dijous, 28 de maig de 2020

M. MONTSERRAT BUTXACA FERNÁNDEZ





M. Montserrat Butxaca Fernández, nascuda a Puig-reig una nit de Sant Joan de 1962. De formació autodidacta, és vicepresidenta de l’associació literària “Pensaments i paraules” i membre d’altres grups vinculats a la poesia i la creació literària, com el Festival de poesia Vila de Gironella o el grup de lectura poètica VadeVers. Actualment cursa el grau de Llengua i Literatura a la UOC.

Ha publicat vuit llibres de poesia i ha estat inclosa a l’antologia Eròtiques i despentinades, La terra sagna i Les baules que falten. Li han musicat poemes Teresa Borràs, Maria Rosa Ribas Monné i Jordi Vilaprinyó del Peruggia, d’aquest autor les partitures dels poemes L’alba i el El bes publicats per l’editorial Boileau a Dos poemes.  És Mestre en Gai Saber pels Jocs Florals de Calella 2015.


BLOG DE L'AUTORA: 
Els Oracles del Silenci


LLIBRES PUBLICATS

1999 - Els oracles del silenci - Barcelona – Ed: Institut Català de la Dona
2002 - Quan visquis als ulls de Penèlope - Vallgorguina - Ed: Associació Cultural Vallgorguina
2008 - Cartografia d'un naufragi - Perpinyà – Ed: Òmnium Cultural
2010 - Dunes de safrà - Palma de Mallorca – Ed: Lleonard Muntaner
2011 - Versos de sal - Valls – Ed: Cossetània
2013 - Angle de deriva - Palma - Ed: Moll
2015 - La casa de la vida - Lleida – Ed: Pagès
2018 - Jardins d'hivern - Calldetenes - Ed: Cal Siller

OBRES PREMIADES

1997 - Caterina Albert i Paradís per Els oracles del silenci
2002 - Narcís Saguer de poesia de Vallgorguina per Quan visquis als ulls de Penèlope.
2007 - Francesc Català de poesia de Perpinyà per Cartografia d'un naufragi.
2009 - Jocs Florals de Torroja del Priorat per Els paradisos imperfectes.
2010 - Pare Colom, d'Inca per Dunes de safrà.
2010 - Ciutat de Tarragona Ramon Comas i Maduell de poesia per  Versos de sal.
2011 - Francesc Martí Queixalós per Les andanes del silenci
2012 - Flor Natural als Jocs Florals de Calella.
2013 - Viola als Jocs Florals de Calella.
2013 - Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí per Angle de deriva.
2014 - Finalista al premi Josep Grau i Colell per Pell de terra
2014 - Jordi Pàmias per La casa de la vida.
2014 - Englantina als Jocs Florals de Calella
2015 - Premi Carme Morera Rusinyol de poesia per En la mar bella dels naufragis
2017 - Jacint Verdaguer de poesia per Jardins d'hivern.




Foto: Presentació Jardins d’hivern a la llibreria Papasseit


SELECCIÓ DE POEMES


MAR DE SOLITUDS

Perdudes, les ones, i antigues ja
no recorden el solc
de l’adéu, ni la brisa infla amb insomnis
les vels del retorn.
Sis mil cels nous, s’estellen
desolats als ulls glaucs de les gavines
(desert de verds i blaus
en incommensurable solitud).
Els records són al ventre
dels peixos, versos ferits a les xarxes
pels pescadors d’oblits.

Les petjades d’Ulisses
s’empassen, cada albada, infinites
el sol de la badia.

Del poemari Quan visquis als ulls de Penèlope

ON TOTS ELS VAIXELLS
S’ANOMENEN SOLEDAT

Cap clau pot obrir la nit
del desamor, les llanternes
dels records són llunes fosques
que clivellen falsos panys
a la mirada, i alteren
la cartografia apresa
de memòria, pels nàufrags,
que foren, altra hora, falsos
navegants de les paraules.
Tant se val si descobreixes
els secrets del laberint,
els carrers amb nom de vent
menen a un port desolat,
on el temps amarra oblits
i treu verdet l’aigua en calma.

Al mar llunyà i tenebrós,
on van a morir les velles
sirenes, tots els vaixells
s’anomenen soledat.

Del poemari Versos de sal



HIVERNACLE

No diré com n’és de buit
l’hivernacle de les flors,
els adjectius són plantats
en terra erma, i han colgat
el rec per on es filtraven
els teus dits de pluja neta
fins l’arrel.
Quin vent hostil
n’ha manllevat les finestres
com el corb els ulls d’un mort?
No hi ha llàgrimes al cel
d’altres jardins, sinó pol·len
que duu llavor dels teus lliris.
Sota tones de deixalles
l’olla convertida en test
imprevist, és xopa i sagna
rius d’òxid, terra endins.

Del poemari Versos de sal



PERVERSIONS

Silencis de portes que es tanquen
de fonts que s’assequen, d’ocells
que no sobreviuran l’estiu.
Silencis que parlen de set,
d’exòtics jardins que es mustiguen,
de dunes que avencen com ones
perverses, sobre el mapa absurd,
on exiliaren els cecs
la memòria dels camins.
Silencis que es poden llegir
a les fosques i de través,
sobre la pell fosforescent
de tots els cadàvers onírics
que s’acomoden en l’insomni.
Silencis de tristos amants
cordats a les potes d’un banc
al cementiri e la boira,
de parracs que foren mordassa
i manlleva un vent foraster
que diu: –no callis més i atura’t,
descobreix-te davant la lluna
d’un aparador, posa’t rostre
a la mirada...dóna’t Nom.         

Del poemari Dunes de safrà


ATZAR

Amb fil de seda ordeixen les mans
sanefes d’estranya simetria,
com un presagi de llum a l’ombra
espessa de rústecs canemassos.

Així en d’altres mans, tindrà l’atzar
el present d’un esguard sense excuses,
la ventura de perdre’s brancatges
endins, d’un jardí entre boires, o
vagar pels meandres de l’enigma,
i interrogar el blanc nu del llenç, on
tot és dit i tot resta per dir.

Del poemari Angle de deriva



CAMINS DE SORRA

Les cases núbies no tenen sostre,
déus foscos ploren estels
pels passadissos, i la nit pon ous
de lluna per omplir els nius
saquejats dels cocodrils.
Les cases núbies no tenen sól,
les dones escombren l’arena, a l’alba,
i la deixen uniforme
com un papir a punt per ser escrit.
També nosaltres agranem els ulls
després de les llàgrimes i provem
de llegir en l’iris els solcs
excavats per l’enyor, com fan els nubis
a la sorra amb els camins
sense retorn que hi deixen les serps.

Del poemari La casa de la vida



CLEPSIDRA

Del geni veneren els savis l’hora
del dubte, la incertesa que es pot beure
l’aigua d’una clepsidra.

No oblidis que has vist vessar-se per l’erm
la set i la ignorància.
El cec guarda a les mans oceans d’aigua.

Del poemari La casa de la vida



CIRERERS AL JARDÍ

Compto rengles de cirerers, vermells
de conte, vel·leïtosos i onírics,
suspesos al blanc arbrat de la pluja.

Fes silenci, mentre la mà dibuixa
el jardí perfecte, i s’omplen les branques
amb fruits que mai s’arribin a podrir.

Del poemari Jardins d’hivern

dimarts, 19 de maig de 2020

MONTSERRAT ALTARRIBA I VILARASAU


onatges: Montserrat Altarriba




Montserrat Altarriba i Vilarasau , va néixer a Cabrianes (Sallent). 

Poeta autodidacta, enamorada de la paraula, ha conreat la poesia des de joveneta. 

Ha estat, durant molts anys, assídua del grup literari de Poesia Viva de la Cova del Drac. 

És membre del Raïm de Poesia d’Artés. 

És Mestre en Gai Saber. 

Col·laboradora en revistes literàries, llibres col·lectius, programes radiofònics i recitals de poesia. 

Membre de diferents jurats de poesia, entre els quals el Caterina Albert i Paradís de l’Associació Catalana de la Dona. 

Durant un temps ha organitzat el Premi Josep Fàbregas i Capell, de la vila de Sallent. 

Ha aconseguit diversos premis i accèssits en concursos de poesia de les contrades catalanes. 

Forma part de l’Organització del Festival de Poesia Vila de Gironella. 

S’ha endinsat molt tímidament en el món de la narrativa amb diversos contes infantils, iguanyant el segon premi de Narrativa Infantil, Biblioteca de Sallent 1993. 



Té publicats 7 llibres de poesia:

De sobte s’alça un mur ran de mirada.

Tornassols.

Llum de posta.

Una imatge i dos poetes.

Egipte al vèrtex de l’esplendor.

Amb sabates de pluja.

SALLENT – El salt lent del temps.




ANTOLOGIA


VEREMA

Recordes, amor, el jorn aquell, quan

embadalits de zel, prop de la parra

tastàvem dolçaines de picapoll?

Recordes aquell gust a la geniva

i el desenfrenament agut del llavi

mossegant el raïm de l’altre llavi?

Inventàvem sabors nous amb el tast

ensucrat d’un bagot de grans de mel.

Encesos d’un alè canicular

sustentàvem la tarda de promeses

sota d’un cel que ens mirava indulgent.

Després, ens recollíem, tancant

els finestrons a les corrents adverses,

i fèiem l’amor, abraçats com mai,

amb la llepolia enganxada a la gola,

transportats, no dèiem res.

No hi havia paraules.

La sallentina Montserrat Altarriba guanya el Certamen Literari de ...


MIGDIADA

Sigues el meu coixí mentre la nit s’enfila.

M. Rosa Font i Massot 


Sigues el meu coixí mentre la tarda avança,

sigues somni amantíssim de les hores llunyanes

i el meu respir enardirà el repòs,

i tornarem a ser l’estrofa monorima

d’aquell poema teu i meu, d’aquell espasme

que ens va trasbalsar el cos, de la punxada

que ens travessà la nit per omplir-la d’estrelles.

Deixa que s’impregni de zel la migdiada,

que la cambra s’inundi del batec de la sang,

i els secrets dels amants rebentin les temples

de l’horabaixa encenent fogueres a l’horitzó.

Deixa’m agafar el son,

Abraçada al coixí dels teus braços.

M’adormiré en la tarda blava dels teus ulls,

i navegaré per les nines humides

delitant-me d’abrilats colors.

Resseguiré rutes fressades per les estrelles,

rebolcant-me en abismes de llum.

M’amararé de la saba salada

perduda en el llac transparent del llagrimall.

Clouràs les parpelles, i em quedaré

dins de la tarda blava dels teus ulls

per sempre.


AMB SABATES DE PLUJA. ALTARRIBA, MONTSERRAT. 9788415269274 La Llar ...
TARDA

Vinc d’ajudar a ben morir la tarda.
Climent Forner


El camí és ple d’un silenci abstracte.

No refilen els ocells, el vent s’aclofa

en un desmai cadenciós, vora la bassa

ni un sol raucar de granota,

ni la frisança de la papallona

trenca el mutisme d’aquest instant.

Una mística solitud inunda els sembrats;

s’escampa una suavíssima sentor de blat

en un vaivé compassat que endolceix

el ulls de l’ermità. A poc a poc, el sol

acluca el seu immens esguard

darrere els pollegons del Pedraforca,

i la tarda sucumbeix a una mort lenta

que s’arrapa al mirall blau.



Tímidament, sento la teva mà damunt la meva,

i amanyago l’estel que m’il·lumina el vespre.




VESTIT

...quan les llengües de flama es repleguin

En el nus coronat de foc

I el foc i la osa siguin u.

T. S. Eliot


He embastat cada jorn amb el teu nom

brodat a la butxaca del destí.

Cosint la pell dels dies he arribat

a fer-me un bell vestit, apedaçat de records.

L’escot entreveu una claror llunyana

d’aquell estiu abrivat, de l’embriaguesa

de la canícula enervant.

He rematat la vora amb pètals de la rosa

que em floreja prop del cor.

He atacat els fils de les guspires de goig,

perquè no se m’escapi

l’or d’aquella tarda que guardo

als plecs de la memòria.

I saps?, encara avui el

vestit em cenyeix la cintura. 



S'0MPLE LA NIT


S’omple la nit de la nit més agresta;

núvols de plors enfarfeguen

un cel sense pupil·la.

Rostres, rostres i més rostres, burlant-se

del crit patètic de la son.

Fredes suors corglaçant-me les mans, la sang,

la sang agònica, malferida de nit.

Es gangrenen passions

entre vànoves càlides;

i el teu nom,

l’únic nom que preval dins l’obscur,

martelleja el meu cap,

demanant-me el per què i els motius

de l’insensible destí que ens separa.


PREC

Sols a través del temps el temps és conquerit.

T. S. Eliot



He invocat el Déu de la meva infantesa,

aquell Déu de mel i confitura

que estroncava fal·leres

i reprimia l’anhel.

Li he demanat que em torni la innocència

que em va prendre.

Ara ja conec les espines de l’arç,

i l’engany, i la falsia; ara,

ja sé esperar l’esperança

en un temps sense temps.

Sé que sóc sense ser, i que deliro

eternitats de present.

Sé que sé sorprendre’m el gest

quan sóc o no sóc.

Que busco la llum als ulls de la nina

de porcellana en un instant

agònic que no admeto.

He invocat Déu,

aquell Déu que m’atemoria,

que em torni les llunes blanques

que desava al calaix dels somnis,

i la rialla tendra que se’m va endur

quan més la necessitava. Ara,

ja m’han ferit les espines de l’arç.



dijous, 14 de maig de 2020

ADÉU A CARME CATÀ, POETA BARCELONINA




La poeta i amiga Imma Fuster i Tubella em fa saber que s'ha apagat la veu de Carme Catà, poeta i rapsoda, que ha estat un referent per a molta gent amant de la poesia i em fa arribar una referència sobre la seva obra i trajectòria. Carme Catà era també una activista cultural poètica, podríem dir, l'havíem escoltat de forma directa i per la ràdio, recitant poemes seus o d'altres autors i autores. Descansi en pau al cel dels poetes.

Carme Catà i Altés 

Poeta barcelonina coneguda a casa nostra per la seva col·laboració fidel en les tertúlies del Grup Literari Poesia Viva, que van tenir lloc d’ençà de l’any 1976, i van perseverar durant molts anys més a la Cova del Drac del carrer Tuset. Aquest grup va treballar pel conreu de la poesia catalana, i cadascun dels seus components va transmetre el seu mestratge a molts poetes actuals. 

POEMES AL NAS DE LA LLUNA: Article 421) ABECEDARI POÈTIC - Progr ...

Carme Catà ha estat presentadora en centenars de tertúlies i actes, tant  presencials com radiofònics, on escriptores i poetes han tingut sempre un gran protagonisme. La seva veu, ensems, s’ha escoltat a través de Ràdio Estel i d’altres emissores recitant poemes propis i de diferents autors. 

poemes del temps - Libros - Iberlibro
Dona de gran humanitat, ha viscut lliurada a la nostra cultura i ha expressat els seus sentiments, mitjançant la poesia, en quatre llibres publicats: Poemes, L’arbre del temps, Remor de silencis i Poemes al vent. 

Ens ha deixat el 14 de maig del 2020 però, sense dubte, els qui hem tingut la sort de conèixer-la en conservarem sempre la seva transparència, el seu coratge i la seva gran vàlua com a poeta i com a persona. 





DESPERTAR (Del llibre Remor de silencis

Dolços matins de canyella 
sense cap tast d’amargor, 
allunyant aquella imatge 
que ha anat empassant-se el temps. 
Ja no fan nosa aquells dies 
de color de servitud, 
ran el llindar d’un caprici 
en un món indecís d’ombres. 
Avui, desperten la pell 
els llavis tendres del vent 
amb plaer de llibertat 
i una suau esperança. 
M’adornaré tot el cos 
amb il·lusions de plata... 
I aniré estrenant nous somnis 
dins la cambra del meu jo! 

dilluns, 30 de març de 2020

PALMIRA JAQUETTI, DESCOBERTA I RECUPERADA




Palmira Jaquetti i Isant va néixer a Barcelona, l'any 1895, al Poble-sec de Barcelona. Va morir, a causa d'un accident de cotxe, als Monjos, l'any 1963. Va ser una important poeta, folklorista i compositora catalana. 

Es va llicenciar en lletres i va aconseguir una càtedra de literatura francesa en un institut d'ensenyament mitjà. També va donar classes de música. Es va casar amb el pintor belga Enric d'Aoust, El matrimoni va acabar per trencar-se, ell la va abandonar i va acabar per  exiliar-se a Mèxic. 

Palmira Jaquetti va publicar opuscles de cançons harmonitzades per ella i va fer una gran tasca de recollida de cançons populars, per a l'obra del Cançoner Popular de Catalunya. La documentació de Palmira Jaquetti es conserva a la Biblioteca de Catalunya. La quantitat de cançons que va arribar a recollir la converteixen en una de les més importants figures mundials en aquesta tasca de preservació popular.

Aquest any, 2020, la consellera de Cultura va inaugurar l'Any Palmira Jaquetti, impulsat pel Departametn de Cultura, per tal de recordar aquesta escriptora, poetessa, pedagoga, compositora i folklorista, en el 125è aniversari del seu naixement. Malauradament aquesta celebració ha estat poc coneguda en comparació, per exemple, amb la commemoració de l'Any Perucho. Tot i amb això, moltes localitats amb les quals va tenir alguna vinculació han preparat actes i homenatges amb motiu de la celebració, tot i que en les circumstàncies actuals potser alguns s'hauran d'ajornar.


CLIMES

A climes de dolor duia la joia
com una rosa als dits, plena de sol,
plena de tota l'alba, que s'hi posa
com ara en mi, petita amb el seu cot.

I encara no s'apaga i torna joia
la deu secreta i pura sota el plor
i encomana la terra i floreix roses,
roses negres i enceses com el foc.

Foguejada, inatesa, muda joia
d'ales con arc-en-cel de mils colors,
roman, viva estrelleta d'una alosa
que espurnava de joia la dolor.

Canta des de la cima de les hores
i obra les matinades i el cel nou,
que la dolor tapava amb les mans mortes.
Espurna i rosa franca: aixeca el vol...


A SOLITUD PUJAVEN ELS HERBEIS


A solitud pujaven els herbeis
submisos i expectants quan les remades
s'arrengleren i baixen, pels camins,
i s'allunyen del cel i l'aigua clara.
Rossejades i ardents, mudes amors
de les herbes i el sol, oh joia franca
de florir, de granar, de donar mans al vent
que la granota salva.
Oh dels rius la fragor, con un tribut
de la joia de nèixer al bres de l'alba.
Baixen totes les veus, i el cor les sent
deslligades al pols, com desvetllar-se
de les velles amors i en fa un gran ram,
i el va esfullant a l'aigua,
de l'aigua a l'escandeix.


JA DE L'HERBEI L'ASSOSSEGANT FRESCOR

Ja de l'herbei l'assossegant frescor
dorm al meu cant d'alosa i viu i canta
presa de tanta amor del cel, que flor
treuen les hores decantant-se
per heure'n l'espurneig i a paradís
van pujant les aloses, i apartant-me
van de la terra que'm nodreix fins tant
que'm deixen caure...
De la caiguda vénen les clarors
i el cor s'aixeca nou d'aloses nades
com una gran ferida, i torna llum
a poblar les desertes, nues ares
del cel com la cruïlla dels camins
que es troben tots on les aloses canten

Cançó de cosir

Cuso, que em plau de cosir
sola amb el somni.
Cuso una mica de mi
en cada cosa.

L'agulla fa el punt petit
paraula curta,
i arriba que em punxo el dit,
sense paraula.

Cuso un mocador de lli
— somni, no em deixis! —
amb un brodat sense fi
d'etern periple.

I sempre aniré teixint
roses de somni,
sempre cantant i cosint
vora la porta.

I quan amor trucarà
amb llum de rosa,
duré la vida a la mà
tota brodada.



ANY PALMIRA JAQUETTI

dijous, 13 de febrer de 2020

ANNA AKHMÀTOVA



ANNA AKHMÀTOVA va néixer l’any 1889, a prop d’Odessa. El nom patern era Gorenko però el seu pare, noble d’ascendència tàrtara, no volia veure el seu nom relacionat amb temes literaris, així que ella va canviar-lo pel d’una seva àvia. Es considerada una de les grans figures de l’edat de plata de la literatura russa i una de les més representatives de la poesia acmeista (del mot grec akmé, que vol dir cim o maduresa, una poesia que cercava claredat i senzillesa). 
No va tenir una infantesa gaire feliç, va començar a estudiar dret, a Kiev, estudis que va abandonar per tal d’estudiar història i literatura a Sant Petersburg. Es va casar amb el poeta Gumiliov. Amb ell i el seu grup d’intel·lectuals van triar el nom d’acmeisme pel seu moviment poètic, en reacció al simbolisme. Va viatjar per França i Itàlia i va començar a publicar els seus poemes. Després d’un segon matrimoni es va casar amb un historiador de l’art, Nikolai Punin. Els temps convulsos lligats a la revolució i els anys que la seguiren van fer que el seu primer marit fos detingut i afusellat. Ella va haver de viure en condicions lamentables. 

Durant el govern de Stalin van detenir el seu fill, Lev Gumiliov, per primera vegada, l’any 1935. Un dels seus grans amics poetes, Mandelxtam, va morir al gulag. Un recull, Requiem, dedicat al seu fill es va publicar a Munic, el 1963, sense el seu consentiment. L’any 1940 les autoritats soviètiques li van permetre publicar un petit recull de poemes i sobrevivia fent traduccions i assajos. Amb la pujada al poder de Khrusxov va poder publicar alguna cosa més i alguns reconeixements i va poder viatjar per rebre diferents reconeixements. Va continuar escrivint fins a la seva mort, l’any 1966, a Moscou. 

Podem trobar molt bones i completes traduccions de la poeta en castellà i, no tantes però excel·lents, en català, sobretot les que van fer Maria Mercè Marçal i Monika Kgustovà o Jaume Creus. 


ALGUNS POEMES

Sota el vel fosc les mans em prenia...
“I per què et veus tan pàl.lida, avui?”
-És que a glops d’una aspriva tristesa
jo vaig embriagar l’estimat.

Com podria oblidar-ho? Sortia
trontollant, amb els llavis guerxats
pel dolor. Vaig baixar al seu darrere
i, volant, vaig atènyer el portal.

Panteixant vaig cridar: “Era broma
el que he dit: si te’n vas, moriré”.
Somrigué amb una calma terrible
i em digué: “No t’exposis al vent”.

(Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)

Qualsevol ho entendria,
és ben senzill i clar:
que no m’estimes gens
i que mai no ho faràs.
Per què així m’arrossego
cap a qui m’és estrany
i per què cada vespre
per tu he de resar?
Per què el company deixava
i el meu nen rinxolat,
la vila que m’estimo
i el meu país natal,
i, en ciutat estrangera,
vaig com captaire errant?
Oh quina joia sento
perquè et veuré aviat! 

(Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)

Totes les ànimes de la gent que estimo
són enmig dels estels: quina sort, ja no tinc,
doncs, ningú més per perdre i puc plorar!
L’aire d’aquí convida a repetir cançons. 

Un desmai tot d’argent, a la ribera,
va acaronant les aigües resplendents de setembre.
Des del passat es dreça la meva ombra
silenciosament i em ve a trobar.

Per més que pengin tantes lires d’aquest brancam
hi ha lloc –sembla- també per a la meva,
i aquesta pluja dolça, assolellada,
ve curulla de bones noves, de conhort.

(Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)




dimecres, 30 d’octubre de 2019

NOU LLIBRE DE POEMES DE GLÒRIA CALAFELL



L'amiga, poeta i artista, Glòria Calafell, ha publicat un nou llibre de poemes titulat Jardí (i més espais). Aquest llibre va guanyar el premi Paraules a Icària en la categoria Ritmes.

El volum compta amb un pròleg exhaustiu del també poeta Eduard Miró i Saladrigas, amb una anàlisi minuciosa dels poemes.



A la contraportada ens expliquen que el llibre es divideix en tres parts, en una mena de viatge iniciàtic d'anada i tornada.  A la primera part hi té una gran presència un jardí real que esdevé mític, el de l'autora, a Sant Feliu de Guíxols, amb arbres, ocells, flors i la presència propera del mar.

A la segona part hi predominen les figures poètiques lligades als sentiments i l'experiència de la poeta.

A  la tercera part la temàtica ens transporta al barri de Sant Andreu, als paisatges perduts i propers i també a la importància del color, la pintura i l'art, en el context poètic viscut. 

Si sempre resulta difícil comentar qualsevol llibre, en el cas de la poesia i, encara més, si es coneix l'autora, les dificultats s'agreugen. Els llibres de poesia, més que els d'altres gèneres, son per a fer-hi també camins d'anada i tornada, les seves imatges ens trasbalsen més o menys segons el nostre proper moment vital i el nostre imaginari sentimental. 

Una de les característiques de molts dels poemes és la seva relació amb el fet de ser dona, l'experiència s'arrela a la vida quotidiana i a les tasques habituals, reconvertides en percepció poètica. També es molt present, en un gran nombre de poemes, el sentiment de la pèrdua, lligat a l'inevitable pas del temps.