, passem pels corrents
i per les escletxes més amples, i llencem-nos
de cap a les corbes més nues.
Ràfting al llit. D'1 a 2.


PRINCIPI DE COTXE

Rovellons en eixos
quasi equilibrats,
a la cuina es flaira el centre
de la casa en pinassa,
parlen els homes i els nens.


LES AVELLANES

El món comença al claustre,
amb la tortuga que jo ensinistrava
a ser pacient i a menjar herba.

Sembla que el meu jo té
un punt concèntric i sens fi,
on tot es fa significat i paraula.

I si necessito més ulls que ara
per a entendre que Déu existeix,
és per la religió de la bellesa.

Només sé pelegrinar a la fe.
I encara que hi torni,
tindré rosers punxant-me.

El sol surt al cementiri
i es pon a l'altar major.

dijous, 19 de maig de 2016

dimecres, 11 de maig de 2016

PER MOLTS ANYS, OLGA XIRINACS!!!


Resultat d'imatges de la crisi dels vuitanta olga xirinacs
Reprodueixo l'article que vaig escriure amb motiu de la publicació del darrer llibre d'Olga Xirinacs, que avui fa 80 anys!!! No és de poemes però hi ha molta poesia.

La crisi dels vuitanta

Olga Xirinacs
Meteora, 2016

Olga Xirinacs, a tocar dels vuitanta anys, que complirà l’onze de maig, i després d’haver passat per seriosos problemes de salut, ha publicat aquest  llibre inclassificable, breu i imprescindible, que defuig totes les possibles etiquetes i que és gairebé un compendi acurat de tants temes com han transitat pels seus altres llibres, els quals ja conformen un gruix considerable de literatura d’alta volada.

El llibre aplega un recull d’articles o com en vulguem dir, els quals, si aquest fos un país com el que voldríem, haurien vist la llum en diaris o revistes de categoria intel·lectual reconeguda, de gran tirada. Olga Xirinacs és un d’aquells luxes del país dels quals no som conscients fins que no els trobem a faltar. A través dels textos breus inserits en aquesta crisi dels vuitanta hi trobem records, poesia, literatura, vivències diverses, reflexions i també, és clar, pors. No ens enganyem, la vida passa i per això ella opta en un dels textos per fer prevaldre la visió realista d’una Simone de Beauvoir impotent i rebel davant del pas inexorable del temps en front d’un Herman Hesse que intenta fer un elogi d’aquesta part de la vida tan poc digna de lloança, la més dura de les dictadures, com expressa de forma molt gràfica i poètica en una de les seves millors cançons, Alberto Cortez.

La vida ens fa passar per crisis diverses però les darreres ens són poc conegudes perquè entren en un camí sense retorn de forma apressada i a ningú no li agrada pensar-hi a fons. El món d’avui ha banalitzat la mort i no vol sentir a parlar de vellesa, les paraules vell o vella semblen una mena de penjament i se’ns insisteix en què som vells o estem malalts, gairebé, perquè ens abelleix i no fem bondat. Per això resulta tan imprescindible entomar amb poesia i bona literatura la incertesa de la brevetat vital, de la qual tan sols podem ser conscients quan ens va arribant aquell moment indefugible en el qual ja potser ni tan sols podrem prendre decisions.

Malgrat la melangia que traspuen alguns textos del recull no es tracta d’un llibre pessimista, més aviat al contrari, és tan sols que no fa volar coloms i intenta recuperar, des del record i la memòria, encara ben activa i coratjosa, sentiments, paraules, colors, olors i situacions, músiques i lectures. I en això hi percebem la grandesa, si en té alguna, de la vellesa, en això d’aplegar experiència i grandesa i poder assolir la lucidesa que tan sols pot donar el pas de la vida i que tan poc apreciada és per les noves generacions, encara més en els temps que corren. Per les noves generacions i per la cultura oficial, és clar.

És aquest un llibre breu per tenir i rellegir, com es fa amb els reculls de poemes tot i que d’entrada ens l’empassem d’una tirada. Els qui són més joves hi percebran d’entrada el seu alè poètic i literari però amb els anys li aniran trobant nous valors, com és natural. Potser un format menys convencional, més proper al dels llibres de poesia, hauria afavorit la percepció del volum, i és que avui es ven molt per la vista. Però això no té importància si considerem que el que cal és entrar a fons en el contingut. Xirinacs va ser coneguda durant un temps, més aviat, com a narradora, però ha conreat tots els gèneres, és una poeta esplèndida i els seus dietaris són excel·lents i guanyen força amb el pas dels anys.

Aquí hi retrobareu la cronista, la narradora, la poeta. I també s’hi pot percebre el pes que el món sensorial, els colors i la pintura, així com la música, tenen en la seva literatura. Olga Xirinacs compta amb el passat però no viu en el passat, està al cas de la literatura contemporània, del cinema, dels costums del nostre temps i les dèries de les noves generacions, manté un blog a la xarxa on dialoga amb els seus seguidors i, per sort, en els darrers temps està rebent diferents suports i reconeixements. Amb tanta empenta, malgrat els condicionants que el temps i la salut, aquest bé fràgil que tant valorem, limitin la seva activitat, desitjaríem de tot cor que arribés a entomar amb la mateixa vitalitat la crisi dels noranta o la dels cent.

El llibre l’ha publicat l’Editorial Meteora, una d’aquestes editorials que també són tot un luxe per al país i que assumeixen reptes editorials diversos amb cura, grapa i intel·ligència.

Júlia Costa

dimarts, 26 d’abril de 2016

MONTSERRAT BOLDÚ, PARAULES I IMATGES VORA L'EBRE




Montserrat Boldú i Mayor, nascuda a Tortosa, és mestra. Compagina la seva professió amb la fotografia i l’escriptura. Ha exposat en solitari a Tortosa: “Passions a flor de pell”, i en vàries exposicions col.lectives arreu del país. Ha participat en les darreres Antologies de Poetes de l’Ebre i en la Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar, entre d’altres.

Amb l’obra “Vestit de flors per a una dona nua” ha rebut el 1r Premi al 34è Concurs Literari de Sant Antoni del Perelló 2016 en la modalitat poesia. 



Alguns poemes:



Vaig descobrir l'ombra del teu cos


Vaig descobrir l’ombra del teu cos

escampant flors d’ametller i tarongina

en racons on d’altres, abans,

només hi plantaren bardissa.

Des d’aleshores ençà que vigilo,

amb desig,

els minuts que disciplinats fan fila,

perfectament aliniats com vagons,

fent l’habitual viatge de l’hora,

ignorant que anhelosa els observo,

impacient,

per santificar d’entre tots a n’aquell

que a la meva vora porti la teva pell.

                                

EL DIA DE LA MARE

Estimo la meva mare

amb un amor infinit.

Em consola, m’acarona,

vol sempre el millor per mi.

S’oblida d’ella mateixa

perquè jo sigui feliç.

Fa màgia amb el seu somriure

i em vol estalviar el patir.

Em sembla que és una fada

que té varetes als dits:

amb carícies i pessigolles

dracs i monstres fa esvanir.

Gràcies mare, gràcies sempre

per tot el que fas per mi.




dimarts, 5 d’abril de 2016

POESIA A L'HORT DELS CIRERERS


Una trobada de poetes i poemes sota els cirerers florits, més dones que no pas homes entre les autories, una bona iniciativa i una sortida diferent i poc convencional per aquells i aquelles que diumenge pel matí no tinguin res previst.

dimarts, 23 de febrer de 2016

PRENEU LES ROSES



Oxirinacs0.jpg
Com haureu vist, des d'alguns blogs havíem iniciat una mena de modesta campanya a l'entorn de què Olga Xirinacs fos guardonada amb el Premi d'Honor. No ha estat així, de moment, però de tota manera ha estat l'encarregada d'escriure el poema de DIA DE LA POESIA d'enguany, encara bo. L'11 de maig complirà vuitanta anys i intentarem endegar, com l'any passat, un homenatge blogaire. Mentrestant gaudiu del poema que ha escrit amb motiu de la celebració esmentada.




Preneu les roses

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l’ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d’Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l’arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L’he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s’esfullin. Fulles i fulls de llibre
s’abandonen a la fràgil esperança del poeta.

dimecres, 18 de novembre de 2015

PERENNIA: POESIA QUOTIDIANA DEL PASSAT






PERENNIA
Poesia epigráfica llatina. Edició bilingüe
GODALL edicions, 2015



En una època en què sembla que el món editorial, sobretot pel que fa a les empreses mitjanes i petites, es troba en dificultats, ens ensopeguem de tant en tant amb petits miracles que mostren el coratge d’algunes persones relacionades amb el món de la cultura. Per un d’aquests estranys miracles trobem un llibre com aquest, en el qual Mònica Miró recull cinquanta epitafis romans i els posa a l’abast dels lectors per primera vegada. No és gens estrany que aquest llibre s’hagi inclòs en una col·lecció dedicada a la poesia, Cadup, ja que aquest volum inclassificable és poesia en estat pur tot i que sigui també moltes més coses.

Perennia ens acosta al món romà a través de la vida quotidiana, dels sentiments a l’entorn de la mort, una mort que sovint s’enduia moltes persones en la infantesa i la primera joventut, cosa que no evitava ni el dol ni la tristor ni que el seu record no anés acompanya d’una tendresa que ens fa molt propera aquella gent del passat. L’edició és bilingüe, un goig  pels qui hem tingut la sort de poder estudiar poc o molt llatí però també, fins i tot, per aquells que no l’han estudiat mai ja que no és tan difícil recórrer a la versió original amb una bona traducció catalana al costat.

Llàstima que s’hagi perdut el gust pels epitafis, seria molt bonic que poguéssim visitar els cementiris i llegir recordatoris i poemes com aquests,  alguna cosa es troba però poca i això que l’epitafi va ser relativament habitual en d’altres èpoques. Molt interessant i imprescindible és el pròleg que l’autora inclou en el llibre amb el títol Mots de pedra erigits contra el temps. El temps se’ns emporta i de nosaltres en resta poca cosa però les paraules, en ocasions, són tossudes i ens sobreviuen d’alguna manera.

Aquest és un llibre per tenir i rellegir encara que en un primer moment ens l’empassem d’una tirada. Mònica  Miró(Barcelona, 1969) és una persona inclassificable, d’una cultura diversa i polièdrica, ben bé una sàvia del Renaixement, posats a comparar. Llicenciada en Filosofia Clàssica i Romànica, màster en Història de les Religions i moltíssimes coses més que pot comprovar qui espigoli una mica per la xarxa. Jo diria que també és una gran poeta, en un sentit ampli i profund. Vaig tenir la sort de tenir-la com a professora de llatí, fa ja vint anys, a la UOC, aleshores una universitat que tot just s’estrenava.

Perennia ha tingut molt bona acollida i ha estat valorat i lloat per molts periodistes culturals però també per estudiants, narradors i poetes i no és estrany que sigui així.  Avui, quan sembla que les Humanitats van de baixa i que l’interès pel món clàssic es troba en quart minvant aquests llibres ens sorprenen quan ens adonem del ressò que arriben a tenir i del goig amb el qual són acollits per part de persones ben diverses.  I és que els homes i les dones ens continuem preguntant el mateix de sempre, preguntes que es recullen en un dels textos inclosos: Per què existim? Per què parlem? Què és, al capdavall, la nostra vida? I les preguntes, més que no pas les respostes, ens agermanen al llarg dels segles i ens fan humans i fins i tot, ai, civilitzats.

Júlia Costa