Actes acadèmics
Maig 1989: Memòria i presentació dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or de Perpinyà
Abril 1990: Presentació d'una ponència sobre l'obra de Carles Grandó, a Sant Cebrià (Rosselló) en la Jornada dels Escriptors Rossellonesos.
16 Juny 1990: Sessió Acadèmica a la Casa Grau de Riudecols, organitzada per Llorenç Jaume Grau, en honor de la Companyia literària de la Ginesta d’Or, de Perpinyà, amb l’assistència de l’il·lustre escriptor Renat Llech-Walter (patriarca de la catalanitat i erudit autor de textos d’ensenyament del català, i esperantista, Majoral del Felibritgi) i de l’excel.lent poetessa Sra. Christiane Vicens Payré, Secretària General de la Companyia.
Maig 1992: Memòria i presentació dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or de Perpinyà
24 de Juny 1994: Intervenció en la VII Jornada dels Països Catalans, celebrada a la Sala Capitular del Monestir de Santes Creus.
Col·laboracions i altres aspectes literaris
Col·labora a les revistes Estímul, de l’Orfeó Canongí i a “Lo Nunci” del Centre d’Amics de Reus.
Conferències, presentacions de llibres i actes literaris al Centre de Lectura, a l’Orfeó Reusenc i al Centre d’Amics de Reus.
Presideix el jurat del premi de poesia catalana Francesc Martí Queixalós, que, des del 2003, convoca el Centre d’Amics de Reus.
Coordina l’espai mensual “de tu a tu, retalls de poesia al bar” del Bravíum Teatre de Reus.
RELACIÓ DE PREMIS
Maig 196: Accèssit premi infantil del Concurs Literari de La Selva del Camp.
Setembre 1964: Menció Honorífica del Concurs Literari de Salou.
Accèssit Premi per a menors de 20 anys dels Jocs Florals d'Argentona.
Premi Revista Conflent dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats el 27-9-64, en el Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà.
Novembre 1964: Segon Premi del Concurs Literari del Vendrell.
Gener 1965: Premi de Poesia Nadalenca, organitzat per Ràdio Popular.
Primer premi del Concurs Literari en honor del General Prim, organitzat per Ràdio Reus, EAEJ11.
Juny 1965: Premi Extrarodinari dels X Jocs Florals de la Plaça de la Llana de Barcelona.
Finalista del Premi Màrius Torres del concurs literari organitzat pel Sícoris Club de Lleida.
Setembre 1965: Premi addicional del Concurs Literari de Salou.
Novembre 1965: Primer premi del concurs literari del Vendrell.
Juny 1967: Primer premi del concurs literari del Club de Joves de Tarragona.
Juny 1968: Primer premi del concurs literari del Club de Joves de Tarragona.
Juny 1969: Premi Garbí dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or de Perpinyà.
Juny 1970: Premi Frederic Saisset dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or de Perpinyà.
Juny 1970: Premi Francesc Badenes Dalmau del concurs literari d'Alberic (Ribera del Xúquer).
Juny 1971: Gran Medalla dels Jocs Florals la Ginesta d'Or de Perpinyà.
Juny 1972: Premi Garbí dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or de Perpinyà.
Juny 1973: Premi Francesc Badenes Dalmau del Concurs Literari d'Alberic (Ribera del Xúquer). Rosa de Plata dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or de Perpinyà.
Juny 1974: Englantina dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or de Perpinyà.
Abril 1975: Accèssit del Concurs Literari d'Alforja.
Juny 1975: Medalla del Jocs Florals de la Ginesta d'Or de Perpinyà.
Desembre 1980: Accèssit premi Ciutat de Reus.
Juny 1981: Premi Josep Sebastià Pons dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or de Perpinyà.
Maig 1982: Medalla del Jocs Florals de la Ginesta d'Or de Perpinyà.
Maig 1983: Accèssit al Premi Marcel Sentís dels Jocs Florals de Torroja del Priorat.
Abril 1984: Premi de poesia del Concurs literari convocat per la Unió de Dones de Reus i Comarca.
Maig 1985: Premi Marcel Sentís dels Jocs Florals de Torroja del Priorat.
Maig 1986: Flor Natural dels Jocs Florals de Torroja del Priorat.
Flor Natural dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or i Premi de la Vila de Perpinyà.
Abril 1987: Finalista del Premi Gumersind Gomila de Maó, convocat per l'Obra Cultural Balear.
Maig 1987: Premi Ramon Muntanyola de Poesia del Conservatori de Vila-Seca i Salou
Confirmació de Flor Natural dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or de Perpinyà.
Flor Natural dels Jocs Florals de Torroja del Priorat.
Febrer 1988: Finalista del premi Cosme Vidal convocat pel Centre d'Estudis Alcoverencs, d'Alcover.
Maig 1988: Flor Natural dels Jocs Florals de Torroja del Priorat.
Proclamació com a Mestre en Gai Saber per la Companyia Literària de la Ginesta d'Or de Perpinyà i integració com a Mantenidora de la Secció Catalana de l'Acadèmia dels Jocs Florals del Rosselló.
Juny 1989: Premi de poesia Mossèn Salvador Roca del concurs literari de Montbrió del Camp.
Accèssit Premi Arnau de Palomar del Centre d'Estudis Riudomencs.
Finalista del Premi Ciutat d'Olot.
Maig 1990: Concessió de la Insígnia d'or del Col.legi de Mantenidors de l'Acadèmia dels Jocs Florals del Rosselló.
Abril 1991: Premi Arnau de Palomar del Centre d'Estudis Riudomencs.
Novembre 1992: Finalista del Premi Grandalla de la Nit Literària Andorrana.
Abril 1994: Finalista del Premi Ciutat d'Olot.
Novembre 2000: Premi Jasmin d’Argent” de la Société Littéraire de l’Agenais. Agen.
Desembre 2001: Premi de la Vila d’Agen de la Société Littéraire de l’Agenais. Agen.
Octubre 2002: Premi del Rottary Club de la Société Littéraire de l’Agenais. Agen.
Maig 2001: Medalla de Vermell dels Jocs Florals de Tolosa de Llenguadoc.
Maig 2002: Medalla de Vermell dels Jocs Florals de Tolosa de Llenguadoc.
Maig 2003: Medalla de Vermell dels Jocs Florals de Tolosa de Llenguadoc.
Octubre 2003: Premi “Vieilles Maisons Françaises” de la Société Littéraire de l’Agenais. Agen.
Octubre 2004: Premi “Lettre de Félicitations” de la Société Littéraire de l’Agenais. Agen.
Abril 2005: Finalista del premi de poesia “Jo escric” de la Fundació Drac de Palma de Mallorca.
Novembre 2006: Premi “fora de concurs” de la Société Litérraire de l’Agenais. Agen.
3 de maig 2007: Medalla d’Argent dels Jocs Florals de Tolosa de Llenguadoc.
Juny 2007: Premi del “Rottary Club” de la Société Littéraire de l’Agenais. Agen.
Abril 2008: Finalista del premi de poesia “Jo escric” de la Fundació Drac de Palma de Mallorca.
3 de maig 2008: Narcís d’Argent dels Jocs Florals de Tolosa de Llenguadoc.
10 de maig 2008: Proclamació com “El més Amic de Reus”.
18 de maig 2008: Menció honorífica fora de concurs de l’Acadèmia dels Jocs Florals del Rosselló pel poema “L’encadenada llum”..
22 de febrer 2009: Finalista del Premi Internacional de Literatura Antonio Machado de Cotlliure.
28 d’abril 2009: Clavell d’Argent dels Jocs Florals de Tolosa de Llenguadoc.
30 d’abril 2009: Finalista del Premi Francesc Català de Poesia de l’Òmnium Cultural de la Catalunya Nord.
Publicacions
1967. Figura a la primera Antologia del premi per a inèdits “Mossèn Amadeu Oller”, a “Les cinc branques, poesia femenina catalana” de Roser Matheu de l’any 1975 , a l’Antologia de poesia reusenca de l’any 1975 de Pere Anguera i a “Tèrbol atzur” antologia digital de poesia catalana que està fent l’escriptora Júlia Costa Coderch.
Té publicacions virtuals per l’empresa JoEscric.com, habilitada legalment com a portal a Internet i amb la promoció de la Fundació Cabana amb seu a Palma de Mallorca.
Llibres publicats
1968: “Poemes”
1977: “Enllà de les paraules·
1994; “En memòria del President Companys”
en col·laboració de tres autors: Xavier Amorós
i Solà, Josep Risueño i Granda i Josep Pelegrí i Ramon.
1995: “Per camins introbables” .
L’ENCADENADA LLUM
No hi havia cap forma. El que era amb l’esguard
vigilant i amb la seva potència es va fer creador;
artista del res que apuntava una obra interminable,
també sense principi.
Existia, intangible, un immens moviment que
engendrà les idees. Ment i cos, barrejats,
esperaven que l’ordre implantés tota cosa en l’harmònic sistema
que Ell posà al nostre abast.
L’univers es formà d’on sorgiren les diverses esferes
en còsmica epopeia.
COSMOS
No hi havia principi quan tot ho transportava
un gran hàlit de foc sense forma ni nom
i les rares essències que l’univers filtrava
perfumaven el cosmos sense saber-ne com.
Era el buf que maldava per baixar al refredar-se
des de l’únic espai que envoltava la nit
i el poder de la llum començava a imposar-se
amb el treball que feu l’artífex del zenit.
Sobirà de les ombres i les clares mirades
on rellisquen els somnis dels dies a venir,
prodigi de prodigis, amb passes mesurades,
ideava el trajecte fins a fer-ne camí.
Un camí en què les hores no tinguessin tornada
i aturessin per sempre la progressió del mal....
deixant en punt estàtic la força il·luminada
i el colpeig insistent que emet el temporal.
I quan l’arquitectura d’una imatge molt densa
s’estava retallant desfent vapors pel cel
sorgiren cataclismes de flamarada intensa
eclipsant la presència incipient d’un estel.
I l’estel que naixia, i amb silenci, agitava
les espurnes que encenen els branquillons eixuts
va fer que les muntanyes portessin rius de lava
al sòl petrificat de mons desconeguts.
I la immensa barreja inflamava el paisatge
de rojors de metall en plena ebullició
quan sens parar l’alè demanava coratge
al blau començament que es veia a l’horitzó.
Amb mil·lennis de segles el flameig s’apagava
engolit totalment pel vapor condensat
i una terra de pedra i arena s’aixecava
d’entre la roca viva que guardava el substrat.
I quedava dins l’aigua el primer cant de vida
que l’univers volgué deixar molt prop d’aquí,
aquell món misteriós de memòria adormida
que fa segles que espera que trobem el camí.
Després de la solidificació i separació dels elements
còsmics en gasos, aigua i aire, aparegué Pangea,
continent sencer que aplegava la terra de nord a sud.
Fa 200 milions d’anys, a la fi del Triàsic i al principi del
Juràsic, Pangea, començà a fragmentar-se, formant-se
dos continents separats equatorialment per l’antiga
Mar de Tetis.
LA MAR DE TETIS
Quan l’argentada llum solcava les onades
en un blanc moviment de grapades de sal
i l’aire mariner desfeia nuvolades
per anunciar l’assot d’un intens temporal.
Tremolava el silenci fent ressons de fondària
i les simes del mar obriren a l’ instant
un colossal abisme, immens com la pregària
que la mateixa Tetis anava desgranant.
Era reina de l’aigua que abastava la terra
com únic continent, de nord a sud tallat,
no acceptava la fi contemplant la desferra
de l’antic oceà que s’havia enfonsat.
Era el plor dels seus ulls una amarga tonada,
com un doll impregnat de la veu dels dofins,
sirena de l’escuma, figura nacarada,
arpegi celestial que marcava els camins.
Tant cridava el seu plany que la força primera
aturà l’univers fent un mar més petit
on semblava que tot havia estat quimera,
on només bategava la foscor de la nit.
I en aquell tremolor de malson i enyorança
la divina princesa reclamava el seu món
que s’havien endut, entre udols de venjança,
allunyades esferes de penombra i afront.
Mentrestant l’argentada claror que fluïa
del setí del seu cos més brillant que un estel
es fixava per sempre al port i a la badia
i torna cada tarda l’august càntic al cel.
I torna el bell inici, refet en les muntanyes
que un dia van sorgir al crit d’algun atzar
i guarden en silenci al fons de ses entranyes
les immortals onades, llavor del nostre mar.
I aquella que plorava al so de notes tristes
i cridava la pau en els cants de la nit,
ara és pedra de pedres, com flama d’ametistes,
oreig impertorbable vingut de l’infinit.
I diuen que la primera llum reflectia el projecte d’un
ésser no engendrat.
I aquella criatura, feta de terra i aire, no pogué
suportar el jou que la lligava a un domini imposat.
Amb un clam paorós emprengué la volada.
PARADÍS PERDUT
Més enllà dels dos rius que separen l’arena
en un món inicial de jardins transparents
els colors de la llum omplien la carena
i el silenci forjava els més alts pensaments.
