L’esborrany és la darrera novel·la publicada per l’escriptora Sílvia Romero (Barcelona, 1962), autora amb una llarga trajectòria que abasta la poesia, el teatre i la crítica literària. Romero ha rebut diferents premis importants de narrativa i és i ha estat activista cultural en camps diversos així com conductora i dinamitzadora de clubs de lectura.
En aquest llibre Romero explora noves tècniques narratives a través d’un artifici metaliterari, una escriptora i una editora tenen una sèrie de converses sobre el llibre que la primera està escrivint, una història realista sobre una família aparentment convencional. Des dels anys cinquanta del segle passat la vida d’Aurelio Soriguera, qui, com tants altres, abandona el seu poble natal per buscar-se la vida a Barcelona, empès tant per la necessitat de millorar com per la solitud que l’embolcalla i que incidirà en tota la seva trajectòria vital, serà l’eix vertebrador d’una novel·la que va ampliant els seus horitzons a base de capes diverses.
La vida del protagonista pot semblar aparentment senzilla, de fet un poema de Montserrat Abelló que podem llegir en l’encapçalament (Tot sembla ben senzill. Quatre parets/ fan una casa. Un home i una dona...) amb un text breu de Sándor Marai i la coneguda frase amb la qual s’inicia Anna Karènina, sobre famílies felices i desgraciades, ha servit d’inspiració a l’autora. Tot sembla senzill però potser tot esta mancat de sentit. I, al capdavall, hi ha realment famílies felices i desgraciades? A la família Soriguera hi ha problemes, malentesos, manca de comunicació, secrets, però, ni que siguin breus, també hi ha espais d’esperança i, potser, de felicitat, si és que algú sap en què consisteix la felicitat.
Malgrat els mals moments, en el rerefons de les coses que passen aquesta família hi ha, em sembla, un cert fil irònic que sol surar a la majoria dels llibres de Sílvia Romero, present a l’hora de jugar amb el llenguatge a través, per exemple, dels noms dels personatges que anem trobant al llarg del llibre, de determinades situacions com ara les percepcions de les professores respecte al capteniment de les noies Soriguera, o en les descripcions sense complexos de l’activitat sexual d’alguns dels personatges. O en aconseguir que la tragèdia no sigui excessiva i que fins i tot en els moments més complicats aflori un cert impuls vital que apaivaga el possible dolor existencial.
Les preguntes que els lectors i lectores ens podem anar fent mentre la història es va desenvolupant són, de fet, les que fa l’editora a l’escriptora en les seves quatre llargues converses. Converses que serveixen per elaborar teories diverses a l’entorn de la realitat i de la ficció, de la versemblança i del fet, sovint constatat, de que la realitat no sempre és versemblant. Darrere d’aquest llibre i d’altres de l’autora hi ha un gruix lector de pes i això es percep.
Les opinions i reflexions d’escriptora i editora motiven canvis, precisions, puntualitzacions. Les pàgines inicials de la novel·la definitiva les trobem a l’epíleg, en una mena de tancament del trajecte circular que ha esdevingut gairebé un assaig lúdic. Pot ser que, en algun moment, la tècnica escollida faci trontollar una mica la narració, la novel·la és coral i hi ha personatges que entren i surten o que fins i tot desapareixen i elements de la història recent que semblen no afectar els personatges. Però intuïm que potser el de menys és, de fet, la vida dels Soriguera. Acabem el llibre amb moltes preguntes pendents, tal i com l’autora de ficció ha llegit que cal acabar una lectura. I és que l’autora real més aviat ens ha convidat a entrar en el joc de la creació, a prendre part activa en el que representa construir un relat i a compartir els paranys i dificultats que ens motiven a l’hora d’entomar el repte narratiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada