Alguna persona amiga del sexe masculí se m'ha enfadat una mica en llegir les meves protestes a twitter i facebook sobre el tema del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, acabaré per tenir fama de perepunyetes i d'indignada sense causa. Fa anys el premi era sempre una mica polèmic, al pobre Carner el van fer venir per donar-li el premi i com que ja era gran i repapiejava no li van donar, i allò de si Josep Pla se'l mereixia o no també va fer vessar molta tinta. Avui és un premi més, que passa sovint desapercebut i potser per això li han atorgat a algú una mica mediàtic, si no per la seva persona sí pel que ha fet i ajudat a desenvolupar, és el pare dels nostres culebrots de culte. És clar que això queda massa casolà i s'ha incidit més aviat en la seva renovació del teatre català, tema aquest sobre el qual es podria discutir a bastament. En tot cas és un personatge que cau bé a tothom i no li trec mèrits lletrats.
Hores d'ara encara no li veig del tot la gràcia a un Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, és clar. I per què no de les Ciències Catalanes? O de la Cultura Catalana, considerant la cultura com un tot global? A la nòmina dels premiats hi ha escriptors, poetes, editors, filòlegs, historiadors, arqueòlegs. De fet a la definició del premi es menciona també la ciència, però en la nòmina no hi ha científics o jo no els he sabut trobar. El Premi d'Honor s'ha d'atorgar a gent que ja té una edat, car compta la trajectòria i aquesta, ai, tots som humans, pot canviar i aleshores potser te l'haurien de retirar, com han fet amb aquest carrer dedicat al Duc de Palma o com es va fer amb honors gavatxos antics dedicats al Mariscal Petain.
És, doncs, un Premi que ha d'arribar en edat papable, fent ironia amb un símil d'actualitat. Símil que no és l'únic, un altre és el seu caràcter masculí, amb escadusseres excepcions. Tot llegint la nòmina de premiats/premiades em trobo amb què entre més de quaranta homes suren tres dones, posades allà una mica per compromís, segons la meva opinió: Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Montserrat Abelló. Tinc la teoria que potser si Maria Mercè Marçal i Montserrat Roig, escriptores amb carisma, no ens haguessin deixat de forma tan prematura haurien estat unes bones candidates. Ho podia haver estat la gran Capmany, tot i que potser a molta gent no li hauria acabat de fer el pes.
Fa alguns dies Mercè Piqueras, biòloga, i que podria ser també una candidat adient a rebre'l si el ventall de les Lletres Catalanes s'obrís vers les ciències i la cultura, en general, es queixava de la manca de les referències a dones científiques en una publicació acadèmica i ella mateixa en citava unes quantes. I és que en tots els camps continuen les mateixes mancances, els mateixos oblits, la mateixa ignorància i la mateixa indiferència.
A mi, així, d'entrada, em venen al cap alguns noms però dos en concret, Joana Raspall, que enguany celebra els seus cent anys de vida i que mereixia l'Honor per molts conceptes, i Olga Xirinacs, una de les nostres grans escriptores encara en actiu, que ha tocat tota mena de gèneres i ha aconseguit més premis que Jaume Cabré, un altre premiat encara relativament jove. Es veu que amb la concessió a Montserrat Abelló ja es devia saturar el cupo. De fet, em van venint al cap molts més noms i en molts camps: Aina Moll, Teresa Costa-Gramunt, Dolors Bramon, Marta Pessarrodona, Zoraida Burgos, Coloma Lleal, Josefa Contijoch, Carme Meix, etcètera, etcètera, i això que em limito a les més grandetes i segur que em deixo al tinter una rastellera de grans dones, donetes i donasses de les Lletres Catalanes.
No crec gaire en premis, tot i que si me'ls donen o els donen a les amigues i conegudes em fan il·lusió, és clar; darrere de tot això sempre hi ha política, oportunisme, capelletes, coneixences... Però si aquests de l'Honor existeixen o han d'existir, al menys que tinguin en compte aquest oblidat més de cinquanta per cent de dones catalanes, entre les quals un gran nombre de dedicades a tasques literàries o acadèmiques. Repasso els poetes honorats i se m'acudeixen un gran nombre de dones-poeta tant o més bones que tots ells. Per no parlar d'historiadores, editores i la resta. O de mestres, mestres amb molts anys al darrere i amb molta experiència, professores d'universitat, d'institut. Algú em pot dir que cal que sigui algú una mica popular i conegut però em sembla que a la llista dels guardons hi ha força gent poc popular, la veritat.
No ha estat mai la intenció d'aquest blog entrar en debats sobre qualitat literària, el vaig endegar en constatar l'absència de material a l'abast sobre dones-poetes, és tan sols testimonial. Quan jo estudiava ens deien que no hi havia hagut dones compositores, dones pintores, dones científiques, a la història universal. Quan ens hem espolsat la mandra ha resultat que n'hi ha un munt i que cada dia en surten de noves per tot arreu, d'actuals però també de segles passats i llunyans.
Crec que d'ara endavant cada any s'hauria d'atorgar el Premi a una dama, segur que en trobarem moltes a les Lletres Catalanes, rellevants per la seva trajectòria cívica i que han contribuït a la vida cultural dels Països Catalans, i això fins que no s'hagi arribat a la paritat absoluta, paritat de la qual jo no n'era partidària fins fa quatre dies però la qual, considerant com van les coses, potser s'haurà d'exigir amb contundència. De fet, en el jurat del premi també són més senyors que no pas senyores.