Com un aire blavós sota el sol que moria
uns grans ulls errabunds buscaven el recer
de l’essència ideal que en diem harmonia,
de l’essència que sempre hauríem volgut ser.
El món s’oferia temorós del contacte
que brindava l’orgull des del fons de l’avern
i la serp d’amagat treballava el seu tracte
fent esclau de la fosca un amor sempitern.
No volia la dea ser la dona primera,
ni el sabor endolcit que té el jou de l’amant,
i en aquell paradís d’eterna primavera
la grandesa del somni s’anava enfonsant.
Esperava l’amor en morir les estrelles
i el bes lliure del vent com un sotrac intens;
la seva follia buscava meravelles
del reialme perdut per un pecat immens.
No entenia l’amor de paraula perversa,
ni l’abraç, ni promesa aferrada al present,
amb la seva mirada, allunyada i dispersa,
dirigia la llum dels camins de la ment.
Ella veia l’amor com unes ales altes,
que aturessin els núvols per poder-hi passar
i sentir com el sol li encenia les galtes,
i sentir com el cel li donava la mà.
Rebutjava la terra, llefiscosa i salvatge,
l’arid crit de les feres, l’odi ardent i brutal,
i la serp subterrània assetjava el paisatge
amb la fosca creixent de l’espai temporal.
I fugí del recinte d’un amor que frenava
tot un vol d’esperances més enllà dels estels...
En la seva mirada de foc viu hi cremava
el robí de la tarda i el miratge dels cels.
S’ha perdut el seu cant pels confins de la terra
i per l’aire s’embullen els seus cabells tan fins
com el roig sangonós d’una mar on la guerra
s’emportava la vida esborrant els destins.
Ara plora d’amor fent un cant de sirena,
submergida dins l’aigua, intocable als sentits,
i conserva de Déu la més dolça cadena
que l’ancora a la pau d’oceans infinits.
Era el món invisible, la intel·ligència, qui omplia a vessar
el somni de l’immens arquitecte.
Diluïdes en l’aigua i molt clares dins l’aire, infinites
munions de presències donaven a la vida un sentit
immortal.
CANT DE LES FADES
A l’alba fulgura
l’estel adormit
i el somni s’atura
per sempre en el pit.
Som trossos d’escuma
i alats pensaments,
vivim dins la bruma,
saltem pels torrents.
Quan el sol proclama
l’imperi del foc
travessem la flama
i fugim del lloc.
I quan la tempesta
amb força retruny
encetem la festa
que comença al juny.
Ballem per les prades,
collim els gatims
que ofrenen daurades
dolçors de raïms.
Llisquem per la clara
mirada dels rius
i ens trobem de cara
els boscos ombrius.
Som forces eternes
del món que vindrà,
les nostres llanternes
ningú guanyarà.
Quan el sol es fongui
dins de l’horitzó
i el món es confongui
amb dol i foscor.
Serem l’esperança
clavada al zenit,
la lluna que avança
i vetlla la nit.
Quan tot quedà establert, fent del dia a dia una estada
eterna, les mirades es creuaren i toparen amb un punt
que restava aflebit: unes restes d’orgull i rebel·lions
caigudes intentaren trair al tot omnipotent...
I començà el periple que ens ha deixat la història,
sempre fidel al mar.
ARBRES PROHIBITS
Al fons d’un jardí clos a l’est de les muntanyes
s’hi formava l’arrel primitiva del món
i la saba profunda omplia les entranyes
de la terra emergent des d’un indret pregon.
Les columnes dels mars protegien la tanca
del lloc reclòs i pur com l’aire del matí
on tot era envoltat d’una claror molt blanca
i el temps inexistent ignorava el destí.
Era eterna la llum gradual de la tarda
i els set colors del sol travessaven els pins
com pedres i tresors que un vell recinte guarda
entre el blau tremolor que creixia per dins.
S’emmirallava al fons de l’aigua de la vida
l’enamorat sospir com ofrena de flors
que, amb pètals perfumats, curava la ferida
quan la remor del vent no sabia de plors.
La fruita escollida orejava el paisatge
sota la musica dels moixons en el cel
i el paradís de l’home esdevingué miratge
del clarobscur que sempre omplí el seu anhel...
Si pensar era humà no tot era perfecte,
la matèria glatia en el fons de la ment
i feu, amb la caiguda, la represa directa
de la vida i la mort en constant moviment.
