dimarts, 26 de gener de 2021

TERESA JUVÉ, A FREC DEL CENTENARI VITAL

 




Tot i que en aquest blog recullo més aviat l'obra de poetes catalanes de tant en tant hi he inclòs narradores i autores en castellà o en d'altres llengües. Crec que paga la pena recordar l'obra i trajectoria de Teresa Juvé Acero, que el set de febrer farà cent anys.


Teresa Juvé va néixer a Madrid, la seva mare era madrilenya i també havia escrit en castellà. És la vídua del polític Josep Pallach. Va estudiar a la mítica Institución Lire de Enseñanza i al també mític Institut-Escola. Després de la guerra civil es va exiliar, amb la seva família, a França, a Tolosa de Llenguadoc. Es va comprometre, sent molt joveneta, amb la resistència francesa. A França va estudiar llengua i literatura occitana.

Ja casada amb Josep Pallach, va viure a París. Es va llicenciar en filologia i literatura comparades i va ser professora universitària. L'any 1963 es va presentar al Nadal, amb un llibre en castellà, que va quedar finalista però que no es va poder publicar a Espanya, sinó a l'Argentina, a causa de la temàtica, relacionada amb els exiliats republicans. Anys després se'n editaria una versió catalana. L'any 1970 van tonar a Catalunya i la família es va establir a Roses. En morir el seu marit es va instal·lar a Esclanyà. 


Ha escrit nombrosos llibres d'enjòlit històric, situats en la Catalunya del segle XVI, I d'altres sobre l'exili republicà, a més d'un amb evocacions sobre la seva vida i la relació amb Josep Pallach, Tu ets jo. L'any 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi i se li han lliurat d'altres reconeixements. Tot i que no surt gaire als mitjans es poden trobar entrevistes en les quals explica la seva trajectòria vital i literària, com ara un excel·lent programa de la sèrie (S)avis, del periodista Josep Puigbó. En més d'una ocasió ha comentat la marginació a la qual la classe política va condemnar Pallach de qui es va arribar a dir, i escriure, per part dels sectors comunistes catalans, que pertanyia a la CIA, penjament habitual durant uns anys quan calia enviar algú a l'ostracisme. 

Tu ets jo i molts dels seus llibres de ficcio estan publicats per l'excel·lent editorial Meteora.

Fragments literaris:


El portantveus tornà a picar i esperà amb impaciència que vinguessin a obrir. Darrere seu, els quatre algutzirs esperaven també, respectuosos, drets a la vora dels cavalls que acotaven el cap de cansament.

Havia començat a ploure. Un plugim fi, sense agressivitat, com si els núvols que a mig matí havien cobert el cel amb masses fosques haguessin decidit d'alliberar d'esquitllentes, arran de terra, la càrrega d'humitat. Aviat, tot va quedar xop. Els vestits, la pell, el pèl de les bèsties; tot. En Plagumà tornà a picar; i tot seguit, sense esperar que vinguessin a obrir, empenyé amb força pesant batent de la porta. Estava tancat amb pany i clau. Va fer un pas enrere i va examinar la façana de l'edifici. Ni un ragi de llum, ni la més petita lluentor darrere les fosques finestres reixades del vestíbul. Com si tot, allà dins, hagués deixat d'existir. Tornà a trucar, i ningú. Amb el cor encongit d'aprensió, esguardà entorn seu. No sabia què estava buscant. Potser algú que li confirmés la veritat, la dolorosa veritat de la fi d'en Joanola, que, com un auguri de malastrugança, acabava d'apoderar-se inexorablement del seu esperit i de posar-lo al centre del cercle infernal d'aquell que se sent culpable d'una mort.

Com és natural, al mig de la nit negra, fora dels quatre algutzirs no hi va trobar ningú. Fou aleshores que li arribà, venint de no sabia on, el tètric cant de mort:

Dies irae,
Dies illae...

Va esguardar els algutzirs, esmaperdut, dubtant d'haver-ho sentit, esperant que sols fos una il·lusió, filla de la por desraonada i sense fonament que s'havia emparat d'ell. Però, en l'aguda actitud d'escolta dels quatre homes, va conèixer que també ho havien sentit. Llavors no va dubtar de la mort del seu amic.

Dies irae,
Dies illae...

Com el cimbell que fascina els ocells en temps de caça, el cant, ara més lluny, ara apropant-se igual que les onades del mar, semblava que volgués atreure'l cap a no sabia quins indrets desconeguts i plens de misteri. Va forçar-se a escoltar sense cabòries i sense imaginacions malaltisses.

El cor, a poc a poc, s'apaivagava, l'esperit s'asserenava, el cant esdevenia més precís. Venia de darrere el monestir.

Per què venia d'allà, en Plagumà no ho sabia. La veritat era que sols havia vist l'indret de nits, sense paisatge que el voltés i que el situés dins d'un món comprensible, a la mesura de l'home corrent. Va fer signe als algutzirs de l'escolta que no es moguessin i, com un fil d'Ariadna, seguí el cant."

(Del llibre Els assassins eren més d'un. Barcelona: Proa, 2002, p. 97-99)



Un jardí que un propietari ambiciós de diners aviat llogaria a un ebenista, que hi construiria uns tallers muntats amb taulons de fusta que el brunzit de les serres mecàniques feia vibrants, i els quals havia de destruir una nit d’hivern l’incendi més paorós que recorda aquella nena que era jo. Un jardí que ningú no hauria hagut de profanar mai, per la seva gràcia, per la serenitat que atorgava a la casa amb l’elegant senzillesa de les seves dues acàcies, amb la nua blancor d’un estanyol de pedra sempre sec, però que no costava gens d’imaginar ple d’aigua amb els seus peixos de colors, amb el seu alt brollador. I, per damunt de tot, un jardí amb les seves rengleres de lilàs que, tot al llarg de les parets que el voltaven, omplien de fragància la primavera d’aquell Madrid. El Madrid de la meva infantesa.

(Del llibre Tu ets jo, Meteora, 2015).

Cap comentari: