dijous, 13 de maig de 2021

NOVES VEUS: NÚRIA PEDRET





Em dic Núria Pedret, soc de Granollers, i soc poeta. Mentre estudiava Filosofia, vaig ser coordinadora d'un col·lectiu d'artistes interdisciplinari a la Universitat Autònoma, que es diu Art en curs, i vaig organitzar diferents actes culturals, com ara el Festival Gespa Price II, en homenatge al Festival Gespa Price dels anys setanta, o la taula rodona Referents disruptius dins la poesia femenina contemporània, amb l'ajuda de la Biblioteca Francesca Bonnemaison, la Llibreria Pròleg, i el Centre Cívic Convent de Sant Agustí

També vaig publicar el meu TFG: "En el centenari de Palau i Fabre: una lectura filosòfica de la seva Teoria dels Colors"el qual es pot trobar a la Fundació Palau, i vaig quedar finalista al III Premi Badiu de les Lletres amb "Errores y silencios", un recull de poemes escrit a partir d'errades ortogràfiques. Actualment soc periodista musical per a Broadwayworld (Articles by Nuria Pedret (broadwayworld.com) i estic buscant editorial per a una traducció al català.

Espai per a fitxers adjunt
Flor de lirio

Flor de té

Flor de loto

Flor delirio

Flor detén

Flor el loto

Flor de lirio

Flor de té

Flor de fruto

Flor delirio

Flor detén

Flor el luto




Separa:



el alhiguí del higuero

el higuero del alhiguí

el alhiguí del liguero



el liguero del alhiguí




el bate       el vate

que usa     que husa

las rallas    las rayas

recaba       recava



el suelo





                        onda                                              onda

               onda         onda                              onda           onda
              
        onda                       onda             onda                             onda



(Errores y silencios, Núria Pedret, III Premi Badiu de les Lletres).



dijous, 15 d’abril de 2021

UNA BOMBA AL JARDÍ: NOU LLIBRE DE POESIA D'OLGA XIRINACS






Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) és l’escriptora en actiu més veterana i reconeguda de la Literatura Catalana. Ha escrit narrativa per adults, contes, narrativa per a joves, assaigs, llibres sobre viatges i poesia per a infants i per a adults. La poesia de Xirinacs té un gran nivell i és, encara, relativament poc coneguda, més enllà dels cercles d’admiradors constants i devots d’una escriptora que ha obtingut tots els premis importants del país, amb l’excepció, incomprensible, del Premi d’Honor.

Malgrat la seva edat i alguns problemes importants de salut, Xirinacs manté un blog a la xarxa i continua publicant de forma constant. Fa un any vam poder llegir un llibre deliciós, El Rec (Cossetània, 2020), en prosa però ple de poesia, sobre els seus records d’infantesa i a l’entorn dels canvis que, de forma inevitable, el temps comporta en les nostres vides, en el paisatge i en el conjunt de la societat.

L’editorial Stonberg, en la seva recent col·lecció Zura, que aplega l’obra de poetes i pintors, ha publicat el darrer llibre de poesia de Xirinacs, una petita joia, molt ben presentada, amb una evocadora coberta de l’artista Ton Sant. Com la mateixa autora comenta a la contraportada no és un llibre d’enyoraments, sinó d’actualitats. No és un refugi, sinó un desig de força per tirar endavant.

El record, la nostàlgia, poden esdevenir una teràpia, una defensa en contra dels temps difícils que patim, encara més incòmodes quan es tenen molts anys i sembla fàcil deixar-se portar per l’enyorament o la tristor. Per sort la poesia, la pintura, la música, esdevenen consols lligats a la creativitat i a la necessitat d’expressar sentiments pregons, amarats de l’experiència assolida.

Els poemes es reparteixen en quatre parts. A la primera, que dona nom al volum, Bomba al jardí, l’autora evoca una d’aquelles bombes oblidades, encara perilloses, que restaven abaltides després de la tragèdia de la guerra. Una mena de metàfora dels riscos que de petits i joves entomem amb una certa inconsciència. Els poemes d’aquesta part evoquen una infantesa llunyana, objectes, moments puntuals que resten a la memòria.

La segona part, Entre tu i jo, evoca l’absència de la parella, els records amorosos, la solitud a la qual ens aboca la manca d’algú amb qui s’ha compartit una gran part de vida i del qual tan sols ens en resten el records, lligats a músiques, instants, objectes i detalls precisos, fixats per sempre a la nostra supervivència en solitud.

Les dues darreres parts, Paisatges i Marineres, ens remeten a la natura, a l’entorn estimat, a viatges i personatges habituals en l’obra de l’autora, com és el cas de la pintora Rosalba Carriera, o a les visions de Venècia. A Marineres hi sura l’ombra mítica de l’Holandès Errant i del que la seva figura llegendària ens suggereix.

No és fàcil comentar un llibre de poesia, els poemes no comencen i acaben, com una novel·la. És possible que Una bomba al jardí és llegeixi d’una tirada la primera vegada, perquè els poemes son tan bonics que no els pots deixar. Després hi tornarem, de forma més reposada, potser sense seguir cap ordre, i segurament en cada ocasió trobarem detalls que ens havien passat per alt, suggeriments, detalls precisos, petites fotografies artístiques lligades als sentiments i a la intimitat de la poeta.

En aquests dies a prop de Sant Jordi ens ensopeguem amb un gran nombre de recomanacions literàries de tot tipus, és fàcil que aquesta petita joia passi una mica desapercebuda, seria una llàstima. És aquest un llibre per tenir, llegir, rellegir i regalar. Olga Xirinacs és professora de piano, ha fet treballs plàstics relacionats amb el collage i té una gran cultura, lligada a la seva formació i a l’experiència que tan sols poden donar els anys, les moltes lectures, la intel·ligència i la sensibilitat. Tot això es palesa en les imatges poètiques d’aquests poemes colpidors.


dilluns, 22 de març de 2021

MÒNICA MIRÓ VINAIXA





Mònica Miró Vinaixa (Barcelona, 1969) és llicenciada en Filologia Llatina i en Filologia Francesa i Màster en Història de les Religions. Professora, escriptora, traductora i divulgadora del món clàssic, imparteix cursos a l’Escola d’Escriptura.





Al dellà de l’enlloc és el seu tercer llibre de poesia. Anteriorment havia publicat un volum de haikus (En el límit de l’ombra, pols de cinabri, Editorial Moll, 2011, amb Abraham Mohino Balet) i un de haikus i tankes (Hybrida, Godall Edicions, 2019), a més de compilar i traduir al català i al castellà sota el títol de Perennia una mostra de poesia epigràfica funerària llatina (Godall Edicions, 2015 i 2016).


Mònica Miró és una persona inclassificable, d’una cultura diversa i polièdrica, també és una gran poeta, en un sentit ampli i profund. Vaig tenir la sort de tenir-la com a professora de llatí, fa ja més de vint anys, a la UOC, aleshores una universitat que tot just s’estrenava i em sobta pensar en l'alt nivell pedagògic que tenia i el molt jove que, aleshores, era.

Alguns poemes de 'Al dellà d'enlloc' (Trípode, 2021)


Al dellà de l’enlloc, 
no t’espera cap ganxo 
per penjar-hi els pecats 
ni platets de balança 
disposats a acollir 
les teves bones obres. 
El sentit del que és just
ja fa temps que hi grinyola. 

Èac, rei pietós, 
Minos i Radamantis, 
inflexibles germans, 
de molt ençà no saben 
com es pot distingir 
el Tàrtar de l’Elisi. 
També ells són parcials 
en aquell món de mones.


Mentre et sigui llegut 
de trepitjar la terra, 
aquest tros de no-res, 
el glop de llum i d’aire 
que els déus et van donar, 
conrea, doncs, els cossos, 
celebra amb els sentits 
el lloc on l’ull descansa, 
estima’t el passat 
com si fos viu encara, 
i fes de cada mot una darrera casa.





Desforestada, 
m’he netejat de pedres 
i he fet terrasses 
perquè hi conreïn sègol 
i hi pasturin les vaques. 
No hi ha cap làrix, 
ni isards ni llops ni erminis 
al meu prat dòcil: 
sols aquella recança 
de quan salvatgejava




Si no hi ha pedres, 
bastir amb la terra cases 
i aixoplugar-se. 