Somniaven els ulls la comprensió de l’aire
i el secret d’aquell cant que el feia transparent
com sentit amagat que no es mostrava gaire
fins enfilar la llum d’un alat pensament.
Les estrelles de l’alba anunciaven les hores
que havien de seguir per segles sense fi...
La humana parella brandava les sonores
campanes de la terra encetant el camí.
El camí de la vida, fluctuant, implacable,
ple del color més pur, de la pau més constant,
on tot era a l’abast del gest càlid i amable,
universal encís, unificat encant...
Érem senzills de cor a imatge de l’altura
i ens atreia la llum ingent de l’univers
mes deixàrem de banda aquella veu tan pura
i ens lligàrem a un jou perillós i divers.
Amb la fruita prohibida començava el viatge
del present turmentat, lluny de l’eix immortal,
i l’obscura temor del pecat fou l’ultratge
a la divina font que ens venia de dalt.
Més enllà dels somnis, el mar, secretament, proclama
el més gran cant d’amor, perdut en la nit del temps.
MAKEDA
Era de nit quan la lluna s’alçava
d’entre l’escuma d’un mar de cristall
i tot un món tenebrós agitava
l’enterbolida visió del mirall.
Era de nit i l’escena salvatge
de crims que alteren el curs dels destins
desenterrava del fons del paisatge
l’àrid estigma que crema per dins.
L’aire tremia com tremen els arbres
quan la tempesta els deixa ben colpits
i quan els llavis amb besos són marbres
i els pensaments tenen vols ennegrits.
I quan la terra, petita i obscura,
és presidida per tots els estels
que fan que brollin d’un raig de llum pura
les notes dolces d’un càntic excels.
Llavors s’obria a l’abric de mar brava
l’antiga cala amb un port sense esculls
on la deessa del sud hi trobava
l’aigua perenne i l’amor dels seus ulls.
El desert era lluny i s’inflaven
veles al vent poderós de llevant
quan els vols dels moixons presagiaven
que una esperança s’anava apropant.
Si una palmera es vinclava per l’aire,
un brot creixia del fons d’una arrel
i l’aigua sempre seguia la flaire
de tots els lliris que miren el cel.
Era de nit quan l’amor l’estirava,
era de nit i la fosca és espant...
però la ment com escut la salvava
del greu perill que l’estava sotjant.
Reina del Nil, en el sud d’Eritrea,
més elevada que un jonc sota el sol,
porta la llum com senyal d’una dea
i una corona d’estrelles al vol.
Amb la petjada subtil quan avança
i el roig somriure d’uns llavis de mel
ha dominat des del toc d’una llança
la saviesa baixada del cel.
I encara avui, si ens perdem per la platja
hi trobarem, com secret ben reclòs,
l’eterna veu que empresona el paisatge,
l’eterna veu del cantar de l’espòs.
Quan els immigrants indoeuropeus arriben a la península
Itàlica entren en contacte amb altres pobles que ja hi havia
establerts. Els contactes d'aquests pobles entre si i amb els
pobladors autòctons donen com resultat un intercanvi
d'influències culturals i lingüístiques que van modelant les
diferents llengües.
La regió del Laci, pròxima a la desembocadura del Tíber,
aconseguirà imposar el seu domini, i, amb això, els seus
costums i la seva llengua.
EL LACI
I quan la llarga imatge d’aquella edat primera
s’ha fet arrel dins l’ànima i anhel que no té fi
el nostre pas s’atura deixant rebrots enrera
com s’atura la llum resseguint el camí.
El camí d’una mar que avui encara canta
esplendors i silencis del principi del món,
una mar que solcaren amb força de complanta
emboirades escenes del dolor més pregon.
I les guerres que els segles deixaren a la riba
amb la mort de les hores i l’honor del vençut
tremolen sens parar en el ressò que arriba
quan totes les esperes per sempre s’han perdut.
Igual que una tempesta que aixeca la batalla
i dóna al nostre cel ensangonats colors
al lluny, entre les roques, la solitud retalla
el plor intermitent que els segles han difós.
El plor que una vegada va commoure la terra
i, amb ales fugitives, de l’est portà la pau
mentre veles llatines, al so de la gran guerra,
fixaren les fronteres que guarden el mar blau.
I tot el sacrifici de restes consumides
fou engolit pels foscos racons dels mons marins
encadenant les ombres a llums indefinides
i assegurant la veu que marcarà els destins.
