dimarts, 26 de maig de 2015

MARIA LUISA SPAZIANI



Avui, una poeta italiana, Maria Luisa Spaziani (Tori, 1922-Roma, 2014).

Va néixer en una família torinesa benestant. Als dinou anys va dirigir una revista literària on van publicar escriptors com Vasco Pratolini o Umberto Saba i estrangers com VirgíniaWoolf. Va fer amistat amb Eugeni Montale. La cultura francesa va ser per a ella un referent important, es va llicenciar amb una tesi sobre Proust i va fer moltes estades a París.

Montale la va animar a escriure, Spaziani va esdevenir una mena de musa de l'escriptor. Mondadori li publica, el 1954, el llibre Le acque del Sabato.

La  família del pares passa per dificultats econòmiques que obligaran Spaziani a buscar feina com a professora de francès quan acabava de tornar dels Estats Units on havia anat gràcies a una beca. L'any 1958, després d'un llarg festeig es casa amb Elémire Zolla, un estudiós de la tradició mística i esotèrica. El matrimoni va  durar poc.

Spaziani continua escrivint i publicant i comença a donar classes a la Universitat de Mesina. El 1978 va fundar el Centre Internacional Eugenio Montale, per a honorar el poeta i difondre la seva obra. Un dels seus grans treballs va ser un llarg poema dedicat a Joana d'Arc. Va estar proposada tres vegades per al Nobel.

Va morir a Roma, als noranta-un anys.

ALGUNS POEMES

Parigi dorme

Parigi dorme. Un enorme silenzio
è sceso ad occupare ogni interstizio
di tegole e di muri. Gatti e uccelli
tacciono. Sono io di sentinella.

Agosto senza clacson. Sopravvivo
unica, forse. Tengo fra le braccia
come Sainte Geneviève la mia città
che spunta dal mantello, in fondo al quadro.




Le parole oggi non bastano

Non chiedermi parole oggi non bastano.
Stanno nei dizionari: sia pure imprevedibili
nei loro incastri, sono consunte voci.
È sempre un prevedibile dejà vu.
Vorrei parlare con te - è lo stesso con Dio -
tramite segni umbratili di nervi,
elettrici messaggi che la psiche
trae dal cuore dell'universo.

Un fremere d'antenne, un disegno di danza,
un infinitesimo battere di ciglia,
la musica-ultrasuono che nemmeno
immaginava Bach.

dilluns, 11 de maig de 2015

HOMENATGE DELS BLOGS A OLGA XIRINACS (11/05/2015)




M'endreço el senderó
davant de casa.
He rasat les roderes,
he espedregat
i he cremat l'argelaga.

De fet abasto el món:
sense parets,
sense crestalls de vidre
i a les voreres, mansoia,
jau la força del vent
quan desperta la terra.

Cremo fulles i branques,
i aquest fum de la tarda
somriu al Déu
que m'ha esperat de sempre
a punta de capvespre.

Olga Xirinacs, Llençol de noces (1978)

dimarts, 5 de maig de 2015

HELENA BONALS, LA VEU PROFUNDA I GENEROSA











Helena Bonals Barberà (Manresa, 1971) és llicenciada en Filologia Anglesa amb menció en Filologia Catalana i té el títol de Disseny Gràfic a l'Escola Elisava. Treballa com a Tècnica Auxiliar de Biblioteca en una biblioteca de l'Hospitalet. Del 2007 fins a l'actualitat ha anat emprenent cinc blogs, Anticànons, de ressenyes de novel·la catalana oblidada, Una cosa molt gran en una de molt petita, d'interpretació de poesia, D'allò bell, d'allò sublim, d'interpretació d'art, En cada vers que has entès, de poesia pròpia, i L'eco se sent, de ressenyes de prosa actual. També col·labora amb la revista virtual i escrita Lo Càntich.

