dimecres, 17 desembre de 2014

LLUCIETA CANYÀ I LES DONES DEL SEU TEMPS





1930 Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès. A l'esquerra, en primer terme, Llucieta Canyà; el segon, Josep Maria de Sagarra. A la dreta, en primer terme, Pompeu Fabra. (Gabriel Casas i Golobardes, ANC)




Amb motiu de comentar la festivitat de Santa Llúcia en el blog La Panxa del Bou em va venir al cap la Llucieta Canyà. Aquesta escriptora va ser, durant la meva infantesa, un personatge fins i tot mediàtic, car l'havia pogut escoltar sovint per la ràdio. 
Llucieta Canyà va ser coneguda per molta gent a través d'un llibre que va esdevenir un veritable best séller de l'època, L'etern femení. Aquest llibre es va continuar reeditant de forma constant fins a la mort de l'autora. Va tenir fins i tot una seqüela, L'etern masculí.

L'etern femení és dels pocs llibres de Canyà que encara es pot trobar amb una certa facilitat. He buscat per internet, sense èxit de moment, si m'era possible trobar altres textos o llibres escrits per Canyà, car va cultivar molts gèneres, però només he accedit a un fragment del més famós, el qual les dones d'avui podem trobar carca i conservador, cosa que no li treu la gràcia. Jo havia identificat Canyà, durant anys, amb una certa carrincloneria catalana, que es copsa sovint en el teatre i la literatura populars i que avui continua existint, malgrat que prengui formes aparentment noves. Però Canyà va ser una dona interessant i culta, que es va saber adaptar als temps que vivia, cosa gens fàcil.

Llucieta Canyà va néixer a La Bisbal d'Emporda l'any 1901 i va morir a Barcelona el 1980. La primera edició de L'etern femení es va publicar l'any 1934. 

El seu pare era pagès i treballava en un magatzem de grans.Va tenir dues germanes, Maria del Remei i Maria Soledat, ella era la gran.

Va estudiar magisteri i dret, de jove es va traslladar a Barcelona, on les idees eren més avançades i hi havia més possibilitats culturals. L'any 1930 es va casar amb Miquel Poal, periodista, crític, autor teatral, novel·lista i assagista. Poal també va ser autor de lletres per a cançons, potser la més coneguda sigui la de Rosó. Amb Poal va tenir el seu únic fill.

Miquel Poal va morir l'any 1935. L'escriptora es va tornar a casar amb Santiago Manresa, un pediatre.

Llucieta Canyà va estar vinculada de jove a la Lliga i va col·laborar amb publicacions a La Veu de Catalunya on es va fer càrrec d'una secció dedicada al món de la dona. També va escriure per a d'altres revistes importants de l'època. Ja aleshores es va fer molt popular, tenia carisma i simpatia, ben aviat va fer xerrades i conferències on es palesava la seva capacitat divulgadora.

En aquells anys va començar a publicar poesia, Mare (1929) i Caixa de núvia (1933).


L'etern femení va ser prologat per Josep Maria de Sagarra. El 1936 va escriure una comèdia, L'estudiant de Girona, dedicada al seu marit que havia mort feia poc. Durant la guerra i la postguerra la seva producció literària es va aturar a causa de les circumstàncies però a partir dels anys cinquanta el nom de Llucieta Canyà va tornar a ser molt conegut.

L'any 1954 va publicar una comèdia sentimental, L'amor té cops amagats, que es va estrenar al Romea. L'any 1957 publicaria L'etern masculí, llibre també prologat per Sagarra. En aquesta època torna a escriure poesia però malauradament la majoria ha restat inèdita.

Durant els anys seixanta l'activitat de Llucieta Canyà va ser considerable, sorprèn comprovar en les hemeroteques el gran nombre de conferències que va donar per tota la geografia catalana, els actes culturals en els quals va participar i la seva presència en diferents programes radiofònics, algun dels quals tipus consultori, en el qual responia a preguntes dels qui trucaven a l'emissora. La seva popularitat va ser immensa.

Quan va morir estava enllestint noves obres de teatre i una novel·la. També és autora de contes infantils, com ara el famós En Patufet a Montserrat i d'algunes traduccions. Les seves obres més famoses es van traduir al castellà.




Podem trobar informació sobre Llucieta Canyà a la xarxa però no és tan fàcil aconseguir les seves publicacions:

Diccionari biogràfic de dones

Viquipèdia

La Llucieta de la Bisbal (article d'Emili Casademont publicat al Diari de Girona)

Llucieta Canyà, feminista i conservadora (article de Xavier Cortadellas)

Tot i que avui els textos de Canyà ens puguin semblar antiquats, estan ben escrits, amb grapa, i reflecteixen tot un món i uns costums que en aquell moment eren els que predominaven entre les dones, fins i tot entre les dones intel·lectuals, que eren poques. Llucieta Canyà pertany a un remarcable grup de dones catalanes que van conrear un periodisme popular i força interessant. Pel seu tarannà i carisma, si visqués avui, estic segura que seria un personatge habitual de la televisió i de les tertúlies. Tot s'ha de situar en el seu context i en el seu moment, en pocs anys tot ha canviat molt, un dels grans canvis ha estat, precisament, l'evolució en el món occidental del paper de la dona. Canyà, a més a més, no va viure a l'ombra del marit, com d'altres escriptores catalanes, sinó que sempre va actuar amb una gran independència de criteri i es va fer famosa i popular per mèrits propis.

Llúcia Canyà, a més a més, era una dona de bon veure i això va contribuir al fet que s'atribuís el seu èxit a aquest aspecte de la seva personalitat i que les bromes que des d'altres publicacions més progressistes se li dirigissin menystinguessin els aspectes més periodístics o literaris. En aquests móns de la cultura, però també en els de la política, és habitual ficar-se amb l'aspecte físic, sobretot en el cas de les dones, tant si ets lletja com si ets maca.

Però més enllà de la seva bellesa cal dir que tenia aquesta gràcia especial d'alguns personatges per connectar amb un públic molt divers, va ser una de les ànimes de la promoció de la festa de les modistes barcelonina i la seva capacitat de treball impressiona encara avui. En els anys cinquanta ja era més gran i va continuar tenint carisma i grapa i desvetllant algunes enveges i les injustes ires de persones amb idees més modernes i progressistes.


Un fragment de L'etern femení, (que ningú no s'espanti, ep):

Si vols trobar promès


Si vols trobar promès, no et desesperis corrent com boja a tots els llocs de moda, exposant-te a perdre la salut batent el rècord de perdre nits perquè si...

El promès el trobaràs quan menys t'ho pensis. Et sorprèn? Doncs és així. El promès el pots trobar pujant o baixant l'escala de casa teva. El pots trobar al departament d'un tren; en un lloc d'estiueig; anant a fer una visita; en una entitat cultural; en un concert; en un tramvia; al passeig; anant a missa; en una festa; en un teatre; en una excursió; a la Universitat o a l'Institut; al mateix taller on treballes; al despatx on estàs empleada. El promès pots trobar-lo allà on vagis.

Però el que si et diré, noia casadora, en to confidencial naturalment, és que els homes d'avui se'ls "pesca" amb molta més facilitat demostrant ser amiga de la senzillesa i entusiasta de la bondat;(...) que no ets amiga de nudismes ni d'exhibicions ultramodernistes; que no et plau d'ensenyar ni l'esquena, ni el pit, ni les cames. (...)

No creguessis pas, amiga, que els homes cerquin per mullers aquelles noies que guanyen rècords de natació o que juguen al bàsquet-ball o bé fumen tranquil·lament a la terrassa d'un cafè, no. (...)

Tot això serà molt modernista, molt dernier cri; però és evident que espanta els futurs marits, talment com un tren esporugueix els ocells d'un camp."


Llucieta Canyà, L'etern femení

dimarts, 14 octubre de 2014

MARIA DOLORS COLL MAGRÍ


 


Maria Dolors Coll Magrí (Almenar, 1960) és professora de llengua i literatura. Lectora a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan, a Polònia (1989-1992).

En el camp de la poesia ha estat finalista dels premis literaris Rosa Leveroni (1988) amb el poemari posttitulat Però Venus no ho sap, i Marià Manent (2001) amb Mals pensaments i altres animals de companyia.

Ha publicat els llibres de poesia Rés a mida (2000) i Niu en blanc (2003) a Pagès Editors, i Rostoll (2014) a Godall Edicions.

Té en projecte una altra publicació.

Viu a Sant Cugat del Vallès.


