DOLÓS MIQUEL (Lleida, 1960).
Ha escrit una dotzena de llibres, entre els quals cal citar Aloç (2004), Missa pagesa (2006) i La flor invisible (2011).
Ha guanyat alguns premis literaris importants. L'any 2011 va fer la seva primera incursió en el teatre amb l'obra Ballarina, poeta i puta. Ha antologat poesia catalana medieval a Cap home és visible. La seva obra ha estat traduïda al francès, anglès, espanyol, serbi, ucraïnès, neerlandès i italià.
Després d'una primera etapa de gran activitat literària durant l'època universitària, a partir dels anys noranta ha desenvolupat una intensa activitat com a recitadora i activista cultural, tant a través de polèmics articles als principals diaris i revistes catalans com en accions personals, o en la publicació de la revista literària La Verge peluda i en performances amb d'altres poetes, com Esther Xargay. És membre de la generació que va sorgir a finals dels anys noranta, formada per poetes com ara Albert Roig, Enric Cassasses o Perejaume.
ALGUNS POEMES
El Maluc de les Aigües Tortes
“Homes madurs” Negatiu del poema In the White Giant’s Thigh de Dylan Thomas
I
Per on l’estilet de l’herba talla
en llargs fils de pedra I fang
el cant amagat
sota
el sol concebedor,
sota
el follatge negre
de l’ocell amagat
dins el vol, amagat, allí
travesso la fredor del clot de les aigües
eludint el tronc arrencat del gaudi de l’arrel,
de l’arbre,
mentre els homes amb l’aura del pol·len vertiginós
a la pupil·la
jeuen anhelants
sobre els malucs on neixen
els prats I les aigües tortes.
II
Dins el refugi de la pluja torta que busca
l’esquerda de la teulada torta,
ells,
entre vasos de rom, llengües de foc antic,
somien, preguen
pel retorn de l’Abella-mare
al bell-mig del bosc fecundador
d’on foren destronats per les grises obreres,
on els fills creixen sense sement
I les aigües baixen tortes
en lliure desviació
d’ànima
menstruadora.
III
Solitaris
en el somni de l’espera
amagada del llebrer
senten
el cant del bosc que els eludeix
en l’eterna creació inabastalbe
i certa.
Branques prenyades de verd.
IV
Els qui jagueren sobre la tènue márfega del
gel d’abril
amb fades esvalotadores de desig de merla,
amb les cuixes enarcades en un pont de carn
i el rostre a l’espill de les aigües braves,
Els qui varen travessar el mantell de ploma d’oca
amb l’ungla llarga de la navalla
i foren núvols
cobrint el quart creixent
amb l’ombra lletosa del seu cos esclatant,
Els qui a les tasques sentiren
una mà de somni real
que bleïa per sota de els taules encimbellant-se
fins al centre de la galaxia
neurálgica:
campanar que domina la vall,
Els qui percudiren el seu cos amb retocs
greus de campana que crida
al naixement
i a la mort,
Aquests es persignen davant de la solitud
fosca
que se’ls mira vella, desdentegada,
amb el riure de la pluja torta,
Aquests brinden amb el rom que adorm
el seu desig esteril
a les coves altíssimes
del sol polar.
Em miren mentre travesso
i el seu cor ple de glaçons.
V
Antics, passats antics, preguen
pel retorn de l’olor de carn a la pell,
de la suor a l’aixella del cervell,
de la suor a l’entrecuix de la molsa
on els tartanys s’afanyaven retoçant-se de roig;
bafarades d’alcohol a la retina
paraules d’amor tot just escoltades
entre
Cuixes guerreres, fonts d’aigües profundes
que abeuraven els seu desig immens
d’animals del desert
o de l’estepa;
Cuixes de somni lunar que els estimbaren
a la més profunda sima de la seva ànima
poruga
amagada entre els caramulls que l’estiu
no aconsegueix de llepar amb la llengua.
Ara jeuen sobre la seva llengua eixuta
bevent els seus vasos de rom
mentre l’aigua baixa torta
i ningú es recorda de la seva ànima carnal.
VI
Els qui foren el gall gallejador de cresta
encesa del corral
per qui s’esbarallaven les noies d’ulls verds,blaus,
d’ulls de cirera fosca,
d’ulls de terra cuita al sol,
o corrien isards de pelatge fosc
cap als cims
cap als estimballs on les cues d’aigua
refrescaven l’ardor de l’escomesa
de la carn eternal,
mentre àligues alades, falcons ,
depredadors,
amagaven la còpula incerta
del vertigen de la paret tallada
i vencien les estelles volants de llargs fils
quan la lluna escrutadora
esl trobava amb el sexe ple de llet
sobre la reina oca
que cridava de plaer a Saturn
amb el musell bavejant, ple d’aigua.
Aquests ara crepiten com fusta molla
dins el refugi per tal que els llepi
elsseus ulls vençuts pel foc
al fons del fons del vas més buit.
La cendra dels seus martells, dels seus
vehicles oxidats
es bressa
en una boireta blanca que cega s’hi arriba,
endevinadora negra que torna més negre el bosc
i fa del silenci la tomba del cant amagat
on la geneta corre de roig amb les urpes
a punt
per caçar el cant que no es canta.
VII
Els homes de les cares on l’ansietat és
un vol de llaors al vent,
Els qui varen sentir com la mort
s’acostava fins al tàlem
del seu esperit,
Els qui podreixen el seu cor verdós
dels seus quinze anys, incapaç ja
del vermell revelador,
Els qui diuen de l’amor, l’amor, l’amor
i els llavis besen l’aire
de l’hivern existent a les seves ànimes,
Aquests, mentre jo travesso
les fredes aigües tortes
eludint el tronc arrencat
i l’aigua m’acull fins més amunt dels malucs;
Aquests homes anhelants, arrecerats al refugi,
exiliats del bosc pel bosc,
amb les seves brases enceses de gris,
esperen les hàbils saltadores
-que potser ja no vindran-,
de la nit de juny a les fogueres.
(Del LLibre, Aioç).
L’home paparra
“Érase un hombre a una nariz pegado.” Quevedo
Hi havia un home a una dona arrapat,
un poll trempat, una viril paparra,
un home incordi, un papaví de barra,
un cuca fi, un paràsit parat.
Hi havia un En escanyolit i anèmic,
amb un trempó de trompa microscòpica,
un papa figues, termita sempre tòpica,
un macarró, un tematí eufèmic.
Petit corsec de nyam apocalíptic,
un tàvec fosc, un estrateg estríptic,
depredador, un rènec amazònic;
un ventró immens, que tapava un planeta,
bony afectiu, atrofiador ozònic,
un bigbang llord, un rexof d’opereta.
* El Musot. Pàg. 81. Biblioteca de la Suda,
14. Tranvaria-Ed. Pagès. 2009.
Les que vénen ara són delllibre "La flor
Invisible".
El Paradís
Si un home travessés el Paradís en un somni i
li donessin una flor com a prova que hi havia
estat i si en despertar trobés aquella flor a la
seva mà... Llavors, què?
Coleridge
Vaig travessar el paradís en un somni
i em van donar una flor.
La flor era allí quan em vaig despertar,
a sobre els llençols. Era bellíssima.
L’hi vaig ensenyar a ma mare
que vivia tancada al cor d’una carxofera,
filant-se la seda dels ulls, treballant-la
en uns meravellosos sudaris de mil colors.
He estat al paradís, mare –li vaig dir.
I ella es va treure de la butxaca
una flor seca, igual, idèntica.
Vaig saber aleshores
que no n’hi havia prou
d’haver arribat al paradís.
LA FLOR INVISIBLE, 59
Arravatament
Si per la nit dels temps, en aquest lloc on la
vida
és un miracle, una aparició, una centella,
mai tu i jo podem unir el nostre anhel en ella;
a mi que la mort, només mencionar-la, m’esfereïa,
la vaig imaginar eterna amb tu, al teu costat,
i per primera vegada em va semblar, la mort,bella.
La Flor Invertida
Anat ai cum cauz’enversa lonc temps.
Raimbaut d’Aurenga
Em creien de porcellana i seda, i cada cop que
em duien a
passeig treien l’urna.
Hi passaven fregalls i draps humits fins a deixar el vidre tan
transparent que els ocells hi xocaven i queien morts,
esventrats, al meu davant.
M’empolainaven els rossos cabells en llargs tirabuixons
que semblaven canelons farcits d’aire coronats amb un llaç
blau. Arribaven després els vestits emmidonats de blondes i
puntes, que eren la corol·la d’una flor invertida,
i les meues cametes, dos estams de carn.
Els braços paterns em deixaven dins de l’urna, i sortíem a la
vida on la presó es feia invisible per als anants. En soledat
transparent creixia.
De la llum xuclava abelles per a l’ull. Per als fèrtils estams
de la lluna.
Doncs, passejàvem
i en l’infinit visible m’amagava.
Tirant àngels.
Hi ha un cotxet de bebè al bell mig de la
carnisseria.
En canvi, jo només tinc ulls per al cap de l'ovella i de la seva cria
que pengen lluny l'un de l'altre amb la seva pena de desert
al lacrimal.
Però el seu amor de flor d'albat creix al centre de la carn
morta
i venç l'olor de matança i sang que ha començat a embrutar-me
la galta.
La padrina m'agafa d'una revolada, m'acosta als marges del cotxet
i em diu:
“Mira a dins. Mira que bonic!”
He de posar-me de puntetes davant d'un cercle de lloques
exultants d'alegria,
entre les quals hi ha la filla i la mare carnissera, que
xerrotegen reinflades,
reborides de tants cadàvers com duen dins.
Elles m'hi han abocat.
El que hi he vist m'ha semblat repugnant:
un tros humà petit i lleig, un cuc sense pèl que em mirava
amb ulls de carnisser.
Li he tirat un àngel a la cara per tapar-li
tots dos ulls.
La padrina s'ha enfadat molt i hem sortit de la carnisseria
més ràpid que no hi hem entrat.
M'ha dit que sempre la feia quedar malament i
m'ha agafat
tots els àngels de les butxaques
i els que duia amagats als mitjons i dins els punys.
Els ha desat dins la capsa dels botons vells,
amb la bogeria de la besàvia,
la dona maltractada del tiet
i d'altres andròmines.