La immensa aportació d'Helena Bonals a la literatura catalana, de forma absolutament generosa i aprofundida, i la singularitat de la seva poesia fa que sigui en l'actualitat una de les veus més interessants i remarcables en el conjunt del panorama intel·lectual del present, més enllà de l'oficialitat acadèmica i  més convencional.



BREU ANTOLOGIA


Quatre poemes d'Helena Bonals sobre la seva relació amb la poesia i l'art


M'agraden els reptes

Jo vinc d'una pàgina en blanc
que vol ser poema,
i d'una pàgina de prosa
que s'esborra.
La meva és una lluita
breu i constant.

Valdre la pena

Tants anys de temps perdut,
de treballar sense premi.
Però és aquesta bicicleta avariada
la que ara, amb la roda
del darrere de l'ofici
i la del davant de la vocació,
et permet d'anar endavant.

Treure nota

Per a l'art s'ha de ser
humil com un captaire
i vanitós com un emperador.
Els elogis ajuden
però has de saber veure
quan duus un vestit transparent.
Has de tenir-ne ganes,
ganes de debò.


Davant de l'art
Sempre és pitjor
no tenir res a dir
que no escoltar.


Quatre poemes d'Helena Bonals seleccionats per Jordi Dorca


Grafologia

La nostra cal·ligrafia s'assembla.
És la darrera ombra de record
que em resta d'algú que vaig conèixer
als tres anys, i que ja no vol fer
una nova edició de mi.
Quan escric poemes en una llibreta
reviu en la tinta que hi aboco.
Però no perdura en el teclat de l'ordinador.

Permanència

Hi ha persones
que et prenen com un llibre
de la biblioteca.
Se'l llegeixen, i el tornen.
Que ja és molt.
Jo vull romandre
a la prestatgeria
de qui estimo,
com a llibre de capçalera,
que em rellegeixin,
com a clàssic de clàssics,
una obra mestra.
Si no, no em poso pas
a escriure l'amor.

Ribes

La sorra sense aigua cou,
la nit sense alba angoixa,
la prosa sense vers ofega.
Necessitem sempre
una vàlvula d'escapament,
un motiu per a un poema.

Fa fred pels estels

Casa vermella.
Finestres, fumerals,
són recers càlids.
Els amants de tons freds
somnien una llar.


Quatre imatges de GriFOLL interpretades amb poemes d'Helena Bonals 






Il·lustració
El contingut d'un poema,
flotant en l'aire.
L'obra que el reté,
el reflecteix com el vidre.
Vidre que emmiralla
els núvols càlids,
la passió de l'artista.







Sense res a fer-hi

Les mostres del progrés,
les branques del que és natural,
en contrast amb un eteri
i romàntic cel ennuvolat.





Tapiat

Una porta que en el passat havia estat.
Amb el número ben visible
com a únic record del que era,
com en la superfície d'una obra
un detall la connecta amb l'eternitat.







Trencadissa

El vidre cristal·lí
però pràcticament fet miques
contra la natura de fons.
Aquella relació que deuria
anar endavant i s'ha estavellat.
Una banda encara hi veu
a través del vidre de l'art,
l'altra no en vol saber res
del conductor.

dijous, 2 d’abril de 2015

MARTA SEMPERE COMPTE





Marta Sempere Compte va néixer a Barcelona l'any 1963 i en fa quinze que viu a L'Ametlla del Vallès.

És llicenciada en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de Barcelona.

Ha treballat tota la vida en l'àmbit de la reinserció social. Es continua formant per poder conèixer, aprendre i oferir noves possibilitats de canvis.

És una amiga entusiasta dels llibres, la fotografia, la natura,les persones que l'envolten i s'estima, té la poesia com a fidel companya de trajecte. 

Tot i haver escrit des que era molt jove, el seu primer llibre publicat ha estat FILS DE VIDRE (Omicron, 2015). Aquest llibre ha estat finalista del V Premi de Poesia Josep Maria Benet i Caparà (2013). En el recull hi podem trobar dues parts diferenciades, Ditades, formada per un conjunt de poemes breus i Empremtes, amb nou poemes de més extensió els quals, de fet, conformen tot un poema llarg i unitari. La temàtica gira sobretot a l'entorn de l'amor i el desamor, del goig d'estimar i dels neguits i inquietuds que la mateixa relació amorosa propicia.


Podeu seguir Marta Sempere al seu bloc A la llum d'un fanalet.

ALGUNS POEMES de 'FILS DE VIDRE'

Estimar.
T'estimaré la veu, els ulls i les suors.
Els dubtes, els udols, les alegries.
El feix de companyia. 
Les tardes fosques.
Les diàfanes matinades
quan tot resta en l'estrena,
quan tot s'ha d'encetar.
Com un regal improvisat que provoca
una rialla innocent, còmplice alhora.



VEUS que s'estripen,
com si fossin teles barates;
digues el que vulguis,
que ja no et venc ni et compro,
que ja no et crec ni et vull,
que no et desitjo;
tinc al davant,
per alenar,
un nou mercat d'espècies.


NO
en
saps
res
del
dol.
Del
pol
amarg.








divendres, 6 de març de 2015

ENRIQUETA CARRILLO, LA POESIA AL COR




Enriqueta Carrillo i  Francisco Barbachano


Escanear


Enriqueta Carrillo, als 96 anys, a casa seva



ENRIQUETA CARRILLO GARCIA, rapsoda, poeta i actriu, va néixer a Barcelona l’any 1918. El pare, Enric, valencià i la mare Eulàlia, navarresa, van venir a treballar a Barcelona on es van conèixer, casar i tenir dos fills. L’Enriqueta era la gran. El segon, Vicenç va tenir també com ella afició per la interpretació.

La música i el teatre eren dues de les aficions de la família. De ben petits, l’Enriqueta i el Vicenç escoltaven música i anaven de tant en tant al teatre acompanyats dels pares.

L’Enriqueta va mostrar de molt menuda la seva facilitat per memoritzar poemes i cançons que, a més interpretava amb gràcia i sense vergonya davant els grans.

Els dos germans, en la seva joventut, van freqüentar nius d’art barcelonins, on hi participaven recitant, escenificant obres de teatre i cantant.

L’Oasis i el Café-teatre dels baixos del Liceu, seu dels Amics de l’Art van ser els dos llocs on tots dos varen tenir més ressò en aquesta època.

L’Enriqueta va centrar-se en la recitació de poemes de tota mena, tant en català com en castellà. 

Josep Maria de Sagarra va esdevenir el seu autor predilecte i les interpretacions de molts dels seus poemes, van convertir-la en un referent pels amants dels textos d’aquest autor.

En el seu repertori no hi faltaven poemes de Maragall, Guimerà, Lorca, Rafael de León, Martí Pol, Marina de Castarlenas, Mossén Borràs i Codina, etc. etc.

Professionals com Rafael Anglada, Ricardo Palmerola, Marina de Castarlenas, Josep Maria Angelat, i d'altres prou coneguts van animar-la a fer el salt al món professional, però determinades circumstàncies ho van impedir.

A finals dels cinquanta, primers dels seixanta va participar en alguns espais poètics de Ràdio Barcelona, Ràdio Espanya i Ràdio Nacional. En aquesta última emissora dintre del programa Fantasía, que presentaven Jorge Arandes i Maria Matilde Almendros.

Es va casar i va tenir dos fills. 

Va combinar la seva vida familiar i la feina amb actuacions regulars a llocs tan emblemàtics com la Cova del Drac, dintre del moviment de Poesia Viva, al Pati Llimona integrada en el grup Amics de la Poesia del Casc Antic. A la Casa del Mar, dintre del grup El Cor de l’Art.

També va actuar nombroses vegades a les anomenadses Casas regionals i Centres Cívics: Casa de València, Centre Lleidatà, Casa de Múrcia i Albacete, La Sedeta, Casa Elizalde... Un cop l’any, coincidint amb el seu aniversari, feia un recital al Casal Doctor Josep Espriu i Castelló. Durant la Semana de la Poesia de Barcelona va participar darrerament en tres ocasions al Centre Cívic La Sedeta del barri de Gràcia.

L’edat no va ser obstacle per participar en força recitals fins passats els noranta anys. Sempre de memòria i sempre posant-hi cor i art.

També va escriure dotzenes de poemes i alguna cosa en prosa. Molts dels poemes estaven dedicats a la gent que estimava. En aniversaris, casaments, naixements, comiats i moments especials mai no faltava el seu poema. Eren com petons i abraçades als seus éssers estimats.

En el seu àmbit va ser reconeguda i premiada en moltes ocasions. Poetes i rapsodes de tota mena han dedicat elogis al seu art declamatori i a la seva extraordinària personalitat .

Va morir als 96 anys a Barcelona, pel gener de 2015.


BREU ANTOLOGIA


PRIMAVERA


No crec que en el món
existeixi un poeta
que la primavera
mai no hagi cantat, 

perquè és l’estació 
que dóna més vida, 
més flors, més bellesa, 
més felicitat.

La primavera, al jardí,
dóna roses a desdir,
els estels són molt més clars, 
el mar té el blau de setí, 
els dies són molt més llargs… 

És quan el sol brilla més, 
floreixen els ametllers 
i els arbres estan frisosos 
de donar fruits amb excés. 

Si sents primavera al cor, 
pots dir que tens un tresor 
difícil de millorar; 
vol dir que tens un amor, 
una il-lusió, cap dolor,
que no saps què és plorar. 

La primavera al meu pit 
sempre voldria portar, 
i amb un amor infinit, 
sé que sabria estimar; 

i encara que la tardor 
vesteix mon cos envellit, 
si tinc primavera al cor, 
veuré el món molt més bonic.-- 


TARDOR – 1992

La vida és com una cursa
que quan la vas començant
la veus plena d’alegria
i fa goig anar endavant. 

Venen entrebancs i els saltes, 
tot ho pot la joventut, 
i sense donar-te compte
vas cap a la senectut. 

Sóc a la recta final 
i vull arribar la primera, 
que tots aquells que jo estimo 
vagin quedant endarrere. 

No em fa por arribar a la meta. 
el viure sí que em fa por. 
Tinc la consciència ben neta 
i no li temo a la mort. 



Enriqueta Carrillo era la mare de Ramon, del blog Mon-ra-mon, el qual molts dels qui ens movem per aquests indrets virtuals seguim des de fa anys. Ell m'ha fet arribar aquestes notes biogràfiques i els poemes inclosos en aquesta entrada. A you tube podeu recuperar la veu i la imatge d'Enriqueta Carrillo recitant diferents poemes, entre els quals alguns del gran Josep Maria de Sagarra. El món de la cultureta ha estat sovint injust amb Sagarra però el teatre d'aficionats i els rapsodes sempre li han estat fidels, per fortuna. 


Enriqueta Carrillo pertany a un àmbit de la cultura del país molt important, que sovint no ha estat pres en massa consideració per les elits acadèmiques ni pels poetes 'de moda', cada dia més allunyats del poble per diferents motius. Segons la meva opinió aquestes persones han estat i són el pal de paller de la Cultura Popular amb majúscules i el seu paper en temps més difícils ha estat d'una rellevància immensa. 


ENLLAÇOS 


https://www.youtube.com/watch?v=D3tQn4wbg-Q 

https://www.youtube.com/watch?v=M1ejJsu8krk

http://mon-ra-mon.blogspot.com.es/2011/05/quan-escoltar-poesia-es-un-plaer.html

http://mon-ra-mon.blogspot.com.es/search?q=EL+PUNCHACICO

http://mon-ra-mon.blogspot.com.es/search?q=lA+RAMBLA

http://mon-ra-mon.blogspot.com.es/2008/04/20-dabril-de-2008-lenriqueta-la-meva.html



dimecres, 17 de desembre de 2014

LLUCIETA CANYÀ I LES DONES DEL SEU TEMPS





1930 Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès. A l'esquerra, en primer terme, Llucieta Canyà; el segon, Josep Maria de Sagarra. A la dreta, en primer terme, Pompeu Fabra. (Gabriel Casas i Golobardes, ANC)




