TERESA JUVÉ, A FREC DEL CENTENARI VITAL

 

Tot i que en aquest blog recullo més aviat l'obra de poetes catalanes de tant en tant hi he inclòs narradores i autores en castellà o en d'altres llengües. Crec que paga la pena recordar l'obra i trajectoria de Teresa Juvé Acero, que el set de febrer farà cent anys.

Teresa Juvé va néixer a Madrid, la seva mare era madrilenya i també havia escrit en castellà. És la vídua del polític Josep Pallach. Va estudiar a la mítica Institución Lire de Enseñanza i al també mític Institut-Escola. Després de la guerra civil es va exiliar, amb la seva família, a França, a Tolosa de Llenguadoc. Es va comprometre, sent molt joveneta, amb la resistència francesa. A França va estudiar llengua i literatura occitana.

Ja casada amb Josep Pallach, va viure a París. Es va llicenciar en filologia i literatura comparades i va ser professora universitària. L'any 1963 es va presentar al Nadal, amb un llibre en castellà, que va quedar finalista però que no es va poder publicar a Espanya, sinó a l'Argentina, a causa de la temàtica, relacionada amb els exiliats republicans. Anys després se'n editaria una versió catalana. L'any 1970 van tonar a Catalunya i la família es va establir a Roses. En morir el seu marit es va instal·lar a Esclanyà. 

Ha escrit nombrosos llibres d'enjòlit històric, situats en la Catalunya del segle XVI, I d'altres sobre l'exili republicà, a més d'un amb evocacions sobre la seva vida i la relació amb Josep Pallach, Tu ets jo. L'any 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi i se li han lliurat d'altres reconeixements. Tot i que no surt gaire als mitjans es poden trobar entrevistes en les quals explica la seva trajectòria vital i literària, com ara un excel·lent programa de la sèrie (S)avis, del periodista Josep Puigbó. En més d'una ocasió ha comentat la marginació a la qual la classe política va condemnar Pallach de qui es va arribar a dir, i escriure, per part dels sectors comunistes catalans, que pertanyia a la CIA, penjament habitual durant uns anys quan calia enviar algú a l'ostracisme. 

Tu ets jo i molts dels seus llibres de ficcio estan publicats per l'excel·lent editorial Meteora.

Fragments literaris:

El portantveus tornà a picar i esperà amb impaciència que vinguessin a obrir. Darrere seu, els quatre algutzirs esperaven també, respectuosos, drets a la vora dels cavalls que acotaven el cap de cansament.

Havia començat a ploure. Un plugim fi, sense agressivitat, com si els núvols que a mig matí havien cobert el cel amb masses fosques haguessin decidit d'alliberar d'esquitllentes, arran de terra, la càrrega d'humitat. Aviat, tot va quedar xop. Els vestits, la pell, el pèl de les bèsties; tot. En Plagumà tornà a picar; i tot seguit, sense esperar que vinguessin a obrir, empenyé amb força pesant batent de la porta. Estava tancat amb pany i clau. Va fer un pas enrere i va examinar la façana de l'edifici. Ni un ragi de llum, ni la més petita lluentor darrere les fosques finestres reixades del vestíbul. Com si tot, allà dins, hagués deixat d'existir. Tornà a trucar, i ningú. Amb el cor encongit d'aprensió, esguardà entorn seu. No sabia què estava buscant. Potser algú que li confirmés la veritat, la dolorosa veritat de la fi d'en Joanola, que, com un auguri de malastrugança, acabava d'apoderar-se inexorablement del seu esperit i de posar-lo al centre del cercle infernal d'aquell que se sent culpable d'una mort.

Com és natural, al mig de la nit negra, fora dels quatre algutzirs no hi va trobar ningú. Fou aleshores que li arribà, venint de no sabia on, el tètric cant de mort:

Dies irae,

Dies illae...

