dijous, 13 de febrer de 2020

ANNA AKHMÀTOVA



ANNA AKHMÀTOVA va néixer l’any 1889, a prop d’Odessa. El nom patern era Gorenko però el seu pare, noble d’ascendència tàrtara, no volia veure el seu nom relacionat amb temes literaris, així que ella va canviar-lo pel d’una seva àvia. Es considerada una de les grans figures de l’edat de plata de la literatura russa i una de les més representatives de la poesia acmeista (del mot grec akmé, que vol dir cim o maduresa, una poesia que cercava claredat i senzillesa). 
No va tenir una infantesa gaire feliç, va començar a estudiar dret, a Kiev, estudis que va abandonar per tal d’estudiar història i literatura a Sant Petersburg. Es va casar amb el poeta Gumiliov. Amb ell i el seu grup d’intel·lectuals van triar el nom d’acmeisme pel seu moviment poètic, en reacció al simbolisme. Va viatjar per França i Itàlia i va començar a publicar els seus poemes. Després d’un segon matrimoni es va casar amb un historiador de l’art, Nikolai Punin. Els temps convulsos lligats a la revolució i els anys que la seguiren van fer que el seu primer marit fos detingut i afusellat. Ella va haver de viure en condicions lamentables. 

Durant el govern de Stalin van detenir el seu fill, Lev Gumiliov, per primera vegada, l’any 1935. Un dels seus grans amics poetes, Mandelxtam, va morir al gulag. Un recull, Requiem, dedicat al seu fill es va publicar a Munic, el 1963, sense el seu consentiment. L’any 1940 les autoritats soviètiques li van permetre publicar un petit recull de poemes i sobrevivia fent traduccions i assajos. Amb la pujada al poder de Khrusxov va poder publicar alguna cosa més i alguns reconeixements i va poder viatjar per rebre diferents reconeixements. Va continuar escrivint fins a la seva mort, l’any 1966, a Moscou. 

Podem trobar molt bones i completes traduccions de la poeta en castellà i, no tantes però excel·lents, en català, sobretot les que van fer Maria Mercè Marçal i Monika Kgustovà o Jaume Creus. 


ALGUNS POEMES

Sota el vel fosc les mans em prenia...
“I per què et veus tan pàl.lida, avui?”
-És que a glops d’una aspriva tristesa
jo vaig embriagar l’estimat.

Com podria oblidar-ho? Sortia
trontollant, amb els llavis guerxats
pel dolor. Vaig baixar al seu darrere
i, volant, vaig atènyer el portal.

Panteixant vaig cridar: “Era broma
el que he dit: si te’n vas, moriré”.
Somrigué amb una calma terrible
i em digué: “No t’exposis al vent”.

(Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)

Qualsevol ho entendria,
és ben senzill i clar:
que no m’estimes gens
i que mai no ho faràs.
Per què així m’arrossego
cap a qui m’és estrany
i per què cada vespre
per tu he de resar?
Per què el company deixava
i el meu nen rinxolat,
la vila que m’estimo
i el meu país natal,
i, en ciutat estrangera,
vaig com captaire errant?
Oh quina joia sento
perquè et veuré aviat! 

(Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)

Totes les ànimes de la gent que estimo
són enmig dels estels: quina sort, ja no tinc,
doncs, ningú més per perdre i puc plorar!
L’aire d’aquí convida a repetir cançons. 

Un desmai tot d’argent, a la ribera,
va acaronant les aigües resplendents de setembre.
Des del passat es dreça la meva ombra
silenciosament i em ve a trobar.

Per més que pengin tantes lires d’aquest brancam
hi ha lloc –sembla- també per a la meva,
i aquesta pluja dolça, assolellada,
ve curulla de bones noves, de conhort.

(Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)




dimecres, 30 d’octubre de 2019

NOU LLIBRE DE POEMES DE GLÒRIA CALAFELL



L'amiga, poeta i artista, Glòria Calafell, ha publicat un nou llibre de poemes titulat Jardí (i més espais). Aquest llibre va guanyar el premi Paraules a Icària en la categoria Ritmes.

El volum compta amb un pròleg exhaustiu del també poeta Eduard Miró i Saladrigas, amb una anàlisi minuciosa dels poemes.



A la contraportada ens expliquen que el llibre es divideix en tres parts, en una mena de viatge iniciàtic d'anada i tornada.  A la primera part hi té una gran presència un jardí real que esdevé mític, el de l'autora, a Sant Feliu de Guíxols, amb arbres, ocells, flors i la presència propera del mar.

A la segona part hi predominen les figures poètiques lligades als sentiments i l'experiència de la poeta.

A  la tercera part la temàtica ens transporta al barri de Sant Andreu, als paisatges perduts i propers i també a la importància del color, la pintura i l'art, en el context poètic viscut. 

Si sempre resulta difícil comentar qualsevol llibre, en el cas de la poesia i, encara més, si es coneix l'autora, les dificultats s'agreugen. Els llibres de poesia, més que els d'altres gèneres, son per a fer-hi també camins d'anada i tornada, les seves imatges ens trasbalsen més o menys segons el nostre proper moment vital i el nostre imaginari sentimental. 

Una de les característiques de molts dels poemes és la seva relació amb el fet de ser dona, l'experiència s'arrela a la vida quotidiana i a les tasques habituals, reconvertides en percepció poètica. També es molt present, en un gran nombre de poemes, el sentiment de la pèrdua, lligat a l'inevitable pas del temps. 


divendres, 13 de setembre de 2019

ANTÒNIA VICENÇ, LITERATURA EN MAJÚSCULES



L'escriptora Antònia Vicens ha passat per la Setmana del Llibre en Català.  Podeu llegir un interessant article sobre ella i a l'entorn de les diferents reedicions de la seva obra al blog Llegir en cas d'incendi, escrit pel periodista cultural Manel Haro. 

Antònia Vicens i Picornell va néixer a Santanyí, l'any 1941. És una escriptora amb una llarga trajectòria i es autora de novel·les i reculls poètics. Va recollir sovint la parla popular i ha rebut molts reconeixements, el seu primer llibre publicat, Banc de fusta, ja va aconseguir el premi de Cantonigrós, l'any 1965. Una altra novel·la, 39º a l'ombra, va ser Premi Sant Jordi de novel·la el 1967. Els problemes presents en els seus llibres, l'equilibri entre el turisme i la preservació del patrimoni natural, son temes que, com tants altres, no han perdut actualitat i que l'escriptora coneixia be, ja que va treballar en el sector turístic. Altres temes presents en l'obra de l'escriptora son la solitud, la marginació, la situació de la dona. 



L'any 2017 es va triar un seu poema per celebrar el Dia Mundial de la Poesia:

La poesia
plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre
les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.

Antònia Vicens

diumenge, 26 de maig de 2019

ROSARIO CASTELLANOS (1925-1971), POETA, NARRADORA, FEMINISTA


Participo en un club de lectura a l'entorn de la literatura mexicana i la seva relació amb Catalunya. El darrer llibre que havíem de llegir era Balún-Canán, de Rosario Castellanos. Però resulta que no es disposava d'exemplars d'aquesta novel·la, considerada avui, ja, tot un clàssic. 

Castellanos va ser també una gran poeta. Ser molt bona en narrativa i poesia i en més coses crec que en ocasions perjudica el coneixement de les autores, el mateix que escriure més del compte. Fa poc, per cert, Gregorio Luri  va penjar un poema de Castellanos al seu blog, El Café de Ocata. I és que en ocasions sembla que els temes convergeixin en algun moment de la meva experiència quotidiana.

A la xarxa es poden trobar molts poemes seus, molts més, per exemple, que d'Olga Xirinacs, també poeta i narradora, feliçment encara en actiu. El mon és injust, en general, i el literari, també.


He aconseguit Balún-Canán en una edició senzilla i barata, gràcies a internet. Encara no he llegit aquest llibre, me'l reservo per a quan n'acabi alguns que tinc a mitges, tenir llibres pendents de llegir em produeix una emoció anticipada. No entenc com vaig poder ignorar aquesta autora durant tants anys. Vaig viure tot allò de la promoció dels autors hispanoamericans, allò que en van dir el boom, magnificat fins a límits inexplicables i amb una nòmina primordialment masculina, amb algunes excepcions. 

Els primers autors d'aquella colla van tenir sort i van vendre molt, García Márquez i Vargas Llosa van aconseguir el cobejat Nobel, premi que s'ha donat, com tants altres, a molts més homes que no pas dones, fins i tot en el camp literari, en el qual no es pot dir que no puguem trobar dames de pes. No trec mèrit a aquest parell d'escriptors, i ara, però tot és relatiu i, en ocasions, les relectures i el pas del temps abalteixen els entusiasmes lectors juvenils.
Rosario Castellanos va néixer a Ciutat de Mèxic, pel maig de 1925, en el ranxo de la seva família, benestant, a Comitán, Chiapas.  Es va quedar òrfena sent molt jove i un seu germà va morir de petit. Va estudiar filosofia, es va relacionar amb gent important de la cultura mexicana, Ernesto Cardenal, Dolores Castro (una altra autora, encara viva, poc coneguda per aquí, a la qual dedicarem una entrada aviat), Augusto Monterroso... Va venir a Madrid, per estudiar estètica, a principis dels anys cinquanta. 

Va treballar impartint classes al seu país i als Estats Units i va tenir una intensa vida cultural. Es va casar, va tenir un fill, després de diferents avortaments i de la mort d'una filla acabada de néixer. Va patir les  infidelitats del marit, això sembla una cosa habitual en la vida de moltes dones, importants o no. Separada, va dedicar la seva vida a la defensa dels drets de les dones i ha esdevingut un símbol del feminisme llatinoamericà. La seva vida, malgrat els èxits professionals, no va ser fàcil i va patir diferents depressions.
RosarioCastellanostombDoloresDF.JPG
Va morir molt jove, als quaranta-nou anys, a Tel Aviv, on tenia un important càrrec oficial, era ambaixadora de Mèxic a Israel. En sortir del bany va rebre una descàrrega elèctrica, al contestar el telèfon. Potser aquesta mort prematura ha contribuït a què, a casa nostra, no sigui encara tan coneguda com caldria. Castellanos considerava el mon un lloc de lluita en el qual els humans estem compromesos. Ella es va comprometre a fons amb el tema de la dona i la seva discriminació a tots nivells. Va ser conscient de què, a banda de ser una dona i patir discriminacions subtils o no tant, era també una privilegiada, pel que fa a la seva classe social i l'educació rebuda.

Podem trobar molts poemes i referències sobre Rosario Castellanos a les xarxes però, en canvi, els seus llibres no són fàcils de trobar a les llibreries ni a les biblioteques. Hi ha molts autors i autores poc coneguts o bé oblidats, en part. Això fa, però, que al llarg de la vida vagis fent descobriments imprevistos i accedeixis a noves lectures imprescindibles, una sort, ben mirat. La vida és breu però també és tota una aventura i un descobriment.
L'any 2018 es va estrenar una pel·lícula sobre els anys de formació i joventut de Castellanos, Los adioses, títol d'un poema seu, dirigida per Natalia Beristáin. La podrem veure aviat per aquí?



ANTOLOGIA BREU


Nostalgia

Ahora estoy de regreso.
Llevé lo que la ola, para romperse, lleva
-sal, espuma y estruendo-,
y toqué con mis manos una criatura viva;
el silencio.

Heme aquí suspirando
como el que ama y se acuerda y está lejos.


Parábola de la inconstante
Antes cuando me hablaba de mí misma, decía:
Si yo soy lo que soy
y dejo que en mi cuerpo, que en mis años
suceda ese proceso
que la semilla le permite al árbol
y la piedra a la estatua, seré la plenitud.

Y acaso era verdad. Una verdad.

Pero, ay, amanecía dócil como la hiedra
a asirme a una pared como el enamorado
se ase del otro con sus juramentos.

Y luego yo esparcía a mi alrededor, erguida
en solidez de roble,
la rumorosa soledad, la sombra
hospitalaria y daba al caminante
-a su cuchillo agudo de memoria-
el testimonio fiel de mi corteza.

Mi actitud era a veces el reposo
y otras el arrebato,
la gracia o el furor, siempre los dos contrarios
prontos a aniquilarse
y a emerger de las ruinas del vencido.

Cada hora suplantaba a alguno; cada hora
me iba de algún mesón desmantelado
en el que no encontré ni una mala bujía
y en el que no me fue posible dejar nada.

Usurpaba los nombres, me coronaba de ellos
para arrojar después, lejos de mi, el despojo.

Heme aquí, ya al final, y todavía
no sé qué cara le daré a la muerte.



Presencia

Algún día lo sabré. Este cuerpo que ha sido
mi albergue, mi prisión, mi hospital, es mi tumba.

Esto que uní alrededor de un ansia,
de un dolor, de un recuerdo,
desertará buscando el agua, la hoja,
la espora original y aun lo inerte y la piedra.

Este nudo que fui ( de cóleras,
traiciones, esperanzas,
vislumbres repentinos, abandonos,
hambres, gritos de miedo y desamparo
y alegría fulgiendo en las tinieblas
y palabras y amor y amor y amores)
lo cortarán los años.

Nadie verá la destrucción. Ninguno
recogerá la página inconclusa.
Entre el puñado de actos
dispersos, aventados al azar, no habrá uno
al que pongan aparte como a perla preciosa.
Y sin embargo, hermano, amante, hijo,
amigo, antepasado,
no hay soledad, no hay muerte
aunque yo olvide y aunque yo me acabe.

Hombre, donde tú estás, donde tú vives
permaneceremos todos.


Revelación

Lo supe de repente:
hay otro.
Y desde entonces duermo solo a medias
y ya casi no como.

No es posible vivir
con ese rostro
que es el mío verdadero
y que aún no conozco.

dissabte, 11 de maig de 2019

ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS, HOMENATGE








NACRES I PETXINES


Sento de nou la tarda de les platges,

l'aigua arrossega petites imatges

canten les ones amb veu diferent.


Sobre el meu pit dibuixes noves rutes,

silenci de morts blanques, diminutes,

rastre calcari cisellat pel vent.


Les mans acosten nacres al ribatge,

sense paraula, inventes un paisatge

nimbat de calidesa transparent.


Ni principi ni fi no s'endevinen,

jo sé que hi són, i que, como tot, declinen,

però l'etern comença a ser present.


Olga Xirinacs, Suite Marítima (1987)

dijous, 21 de març de 2019

ROSA FABREGAT I EL DIA MUNDIAL DE LA POESIA





Cada any, la Institució de les Lletres Catalanes, tria un autor a qui s’encarrega un poema que és traduït a nombroses llengües (alemany, amazic, anglès, àrab, castellà, euskera, , francès, gallec, italià, japonès, mandarí, mandinga, occità, persa, quítxua, romanès, rus, sard, urdú, wòlof).

Aquest 2019 l’autora escollida ha estat Rosa Fabregat. Nascuda l’any 1933 a Cervera, Rosa Fabregat és escriptora, doctora en Farmàcia i Acadèmica de l’Acadèmia de Farmàcia de Catalunya. 

Des de la publicació del seu primer llibre, ‘Estelles’ (1979), ha desenvolupat una intensa activitat creativa, poètica i narrativa, que ha compaginat amb la col·laboració en publicacions periòdiques. 

El conjunt de la seva producció compta amb 8 novel·les i 20 llibres de poesia. La seva trajectòria intel·lectual va ser reconeguda per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi 2017. Rosa Fabregat ha escrit el poema ‘Poesia. Música de l’ànima teixida amb paraules’ per a commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Música de l’ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l’ànima
dels àngels de Rilke, closa en la natura.

La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera
que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.

I ell no pot volar. Poesia. Música
de l’ànima, teixida amb paraules.



Fa deu anys ja vaig incloure una entrada  dedicada a Rosa Fabregat en aquest blog, la podeu llegir aquí:



Estic molt satisfeta de la tria com ho vaig estar, en el seu moment, l'any en el qual Olga Xirinacs va fer el poema commemoratiu. I és que que a allò de ser dona, de classe baixa i de nació oprimida, a nivell personal hi podria afegir: '...i d'una edat avançada'. 

Podria escriure 'vella', sense manies, però sempre hi ha qui se m'enfada, el troba un mot poc adient en aquests temps de culte a la novetat i a la joventut efímera.

dimecres, 19 de desembre de 2018

EL JURAMENT, NOU LLIBRE DE SÍLVIA ROMERO

Foto


El jurament
Sílvia Romero i Olea
Premi Blai Bellver de Narrativa, 2017
Bromera, 2018

El jurament és una de les darreres novel·les de Sílvia Romero, escriptora que compta ja  amb una trajectòria remarcable i ambiciosa en el món de la literatura, en diferents gèneres però, sobretot, en el camp de la narrativa. En aquest  llibre incideix en el gènere de la novel·la històrica, evocant dos fets importants i tràgics esdevinguts a l’Anglaterra del segle XVII, la gran epidèmia de pesta i l’incendi de Londres, dos fets que van colpir l’autora en llegir sobre ells i que van inspirar, en gran part, aquesta novel·la.

El llibre parteix de l’actualitat a través d’una parella, Pilar, pintora i Manel, antiquari, un home simpàtic i amic de fer acudits, un tret que en alguna ocasió resulta una mica reiteratiu al llarg de la narració. La parella viu a Llançà quan rep un estrany regal, un quadre, precisament de l’incendi londinenc, que els envia un expert en art, amic de Pilar. Sota la pintura, feta per un autor poc conegut, es possible que se n’amagui una altra d’algú més reconegut i valorat, el gran Rembrandt.

La parella viatjarà al Regne Unit per tal de trobar-se amb l’autor del regal i tot plegat ens portarà a reconstruir la història del quadre i la de les persones que van convergir al seu voltant en un moment i una època, així com a seguir la petja dels seus descendents, fins al present. A la primera part del llibre passem del present al passat i ens situem en diferents escenaris, la Catalunya actual i l’Anglaterra i l’Holanda del segle XVII. A la segona part de la novel·la el pes del passat és més evident i ens trobarem immergits a l’Anglaterra de l’època, molt ben evocada i reconstruïda per l’autora. La complexitat de la narració, que es podia haver alleujat amb l’eliminació d’algunes reiteracions prescindibles, com ara la persecució que un dels personatges sofreix per part d’un malvat de manual, ve abaltida per la utilització d’un llenguatge planer i eficaç.

Alguns fets i situacions resulten previsibles i potser no calia el recurs una mica tòpic a un diari del passat on s’expliquen els esdeveniments. En algun moment la relació entre el present i el passat resta una mica forçada. A favor del text trobem la documentació acurada sobre l’època i les seves circumstàncies i mentalitat, així com les precisions a l’entorn de personatges reals, com ara el mateix Rembrandt o les referències als prejudicis diversos que suraven en aquella societat. Tot plegat conforma un context versemblant i ben relatat, que evidencia la seriosa documentació amb què l’autora ha treballat a fons, per situar-nos en un temps que no és el nostre i en el ben descrit Londres de l’època.

Sílvia Romero es mostra de nou com una escriptora ambiciosa, constant, amb ganes d’explorar nous camins i entomar reptes diversos en la seva narrativa. El jurament ha rebut el premi de narrativa Blai Bellver, de la ciutat de Xàtiva, i ha estat publicat per Bromera, una editorial imprescindible en el camp de la literatura catalana. Romero (Barcelona, 1962) ha escrit novel·la, poesia i teatre,  compta amb deu novel·les publicades i amb reconeixements i premis diversos (Sèrie Negra de Novel·la, Columna Jove, El Lector de l’Odissea i el Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó). Ha estat presidenta de l’ARC, directora de la revista digital Lo Càntich i creadora de la revista Inèdits. Col·labora en diversos programes culturals de ràdio, clubs de lectura i a la revista Núvol.