diumenge, 28 d’octubre de 2018

JÈSSICA ROCA, ACCENT ÍNTIM


Resultat d'imatges de jèssica roca

Resultat d'imatges de JÈSSICA ROCA LLIBRES


Resultat d'imatges de IMPRESCIDIBLE OXIGEN JESSICA ROCA

Jèssica Roca (Granollers, 1975), es caracteritza per escriure una poesia d'estil directe, amb un marcat accent íntim i sovint d'arrel autobiogràfica. El seu primer recull de poemes publicats ha estat Imprescindible oxigen. Anteriorment havia publicat el llibre de relats Cinc dones de veritat i la novel·la Ni un gram. Manté un parell de blogs a la xarxa, un dels quals La bústia groga. 


Alguns poemes:

CANADÀ (al meu pare)

Entre la Badia de Hudson i les Rocalloses 
Allà s'instal·lava sovint la teva mirada.
Des de nen, desig incomplet i un somni etern.
Cavalcaves pels verds foscos dels arbres i les cascades
Pensant-te un sioux sense extingir. 
Una gran pau recorre l'estança,
I assossega la llum que et queda.
Hi ha un aire, pare, 
Que des del Winnipeg fins a Terranova
Arriba encara per recordar-te.
Les aigües grises com els teus ulls
I el blanc dels cims com els teus cabells.
Després queda el silenci,
El del teu somriure
Recorrent Canadà amb el pensament.


Arrels


M'interessa la vida mes que les paraules
Els carrers sense transitar més que els accents
Les confusions a destemps més que les puntuacions
Escolta: EXPLOSIÓ de riallades!
La llàgrima viva que provoca el sanglot
L'alliberament després de la desesperació
La pregunta per incomprensió 
Més que la resposta per ignorància. 
M’interessen les ARRELS 
De la gent, dels edificis, del volcà quan no és magma I les estrelles que ens arriben. 
Les onades abans de fer soroll 
El fantasma que es passeja per un somni I el pensament després de ser molècula. 
La saviesa de l’instint 
Les mans abans de ser grafit I els forjats quan ja no són ferro. 
Després només quedarà la mirada. 
De la corda, unes notes 
I al seu darrere, les arrels que en són la melodia.

dijous, 18 d’octubre de 2018

NÚRIA MÍNGUEZ (1936-2018), COMIAT

Resultat d'imatges de nURIA MINGUEZ

Acabo d'ensopegar-me amb l'esquela de Núria Mínguez (1936-2018) una d'aquestes escriptores les quals, malgrat tenir un gruix important de publicacions i uns lectors fidels, no ha estat mai gaire visible. La informació sobre els seus llibres i la seva trajectòria, a la xarxa, és relativament minsa.

Resultat d'imatges de NúriaMínguez llibres

Resultat d'imatges de nURIA MINGUEZ

Mínguez, era farmacèutica, com d'altres escriptores importants, i estic pensant, per exemple, en Rosa Fabregat.  Va ser una pionera en el gènere de la novel·la de misteri en català. És estrany que en aquests darrers anys, quan el gènere ha arribat a l'excés, no se l'hagi reivindicat més a fons. La seva és una literatura, en general, molt lligada al país, i els mateixos títols de les novel·les sovint ens evoquen aquesta relació. El seu pare, Joan Mínguez, va ser també un bon escriptor i ella va passar una part de la seva vida a l'estranger. Havia escrit poesia, en els seus inicis, i havia aconseguit uns quants premis importants, com el Ciutat de Palma.


LES FORCES DEL MAL - NÚRIA MÍNGUEZ - PREMI IMMORTAL CIUTAT DE GIRONA 1969 (Libros de Segunda Mano (posteriores a 1936) - Literatura - Narrativa - Otros)
El millor homenatge de comiat que  li podem fer és recuperar alguns dels seus llibres, més de trenta novel·les, tot un llegat literari important que mereix tenir més difusió als mitjans i més reconeixement per part dels especialistes, car jo crec que  Mínguez sí que tenia, com d'altres escriptores, el reconeixement popular d'un públic fidel, de majoria femenina, com sol passar sovint. 

    Resultat d'imatges de NúriaMínguez llibres


    Resultat d'imatges de NúriaMínguez llibres

dijous, 4 d’octubre de 2018

MARCELINE DESBORDES-VALMORE, CENT GRAONS ESTRETS


Resultat d'imatges de marceline desbordes-valmore poemes
Zweig, al seu darrer llibre, editat pòstumament, El món d'ahir. Memòries d'un europeu, evoca la vida vienesa i europea anterior a la Primera Guerra Mundial. Per les seves pàgines desfilen molts personatges del món de la cultura, i en la seva anada a París esmenta aquesta poeta, crec que una mica oblidada entre nosaltres:
En aquella històrica illa de cases del Palais Royal, hi havien viscut els poetes i els homes d'estat dels segles XVIII i XIX; davant per davant hi havia la casa en què tantes vegades Balzac i Víctor Hugo havien pujat els cent graons estrets que duien a la mansarda de la poetessa Marceline Desbordes-Valmore que jo estimava tant...

Zweig va escriure una biografia de la poetessa, difícil de trobar avui en castellà tot i que la va publicar Juventud, l'any 1970, en un volum que inclou també la de Verhaeren, un altre dels molts personatges que esmenta Zweig al Món d'ahir. És més aviat una reflexió intel·lectual sobre l'obra poètica de Desbordes, més que no pas una biografia convencional.
Resultat d'imatges de marceline desbordes-valmore poemes
Tothom amb un mínim de cultureta sap qui van ser Balzac i Víctor Hugo, però em temo que no es podria dir el mateix sobre el coneixement sobre Marceline Desbordes-Valmore, tot i que a França, un país tan integrador a l'hora de reconèixer el mèrit de la seva gent, és molt apreciada.
Desbordes-Valmore va néixer a Douai, el 1786 i va morir a París el 1859. Va ser actriu, cantant i poetessa remarcable, lligada al moviment romàntic. Era filla d'un pintor d'escuts nobiliaris, un ofici que va fer que es trobés arruïnat després de la Revolució. Així que l'home es va reconvertir en actor i cantant. 

Durant els trasbalsos revolucionaris la mare de Marceline es va traslladar amb ella a l'arxipèlag de Guadalupe i va viure fent petits papers al teatre. La mare va morir a caua de la febre groga i Marceline va ser contractada per l'Òpera Còmica. Va tenir una relació i una filla amb un home de bona família, la qual es va oposar al matrimoni. Es va enamorar d'Henri de Latouche, poeta i novel·lista, amb qui va tenir un fill i que la va animar a escriure. La relació amb Latouche va continuar de forma directa i epistolar durant molts anys. 
Resultat d'imatges de desbordes valmore Zweig
L'any 1817 es va casar amb l'actor Prosper Lanchantin-Valmore i va viure de forma mediocre, passant moltes penalitats. Va tenir quatre fills, tan sols un d'ells la va sobreviure. Una de les fillas, Ondina, que va morir amb trenta-un anys, va ser també poetessa. 

Va publicar Èlegies et Romances el 1818 i va continuar treballant com actriu i cantant. Gràcies al suport de gent com Madame de Récamier, Lamartine, Hugo i d'altres escriptors aniria publicant més reculls  de poemes. La seva poesia és trista, però potser no tant com s'ha dit sovint. És l'única dona inclosa en una de les seccions del llibre Els poetes maleïts, de Verlaine. A la biblioteca personal de Nietzsche van trobar una còpia dels seus poemes. 


Quoi ! ce n'est plus pour lui, ce n'est plus pour l'attendre, 
Que je vois arriver ces jours longs et brûlants ?
Ce n'est plus son amour que je cherche à pas lents ?
Ce n'est plus cette voix si puissante, si tendre,
Qui m'implore dans l'ombre, ou que je crois entendre ?
Ce n'est plus rien ? Où donc est tout ce que j'aimais ?
Que le monde est désert ! n'y laissa-t-il personne ?
Le temps s'arrête et dort : jamais l'heure ne sonne.
Toujours vivre, toujours ! on ne meurt donc jamais ?
Est-ce l'éternité qui pèse sur mon âme ?
Interminable nuit, que tu couvres de flamme !
Comme l'oiseau du soir qu'on n'entend plus gémir,
Auprès des feux éteints que ne puis-je dormir !
Car ce n'est plus pour lui qu'en silence éveillée
La muse qui me plaint, assise sur des fleurs,
M'attire dans les bois, sous l'humide feuillée,
Et répand sur mes vers des parfums et des pleurs.
Il ne lit plus mes chants, il croit mon âme éteinte ;
Jamais son cœur guéri n'a soupçonné ma plainte ;
Il n'a pas deviné ce qu'il m'a fait souffrir.
Qu'importe qu'il l'apprenne ? il ne peut me guérir.
J'épargne à son orgueil la volupté cruelle
De juger dans mes pleurs l'excès de mon amour.
Que devrais-je à mes cris ? Sa frayeur ? son retour ?
Sa pitié ? . . . C'est la mort que je veux avant elle.
Tout est détruit : lui-même, il n'est plus le bonheur :
Il brisa son image en déchirant mon cœur.
Me rapporterait-il ma douce imprévoyance,
Et le prisme charmant de l'inexpérience ?
L'amour en s'envolant ne me l'a pas rendu :
Ce qu'on donne à l'amour est à jamais perdu.

(L'isolement)

dimarts, 25 de setembre de 2018

MARIA CARME ROCA, PREMI PRUDENCI BERTRANA


Resultat d'imatges de Maria Carme Roca

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955), historiadora i filòloga, fa molts anys que es dedica de forma professional a l'escriptura. Això no és gens fàcil i per aconseguir-ho cal, a més a més d'escriure bé, ser treballadora. Té un munt de llibres publicats, una part dels quals dedicats als infants i joves.
Resultat d'imatges de maria carme roca llibres
Ha rebut diferents premis, com ara el Néstor Lujan de novel·la històrica, el Barcanova i el Lola Anglada. També ha desenvolupat i desenvolupa un munt d'activitats relacionades amb el món literari. Molts dels seus llibres de narrativa per adults es poden emmarcar en això que en diem novel·la històrica, tot i que aquesta mena d'etiquetes sovint són una mica reduccionistes.
Resultat d'imatges de maria carme roca llibres
Ara li acaben d'atorgar el prestigiós premi Prudenci Bertrana de novel·la, amb El far, un llibre que es publicarà a primers de novembre. Aquest premi, com tants d'altres, compta amb un munt d'homes premiats, en comparació amb el nombre de dones, tan sols cal fer números (34/9!!!). Això passa en molts àmbits però en el de la literatura no s'hi val a dir que no hi ha dones escriptores, n'hi ha hagut i n'hi ha un munt i algunes amb una llarga trajectòria consolidada, com la mateixa Maria Carme Roca. Aquests dies es parla molt de la manca de paritat en el món de l'autoria i la direcció en el món escènic però crec que aquests diferències en el món literari no es posen gaire en evidència.

Roca és, a més a més, una persona molt amable i agradable, assequible a tothom, sense cap d'aquests tics de fatxenderia, estridència o suposada originalitat existencial habituals en alguns escriptors. Això ha fet que compti amb un munt de seguidors i seguidores, jo diria que més seguidores que no pas seguidors, però com que, en general, crec que les dones llegeixen més i més sovint, tampoc no resulta gens estrany que sigui així. 
Resultat d'imatges de maria carme roca llibres
El seu aspecte aparentment fràgil, gairebé de fada modernista, pot amagar una mica la saviesa i l'experiència que ha aplegat al llarg de la seva vida professional. En comparació amb l'espai que les televisions dediquen a segons quins escriptors, amb una obra relativament reduïda, Maria Carme Roca, com d'altres  escriptores catalanes, no acostuma a comptar amb aquestes promocions mediàtiques abusives,  que sovint no acabes d'entendre.

Aquest blog l'havia dedicat, a l'inici, a la poesia escrita per dones, en català, però per diferents motius en diversificaré el contingut, ampliant-lo al món de la literatura escrita per dones, en català, sobretot, però també en d'altres llengües, i en qualsevol dels gèneres literaris. La concessió del premi Prudenci Bertrana a Maria Carme Roca pot ser un bon moment per a la renovació, tot i que ja fa temps que la temàtica del blog és més eclèctica.

dimecres, 15 d’agost de 2018

CARMEN CONDE, EN EL RECORD

Resultat d'imatges de carmen conde
Avui google recorda el 111 aniversari del naixement de Carmen Conde, una gran intel·lectual, poeta i moltes coses més. Com a poeta és extraordinària i mereix més reconeixement del que té. Podeu trobar molts poemes seus a la magnifica web A  media voz, així que tan sols en reprodueixo un i goso fer-ne una versió en català.

Al meu blog en castellà, Caracteres ocultos, podeu llegir una entrada que li he dedicat.





En la tierra de nadie

En la tierra de nadie, sobre el polvo
que pisan los que van y los que vienen,
he plantado mi tienda sin amparo
y contemplo si van como si vuelven.
Unos dicen que soy de los que van,
aunque estoy descansando del camino.
Otros "saben" que vuelvo, aunque me calle;
y mi ruta más cierta yo no digo.
Intenté demostrar que a donde voy
es a mí, sólo a mí, para tenerme.
Y sonríen al oír, porque ellos todos
son la gente que va, pero que vuelve.
Escuchadme una vez: ya no me importan
los caminos de aquí, que tanto valen.
Porque anduve una vez, ya me he parado
para ahincarme en la tierra que es de nadie.



A la terra de ningú

A la terra de ningú, damunt de la pols
que trepitgen aquells que van i aquells que venen,
he plantat la meva tenda sense empar
i contemplo si van i si tornen.
Uns diuen que sóc dels que van,
tot i que estic reposant del camí.
Uns altres 'saben' que torno, encara que calli;
i la meva ruta més encertada no la dic pas.
Vaig intentar demostrar que allà on vaig
es a mi mateixa, tan sols a mi mateixa, per tenir-me.
I somriuen en escoltar, ja que tots ells
son la gent que va, però que torna.
Escolteu-me una vegada: ja no m'importen
aquests camins d'aquí, que valen tant.
Perquè vaig caminar una vegada, ja m'he aturat,
per aferrar-me a la terra de ningú.

dijous, 12 de juliol de 2018

L'ESBORRANY, PROCÉS CREATIU I METALITERATURA




Resultat d'imatges de l'esborrany silvia romero



L’esborrany és la darrera novel·la publicada per l’escriptora Sílvia Romero (Barcelona, 1962), autora amb una llarga trajectòria que abasta la poesia, el teatre i la crítica literària. Romero ha rebut diferents premis importants de narrativa i és i ha estat activista cultural en camps diversos així com conductora i dinamitzadora de clubs de lectura. 

En aquest llibre Romero explora noves tècniques narratives a través d’un artifici metaliterari, una escriptora i una editora tenen una sèrie de converses sobre el llibre que la primera està escrivint, una història realista sobre una família aparentment convencional. Des dels anys cinquanta del segle passat la vida d’Aurelio Soriguera, qui, com tants altres, abandona el seu poble natal per buscar-se la vida a Barcelona, empès tant per la necessitat de millorar com per la solitud que l’embolcalla i que incidirà en tota la seva trajectòria vital, serà l’eix vertebrador d’una novel·la que va ampliant els seus horitzons a base de capes diverses. 

La vida del protagonista pot semblar aparentment senzilla, de fet un poema de Montserrat Abelló que podem llegir en l’encapçalament (Tot sembla ben senzill. Quatre parets/ fan una casa. Un home i una dona...) amb un text breu de Sándor Marai i la coneguda frase amb la qual s’inicia Anna Karènina, sobre famílies felices i desgraciades, ha servit d’inspiració a l’autora. Tot sembla senzill però potser tot esta mancat de sentit. I, al capdavall, hi ha realment famílies felices i desgraciades? A la família Soriguera hi ha problemes, malentesos, manca de comunicació, secrets, però, ni que siguin breus, també hi ha espais d’esperança i, potser, de felicitat, si és que algú sap en què consisteix la felicitat. 

Malgrat els mals moments, en el rerefons de les coses que passen aquesta família hi ha, em sembla, un cert fil irònic que sol surar a la majoria dels llibres de Sílvia Romero, present a l’hora de jugar amb el llenguatge a través, per exemple, dels noms dels personatges que anem trobant al llarg del llibre, de determinades situacions com ara les percepcions de les professores respecte al capteniment de les noies Soriguera, o en les descripcions sense complexos de l’activitat sexual d’alguns dels personatges. O en aconseguir que la tragèdia no sigui excessiva i que fins i tot en els moments més complicats aflori un cert impuls vital que apaivaga el possible dolor existencial. 

Les preguntes que els lectors i lectores ens podem anar fent mentre la història es va desenvolupant són, de fet, les que fa l’editora a l’escriptora en les seves quatre llargues converses. Converses que serveixen per elaborar teories diverses a l’entorn de la realitat i de la ficció, de la versemblança i del fet, sovint constatat, de que la realitat no sempre és versemblant. Darrere d’aquest llibre i d’altres de l’autora hi ha un gruix lector de pes i això es percep. 

Les opinions i reflexions d’escriptora i editora motiven canvis, precisions, puntualitzacions. Les pàgines inicials de la novel·la definitiva les trobem a l’epíleg, en una mena de tancament del trajecte circular que ha esdevingut gairebé un assaig lúdic. Pot ser que, en algun moment, la tècnica escollida faci trontollar una mica la narració, la novel·la és coral i hi ha personatges que entren i surten o que fins i tot desapareixen i elements de la història recent que semblen no afectar els personatges. Però intuïm que potser el de menys és, de fet, la vida dels Soriguera. Acabem el llibre amb moltes preguntes pendents, tal i com l’autora de ficció ha llegit que cal acabar una lectura. I és que l’autora real més aviat ens ha convidat a entrar en el joc de la creació, a prendre part activa en el que representa construir un relat i a compartir els paranys i dificultats que ens motiven a l’hora d’entomar el repte narratiu. 

dilluns, 11 de juny de 2018

ADÉU A QUETA GARCÍA NAVARRO I AL SEU SOMRIURE INOBLIDABLE

Resultat d'imatges de queta garcia navarro

M'he assabentat de la mort de Queta García Navarro, escriptora molt  vinculada a Sant Boi de Llobregat. Fa anys, quan vaig publicar L'inici del capvespre, vaig fer presentacions a diferents localitats i mirava de contactar amb alguna escriptora que tingués vincles amb la població. Havia entrat en algunes ocasions al blog de la Queta però no ens coneixíem personalment. Així que en presentar el llibre a Sant Boi, a Cal Ninyo, vaig contactar amb ella i li vaig preguntar si em volia fer la presentació. Em va fer una presentació inoblidable, jugava el Barça i va venir poca gent. Era l'any 2010, pel maig.

De tant en tant ens enviàvem informacions sobre les respectives trajectòries literàries i poca cosa més, quan algú mor et sap greu no haver-hi tingut més relació però la vida va molt de pressa. Queta García Navarro tenia una sòlida obra narrativa en castellà, amb diferents premis aconseguits al llarg de la seva vida literària. La vaig incloure, l'any 2011, en aquest blog. Mantenia un blog propi on anava informant sobre les seves publicacions. Fa tot just tres dies em va arribar un email seu amb un poema de comiat, precisament és el mateix poema que vaig publicar en aquest blog, en parlar de la seva obra literària. I que reprodueixo altra vegada, ja que ella mateixa el va triar com adéu poètic.


Mar i terra

El blau m'envolta i em forada l'ànima.
Buida l'esfera, dins la ratlla,
el peix es desfà mut i despistat.
I no podré aixecar-me.
Mai.

Seré oblidada com la pluja,
entre els peus de la sorra
i les ungles de l'aigua.

Tant si el mar surt de llera,
com si el riu surt de mare.
I no podré aixecar-me perquè ja no tinc cames.

No podré, entre els meus dits,
endur-me tanta platja
i trepitjar les ones que arriben sense pausa.
Mai.

No es queden les gavines.
No resten per parlar-me,
per explicar cap a on van dins l'esfera de plata.
I no podré aixecar-me.
Mai no podré aixecar-me.

Del poemari "Sirenes i Bèsties marines"

(Cuando leáis este poema yo ya no estaré... pero mis libros permanecerán y nos volveremos a encontrar.
Gracias por haberme acompañado en el camino).