ROSARIO CASTELLANOS (1925-1971), POETA, NARRADORA, FEMINISTA

Participo en un club de lectura a l'entorn de la literatura mexicana i la seva relació amb Catalunya. El darrer llibre que havíem de llegir era Balún-Canán, de Rosario Castellanos. Però resulta que no es disposava d'exemplars d'aquesta novel·la, considerada avui, ja, tot un clàssic. 

Castellanos va ser també una gran poeta. Ser molt bona en narrativa i poesia i en més coses crec que en ocasions perjudica el coneixement de les autores, el mateix que escriure més del compte. Fa poc, per cert, Gregorio Luri  va penjar un poema de Castellanos al seu blog, El Café de Ocata. I és que en ocasions sembla que els temes convergeixin en algun moment de la meva experiència quotidiana.

A la xarxa es poden trobar molts poemes seus, molts més, per exemple, que d'Olga Xirinacs, també poeta i narradora, feliçment encara en actiu. El mon és injust, en general, i el literari, també.

He aconseguit Balún-Canán en una edició senzilla i barata, gràcies a internet. Encara no he llegit aquest llibre, me'l reservo per a quan n'acabi alguns que tinc a mitges, tenir llibres pendents de llegir em produeix una emoció anticipada. No entenc com vaig poder ignorar aquesta autora durant tants anys. Vaig viure tot allò de la promoció dels autors hispanoamericans, allò que en van dir el boom, magnificat fins a límits inexplicables i amb una nòmina primordialment masculina, amb algunes excepcions. 

Els primers autors d'aquella colla van tenir sort i van vendre molt, García Márquez i Vargas Llosa van aconseguir el cobejat Nobel, premi que s'ha donat, com tants altres, a molts més homes que no pas dones, fins i tot en el camp literari, en el qual no es pot dir que no puguem trobar dames de pes. No trec mèrit a aquest parell d'escriptors, i ara, però tot és relatiu i, en ocasions, les relectures i el pas del temps abalteixen els entusiasmes lectors juvenils.

Rosario Castellanos va néixer a Ciutat de Mèxic, pel maig de 1925, en el ranxo de la seva família, benestant, a Comitán, Chiapas.  Es va quedar òrfena sent molt jove i un seu germà va morir de petit. Va estudiar filosofia, es va relacionar amb gent important de la cultura mexicana, Ernesto Cardenal, Dolores Castro (una altra autora, encara viva, poc coneguda per aquí, a la qual dedicarem una entrada aviat), Augusto Monterroso... Va venir a Madrid, per estudiar estètica, a principis dels anys cinquanta. 

Va treballar impartint classes al seu país i als Estats Units i va tenir una intensa vida cultural. Es va casar, va tenir un fill, després de diferents avortaments i de la mort d'una filla acabada de néixer. Va patir les  infidelitats del marit, això sembla una cosa habitual en la vida de moltes dones, importants o no. Separada, va dedicar la seva vida a la defensa dels drets de les dones i ha esdevingut un símbol del feminisme llatinoamericà. La seva vida, malgrat els èxits professionals, no va ser fàcil i va patir diferents depressions.

Va morir molt jove, als quaranta-nou anys, a Tel Aviv, on tenia un important càrrec oficial, era ambaixadora de Mèxic a Israel. En sortir del bany va rebre una descàrrega elèctrica, al contestar el telèfon. Potser aquesta mort prematura ha contribuït a què, a casa nostra, no sigui encara tan coneguda com caldria. Castellanos considerava el mon un lloc de lluita en el qual els humans estem compromesos. Ella es va comprometre a fons amb el tema de la dona i la seva discriminació a tots nivells. Va ser conscient de què, a banda de ser una dona i patir discriminacions subtils o no tant, era també una privilegiada, pel que fa a la seva classe social i l'educació rebuda.

Podem trobar molts poemes i referències sobre Rosario Castellanos a les xarxes però, en canvi, els seus llibres no són fàcils de trobar a les llibreries ni a les biblioteques. Hi ha molts autors i autores poc coneguts o bé oblidats, en part. Això fa, però, que al llarg de la vida vagis fent descobriments imprevistos i accedeixis a noves lectures imprescindibles, una sort, ben mirat. La vida és breu però també és tota una aventura i un descobriment.

L'any 2018 es va estrenar una pel·lícula sobre els anys de formació i joventut de Castellanos, Los adioses, títol d'un poema seu, dirigida per Natalia Beristáin. La podrem veure aviat per aquí?

ANTOLOGIA BREU

Nostalgia

Ahora estoy de regreso.
Llevé lo que la ola, para romperse, lleva
-sal, espuma y estruendo-,
y toqué con mis manos una criatura viva;
el silencio.

Heme aquí suspirando
como el que ama y se acuerda y está lejos.

Parábola de la inconstante
Antes cuando me hablaba de mí misma, decía:
Si yo soy lo que soy
y dejo que en mi cuerpo, que en mis años
suceda ese proceso
que la semilla le permite al árbol
y la piedra a la estatua, seré la plenitud.

Y acaso era verdad. Una verdad.

Pero, ay, amanecía dócil como la hiedra
a asirme a una pared como el enamorado
se ase del otro con sus juramentos.

Y luego yo esparcía a mi alrededor, erguida
en solidez de roble,
la rumorosa soledad, la sombra
hospitalaria y daba al caminante
-a su cuchillo agudo de memoria-
el testimonio fiel de mi corteza.

Mi actitud era a veces el reposo
y otras el arrebato,
la gracia o el furor, siempre los dos contrarios
prontos a aniquilarse
y a emerger de las ruinas del vencido.

Cada hora suplantaba a alguno; cada hora
me iba de algún mesón desmantelado
en el que no encontré ni una mala bujía
y en el que no me fue posible dejar nada.

Usurpaba los nombres, me coronaba de ellos
para arrojar después, lejos de mi, el despojo.

Heme aquí, ya al final, y todavía
no sé qué cara le daré a la muerte.



Presencia

Algún día lo sabré. Este cuerpo que ha sido
mi albergue, mi prisión, mi hospital, es mi tumba.

Esto que uní alrededor de un ansia,
de un dolor, de un recuerdo,
desertará buscando el agua, la hoja,
la espora original y aun lo inerte y la piedra.

Este nudo que fui ( de cóleras,
traiciones, esperanzas,
vislumbres repentinos, abandonos,
hambres, gritos de miedo y desamparo
y alegría fulgiendo en las tinieblas
y palabras y amor y amor y amores)
lo cortarán los años.

Nadie verá la destrucción. Ninguno
recogerá la página inconclusa.
Entre el puñado de actos
dispersos, aventados al azar, no habrá uno
al que pongan aparte como a perla preciosa.
Y sin embargo, hermano, amante, hijo,
amigo, antepasado,
no hay soledad, no hay muerte
aunque yo olvide y aunque yo me acabe.

Hombre, donde tú estás, donde tú vives
permaneceremos todos.


Revelación

Lo supe de repente:
hay otro.
Y desde entonces duermo solo a medias
y ya casi no como.

No es posible vivir
con ese rostro
que es el mío verdadero
y que aún no conozco.