Amb motiu de comentar la festivitat de Santa Llúcia en el blog La Panxa del Bou em va venir al cap la Llucieta Canyà. Aquesta escriptora va ser, durant la meva infantesa, un personatge fins i tot mediàtic, car l'havia pogut escoltar sovint per la ràdio. 
Llucieta Canyà va ser coneguda per molta gent a través d'un llibre que va esdevenir un veritable best séller de l'època, L'etern femení. Aquest llibre es va continuar reeditant de forma constant fins a la mort de l'autora. Va tenir fins i tot una seqüela, L'etern masculí.

L'etern femení és dels pocs llibres de Canyà que encara es pot trobar amb una certa facilitat. He buscat per internet, sense èxit de moment, si m'era possible trobar altres textos o llibres escrits per Canyà, car va cultivar molts gèneres, però només he accedit a un fragment del més famós, el qual les dones d'avui podem trobar carca i conservador, cosa que no li treu la gràcia. Jo havia identificat Canyà, durant anys, amb una certa carrincloneria catalana, que es copsa sovint en el teatre i la literatura populars i que avui continua existint, malgrat que prengui formes aparentment noves. Però Canyà va ser una dona interessant i culta, que es va saber adaptar als temps que vivia, cosa gens fàcil.

Llucieta Canyà va néixer a La Bisbal d'Emporda l'any 1901 i va morir a Barcelona el 1980. La primera edició de L'etern femení es va publicar l'any 1934. 

El seu pare era pagès i treballava en un magatzem de grans.Va tenir dues germanes, Maria del Remei i Maria Soledat, ella era la gran.

Va estudiar magisteri i dret, de jove es va traslladar a Barcelona, on les idees eren més avançades i hi havia més possibilitats culturals. L'any 1930 es va casar amb Miquel Poal, periodista, crític, autor teatral, novel·lista i assagista. Poal també va ser autor de lletres per a cançons, potser la més coneguda sigui la de Rosó. Amb Poal va tenir el seu únic fill.

Miquel Poal va morir l'any 1935. L'escriptora es va tornar a casar amb Santiago Manresa, un pediatre.

Llucieta Canyà va estar vinculada de jove a la Lliga i va col·laborar amb publicacions a La Veu de Catalunya on es va fer càrrec d'una secció dedicada al món de la dona. També va escriure per a d'altres revistes importants de l'època. Ja aleshores es va fer molt popular, tenia carisma i simpatia, ben aviat va fer xerrades i conferències on es palesava la seva capacitat divulgadora.

En aquells anys va començar a publicar poesia, Mare (1929) i Caixa de núvia (1933).


L'etern femení va ser prologat per Josep Maria de Sagarra. El 1936 va escriure una comèdia, L'estudiant de Girona, dedicada al seu marit que havia mort feia poc. Durant la guerra i la postguerra la seva producció literària es va aturar a causa de les circumstàncies però a partir dels anys cinquanta el nom de Llucieta Canyà va tornar a ser molt conegut.

L'any 1954 va publicar una comèdia sentimental, L'amor té cops amagats, que es va estrenar al Romea. L'any 1957 publicaria L'etern masculí, llibre també prologat per Sagarra. En aquesta època torna a escriure poesia però malauradament la majoria ha restat inèdita.

Durant els anys seixanta l'activitat de Llucieta Canyà va ser considerable, sorprèn comprovar en les hemeroteques el gran nombre de conferències que va donar per tota la geografia catalana, els actes culturals en els quals va participar i la seva presència en diferents programes radiofònics, algun dels quals tipus consultori, en el qual responia a preguntes dels qui trucaven a l'emissora. La seva popularitat va ser immensa.

Quan va morir estava enllestint noves obres de teatre i una novel·la. També és autora de contes infantils, com ara el famós En Patufet a Montserrat i d'algunes traduccions. Les seves obres més famoses es van traduir al castellà.




Podem trobar informació sobre Llucieta Canyà a la xarxa però no és tan fàcil aconseguir les seves publicacions:

Diccionari biogràfic de dones

Viquipèdia

La Llucieta de la Bisbal (article d'Emili Casademont publicat al Diari de Girona)

Llucieta Canyà, feminista i conservadora (article de Xavier Cortadellas)

Tot i que avui els textos de Canyà ens puguin semblar antiquats, estan ben escrits, amb grapa, i reflecteixen tot un món i uns costums que en aquell moment eren els que predominaven entre les dones, fins i tot entre les dones intel·lectuals, que eren poques. Llucieta Canyà pertany a un remarcable grup de dones catalanes que van conrear un periodisme popular i força interessant. Pel seu tarannà i carisma, si visqués avui, estic segura que seria un personatge habitual de la televisió i de les tertúlies. Tot s'ha de situar en el seu context i en el seu moment, en pocs anys tot ha canviat molt, un dels grans canvis ha estat, precisament, l'evolució en el món occidental del paper de la dona. Canyà, a més a més, no va viure a l'ombra del marit, com d'altres escriptores catalanes, sinó que sempre va actuar amb una gran independència de criteri i es va fer famosa i popular per mèrits propis.

Llúcia Canyà, a més a més, era una dona de bon veure i això va contribuir al fet que s'atribuís el seu èxit a aquest aspecte de la seva personalitat i que les bromes que des d'altres publicacions més progressistes se li dirigissin menystinguessin els aspectes més periodístics o literaris. En aquests móns de la cultura, però també en els de la política, és habitual ficar-se amb l'aspecte físic, sobretot en el cas de les dones, tant si ets lletja com si ets maca.

Però més enllà de la seva bellesa cal dir que tenia aquesta gràcia especial d'alguns personatges per connectar amb un públic molt divers, va ser una de les ànimes de la promoció de la festa de les modistes barcelonina i la seva capacitat de treball impressiona encara avui. En els anys cinquanta ja era més gran i va continuar tenint carisma i grapa i desvetllant algunes enveges i les injustes ires de persones amb idees més modernes i progressistes.


Un fragment de L'etern femení, (que ningú no s'espanti, ep):

Si vols trobar promès


Si vols trobar promès, no et desesperis corrent com boja a tots els llocs de moda, exposant-te a perdre la salut batent el rècord de perdre nits perquè si...

El promès el trobaràs quan menys t'ho pensis. Et sorprèn? Doncs és així. El promès el pots trobar pujant o baixant l'escala de casa teva. El pots trobar al departament d'un tren; en un lloc d'estiueig; anant a fer una visita; en una entitat cultural; en un concert; en un tramvia; al passeig; anant a missa; en una festa; en un teatre; en una excursió; a la Universitat o a l'Institut; al mateix taller on treballes; al despatx on estàs empleada. El promès pots trobar-lo allà on vagis.

Però el que si et diré, noia casadora, en to confidencial naturalment, és que els homes d'avui se'ls "pesca" amb molta més facilitat demostrant ser amiga de la senzillesa i entusiasta de la bondat;(...) que no ets amiga de nudismes ni d'exhibicions ultramodernistes; que no et plau d'ensenyar ni l'esquena, ni el pit, ni les cames. (...)

No creguessis pas, amiga, que els homes cerquin per mullers aquelles noies que guanyen rècords de natació o que juguen al bàsquet-ball o bé fumen tranquil·lament a la terrassa d'un cafè, no. (...)

Tot això serà molt modernista, molt dernier cri; però és evident que espanta els futurs marits, talment com un tren esporugueix els ocells d'un camp."


Llucieta Canyà, L'etern femení

dimarts, 14 d’octubre de 2014

MARIA DOLORS COLL MAGRÍ





 


Maria Dolors Coll Magrí (Almenar, 1960) és professora de llengua i literatura. Lectora a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan, a Polònia (1989-1992).

