NACRES I PETXINES
Sento de nou la tarda de les platges,
l'aigua arrossega petites imatges
canten les ones amb veu diferent.
Sobre el meu pit dibuixes noves rutes,
silenci de morts blanques, diminutes,
rastre calcari cisellat pel vent.
Les mans acosten nacres al ribatge,
sense paraula, inventes un paisatge
nimbat de calidesa transparent.
Ni principi ni fi no s'endevinen,
jo sé que hi són, i que, como tot, declinen,
però l'etern comença a ser present.
Olga Xirinacs, Suite Marítima (1987)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada