dijous, 2 de juliol de 2015

DOLORS DILMÉ



DOLORS DILMÉ va néixer a Barcelona. És mestra llicenciada en pedagogia per la Universitat de Barcelona i especialista en francès i anglès.

Dirigeix el grup de poesia Aura poètica i musical i organitza activitats culturals relacionades amb la poesia, la música, la literatura i, en particular, amb tot allò relacionat amb la ciutat de Barcelona i la cultura catalana que, actualment, es desenvolupa en el Centre Cultural Casa Golferichs.

És membre actiu del Seminari d'Investigació Poètica i Filosòfica dirigit per en Josep Colet i Giralt.

POEMES



Puc llegir la pluja… 

Puc llegir la pluja,
subtil misteri que encisa el meu mirar.
Menudes gotes llisquen pel vidre, marcant camins,
fugisseres desapareixen.
Visió d’un instant transparent
que deixa un traç de melangia.



                                    Jocs Florals de la Tardor

                                 Poesia breu Accèssit 2013




 A uns ulls d’una dona trobada en unes fotografies en blanc i negre de finals dels anys 50.           
Una dona solitària davant el mar.


Ulls de dona

És com l’ombra d’uns ulls
que se’m van atansant,
i que expressen un crit
de dolor contingut al seu viure.
Mirada de dona,
finestra oberta cap a l’alba
lluint fixa en un cel negre.
         Només ella sap els seus secrets.
Mirada de dona,
que guarda records.
Mirada de dona, amant d’enigmes.
El seu esser, hi és al seu esguard.
Que amaguen els seus ulls?
Un crit d’amor desesperat,
una tendresa trista que es fon.
Misteri ocult!

                                                  

diumenge, 21 de juny de 2015

MATILDE NURI ESPONA




Biografia

Matilde Nuri va néixer a Vic i actualment viu a L'Ametlla del Vallès. Casada i amb dos fills, tot i ser Òptica fa temps que es dedica tan sols a escriure. Ella mateixa ens explica la seva relació amb la literatura:


Escriure és un privilegi que vaig descobrir a l’adolescència i practico amb més o menys dedicació, depenent de tal com van venint i em permeten les exigències de la vida de cada dia. Sóc autodidacta: això li atorga al fet d’escriure, en el meu cas, un ritme lent i un munt de plaers afegits.

He publicat contes infantils a l’editorial Besacoa, en català i en castellà.

He auto editat dos reculls de poesia a Amazon, ‘A tall d’aigua’ i ‘Cordes’, i una novel·la ‘Rojo Flamingo’, disponibles al meu bloc ‘..i escaig’.

En aquests moments tinc entre mans l’esborrany d’una novel·la i prou poemes per a projectar nous reculls de poesia.



A tall d’aigua –

PROCÉS 3


          de fulles perennes
s’han vestit els braços 
alçats de l’estima
         arbre  canelobre   o dolles
        que la llum nòmada suporten
contributiu el dia
                   levita el vers
polsa un batec  nadiu i cadenciós   
la paraula tensada
flux successiu 
i  durador
    
               

estridències


terra flonja aiguabarreig
fluent en el rellotge liquat
quan la llunació fa inútil el sol
que orbita indrets remots
primes drisses tensen
  banderes de senyals
 la cambra de control esdevé 
   cambra  de derrota 
   fixesa d’un fragor obsés 
   gir  escapament   furt



doble capa de vidre

 ja esguerrada la mesura

ben conscients del cost del preu
que haurem de pagar per
 una fracció simple del litre
 
sabem que en l’estanquitat del vial
si algun contingut s’hi genera
no és sinó el buit


L’ESCAROLA


     cau l’aigua regalada
  a raig cau per esclarir els rínxols
d’una menja tendra  que no pesa a l’estomac
                àpat frugal, ciutat de l’avenir
                       no passarem aquí gana
                            vivim al dia, el dia que
               precedeix a la nit
                                  el dia normal
          nostrat



Cordes –

flor sense tija

els ulls inventen el temps i la delicadesa
quan la mirada es detura en els detalls d’una poncella
si s’entreté en el silenci d’una gota gebrada
vora la insinuació de les nervadures
en el roig intens de la corol·la
                                       -avui les meves lletres són roges-

plecs i replecs d’infinits pètals
de la futura flor
                 -previsible flor-
pàgines i més pàgines
d’un llibre encara per llegir
                                -imprevisible llibre-

conjunt de paraules possibles en el conjunt
de combinacions impossibles

flor sense tija


DE FORMA NATURAL


en el vell fris del món
com el suïcida que no davalla
la pedra benigna
el gest estatuari de la gàrgola
font de regrés al còdol
ja mosaic de caricatures
on un cantal viu
on un cantal rom
arpa en estries l’aire
i no minva de forma natural
a causa de la erosió



petja  d’aucell


confio en les paraules
de petja d’aucell
cansades d’espanyar
s’endormisquen en un carrer sense sortida
i paguen peatge en concepte de
           independència


confio en les paraules
puc dir el què penso
puc callar el que sé no gaire és



cordes


cordes mínimes vibren en onze dimensions i sostenen
el funàmbul que  som tu i jo avançant al límit del coratge
cordes vegetals de cànem entrellaçat, lianes que s’enfilen
buscant  llum o que davallen per ser arrel i alimentar-se
cordes de reu a la presó, sogues que degollen l’alegria
per culpa de l’odi  o de quimeres inversemblants
cordes salvavides en naufragis a alta mar, en una bassa,
en una galleda, en una llàgrima, on sigui, cada dia, a la politja,
al cabestrant, en el teorema o també en la circumferència
allà on la corda més llarga és el diàmetre  
                           -mesures, coordenades, paràmetres, estadístiques-
cordes del destí vibren en la dimensió que m’apropa
a les teves paraules: Sí, quan estàs pensant si,
No, quan estàs pensant no, sovint un t’estimo
 i per un instant la vida és
cordes de violí, guitarra o tambor
cordes elàstiques de la paciència
cordes de l’energia que lliguen les belles teories
i ens revelen el vell nou elegant univers d’onze dimensions


dimarts, 26 de maig de 2015

MARIA LUISA SPAZIANI



Avui, una poeta italiana, Maria Luisa Spaziani (Tori, 1922-Roma, 2014).

Va néixer en una família torinesa benestant. Als dinou anys va dirigir una revista literària on van publicar escriptors com Vasco Pratolini o Umberto Saba i estrangers com VirgíniaWoolf. Va fer amistat amb Eugeni Montale. La cultura francesa va ser per a ella un referent important, es va llicenciar amb una tesi sobre Proust i va fer moltes estades a París.

Montale la va animar a escriure, Spaziani va esdevenir una mena de musa de l'escriptor. Mondadori li publica, el 1954, el llibre Le acque del Sabato.

La  família del pares passa per dificultats econòmiques que obligaran Spaziani a buscar feina com a professora de francès quan acabava de tornar dels Estats Units on havia anat gràcies a una beca. L'any 1958, després d'un llarg festeig es casa amb Elémire Zolla, un estudiós de la tradició mística i esotèrica. El matrimoni va  durar poc.

Spaziani continua escrivint i publicant i comença a donar classes a la Universitat de Mesina. El 1978 va fundar el Centre Internacional Eugenio Montale, per a honorar el poeta i difondre la seva obra. Un dels seus grans treballs va ser un llarg poema dedicat a Joana d'Arc. Va estar proposada tres vegades per al Nobel.

Va morir a Roma, als noranta-un anys.

ALGUNS POEMES

Parigi dorme

Parigi dorme. Un enorme silenzio
è sceso ad occupare ogni interstizio
di tegole e di muri. Gatti e uccelli
tacciono. Sono io di sentinella.

Agosto senza clacson. Sopravvivo
unica, forse. Tengo fra le braccia
come Sainte Geneviève la mia città
che spunta dal mantello, in fondo al quadro.




Le parole oggi non bastano

Non chiedermi parole oggi non bastano.
Stanno nei dizionari: sia pure imprevedibili
nei loro incastri, sono consunte voci.
È sempre un prevedibile dejà vu.
Vorrei parlare con te - è lo stesso con Dio -
tramite segni umbratili di nervi,
elettrici messaggi che la psiche
trae dal cuore dell'universo.

Un fremere d'antenne, un disegno di danza,
un infinitesimo battere di ciglia,
la musica-ultrasuono che nemmeno
immaginava Bach.


Viatge

Gràcies a l'aportació de Maria Josep Escrivà he sabut que Josep Lluís Roig  va fer una traducció de la poesia de Maria Luisa Spaziani. Una petita publicació que es titula 'Viatge', i que justament va inaugurar la col·lecció «Razef» de poesia d'Edicions 96. 


dilluns, 11 de maig de 2015

HOMENATGE DELS BLOGS A OLGA XIRINACS (11/05/2015)




M'endreço el senderó
davant de casa.
He rasat les roderes,
he espedregat
i he cremat l'argelaga.

De fet abasto el món:
sense parets,
sense crestalls de vidre
i a les voreres, mansoia,
jau la força del vent
quan desperta la terra.

Cremo fulles i branques,
i aquest fum de la tarda
somriu al Déu
que m'ha esperat de sempre
a punta de capvespre.

Olga Xirinacs, Llençol de noces (1978)

dimarts, 5 de maig de 2015

HELENA BONALS, LA VEU PROFUNDA I GENEROSA











Helena Bonals Barberà (Manresa, 1971) és llicenciada en Filologia Anglesa amb menció en Filologia Catalana i té el títol de Disseny Gràfic a l'Escola Elisava. Treballa com a Tècnica Auxiliar de Biblioteca en una biblioteca de l'Hospitalet. Del 2007 fins a l'actualitat ha anat emprenent cinc blogs, Anticànons, de ressenyes de novel·la catalana oblidada, Una cosa molt gran en una de molt petita, d'interpretació de poesia, D'allò bell, d'allò sublim, d'interpretació d'art, En cada vers que has entès, de poesia pròpia, i L'eco se sent, de ressenyes de prosa actual. També col·labora amb la revista virtual i escrita Lo Càntich.

La immensa aportació d'Helena Bonals a la literatura catalana, de forma absolutament generosa i aprofundida, i la singularitat de la seva poesia fa que sigui en l'actualitat una de les veus més interessants i remarcables en el conjunt del panorama intel·lectual del present, més enllà de l'oficialitat acadèmica i  més convencional.



BREU ANTOLOGIA


Quatre poemes d'Helena Bonals sobre la seva relació amb la poesia i l'art


M'agraden els reptes

Jo vinc d'una pàgina en blanc
que vol ser poema,
i d'una pàgina de prosa
que s'esborra.
La meva és una lluita
breu i constant.

Valdre la pena

Tants anys de temps perdut,
de treballar sense premi.
Però és aquesta bicicleta avariada
la que ara, amb la roda
del darrere de l'ofici
i la del davant de la vocació,
et permet d'anar endavant.

Treure nota

Per a l'art s'ha de ser
humil com un captaire
i vanitós com un emperador.
Els elogis ajuden
però has de saber veure
quan duus un vestit transparent.
Has de tenir-ne ganes,
ganes de debò.


Davant de l'art
Sempre és pitjor
no tenir res a dir
que no escoltar.


Quatre poemes d'Helena Bonals seleccionats per Jordi Dorca


Grafologia

La nostra cal·ligrafia s'assembla.
És la darrera ombra de record
que em resta d'algú que vaig conèixer
als tres anys, i que ja no vol fer
una nova edició de mi.
Quan escric poemes en una llibreta
reviu en la tinta que hi aboco.
Però no perdura en el teclat de l'ordinador.

Permanència

Hi ha persones
que et prenen com un llibre
de la biblioteca.
Se'l llegeixen, i el tornen.
Que ja és molt.
Jo vull romandre
a la prestatgeria
de qui estimo,
com a llibre de capçalera,
que em rellegeixin,
com a clàssic de clàssics,
una obra mestra.
Si no, no em poso pas
a escriure l'amor.

Ribes

La sorra sense aigua cou,
la nit sense alba angoixa,
la prosa sense vers ofega.
Necessitem sempre
una vàlvula d'escapament,
un motiu per a un poema.

Fa fred pels estels

Casa vermella.
Finestres, fumerals,
són recers càlids.
Els amants de tons freds
somnien una llar.


Quatre imatges de GriFOLL interpretades amb poemes d'Helena Bonals 






Il·lustració
El contingut d'un poema,
flotant en l'aire.
L'obra que el reté,
el reflecteix com el vidre.
Vidre que emmiralla
els núvols càlids,
la passió de l'artista.







Sense res a fer-hi

Les mostres del progrés,
les branques del que és natural,
en contrast amb un eteri
i romàntic cel ennuvolat.





Tapiat

Una porta que en el passat havia estat.
Amb el número ben visible
com a únic record del que era,
com en la superfície d'una obra
un detall la connecta amb l'eternitat.







Trencadissa

El vidre cristal·lí
però pràcticament fet miques
contra la natura de fons.
Aquella relació que deuria
anar endavant i s'ha estavellat.
Una banda encara hi veu
a través del vidre de l'art,
l'altra no en vol saber res
del conductor.

dijous, 2 d’abril de 2015

MARTA SEMPERE COMPTE





Marta Sempere Compte va néixer a Barcelona l'any 1963 i en fa quinze que viu a L'Ametlla del Vallès.

És llicenciada en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de Barcelona.

Ha treballat tota la vida en l'àmbit de la reinserció social. Es continua formant per poder conèixer, aprendre i oferir noves possibilitats de canvis.

És una amiga entusiasta dels llibres, la fotografia, la natura,les persones que l'envolten i s'estima, té la poesia com a fidel companya de trajecte. 

Tot i haver escrit des que era molt jove, el seu primer llibre publicat ha estat FILS DE VIDRE (Omicron, 2015). Aquest llibre ha estat finalista del V Premi de Poesia Josep Maria Benet i Caparà (2013). En el recull hi podem trobar dues parts diferenciades, Ditades, formada per un conjunt de poemes breus i Empremtes, amb nou poemes de més extensió els quals, de fet, conformen tot un poema llarg i unitari. La temàtica gira sobretot a l'entorn de l'amor i el desamor, del goig d'estimar i dels neguits i inquietuds que la mateixa relació amorosa propicia.


Podeu seguir Marta Sempere al seu bloc A la llum d'un fanalet.

ALGUNS POEMES de 'FILS DE VIDRE'

Estimar.
T'estimaré la veu, els ulls i les suors.
Els dubtes, els udols, les alegries.
El feix de companyia. 
Les tardes fosques.
Les diàfanes matinades
quan tot resta en l'estrena,
quan tot s'ha d'encetar.
Com un regal improvisat que provoca
una rialla innocent, còmplice alhora.



VEUS que s'estripen,
com si fossin teles barates;
digues el que vulguis,
que ja no et venc ni et compro,
que ja no et crec ni et vull,
que no et desitjo;
tinc al davant,
per alenar,
un nou mercat d'espècies.


NO
en
saps
res
del
dol.
Del
pol
amarg.








divendres, 6 de març de 2015

ENRIQUETA CARRILLO, LA POESIA AL COR




Enriqueta Carrillo i  Francisco Barbachano


Escanear


Enriqueta Carrillo, als 96 anys, a casa seva



ENRIQUETA CARRILLO GARCIA, rapsoda, poeta i actriu, va néixer a Barcelona l’any 1918. El pare, Enric, valencià i la mare Eulàlia, navarresa, van venir a treballar a Barcelona on es van conèixer, casar i tenir dos fills. L’Enriqueta era la gran. El segon, Vicenç va tenir també com ella afició per la interpretació.

La música i el teatre eren dues de les aficions de la família. De ben petits, l’Enriqueta i el Vicenç escoltaven música i anaven de tant en tant al teatre acompanyats dels pares.

L’Enriqueta va mostrar de molt menuda la seva facilitat per memoritzar poemes i cançons que, a més interpretava amb gràcia i sense vergonya davant els grans.

Els dos germans, en la seva joventut, van freqüentar nius d’art barcelonins, on hi participaven recitant, escenificant obres de teatre i cantant.

L’Oasis i el Café-teatre dels baixos del Liceu, seu dels Amics de l’Art van ser els dos llocs on tots dos varen tenir més ressò en aquesta època.

L’Enriqueta va centrar-se en la recitació de poemes de tota mena, tant en català com en castellà. 

Josep Maria de Sagarra va esdevenir el seu autor predilecte i les interpretacions de molts dels seus poemes, van convertir-la en un referent pels amants dels textos d’aquest autor.

En el seu repertori no hi faltaven poemes de Maragall, Guimerà, Lorca, Rafael de León, Martí Pol, Marina de Castarlenas, Mossén Borràs i Codina, etc. etc.

Professionals com Rafael Anglada, Ricardo Palmerola, Marina de Castarlenas, Josep Maria Angelat, i d'altres prou coneguts van animar-la a fer el salt al món professional, però determinades circumstàncies ho van impedir.

A finals dels cinquanta, primers dels seixanta va participar en alguns espais poètics de Ràdio Barcelona, Ràdio Espanya i Ràdio Nacional. En aquesta última emissora dintre del programa Fantasía, que presentaven Jorge Arandes i Maria Matilde Almendros.

Es va casar i va tenir dos fills. 

Va combinar la seva vida familiar i la feina amb actuacions regulars a llocs tan emblemàtics com la Cova del Drac, dintre del moviment de Poesia Viva, al Pati Llimona integrada en el grup Amics de la Poesia del Casc Antic. A la Casa del Mar, dintre del grup El Cor de l’Art.

També va actuar nombroses vegades a les anomenadses Casas regionals i Centres Cívics: Casa de València, Centre Lleidatà, Casa de Múrcia i Albacete, La Sedeta, Casa Elizalde... Un cop l’any, coincidint amb el seu aniversari, feia un recital al Casal Doctor Josep Espriu i Castelló. Durant la Semana de la Poesia de Barcelona va participar darrerament en tres ocasions al Centre Cívic La Sedeta del barri de Gràcia.

L’edat no va ser obstacle per participar en força recitals fins passats els noranta anys. Sempre de memòria i sempre posant-hi cor i art.

També va escriure dotzenes de poemes i alguna cosa en prosa. Molts dels poemes estaven dedicats a la gent que estimava. En aniversaris, casaments, naixements, comiats i moments especials mai no faltava el seu poema. Eren com petons i abraçades als seus éssers estimats.

En el seu àmbit va ser reconeguda i premiada en moltes ocasions. Poetes i rapsodes de tota mena han dedicat elogis al seu art declamatori i a la seva extraordinària personalitat .

Va morir als 96 anys a Barcelona, pel gener de 2015.


BREU ANTOLOGIA


PRIMAVERA


No crec que en el món
existeixi un poeta
que la primavera
mai no hagi cantat, 

perquè és l’estació 
que dóna més vida, 
més flors, més bellesa, 
més felicitat.

La primavera, al jardí,
dóna roses a desdir,
els estels són molt més clars, 
el mar té el blau de setí, 
els dies són molt més llargs… 

És quan el sol brilla més, 
floreixen els ametllers 
i els arbres estan frisosos 
de donar fruits amb excés. 

Si sents primavera al cor, 
pots dir que tens un tresor 
difícil de millorar; 
vol dir que tens un amor, 
una il-lusió, cap dolor,
que no saps què és plorar. 

La primavera al meu pit 
sempre voldria portar, 
i amb un amor infinit, 
sé que sabria estimar; 

i encara que la tardor 
vesteix mon cos envellit, 
si tinc primavera al cor, 
veuré el món molt més bonic.-- 


TARDOR – 1992

La vida és com una cursa
que quan la vas començant
la veus plena d’alegria
i fa goig anar endavant. 

Venen entrebancs i els saltes, 
tot ho pot la joventut, 
i sense donar-te compte
vas cap a la senectut. 

Sóc a la recta final 
i vull arribar la primera, 
que tots aquells que jo estimo 
vagin quedant endarrere. 

No em fa por arribar a la meta. 
el viure sí que em fa por. 
Tinc la consciència ben neta 
i no li temo a la mort. 



Enriqueta Carrillo era la mare de Ramon, del blog Mon-ra-mon, el qual molts dels qui ens movem per aquests indrets virtuals seguim des de fa anys. Ell m'ha fet arribar aquestes notes biogràfiques i els poemes inclosos en aquesta entrada. A you tube podeu recuperar la veu i la imatge d'Enriqueta Carrillo recitant diferents poemes, entre els quals alguns del gran Josep Maria de Sagarra. El món de la cultureta ha estat sovint injust amb Sagarra però el teatre d'aficionats i els rapsodes sempre li han estat fidels, per fortuna. 


Enriqueta Carrillo pertany a un àmbit de la cultura del país molt important, que sovint no ha estat pres en massa consideració per les elits acadèmiques ni pels poetes 'de moda', cada dia més allunyats del poble per diferents motius. Segons la meva opinió aquestes persones han estat i són el pal de paller de la Cultura Popular amb majúscules i el seu paper en temps més difícils ha estat d'una rellevància immensa. 


ENLLAÇOS 


https://www.youtube.com/watch?v=D3tQn4wbg-Q 

https://www.youtube.com/watch?v=M1ejJsu8krk

http://mon-ra-mon.blogspot.com.es/2011/05/quan-escoltar-poesia-es-un-plaer.html

http://mon-ra-mon.blogspot.com.es/search?q=EL+PUNCHACICO

http://mon-ra-mon.blogspot.com.es/search?q=lA+RAMBLA

http://mon-ra-mon.blogspot.com.es/2008/04/20-dabril-de-2008-lenriqueta-la-meva.html