Si no hi ha terra, 
saber conrear l’aigua, 
creure en l’espera. 

Si no hi ha aigua, 
pentinar amb els dits l’aire, 
respirar fondo. 

Si no hi ha aire, 
trobar en el foc l’inici, l
a llar, la febre. 

I així anar fent 
de la necessitat
virtut. Aprendre.


dimarts, 26 de gener de 2021

TERESA JUVÉ, A FREC DEL CENTENARI VITAL

 




Tot i que en aquest blog recullo més aviat l'obra de poetes catalanes de tant en tant hi he inclòs narradores i autores en castellà o en d'altres llengües. Crec que paga la pena recordar l'obra i trajectoria de Teresa Juvé Acero, que el set de febrer farà cent anys.


Teresa Juvé va néixer a Madrid, la seva mare era madrilenya i també havia escrit en castellà. És la vídua del polític Josep Pallach. Va estudiar a la mítica Institución Lire de Enseñanza i al també mític Institut-Escola. Després de la guerra civil es va exiliar, amb la seva família, a França, a Tolosa de Llenguadoc. Es va comprometre, sent molt joveneta, amb la resistència francesa. A França va estudiar llengua i literatura occitana.

Ja casada amb Josep Pallach, va viure a París. Es va llicenciar en filologia i literatura comparades i va ser professora universitària. L'any 1963 es va presentar al Nadal, amb un llibre en castellà, que va quedar finalista però que no es va poder publicar a Espanya, sinó a l'Argentina, a causa de la temàtica, relacionada amb els exiliats republicans. Anys després se'n editaria una versió catalana. L'any 1970 van tonar a Catalunya i la família es va establir a Roses. En morir el seu marit es va instal·lar a Esclanyà. 


Ha escrit nombrosos llibres d'enjòlit històric, situats en la Catalunya del segle XVI, I d'altres sobre l'exili republicà, a més d'un amb evocacions sobre la seva vida i la relació amb Josep Pallach, Tu ets jo. L'any 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi i se li han lliurat d'altres reconeixements. Tot i que no surt gaire als mitjans es poden trobar entrevistes en les quals explica la seva trajectòria vital i literària, com ara un excel·lent programa de la sèrie (S)avis, del periodista Josep Puigbó. En més d'una ocasió ha comentat la marginació a la qual la classe política va condemnar Pallach de qui es va arribar a dir, i escriure, per part dels sectors comunistes catalans, que pertanyia a la CIA, penjament habitual durant uns anys quan calia enviar algú a l'ostracisme. 

Tu ets jo i molts dels seus llibres de ficcio estan publicats per l'excel·lent editorial Meteora.

Fragments literaris:


El portantveus tornà a picar i esperà amb impaciència que vinguessin a obrir. Darrere seu, els quatre algutzirs esperaven també, respectuosos, drets a la vora dels cavalls que acotaven el cap de cansament.

Havia començat a ploure. Un plugim fi, sense agressivitat, com si els núvols que a mig matí havien cobert el cel amb masses fosques haguessin decidit d'alliberar d'esquitllentes, arran de terra, la càrrega d'humitat. Aviat, tot va quedar xop. Els vestits, la pell, el pèl de les bèsties; tot. En Plagumà tornà a picar; i tot seguit, sense esperar que vinguessin a obrir, empenyé amb força pesant batent de la porta. Estava tancat amb pany i clau. Va fer un pas enrere i va examinar la façana de l'edifici. Ni un ragi de llum, ni la més petita lluentor darrere les fosques finestres reixades del vestíbul. Com si tot, allà dins, hagués deixat d'existir. Tornà a trucar, i ningú. Amb el cor encongit d'aprensió, esguardà entorn seu. No sabia què estava buscant. Potser algú que li confirmés la veritat, la dolorosa veritat de la fi d'en Joanola, que, com un auguri de malastrugança, acabava d'apoderar-se inexorablement del seu esperit i de posar-lo al centre del cercle infernal d'aquell que se sent culpable d'una mort.

Com és natural, al mig de la nit negra, fora dels quatre algutzirs no hi va trobar ningú. Fou aleshores que li arribà, venint de no sabia on, el tètric cant de mort:

Dies irae,
Dies illae...

Va esguardar els algutzirs, esmaperdut, dubtant d'haver-ho sentit, esperant que sols fos una il·lusió, filla de la por desraonada i sense fonament que s'havia emparat d'ell. Però, en l'aguda actitud d'escolta dels quatre homes, va conèixer que també ho havien sentit. Llavors no va dubtar de la mort del seu amic.

Dies irae,
Dies illae...

Com el cimbell que fascina els ocells en temps de caça, el cant, ara més lluny, ara apropant-se igual que les onades del mar, semblava que volgués atreure'l cap a no sabia quins indrets desconeguts i plens de misteri. Va forçar-se a escoltar sense cabòries i sense imaginacions malaltisses.

El cor, a poc a poc, s'apaivagava, l'esperit s'asserenava, el cant esdevenia més precís. Venia de darrere el monestir.

Per què venia d'allà, en Plagumà no ho sabia. La veritat era que sols havia vist l'indret de nits, sense paisatge que el voltés i que el situés dins d'un món comprensible, a la mesura de l'home corrent. Va fer signe als algutzirs de l'escolta que no es moguessin i, com un fil d'Ariadna, seguí el cant."

(Del llibre Els assassins eren més d'un. Barcelona: Proa, 2002, p. 97-99)



Un jardí que un propietari ambiciós de diners aviat llogaria a un ebenista, que hi construiria uns tallers muntats amb taulons de fusta que el brunzit de les serres mecàniques feia vibrants, i els quals havia de destruir una nit d’hivern l’incendi més paorós que recorda aquella nena que era jo. Un jardí que ningú no hauria hagut de profanar mai, per la seva gràcia, per la serenitat que atorgava a la casa amb l’elegant senzillesa de les seves dues acàcies, amb la nua blancor d’un estanyol de pedra sempre sec, però que no costava gens d’imaginar ple d’aigua amb els seus peixos de colors, amb el seu alt brollador. I, per damunt de tot, un jardí amb les seves rengleres de lilàs que, tot al llarg de les parets que el voltaven, omplien de fragància la primavera d’aquell Madrid. El Madrid de la meva infantesa.

(Del llibre Tu ets jo, Meteora, 2015).

divendres, 28 d’agost de 2020

DONES POETES, ALS ESPAIS RADIOFÒNICS DE LA UNED

 Canal UNED - Poetas en la Radio

El programa Poetas en la radio, de la  UNED,  va començar l'any 2013, amb l'objectiu de donar a conèixer la poesia escrita per dones, en castellà, una mica el que, més modestament, intento amb aquest  blog, però en l'àmbit del català. Tant de bo hi hagués una iniciativa semblat per part del mon acadèmic català. Em plau recomanar aquest programa i aconsellar que n'escolteu algun, de tant en tant, fareu grans descobertes.

També seria interessant que aquest espai de la UNED tingués en compte les poetes que escriuen en català, gallec o euskera, però potser seria demanar massa, tal i com està el panorama del present. 

En tot cas, un espai absolutament recomanable, molt ben plantejat i amb la participació, en directe, de moltes poetes contemporànies.






dijous, 28 de maig de 2020

M. MONTSERRAT BUTXACA FERNÁNDEZ





M. Montserrat Butxaca Fernández, nascuda a Puig-reig una nit de Sant Joan de 1962. De formació autodidacta, és vicepresidenta de l’associació literària “Pensaments i paraules” i membre d’altres grups vinculats a la poesia i la creació literària, com el Festival de poesia Vila de Gironella o el grup de lectura poètica VadeVers. Actualment cursa el grau de Llengua i Literatura a la UOC.

Ha publicat vuit llibres de poesia i ha estat inclosa a l’antologia Eròtiques i despentinades, La terra sagna i Les baules que falten. Li han musicat poemes Teresa Borràs, Maria Rosa Ribas Monné i Jordi Vilaprinyó del Peruggia, d’aquest autor les partitures dels poemes L’alba i el El bes publicats per l’editorial Boileau a Dos poemes.  És Mestre en Gai Saber pels Jocs Florals de Calella 2015.


BLOG DE L'AUTORA: 
Els Oracles del Silenci


LLIBRES PUBLICATS

1999 - Els oracles del silenci - Barcelona – Ed: Institut Català de la Dona
2002 - Quan visquis als ulls de Penèlope - Vallgorguina - Ed: Associació Cultural Vallgorguina
2008 - Cartografia d'un naufragi - Perpinyà – Ed: Òmnium Cultural
2010 - Dunes de safrà - Palma de Mallorca – Ed: Lleonard Muntaner
2011 - Versos de sal - Valls – Ed: Cossetània
2013 - Angle de deriva - Palma - Ed: Moll
2015 - La casa de la vida - Lleida – Ed: Pagès
2018 - Jardins d'hivern - Calldetenes - Ed: Cal Siller

OBRES PREMIADES

1997 - Caterina Albert i Paradís per Els oracles del silenci
2002 - Narcís Saguer de poesia de Vallgorguina per Quan visquis als ulls de Penèlope.
2007 - Francesc Català de poesia de Perpinyà per Cartografia d'un naufragi.
2009 - Jocs Florals de Torroja del Priorat per Els paradisos imperfectes.
2010 - Pare Colom, d'Inca per Dunes de safrà.
2010 - Ciutat de Tarragona Ramon Comas i Maduell de poesia per  Versos de sal.
2011 - Francesc Martí Queixalós per Les andanes del silenci
2012 - Flor Natural als Jocs Florals de Calella.
2013 - Viola als Jocs Florals de Calella.
2013 - Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí per Angle de deriva.
2014 - Finalista al premi Josep Grau i Colell per Pell de terra
2014 - Jordi Pàmias per La casa de la vida.
2014 - Englantina als Jocs Florals de Calella
2015 - Premi Carme Morera Rusinyol de poesia per En la mar bella dels naufragis
2017 - Jacint Verdaguer de poesia per Jardins d'hivern.




Foto: Presentació Jardins d’hivern a la llibreria Papasseit


SELECCIÓ DE POEMES


MAR DE SOLITUDS

Perdudes, les ones, i antigues ja
no recorden el solc
de l’adéu, ni la brisa infla amb insomnis
les vels del retorn.
Sis mil cels nous, s’estellen
desolats als ulls glaucs de les gavines
(desert de verds i blaus
en incommensurable solitud).
Els records són al ventre
dels peixos, versos ferits a les xarxes
pels pescadors d’oblits.

Les petjades d’Ulisses
s’empassen, cada albada, infinites
el sol de la badia.

Del poemari Quan visquis als ulls de Penèlope

ON TOTS ELS VAIXELLS
S’ANOMENEN SOLEDAT

Cap clau pot obrir la nit
del desamor, les llanternes
dels records són llunes fosques
que clivellen falsos panys
a la mirada, i alteren
la cartografia apresa
de memòria, pels nàufrags,
que foren, altra hora, falsos
navegants de les paraules.
Tant se val si descobreixes
els secrets del laberint,
els carrers amb nom de vent
menen a un port desolat,
on el temps amarra oblits
i treu verdet l’aigua en calma.

Al mar llunyà i tenebrós,
on van a morir les velles
sirenes, tots els vaixells
s’anomenen soledat.

Del poemari Versos de sal



HIVERNACLE

No diré com n’és de buit
l’hivernacle de les flors,
els adjectius són plantats
en terra erma, i han colgat
el rec per on es filtraven
els teus dits de pluja neta
fins l’arrel.
Quin vent hostil
n’ha manllevat les finestres
com el corb els ulls d’un mort?
No hi ha llàgrimes al cel
d’altres jardins, sinó pol·len
que duu llavor dels teus lliris.
Sota tones de deixalles
l’olla convertida en test
imprevist, és xopa i sagna
rius d’òxid, terra endins.

Del poemari Versos de sal



PERVERSIONS

Silencis de portes que es tanquen
de fonts que s’assequen, d’ocells
que no sobreviuran l’estiu.
Silencis que parlen de set,
d’exòtics jardins que es mustiguen,
de dunes que avencen com ones
perverses, sobre el mapa absurd,
on exiliaren els cecs
la memòria dels camins.
Silencis que es poden llegir
a les fosques i de través,
sobre la pell fosforescent
de tots els cadàvers onírics
que s’acomoden en l’insomni.
Silencis de tristos amants
cordats a les potes d’un banc
al cementiri e la boira,
de parracs que foren mordassa
i manlleva un vent foraster
que diu: –no callis més i atura’t,
descobreix-te davant la lluna
d’un aparador, posa’t rostre
a la mirada...dóna’t Nom.         

Del poemari Dunes de safrà


ATZAR

Amb fil de seda ordeixen les mans
sanefes d’estranya simetria,
com un presagi de llum a l’ombra
espessa de rústecs canemassos.

Així en d’altres mans, tindrà l’atzar
el present d’un esguard sense excuses,
la ventura de perdre’s brancatges
endins, d’un jardí entre boires, o
vagar pels meandres de l’enigma,
i interrogar el blanc nu del llenç, on
tot és dit i tot resta per dir.

Del poemari Angle de deriva



CAMINS DE SORRA

Les cases núbies no tenen sostre,
déus foscos ploren estels
pels passadissos, i la nit pon ous
de lluna per omplir els nius
saquejats dels cocodrils.
Les cases núbies no tenen sól,
les dones escombren l’arena, a l’alba,
i la deixen uniforme
com un papir a punt per ser escrit.
També nosaltres agranem els ulls
després de les llàgrimes i provem
de llegir en l’iris els solcs
excavats per l’enyor, com fan els nubis
a la sorra amb els camins
sense retorn que hi deixen les serps.

Del poemari La casa de la vida



CLEPSIDRA

Del geni veneren els savis l’hora
del dubte, la incertesa que es pot beure
l’aigua d’una clepsidra.

No oblidis que has vist vessar-se per l’erm
la set i la ignorància.
El cec guarda a les mans oceans d’aigua.

Del poemari La casa de la vida



CIRERERS AL JARDÍ

Compto rengles de cirerers, vermells
de conte, vel·leïtosos i onírics,
suspesos al blanc arbrat de la pluja.

Fes silenci, mentre la mà dibuixa
el jardí perfecte, i s’omplen les branques
amb fruits que mai s’arribin a podrir.

Del poemari Jardins d’hivern

dimarts, 19 de maig de 2020

MONTSERRAT ALTARRIBA I VILARASAU









onatges: Montserrat Altarriba




Montserrat Altarriba i Vilarasau , va néixer a Cabrianes (Sallent). 

Poeta autodidacta, enamorada de la paraula, ha conreat la poesia des de joveneta. 

Ha estat, durant molts anys, assídua del grup literari de Poesia Viva de la Cova del Drac. 

És membre del Raïm de Poesia d’Artés. 

És Mestre en Gai Saber. 

Col·laboradora en revistes literàries, llibres col·lectius, programes radiofònics i recitals de poesia. 

Membre de diferents jurats de poesia, entre els quals el Caterina Albert i Paradís de l’Associació Catalana de la Dona. 

Durant un temps ha organitzat el Premi Josep Fàbregas i Capell, de la vila de Sallent. 

Ha aconseguit diversos premis i accèssits en concursos de poesia de les contrades catalanes. 

Forma part de l’Organització del Festival de Poesia Vila de Gironella. 

S’ha endinsat molt tímidament en el món de la narrativa amb diversos contes infantils, iguanyant el segon premi de Narrativa Infantil, Biblioteca de Sallent 1993. 



Té publicats 7 llibres de poesia:

De sobte s’alça un mur ran de mirada.

Tornassols.

Llum de posta.

Una imatge i dos poetes.

Egipte al vèrtex de l’esplendor.

Amb sabates de pluja.

SALLENT – El salt lent del temps.




ANTOLOGIA


VEREMA

Recordes, amor, el jorn aquell, quan

embadalits de zel, prop de la parra

tastàvem dolçaines de picapoll?

Recordes aquell gust a la geniva

i el desenfrenament agut del llavi

mossegant el raïm de l’altre llavi?

Inventàvem sabors nous amb el tast

ensucrat d’un bagot de grans de mel.

Encesos d’un alè canicular

sustentàvem la tarda de promeses

sota d’un cel que ens mirava indulgent.

Després, ens recollíem, tancant

els finestrons a les corrents adverses,

i fèiem l’amor, abraçats com mai,

amb la llepolia enganxada a la gola,

transportats, no dèiem res.

No hi havia paraules.

La sallentina Montserrat Altarriba guanya el Certamen Literari de ...


MIGDIADA

Sigues el meu coixí mentre la nit s’enfila.

M. Rosa Font i Massot 



Sigues el meu coixí mentre la tarda avança,

sigues somni amantíssim de les hores llunyanes

i el meu respir enardirà el repòs,

i tornarem a ser l’estrofa monorima

d’aquell poema teu i meu, d’aquell espasme

que ens va trasbalsar el cos, de la punxada

que ens travessà la nit per omplir-la d’estrelles.

Deixa que s’impregni de zel la migdiada,

que la cambra s’inundi del batec de la sang,

i els secrets dels amants rebentin les temples

de l’horabaixa encenent fogueres a l’horitzó.

Deixa’m agafar el son,

Abraçada al coixí dels teus braços.

M’adormiré en la tarda blava dels teus ulls,

i navegaré per les nines humides

delitant-me d’abrilats colors.

Resseguiré rutes fressades per les estrelles,

rebolcant-me en abismes de llum.

M’amararé de la saba salada

perduda en el llac transparent del llagrimall.

Clouràs les parpelles, i em quedaré

dins de la tarda blava dels teus ulls

per sempre.


AMB SABATES DE PLUJA. ALTARRIBA, MONTSERRAT. 9788415269274 La Llar ...
TARDA

Vinc d’ajudar a ben morir la tarda.
Climent Forner


El camí és ple d’un silenci abstracte.

No refilen els ocells, el vent s’aclofa

en un desmai cadenciós, vora la bassa

ni un sol raucar de granota,

ni la frisança de la papallona

trenca el mutisme d’aquest instant.

Una mística solitud inunda els sembrats;

s’escampa una suavíssima sentor de blat

en un vaivé compassat que endolceix

el ulls de l’ermità. A poc a poc, el sol

acluca el seu immens esguard

darrere els pollegons del Pedraforca,

i la tarda sucumbeix a una mort lenta

que s’arrapa al mirall blau.



Tímidament, sento la teva mà damunt la meva,

i amanyago l’estel que m’il·lumina el vespre.




VESTIT

...quan les llengües de flama es repleguin

En el nus coronat de foc

I el foc i la osa siguin u.

T. S. Eliot


He embastat cada jorn amb el teu nom

brodat a la butxaca del destí.

Cosint la pell dels dies he arribat

a fer-me un bell vestit, apedaçat de records.

L’escot entreveu una claror llunyana

d’aquell estiu abrivat, de l’embriaguesa

de la canícula enervant.

He rematat la vora amb pètals de la rosa

que em floreja prop del cor.

He atacat els fils de les guspires de goig,

perquè no se m’escapi

l’or d’aquella tarda que guardo

als plecs de la memòria.

I saps?, encara avui el

vestit em cenyeix la cintura. 



S'0MPLE LA NIT


S’omple la nit de la nit més agresta;

núvols de plors enfarfeguen

un cel sense pupil·la.

Rostres, rostres i més rostres, burlant-se

del crit patètic de la son.

Fredes suors corglaçant-me les mans, la sang,

la sang agònica, malferida de nit.

Es gangrenen passions

entre vànoves càlides;

i el teu nom,

l’únic nom que preval dins l’obscur,

martelleja el meu cap,

demanant-me el per què i els motius

de l’insensible destí que ens separa.


PREC

Sols a través del temps el temps és conquerit.

T. S. Eliot



He invocat el Déu de la meva infantesa,

aquell Déu de mel i confitura

que estroncava fal·leres

i reprimia l’anhel.

Li he demanat que em torni la innocència

que em va prendre.

Ara ja conec les espines de l’arç,

i l’engany, i la falsia; ara,

ja sé esperar l’esperança

en un temps sense temps.

Sé que sóc sense ser, i que deliro

eternitats de present.

Sé que sé sorprendre’m el gest

quan sóc o no sóc.

Que busco la llum als ulls de la nina

de porcellana en un instant

agònic que no admeto.

He invocat Déu,

aquell Déu que m’atemoria,

que em torni les llunes blanques

que desava al calaix dels somnis,

i la rialla tendra que se’m va endur

quan més la necessitava. Ara,

ja m’han ferit les espines de l’arç.