diumenge, 10 agost de 2014

MAICA DUAIGÜES





MAICA DUAIGÜES va nèixer a Barcelona, la primavera de 1946.

Afeccionada, des que te us de raó, a la lectura, l'escriptura, el dibuix i la pintura.

Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona.

Treballà al llarg de més 40 anys en una entitat asseguradora, en els departaments de correspondència, traduccions, reclamacions i atenció al client.

Partidària de la formació permanent, mai no ha deixat de formar-se en cursos de diferents disciplines.

Ha publicat poemes en castellà: AUNQUE LA VOZ SE OPONGA A LA PALABRA

Ha publicat poemes en català: VER UN PAÍS DE POESIES

A més a més té molts poemes en diferents publicacions i alguns contes.

Fundadora del grup de poesia POEMES AL NAS DE LA LLUNA

Gestora i realitzadora d'actes de poesia i tallers d'escriptura creativa i de lectura poètica.

Creadora i realitzadora del blog de poesia, literatura i articles d'opinió: POEMES AL NAS DE LA LLUNA.

Creadora i realitzadora de diversos programes de ràdio, a CALAFELL RÀDIO i a RÀDIO SARRIÀ.

Col·laboradora articulista en la revista SANT ANTONI, de l'Associación de Veïns de l'esmentat barri.

Lectora de poemes en públic

Lectura dramatitzada de guions i obres teatrals.

Donà la veu en off al documental SXXI SENSIBILITAT QUÍMICA MÚLTIPLE

Actriu en el curtmetratge ELMYR DE HORY, L'ART D'ESTAFAR BONA QUALITAT

Pertany a diverses associacions i grups de poesia i de teatre.



ALGUNS POEMES:


PER ESTIMAR-TE LLIURE

Maica Duaigües


Una flor necessita el camp obert,

la llibertat del tot i del no res;

no la vulguis tallar si és que l'estimes!

JOIA

Ara somriu

al teu interior

i accepta aquest regal

que et fa l'amor.

Ara somriu

i deixa el teu sofrir,

escolta el vent,

i sent el sol sortir.

Descansa avui

de tot el teu lluitar

el cor batent

s'haurà d'assossegar.

Ves endavant

on tens obert camí:

és ample i gran,

és tot el teu destí.

Ara somriu

perquè tens a la mà

aquell amor

que un jorn vas somniar!


EN CLAU DE SOL

He seguit el meu ritme, caminant,

cercant la meva interna melodia,

en un sol sostingut en l'esperança,

sota l'empara del sol de l'energia.

La meva senda solitària em guia

pels sòlids viaranys de versos meus

que intenten convertir-se en poesia.

De sol a sol avanço, per la vida,

pensant que només parlo amb mi mateixa,

i a voltes em sorprèn la descoberta

d'aquella orella atenta en sintonia.

I el sol·liloqui esdevé col·loqui,

i esclata el sol major de l'Harmonia!

diumenge, 8 juny de 2014

ZAHRA HASNAOUI



Zahra Hasnaoui (El Aaiun, 1963)


El problema del Sahara i l'enquistament d'un problema que sembla no tenir solució a curt termini no pot obviar el moviment cultural lligat a las persones que el pateixen. En aquests darrers anys hem pogut conèixer l'existència d'un gran nombre de poetes saharauis, de totes les edats, algunes de les quals han escrit també en d'altres idiomes com ara el castellà. Malauradament la seva poesia està encara poc traduïda i publicada i en català, de moment, no he trobat res, tot i que més endavant intentaré fer alguna versió a partir de les que he trobat per la xarxa en castellà.

Inicio aquestes entrades dedicades a les poetes saharauis amb Zahra Hasnaoui. Aquesta escriptora, després de la invasió marroquí de l'Aaiun es va veure forçada a marxar a estudiar, paradoxalment al Marroc. Més endavant arribaria a Espanya on es va llicenciar en filologia anglesa a la Universitat Complutense de Madrid.

Va viatjar als campaments de refugiats on durant anys va desenvolupar la tasca de locutora en les programacions en espanyol de la Radio Nacional Saharaui.  En l'actualitat resideix a Espanya on desenvolupa moltes activitats relacionades amb la cultura del seu poble. Ha donat conferències a l'estat espanyol i a l'estranger. Escriu en castellà, forma part d'un grup d'escriptors saharauis, Generació de la amistad, i ha participat en dues antologies de poesia saharaui. Els seus temes són diversos, els amics desapareguts, la seva ciutat natal, la situació de la dona, la pau dels activistes, els drets humans...

Zahra Hasnaoui és força present a la xarxa però es fa més difícil trobar textos d'autores que escriuen en hasania, la llengua del seu poble. La transcripció del seu nom l'he trobat feta de formes diferents i al final he escrit la que m'ha semblat més usada tot i que el nom complet crec que és Zahra El Hasnaoui Ahmed.

Breu recull

Sahrauia



Tuve sed, y tus dedos
escanciaron el rocío.

Tuve hambre,
de pan, de paz,
y tus cantos me colmaron.

Con la capa de estrellas,
arropaste la noche gélida,
acercaste la luna y la brisa marina.

Espíritu,
Alegría, esperanza,
cómo compensarte, dime,
cómo superar la magia.

Tiris

¿Cómo se tatúa la huella si nunca existió?

Te he soñado tendiendo puentes hacia mis brazos…
Brujería, magia femenina, murmuran entonando bismillah...
Rasgaré el velo que cubre tu belleza...algún día…
Bailaremos rodeadas de diablos traviesos, y estrellas danzarinas,
sin mantos, sin lazos…piel a piel…
Celebraré el solsticio de primavera hasta que se duerma la luna, y duerma yo,
abriendo las venas a los lagartos sedientos de nosotros.


Se me olvidó

Se me olvidó
dedicar un poema
a la fuerza invisible
de la mujer afgana.
A la niña Malala
que con letra carmesí
pinta caminos prohibidos.
A la espiga que se dobla
en un monte andino.
Al poeta,
al músico,
al cooperante
que se sacude la mano
y limpia de espinas la tiende,
al amigo sin fronteras.
A la caricia del viento
en un lunar de Tiris,
a las sonrisas del sol
en mis ondas marinas.
Al enigma de tus ojos
cómplice de mi insomnio.
Al silencio de tu boca,
a veces, afluente
y otras, espada.
Se me olvidó tanto...


El silencio de las nubes


A las nubes no les quedan pastores.
Nómadas taciturnas
tras los rebaños de dromedarios,
las risas de los niños, los frigs de jaimas,
los pozos verdes y las melfas cantarinas…

Todo es distinto.

Se fueron…
y vino el silencio
a cubrir la infinidad
de narcótica pausa.
Adormece al río,
al viento enmudece,
vacío… en la mirada,
en la palabra… intención.

No queda nada.

La sombra de las nubes consuela a una huérfana acacia.

Las fuentes

Renuncio a aceptar
tu infidelidad amañada.

Renuncio a tu maquillaje rojizo,
ese,
que me trae la realidad desvirtuada.

Busco recuerdos
en las rendijas
de mi memoria rota.

Una esquina,
un guardia de tráfico,
una cara desdibujada.

Camino a tientas
sorbiendo tus venas,
tus perfumes salados,
huyendo sin saberlo,
cuando me salvan
las palmeras
que gritan desoladas:
No es lo que piensas.


Las abrazo,
me convierto en raíz.

dimecres, 23 abril de 2014

POETES SOTA LES FLORS EFÍMERES DELS AMATLLERS






El sis d'abril, per casualitat i gràcies a la xarxa, vam anar a l'Hanami de Masquefa. Això de l'Hanami és una celebració poètica sobta els ametllers, d'inspiració japonesa, com podeu deduir. L'acte va ser molt agradable i el dia esplèndid. Vaig tenir la sort de trobar algunes persones conegudes, com ara una companya de pintura de l'Escola de la Dona, Laura, o poetes com ara la Josepa Ribera-Vallès  i la Mercè Delclòs, que també és una gran cantant. Amb la Josepa ens hem escrit alguns emails i m'ha donat un molt bon consell, que potser caldria incloure la data de naixement de les poetes del blog, per tal que si algú el consulta es pugui orientar millor. Sé que els materials que vaig penjant sobre poetes catalanes resulten útils a moltes persones i sento no poder dedicar-hi més temps. També sé que falten moltes autores, agrairé totes les aportacions que em feu i no cal que siguin famoses ni tan sols que hagin publicat res 'en papers oficials', tan sols que estimin la poesia i n'escriguin de forma constant. El consell de la Josepa el tinc molt en compte i al ritme que pugui aniré actualitzant l'índex. En alguna ocasió també m'han dit que determinada autora no estava actualitzada, però a això ja no hi arribo, si em feu arribar actualitzacions pròpies o de gent que coneixeu amb molt de gust les aniré incorporant. 