 TRIA DE POEMES


RÉS A MIDA


                                Desviant-se com sagetes mal tirades.
                                                                                  (Sl 78,57)
Abans que a brots cuegi
saba endins
viscosa
i grassa,
si ni sulfat
ni prec
ni màgia

negra l´estronquen,
amb l´esmolall
del dit
burxa la quera
des de l´arrel
del perer en flor,

acarnissada-
ment esbudella-la.



                                       S´eixugava el meu vigor
                                       com en les secades d´estiu.
                                                                        (Sl 32,4)


Demanes, crit desert,
que et reconegui
la sola
i ràpida
avioneta creuant
lo cel

que acaba al solc d´un vol.
Que et reconegui,
demanes
desert de
crit, feta pols
la síl.laba
travada

enmig de gola i erm:
arena vasta
badant la boca
als ecos fora
ja d´ús.
Desclava´t

                              l´espina, el peix que salta
                              al medi
                              esbiaixat.



                                         Tensa l´arc mentre em crida: “No et moguis”
                                                                                      (Lamentacions 3,12)


A tota brida vaga
solta pels erms
rocosos
de l´ésser
una v´ritat
fugint
del zas

del llaç en l´aire.
                                 Que el ferro
al roig roent
no gravi
al moll
lo foc esclau.
Ni n´osqui
l´orella.

Que arran de sòl se senti
errant anònim
l´esquiu
galop.



NIU EN BLANC



sacríleg quan desclous lo capoll
i desplegues los pètals de dins del capoll
i allises l´arruga dels pètals de dins del capoll
lo recolliment just abans de l´esclat


xxx


no t´acuita cap canilla ni presa

que plàcidament a llepades beus lo riu
la resplendor al moll dels còdols!

sinó que un aguait ha de completar-te
i en un revers d´aigua
espillat
lo teu ullal lalluuuuu udola
el fosc de cova fosca
sense la possibilitat de l´ombra.



xxx


un cel tan clar

extensió de silenci
a mig color del matoll i l´ermàs

en l´interstici
entre present i possible
veloç un mixonet la sobrevola allí
just on una girafa ambla cap a l´arbre

               qui coneix la immediata trajectòria de l´altre?

i allí dues fulles tallants com dues petites ales
seguen l´espigada
mirada entre tiges seques

tot espai cap en una ferida
en aquell interstici


ROSTOLL



Agafo el toro brau per les banyes, el negre
que les clava fondo.
L´escometo
a riscos que em rebolqui.

Que cap nafra no em rebenti
si el fito als ulls
amb tots els meus rojos obscurs.

Haig d´esmussar-li els ossis coltells, ara l´un
ara l´altre, amb determini, sense repòs,
envestida a envestida
sota tants cels com duri el dol.

Que el polsim de banya llagrimejant a poc a poc
li veli el rostre fins encegar-lo

per a ser ja només front tot ell,
balenut,
que malgrat endevinar-me
no em pugui veure sinó des dels laterals.


xxx



Em rosega
al més tendre del cabdell.

Haig de fer petita la vostra mort,
que em càpiga.

I com més m´esmero a fer-la´n
més se m´encongeix
encrespada

la vida, gairebé gruix de fulla.

                                  (Escarola)



xxx


Bancals de fruiters a punt per a la collita,
bales d´alfals i d´ordi escampades,
rengs de bajoqueres.

I la torre a frec de riu, ara
que una relativa distància els aproxima
encara més.

Des d´aquí dalt vorejant la sèquia, l´horta.

He repenjat la bicicleta al tronc d´una figuera.
A redós seu contemplo el meu paisatge
des d´un punt de vista insòlit.

És així com us haig de mirar?

La meua terra que sou vosaltres

veig des d´un angle estrany
que en la relativa distància

ens fa un. Compacte i relligat
com una paca,

a l´unison dins del pinyol i la tavella.

diumenge, 10 agost de 2014

MAICA DUAIGÜES





MAICA DUAIGÜES va nèixer a Barcelona, la primavera de 1946.

Afeccionada, des que te us de raó, a la lectura, l'escriptura, el dibuix i la pintura.

Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona.

Treballà al llarg de més 40 anys en una entitat asseguradora, en els departaments de correspondència, traduccions, reclamacions i atenció al client.

Partidària de la formació permanent, mai no ha deixat de formar-se en cursos de diferents disciplines.

Ha publicat poemes en castellà: AUNQUE LA VOZ SE OPONGA A LA PALABRA

Ha publicat poemes en català: VER UN PAÍS DE POESIES

A més a més té molts poemes en diferents publicacions i alguns contes.

Fundadora del grup de poesia POEMES AL NAS DE LA LLUNA

Gestora i realitzadora d'actes de poesia i tallers d'escriptura creativa i de lectura poètica.

Creadora i realitzadora del blog de poesia, literatura i articles d'opinió: POEMES AL NAS DE LA LLUNA.

Creadora i realitzadora de diversos programes de ràdio, a CALAFELL RÀDIO i a RÀDIO SARRIÀ.

Col·laboradora articulista en la revista SANT ANTONI, de l'Associación de Veïns de l'esmentat barri.

Lectora de poemes en públic

Lectura dramatitzada de guions i obres teatrals.

Donà la veu en off al documental SXXI SENSIBILITAT QUÍMICA MÚLTIPLE

Actriu en el curtmetratge ELMYR DE HORY, L'ART D'ESTAFAR BONA QUALITAT

Pertany a diverses associacions i grups de poesia i de teatre.



ALGUNS POEMES:


PER ESTIMAR-TE LLIURE

Maica Duaigües


Una flor necessita el camp obert,

la llibertat del tot i del no res;

no la vulguis tallar si és que l'estimes!

JOIA

Ara somriu

al teu interior

i accepta aquest regal

que et fa l'amor.

Ara somriu

i deixa el teu sofrir,

escolta el vent,

i sent el sol sortir.

Descansa avui

de tot el teu lluitar

el cor batent

s'haurà d'assossegar.

Ves endavant

on tens obert camí:

és ample i gran,

és tot el teu destí.

Ara somriu

perquè tens a la mà

aquell amor

que un jorn vas somniar!


EN CLAU DE SOL

He seguit el meu ritme, caminant,

cercant la meva interna melodia,

en un sol sostingut en l'esperança,

sota l'empara del sol de l'energia.

La meva senda solitària em guia

pels sòlids viaranys de versos meus

que intenten convertir-se en poesia.

De sol a sol avanço, per la vida,

pensant que només parlo amb mi mateixa,

i a voltes em sorprèn la descoberta

d'aquella orella atenta en sintonia.

I el sol·liloqui esdevé col·loqui,

i esclata el sol major de l'Harmonia!

diumenge, 8 juny de 2014

ZAHRA HASNAOUI



Zahra Hasnaoui (El Aaiun, 1963)


El problema del Sahara i l'enquistament d'un problema que sembla no tenir solució a curt termini no pot obviar el moviment cultural lligat a las persones que el pateixen. En aquests darrers anys hem pogut conèixer l'existència d'un gran nombre de poetes saharauis, de totes les edats, algunes de les quals han escrit també en d'altres idiomes com ara el castellà. Malauradament la seva poesia està encara poc traduïda i publicada i en català, de moment, no he trobat res, tot i que més endavant intentaré fer alguna versió a partir de les que he trobat per la xarxa en castellà.

Inicio aquestes entrades dedicades a les poetes saharauis amb Zahra Hasnaoui. Aquesta escriptora, després de la invasió marroquí de l'Aaiun es va veure forçada a marxar a estudiar, paradoxalment al Marroc. Més endavant arribaria a Espanya on es va llicenciar en filologia anglesa a la Universitat Complutense de Madrid.

Va viatjar als campaments de refugiats on durant anys va desenvolupar la tasca de locutora en les programacions en espanyol de la Radio Nacional Saharaui.  En l'actualitat resideix a Espanya on desenvolupa moltes activitats relacionades amb la cultura del seu poble. Ha donat conferències a l'estat espanyol i a l'estranger. Escriu en castellà, forma part d'un grup d'escriptors saharauis, Generació de la amistad, i ha participat en dues antologies de poesia saharaui. Els seus temes són diversos, els amics desapareguts, la seva ciutat natal, la situació de la dona, la pau dels activistes, els drets humans...

Zahra Hasnaoui és força present a la xarxa però es fa més difícil trobar textos d'autores que escriuen en hasania, la llengua del seu poble. La transcripció del seu nom l'he trobat feta de formes diferents i al final he escrit la que m'ha semblat més usada tot i que el nom complet crec que és Zahra El Hasnaoui Ahmed.

Breu recull

Sahrauia



Tuve sed, y tus dedos
escanciaron el rocío.

Tuve hambre,
de pan, de paz,
y tus cantos me colmaron.

Con la capa de estrellas,
arropaste la noche gélida,
acercaste la luna y la brisa marina.

Espíritu,
Alegría, esperanza,
cómo compensarte, dime,
cómo superar la magia.

Tiris

¿Cómo se tatúa la huella si nunca existió?

Te he soñado tendiendo puentes hacia mis brazos…
Brujería, magia femenina, murmuran entonando bismillah...
Rasgaré el velo que cubre tu belleza...algún día…
Bailaremos rodeadas de diablos traviesos, y estrellas danzarinas,
sin mantos, sin lazos…piel a piel…
Celebraré el solsticio de primavera hasta que se duerma la luna, y duerma yo,
abriendo las venas a los lagartos sedientos de nosotros.


Se me olvidó

Se me olvidó
dedicar un poema
a la fuerza invisible
de la mujer afgana.
A la niña Malala
que con letra carmesí
pinta caminos prohibidos.
A la espiga que se dobla
en un monte andino.
Al poeta,
al músico,
al cooperante
que se sacude la mano
y limpia de espinas la tiende,
al amigo sin fronteras.
A la caricia del viento
en un lunar de Tiris,
a las sonrisas del sol
en mis ondas marinas.
Al enigma de tus ojos
cómplice de mi insomnio.
Al silencio de tu boca,
a veces, afluente
y otras, espada.
Se me olvidó tanto...


El silencio de las nubes


A las nubes no les quedan pastores.
Nómadas taciturnas
tras los rebaños de dromedarios,
las risas de los niños, los frigs de jaimas,
los pozos verdes y las melfas cantarinas…

Todo es distinto.

Se fueron…
y vino el silencio
a cubrir la infinidad
de narcótica pausa.
Adormece al río,
al viento enmudece,
vacío… en la mirada,
en la palabra… intención.

No queda nada.

La sombra de las nubes consuela a una huérfana acacia.

Las fuentes

Renuncio a aceptar
tu infidelidad amañada.

Renuncio a tu maquillaje rojizo,
ese,
que me trae la realidad desvirtuada.

Busco recuerdos
en las rendijas
de mi memoria rota.

Una esquina,
un guardia de tráfico,
una cara desdibujada.

Camino a tientas
sorbiendo tus venas,
tus perfumes salados,
huyendo sin saberlo,
cuando me salvan
las palmeras
que gritan desoladas:
No es lo que piensas.


Las abrazo,
me convierto en raíz.

dimecres, 23 abril de 2014

POETES SOTA LES FLORS EFÍMERES DELS AMATLLERS






El sis d'abril, per casualitat i gràcies a la xarxa, vam anar a l'Hanami de Masquefa. Això de l'Hanami és una celebració poètica sobta els ametllers, d'inspiració japonesa, com podeu deduir. L'acte va ser molt agradable i el dia esplèndid. Vaig tenir la sort de trobar algunes persones conegudes, com ara una companya de pintura de l'Escola de la Dona, Laura, o poetes com ara la Josepa Ribera-Vallès  i la Mercè Delclòs, que també és una gran cantant. Amb la Josepa ens hem escrit alguns emails i m'ha donat un molt bon consell, que potser caldria incloure la data de naixement de les poetes del blog, per tal que si algú el consulta es pugui orientar millor. Sé que els materials que vaig penjant sobre poetes catalanes resulten útils a moltes persones i sento no poder dedicar-hi més temps. També sé que falten moltes autores, agrairé totes les aportacions que em feu i no cal que siguin famoses ni tan sols que hagin publicat res 'en papers oficials', tan sols que estimin la poesia i n'escriguin de forma constant. El consell de la Josepa el tinc molt en compte i al ritme que pugui aniré actualitzant l'índex. En alguna ocasió també m'han dit que determinada autora no estava actualitzada, però a això ja no hi arribo, si em feu arribar actualitzacions pròpies o de gent que coneixeu amb molt de gust les aniré incorporant. 


dijous, 13 febrer de 2014

MONTSERRAT RODÉS


MontserratRodés


(Les dades d'aquesta entrada han estat manllevades de la WEB sobre l'autora que es pot trobar a l'AELC)

Montserrat Rodés va néixer a Barcelona l'any 1951. Ha estat durant anys redactora editorial i també professora de tècniques editorials. Ha publicat diversos llibres de poemes i ha col·laborat en diferents antologies de poesia catalana contemporània. Molts dels seus poemes s'han traduït a diferents llengües.


Obra poètica:

La set de l'aigua [pròleg de Joan Tarrida]. Barcelona: Edicions 62, 1991.
Riu d'arena. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1992.
El temps fumeja [pròleg de Vicenç Llorca]. Argentona: L'Aixernador, 1993.
Escrits en blanc Barcelona: Edicions 62, 1995.
Interlínia. Barcelona: Proa, 1999.
Deleàtur [pròleg de D. Sam Abrams]. Barcelona: Proa, 2002.
Immunitats [epíleg de Carles Camps Mundó]. Girona: CCG Edicions, 2005.
Alarma. Barcelona: Edicions 62, 2008.
D'incertes certeses. Barcelona: Labreu, 2013.


 Breu antologia

"Aire de vidre"


6

Els filferros de la nit
travessen les flors de vidre.
És l'hivern que punxa l'aire
i ens fibla la pell humida
i grisa. —Moren estàtues.

7

Orb el mar resseguirà
la sorra que els teus peus
escupen enllà dels astres.
—Perdo els cabells a l'encalç
de les ones: rínxols d'aire.

9

No recordo la frontera,
ni el temps que interroga
l'oblit. Espais buits, els límits.
El meu mirall: un parèntesi.
—No tinc paraules, ni crits.

(De La set de l'aigua, 1991)




"Silenci"


IV

Amb llum de vidre
es reflectia clara
aquella imatge:
només un fil de vida.
Pols de records —pensava.


XIII

Recordes astres
—d'infinit, astorada—;
el ball de fades
des del terrat sotjaves.
—Nines de plom s'alçaven.


XXI

Pàl·lida, calles;
escoltes com la bruixa
puja l'escala
i, amb la clau rovellada,
burxa el forat dels segles.

(De Riu d'arena, 1992)



* * *



"Adàgio per a dues veus"


Ara, tot és desordre.
La nit, els arbres...
Bec glops d'un nou atzur.
Confonc la imatge.



No tinc flors a la pell,
ni el rostre d'aigua.
Sóc un flascó d'hivern
al port d’una ombra.



És hora de fugir
d'aquest fred pàl·lid.
M'estremeix el no-res
de les paraules.

(D'El temps fumeja, 1993)



* * *



Oblida viatger, si vas o véns
per camins inexistents. No hi fa res
que l'espera sigui un hoste, si vetlla
el nàufrag, en la insistent melangia.



Allò que no és,
és més que res
(aquests ulls de terra),
que sé que saps.



Des del sud dels teus dies,
ara et veig i no et veig
—desertor de deserts.
(Sentir com es conformen
destins inexplicables.)

(D'Escrits en blanc, 1995)

Montserrat Rodés és una autora molt present a la xarxa, on podeu trobar entrevistes a l'entorn de les seves publicacions, poemes inèdits, poemes recitats per ella mateixa i d'altres dades.

NÚVOL

REVISTA DE BARCELONA


dissabte, 25 gener de 2014

GRACIELA HENAO, AMOR A LA POESIA (1939-2013)

Graciela


He trobat sovint referències a poetes i poemes excel·lents en una web en castellà que més d'una vegada he recomanat, A media voz. No sabia que la seva autora era Graciela Henao Londoño, Grace, una colombiana nascuda l'any 1939 que ha mort fa poc. Copio la referència que es pot trobar en el blog que indico i que espero que continuï tan actiu com sempre. Descansi en pau.

Nació en Manizales, Departamento Caldas Colombia, en abril de 1939 y murió en enero de 2013. Realizó estudios de fisioterapia en la Escuela Colombiana de Fisioterapia de Bogotá. Fue jefe por varios años del Departamento de Fisioterapia del Hospital Infantil de Manizales y posteriormente abrió su consultorio, el primero que hubo en Manizales, trabajando ininterrumpidamente hasta noviembre de 2012. Vivió permanentemente actualizada en su profesión. Por sus conocimientos le solicitaron actuar como perito judicial en su área, en los juzgados del Departamento de Caldas.


En 1998 le diagnosticaron un carcinoma en su ojo derecho, diagnóstico que enfrentó con valentía; y como terapia se dedicó a la elaboración de esta página –con el seudónimo de “Grace”- convirtiéndose así en experta en este tema que le apasionó desde pequeña; y continuando al mismo tiempo con su trabajo profesional. Fue una vida dedicada a servir y al disfrute de la poesía.

Manizales, febrero de 2013