En el camp de la poesia ha estat finalista dels premis literaris Rosa Leveroni (1988) amb el poemari posttitulat Però Venus no ho sap, i Marià Manent (2001) amb Mals pensaments i altres animals de companyia.

Ha publicat els llibres de poesia Rés a mida (2000) i Niu en blanc (2003) a Pagès Editors, Rostoll (2014) a Godall Edicions i En sordina (Meteora, 2015).



Viu a Sant Cugat del Vallès.


 TRIA DE POEMES


RÉS A MIDA


                                Desviant-se com sagetes mal tirades.
                                                                                  (Sl 78,57)
Abans que a brots cuegi
saba endins
viscosa
i grassa,
si ni sulfat
ni prec
ni màgia

negra l´estronquen,
amb l´esmolall
del dit
burxa la quera
des de l´arrel
del perer en flor,

acarnissada-
ment esbudella-la.



                                       S´eixugava el meu vigor
                                       com en les secades d´estiu.
                                                                        (Sl 32,4)




A tota brida vaga
solta pels erms
rocosos
de l´ésser
una v´ritat
fugint
del zas

del llaç en l´aire.
                                 Que el ferro
al roig roent
no gravi
al moll
lo foc esclau.
Ni n´osqui
l´orella.

Que arran de sòl se senti
errant anònim
l´esquiu
galop.






xxx


no t´acuita cap canilla ni presa

que plàcidament a llepades beus lo riu
la resplendor al moll dels còdols!

sinó que un aguait ha de completar-te
i en un revers d´aigua
espillat
lo teu ullal lalluuuuu udola
el fosc de cova fosca
sense la possibilitat de l´ombra.



xxx


un cel tan clar

extensió de silenci
a mig color del matoll i l´ermàs

en l´interstici
entre present i possible
veloç un mixonet la sobrevola allí
just on una girafa ambla cap a l´arbre

               qui coneix la immediata trajectòria de l´altre?

i allí dues fulles tallants com dues petites ales
seguen l´espigada
mirada entre tiges seques

tot espai cap en una ferida
en aquell interstici


ROSTOLL



Agafo el toro brau per les banyes, el negre
que les clava fondo.
L´escometo
a riscos que em rebolqui.

Que cap nafra no em rebenti
si el fito als ulls
amb tots els meus rojos obscurs.

Haig d´esmussar-li els ossis coltells, ara l´un
ara l´altre, amb determini, sense repòs,
envestida a envestida
sota tants cels com duri el dol.

Que el polsim de banya llagrimejant a poc a poc
li veli el rostre fins encegar-lo

per a ser ja només front tot ell,
balenut,
que malgrat endevinar-me
no em pugui veure sinó des dels laterals.


xxx



Em rosega
al més tendre del cabdell.

Haig de fer petita la vostra mort,
que em càpiga.

I com més m´esmero a fer-la´n
més se m´encongeix
encrespada

la vida, gairebé gruix de fulla.

                                  (Escarola)



xxx


Bancals de fruiters a punt per a la collita,
bales d´alfals i d´ordi escampades,
rengs de bajoqueres.

I la torre a frec de riu, ara
que una relativa distància els aproxima
encara més.

Des d´aquí dalt vorejant la sèquia, l´horta.

He repenjat la bicicleta al tronc d´una figuera.
A redós seu contemplo el meu paisatge
des d´un punt de vista insòlit.

És així com us haig de mirar?

La meua terra que sou vosaltres

veig des d´un angle estrany
que en la relativa distància

ens fa un. Compacte i relligat
com una paca,

a l´unison dins del pinyol i la tavella.



De 'En sordina', Meteora, 2015

En sordina viuen
els sentits. Un talp a cegues
me´n soscava el sòl.

...

Com rou vanitós,
entre el blat i la seua ombra
interposo el jo.

...

Riba, jonc, canyís.
Airecel rere aquest aire
que em xiula a les tiges.