Dolors Miquel (1960), lleidatana, és un cas singular i personalíssim de poeta i fins i tot de personatge poètic. Molt present a internet, on s'hi poden trobar reculls dels seus poemes i també interessants entrevistes, participa sovint en recitals i experiències a l'entorn de la poesia, on manifesta les seves qualitats actorals. El seu mateix aspecte, atractiu i modern, fa pensar en una actriu d'èxit dedicada de forma tangencial a afers lletraferits. La seva poesia és diversa, agosarada, beu de les fonts més clàssiques i de les més avanguardistes sense casar-se amb ningú.
Premis literaris
Premis Literaris de Cadaqués-Rosa Leveroni de poesia, 1989: El vent i la casa tancada
Ciutat de Barcelona de poesia, 2005: AIOÇ
Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, 2006: Missa pagesa
Altres dades literàries
Ha publicat, amb fotografies de Vanessa Pey, el llibre Transgredior, 1999
Llibres publicats
Narrativa
Maruja Reyes sóc jo. Barcelona: Columna, 1992
Poesia
El vent i la casa tancada. Barcelona: Columna, 1990
Llibre dels homes. Barcelona: Empúries - Ed. 62, 1998
Haikús del camioner. Barcelona: Empúries, 1999
Gitana Roc. Gaüses (Vilopriu): Llibres del Segle, 2000
Mos de gat. Barcelona: Ed. 62 - Empúries, 2002
Ver7s de la terra. Lleida: Pagès, 2004
AIOÇ. Barcelona: Empúries, 2004
Missa pagesa. Barcelona: Ed. 62, 2006
Musot. Lleida: Pagès, 2009
Alguns poemes:
CIUTAT
Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi,
els besos ebris, fugissers, com l'escuma,
l'atzur del cel sota els àlbers del riu...
Te n'he parlat tantes vegades, però alguna cosa
més enllà de persones i objectes em fuig,
alguna cosa molt meva, un vent íntim
que hi és cobrint-ho tot com aleshores la boira.
Llibre dels homes
1998
(I sobretot per a Rosa Abellà, ma mare, la qual l'hagués
llegit dient "Nena! És que no sé... Sí que fa riure, però no
t'acaba de deixar riure... Tens una visió massa negra de les
coses", i que no ho podrà dir perquè acaba de canviar de
barri.)
ON L'AUTORA PASSA EL TEMPS RECORDANT
A QUI LI DÓNA LA GANA
Seràs primer
penis golafre
de color cafre,
tu el catòlic
que pateix còlic,
tu el director
del pilastró
que just s'arruga
quan la berruga
li veu la dona.
Tant se me'n dóna
que tothom sàpiga
ni que no hi càpiga
en vers estret
que ets de Canet,
canes tenyides
perdonavides
podràs dragar
aquest anar
de versos àtics
tan poc simpàtics?
Si ho he de dir
que el que és a mi
si em perdones
o t'hi abones
tant se me'n fot
i fins i tot
riem el guany
amb el company...
Recordes quan
no fa pas tant
em deies fluix
com cotó fluix
mal esquerdill
de tenir un fill
ben d'amagat?
Amaga el gat
que se t'ha vist
i és molt molt trist.
I fora tema
que aquest es crema.
I tu ja ho deies,
que gens no reies
d'aquesta treva
amiga meva.
Si tu, homònima,
ets dins la nòmina
curta i segura
que sempre dura
d'amics dels bons.
Toquem canons
senyora Coll
i de bescoll
saludo l'Elsa
que et fa de melsa
i per molts anys
sense paranys
que bé te'n faci
i no es desfaci
res entre naltres.
I de les altres
traient el cap
abans que cap
entre gin-tònics
i versos fònics,
entre secrets
dits en secrets
d'impresentables
i menyspreables,
véns tu, Oh Montse,
que vols aconse
guir que ens trobem
-i bé que ho fem-
quan són les tantes
i portem tantes
copes a sobre
que parlem sobre...
Bé. Tu ja ho saps.
M'hi poso taps.
I per tu, Tresa,
sense peresa,
perquè al treball
ens fem un tall
de riure penes
a les esquenes
d'alguna fleugma
-que rima amb zeugma-
per no dir qui
perquè així
no em renyaràs
de posar el nas
allí on no em criden
si no m'hi criden
o bé no hi cabo.
I aquí acabo,
estimats meus,
seguiu els peus
mètrics d'aquesta
que té la testa
i que s'entesta
a inventar
i recordar.
I tu, xaruc,
decrèpit, ruc,
només m'ocorre
que ho deixem córrer.
KOM
Com més m’allunyo de mi,
més sé qui sóc.
Com més m’allunyo, més em perdo
més em recupero.
Com més me’n vai fora de mi
més endins em trobo.
Com més m’enterro en l’oblit,
més em recordo i em tinc.
Com més desconec el conegut
més m’abraço l’abisme i el buit.
Com més travesso els límits imaginats,
més espai tinc, més camins sóc.
Com més nego l’evidència de l’anàlisi
més em dibuixo, m’aparec.
Com més em travesso els límits
més m’abasto i em sorprenc.
Com més em moro de mi
més em visc i més em neixo.
Com menys em tinc,
més em posseeixo.