Va esguardar els algutzirs, esmaperdut, dubtant d'haver-ho sentit, esperant que sols fos una il·lusió, filla de la por desraonada i sense fonament que s'havia emparat d'ell. Però, en l'aguda actitud d'escolta dels quatre homes, va conèixer que també ho havien sentit. Llavors no va dubtar de la mort del seu amic.

Dies irae,

Dies illae...

Com el cimbell que fascina els ocells en temps de caça, el cant, ara més lluny, ara apropant-se igual que les onades del mar, semblava que volgués atreure'l cap a no sabia quins indrets desconeguts i plens de misteri. Va forçar-se a escoltar sense cabòries i sense imaginacions malaltisses.

El cor, a poc a poc, s'apaivagava, l'esperit s'asserenava, el cant esdevenia més precís. Venia de darrere el monestir.

Per què venia d'allà, en Plagumà no ho sabia. La veritat era que sols havia vist l'indret de nits, sense paisatge que el voltés i que el situés dins d'un món comprensible, a la mesura de l'home corrent. Va fer signe als algutzirs de l'escolta que no es moguessin i, com un fil d'Ariadna, seguí el cant."

(Del llibre Els assassins eren més d'un. Barcelona: Proa, 2002, p. 97-99)

Un jardí que un propietari ambiciós de diners aviat llogaria a un ebenista, que hi construiria uns tallers muntats amb taulons de fusta que el brunzit de les serres mecàniques feia vibrants, i els quals havia de destruir una nit d’hivern l’incendi més paorós que recorda aquella nena que era jo. Un jardí que ningú no hauria hagut de profanar mai, per la seva gràcia, per la serenitat que atorgava a la casa amb l’elegant senzillesa de les seves dues acàcies, amb la nua blancor d’un estanyol de pedra sempre sec, però que no costava gens d’imaginar ple d’aigua amb els seus peixos de colors, amb el seu alt brollador. I, per damunt de tot, un jardí amb les seves rengleres de lilàs que, tot al llarg de les parets que el voltaven, omplien de fragància la primavera d’aquell Madrid. El Madrid de la meva infantesa.

(Del llibre Tu ets jo, Meteora, 2015).

TRES CONTRA QUARANTA-DOS: EL PREMI D'HONOR I LES DONES HONORABLES

Alguna persona amiga del sexe masculí se m'ha enfadat una mica en llegir les meves protestes a twitter i facebook sobre el tema del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, acabaré per tenir fama de perepunyetes i d'indignada sense causa. Fa anys el premi era sempre una mica polèmic, al pobre Carner el van fer venir per donar-li el premi i com que ja era gran i repapiejava no li van donar, i allò de si Josep Pla se'l mereixia o no també va fer vessar molta tinta. Avui és un premi més, que passa sovint desapercebut i potser per això li han atorgat a algú una mica mediàtic, si no per la seva persona sí pel que ha fet i ajudat a desenvolupar, és el pare dels nostres culebrots de culte. És clar que això queda massa casolà i s'ha incidit més aviat en la seva renovació del teatre català, tema aquest sobre el qual es podria discutir a bastament. En tot cas és un personatge que cau bé a tothom i no li trec mèrits lletrats.

Hores d'ara encara no li veig del tot la gràcia a un Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, és clar. I per què no de les Ciències Catalanes? O de la Cultura Catalana, considerant la cultura com un tot global? A la nòmina dels premiats hi ha escriptors, poetes, editors, filòlegs, historiadors, arqueòlegs. De fet a la definició del premi es menciona també la ciència, però en la nòmina no hi ha científics o jo no els he sabut trobar. El Premi d'Honor s'ha d'atorgar a gent que ja té una edat, car compta la trajectòria i aquesta, ai, tots som humans, pot canviar i aleshores potser te l'haurien de retirar, com han fet amb aquest carrer dedicat al Duc de Palma o com es va fer amb honors gavatxos antics dedicats al Mariscal Petain. 

És, doncs, un Premi que ha d'arribar en edat papable, fent ironia amb un símil d'actualitat. Símil que no és l'únic, un altre és el seu caràcter masculí, amb escadusseres excepcions. Tot llegint la nòmina de premiats/premiades em trobo amb què entre més de quaranta homes suren tres dones, posades allà una mica per compromís, segons la meva opinió: Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Montserrat Abelló. Tinc la teoria que potser si Maria Mercè Marçal i Montserrat Roig, escriptores amb carisma, no ens haguessin deixat de forma tan prematura haurien estat unes bones candidates. Ho podia  haver estat la gran Capmany, tot i que potser a molta gent no li hauria acabat de fer el pes.

Fa alguns dies Mercè Piqueras, biòloga, i que podria ser també una candidat adient a rebre'l si el ventall de les Lletres Catalanes s'obrís vers les ciències i la cultura, en general, es queixava de la manca de les referències a dones científiques en una publicació acadèmica i ella mateixa en citava unes quantes.   I és que en tots els camps continuen les mateixes mancances, els mateixos oblits, la mateixa ignorància i la mateixa indiferència. 

A mi, així, d'entrada, em venen al cap alguns noms però dos en concret, Joana Raspall, que enguany celebra els seus cent anys de vida i que mereixia l'Honor per molts conceptes, i Olga Xirinacs, una de les nostres grans escriptores encara en actiu, que ha tocat tota mena de gèneres i ha aconseguit més premis que Jaume Cabré, un altre premiat encara relativament jove. Es veu que amb la concessió a Montserrat Abelló ja es devia saturar el cupo. De fet, em van venint al cap molts més noms i en molts camps: Aina Moll, Teresa Costa-Gramunt, Dolors Bramon, Marta Pessarrodona, Zoraida Burgos, Coloma Lleal, Josefa Contijoch, Carme Meix, etcètera, etcètera, i això que em limito a les més grandetes i segur que em deixo al tinter una rastellera de grans dones, donetes i donasses de les Lletres Catalanes.

No crec gaire en premis, tot i que si me'ls donen o els donen a les amigues i conegudes em fan il·lusió, és clar; darrere de tot això sempre hi ha política, oportunisme, capelletes, coneixences... Però si aquests de l'Honor existeixen o han d'existir, al menys que tinguin en compte aquest oblidat més de cinquanta per cent de dones catalanes, entre les quals un gran nombre de dedicades a tasques literàries o acadèmiques. Repasso els poetes honorats i se m'acudeixen un gran nombre de dones-poeta tant o més bones que tots ells. Per no parlar d'historiadores, editores i la resta. O de mestres, mestres amb molts anys al darrere i amb molta experiència, professores d'universitat, d'institut. Algú em pot dir que cal que sigui algú una mica popular i conegut però em sembla que a la llista dels guardons hi ha força gent poc popular, la veritat.

No ha estat mai la intenció d'aquest blog entrar en debats sobre qualitat literària, el vaig endegar en constatar l'absència de material a l'abast sobre dones-poetes, és tan sols testimonial. Quan jo estudiava ens deien que no hi havia hagut dones compositores, dones pintores, dones científiques, a la història universal. Quan ens hem espolsat la mandra ha resultat que n'hi ha un munt i que cada dia en surten de noves per tot arreu, d'actuals però també de segles passats i llunyans. 

Crec que d'ara endavant cada any s'hauria d'atorgar el Premi a una dama, segur que en trobarem moltes a les Lletres Catalanes, rellevants per la seva trajectòria cívica i que han contribuït a la vida cultural dels Països Catalans,  i això fins que no s'hagi arribat a la paritat absoluta, paritat de la qual jo no n'era partidària fins fa quatre dies però la qual, considerant com van les coses, potser s'haurà d'exigir amb contundència. De fet, en el jurat del premi també són més senyors que no pas senyores.