dijous, 13 febrer de 2014

MONTSERRAT RODÉS


MontserratRodés


(Les dades d'aquesta entrada han estat manllevades de la WEB sobre l'autora que es pot trobar a l'AELC)

Montserrat Rodés va néixer a Barcelona l'any 1951. Ha estat durant anys redactora editorial i també professora de tècniques editorials. Ha publicat diversos llibres de poemes i ha col·laborat en diferents antologies de poesia catalana contemporània. Molts dels seus poemes s'han traduït a diferents llengües.


Obra poètica:

La set de l'aigua [pròleg de Joan Tarrida]. Barcelona: Edicions 62, 1991.
Riu d'arena. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1992.
El temps fumeja [pròleg de Vicenç Llorca]. Argentona: L'Aixernador, 1993.
Escrits en blanc Barcelona: Edicions 62, 1995.
Interlínia. Barcelona: Proa, 1999.
Deleàtur [pròleg de D. Sam Abrams]. Barcelona: Proa, 2002.
Immunitats [epíleg de Carles Camps Mundó]. Girona: CCG Edicions, 2005.
Alarma. Barcelona: Edicions 62, 2008.
D'incertes certeses. Barcelona: Labreu, 2013.


 Breu antologia

"Aire de vidre"


6

Els filferros de la nit
travessen les flors de vidre.
És l'hivern que punxa l'aire
i ens fibla la pell humida
i grisa. —Moren estàtues.

7

Orb el mar resseguirà
la sorra que els teus peus
escupen enllà dels astres.
—Perdo els cabells a l'encalç
de les ones: rínxols d'aire.

9

No recordo la frontera,
ni el temps que interroga
l'oblit. Espais buits, els límits.
El meu mirall: un parèntesi.
—No tinc paraules, ni crits.

(De La set de l'aigua, 1991)




"Silenci"


IV

Amb llum de vidre
es reflectia clara
aquella imatge:
només un fil de vida.
Pols de records —pensava.


XIII

Recordes astres
—d'infinit, astorada—;
el ball de fades
des del terrat sotjaves.
—Nines de plom s'alçaven.


XXI

Pàl·lida, calles;
escoltes com la bruixa
puja l'escala
i, amb la clau rovellada,
burxa el forat dels segles.

(De Riu d'arena, 1992)



* * *



"Adàgio per a dues veus"


Ara, tot és desordre.
La nit, els arbres...
Bec glops d'un nou atzur.
Confonc la imatge.



No tinc flors a la pell,
ni el rostre d'aigua.
Sóc un flascó d'hivern
al port d’una ombra.



És hora de fugir
d'aquest fred pàl·lid.
M'estremeix el no-res
de les paraules.

(D'El temps fumeja, 1993)



* * *



Oblida viatger, si vas o véns
per camins inexistents. No hi fa res
que l'espera sigui un hoste, si vetlla
el nàufrag, en la insistent melangia.



Allò que no és,
és més que res
(aquests ulls de terra),
que sé que saps.



Des del sud dels teus dies,
ara et veig i no et veig
—desertor de deserts.
(Sentir com es conformen
destins inexplicables.)

(D'Escrits en blanc, 1995)

Montserrat Rodés és una autora molt present a la xarxa, on podeu trobar entrevistes a l'entorn de les seves publicacions, poemes inèdits, poemes recitats per ella mateixa i d'altres dades.

NÚVOL

REVISTA DE BARCELONA


dissabte, 25 gener de 2014

GRACIELA HENAO, AMOR A LA POESIA (1939-2013)

Graciela


He trobat sovint referències a poetes i poemes excel·lents en una web en castellà que més d'una vegada he recomanat, A media voz. No sabia que la seva autora era Graciela Henao Londoño, Grace, una colombiana nascuda l'any 1939 que ha mort fa poc. Copio la referència que es pot trobar en el blog que indico i que espero que continuï tan actiu com sempre. Descansi en pau.

Nació en Manizales, Departamento Caldas Colombia, en abril de 1939 y murió en enero de 2013. Realizó estudios de fisioterapia en la Escuela Colombiana de Fisioterapia de Bogotá. Fue jefe por varios años del Departamento de Fisioterapia del Hospital Infantil de Manizales y posteriormente abrió su consultorio, el primero que hubo en Manizales, trabajando ininterrumpidamente hasta noviembre de 2012. Vivió permanentemente actualizada en su profesión. Por sus conocimientos le solicitaron actuar como perito judicial en su área, en los juzgados del Departamento de Caldas.


En 1998 le diagnosticaron un carcinoma en su ojo derecho, diagnóstico que enfrentó con valentía; y como terapia se dedicó a la elaboración de esta página –con el seudónimo de “Grace”- convirtiéndose así en experta en este tema que le apasionó desde pequeña; y continuando al mismo tiempo con su trabajo profesional. Fue una vida dedicada a servir y al disfrute de la poesía.

Manizales, febrero de 2013           
                

diumenge, 17 novembre de 2013

MARIA NSUÉ ANGÜE, DONA, AFRICANA, NEGRA, GUINEANA...







Amb això del futbol, i Guinea, i l'oblit en el qual tenim aquella antiga colònia, m'ha agafat la dèria d'esbrinar quines autores d'aquest país no coneixem o coneixem molt poc. Una de les més reconegudes és Maria Nsué Angüé (Ebibeyin, Rio Muni, Guinea espanyola, 1945).

Pertany a l'ètnia fang i va emigrar amb els pares a Espanya quan tenia vuit anys. A Espanya va poder estudiar i va iniciar la seva carrera literària. Quan va tornar al seu país va treballar a l'administració. Viu a Guinea, on escriu contes per infants. Té moltes novel·les inèdites. 



La seva obra més coneguda, Ekomo, s'està revaloritzant en l'actualitat a causa de la cuidada escriptura, el seu llenguatge poètic i la grapa en enllaçar els móns diversos que convergeixen en el seu país. Es tracta de la primera novel·la publicada per una dona de Guinea Equatorial, explica la història d'una dona fang qui, a la mort del seu marit, és capaç de trencar alguns tabús de la societat africana. També ha escrit poesia. Uns dels seus temes més freqüents són l'opressió de la dona i l'Àfrica poscolonial. 


De la web Asodegue:


María pertenece a una generación rescatada: rescatada de la muerte, rescatada del silencio, rescatada de la nada a la que había sido reducida, una juventud obligada a envejecer mientras aplaudía los delirios de aquella orgía de sangre. Pero María, como otros como ella, no dejó que su alma se encalleciera como sus manos: mientras aplaudía volvía a verse niñita feliz en Ebebiyín, donde nació allá cuando el siglo se doblaba sobre sí mismo, rodeada por el amor de su padre José, temprano promotor de una independencia que para la hija significaría aplaudir hasta encallecerse las manos; mientras estaba ahí, frágil alabardera de la corte de Calígula, soñaba con su Colegio de monjas en Madrid, donde había terminado el bachillerato; y no sentía dolor en sus manos, porque sus amigas de la Escuela de Periodismo se las bañaban en ungüentos y se las secaban con sus cabellos, preservándolas incorruptas para la tarea de escribir, «porque lo tuyo es escribir», le decían. Y cuando hubo pasado la larga noche, quiso olvidar la pesadilla (el padre asesinado mientras ella aplaudía) y todas las pesadillas, y pidió libros a sus amigos: todos los libros que no pudieron sostener sus manos maceradas. Ahora lee, escribe, retomando el tiempo perdido; y desde las páginas de Ébano o desde las pantallas de Televisión de Malabo, transmite a las mujeres guineanas el mensaje machadiano: «y todo en la memoria se perdía como una pompa de jabón al viento..."



Alguns poemes:

ALFA Y OMEGA

Allá en lejanas tierras
de mi perdida infancia
duerme un viejo amigo
en su negra fosa.
Y entre sus dedos yertos
lleva apretando fuerte
la razón austera
de mi gran locura.
Y mientras aguardo el final de este fin que nunca llega 
piensa todo el mundo
que caí en locura.
Pensamientos rojos.
Sentimientos grises.
Sensaciones extrañas
por la tierra perdida.

La lejana infancia.
El ocaso perdido.
La razón y la locura, 
todas fundidas en una.
¿Dónde acaba la una
dónde empieza la otra
si en torbellino gris
todos se vuelven una?

¿Dónde está el final,
dónde el principio,
si en un lapso colgando
yace el alma perdida?
Con la vista nublada
tienta, buscando a oscuras,
la razón austera
de su gran locura.

Ceniciento huele el aire,
ceniciento el cuerpo inerte,
colgando apesta el ambiente
sin sol, ni luz, ni sombra.


SOMBRAS

Soy un perfil recortado
contra el sol del Infinito.
Una sombra, con la conciencia
de no ser más que sombra,
arrastrando mi indeterminada figura
con el peso de los milenios acuestas.
Soy el desierto de mi propia soledad...
La soledad de los que no tienen rasgos,
ni rostro, ni color, ni calor.
...La soledad de las piedras.

El mundo se va oscureciendo
llevándose consigo la vida
el ahogo y las tristezas.

El tiempo se detiene en la nada,
y las almas se precipitan al vacío...
¿Dónde están los otros?
¿O acaso fuimos siempre sombras,
piedras, sales y el vacío?
¿Y la razón del ser y del no ser?
... Un sueño.

El amor también pasó
raudo abrazando al odio.
¿Qué queda?
Tras de sí, una rara estela
que invita al sueño.
Y como en un sueño,
la importancia, el pasado
y el presente, ya no son
sino sombras fugitivas de una
vida lejana.

El desierto de sal,
cuyo horizonte encarnará
toda una existencia
de sueños, sombras y afanes,
va quedando cristalizado
en un espejismo de su propia sombra.
Es el fracaso de la misma existencia.
El fracaso de la vida y la muerte.
¿La muerte?
... La sombra del espejo.

Mi yo se va quedando en el tiempo
con la seguridad de convertirse
poco a poco en el mismo yo,
que es la nada. 

¿Dónde está el Todo?
Mi sensación del presente-pasado
es tan vaga
que no sé si soy, fui o seré,
o simplemente nunca he sido. 

¿Soy la piedra o el Universo?
Me voy uniendo al gran Todo
que es la Creación.


He gosat traduir el primer poema, una mica lliurement, al català, no sé si n'hi ha traduccions d'aquesta autora en la nostra llengua, de moment no les he trobat:



ALFA i OMEGA

A les terres llunyanes
de la meva infantesa
hi dorm un vell amic
al seu negre fossar.
I entre els seus dits tan erts
prem amb la seva força
la raó, tan austera
d’aquesta bogeria.

I així espero el final
del final que no arriba.
Tothom pensa de mi
que sóc boja fa temps.

Pensaments molt vermells,
sentiments agrisats.
Sensacions tan estranyes
per la terra perduda.
La infantesa llunyana.
El crepuscle perdut.
I raó i bogeria
Plegades en un tot.

¿On acaba una cosa
i on en comença una altra,
sí en un remolí gris
tot és ben bé el mateix?
On es troba el final?
On, el començament
si penjada a una pausa
jeu l’ànima perduda?

Amb la vista emboirada,
cerca, en la gran foscor
la raó ben austera
de la gran bogeria.

L’aire fa olor de cendres,
cendres, el cos inert,
penjat, tot ho empudega,
sense sol, llum ni ombra.


diumenge, 27 octubre de 2013

SÍLVIA ROMERO GUANYA EL 15è PREMI 'EL LECTOR DE L'ODISSEA'


Malgrat que aquest blog l'he anat dedicant, més que res, a autores que escriuen poesia, de tant en tant aniré mencionant notícies i referències a narradores.

Em fa molta il·lusió fer-me ressò del 15è premi 'El lector de l'Odissea', que ha estat lliurat a Sílvia Romero, gran escriptora i bona amiga, persona d'una gran generositat i una gran lluitadora. Aquest premi té un significat especial i profund, ja que s'atorga a partir de votacions de cent lectors que participen en la tria i no a partir de jurats convencionals, com d'altres.

Sílvia Romero és una persona activa, molt vinculada a iniciatives literàries diverses i que va ser durant molt de temps presidenta de l'Associació de Relataires. Em sembla que es pot dir que en aquest món literari participatiu i obert, que sovint té un gran pes cultural però no pas tot el ressò que caldria tothom la coneix i l'estima. Podeu trobar més informació sobre l'autora i el premi aquí i aquí.