dilluns, 22 de març de 2021

MÒNICA MIRÓ VINAIXA





Mònica Miró Vinaixa (Barcelona, 1969) és llicenciada en Filologia Llatina i en Filologia Francesa i Màster en Història de les Religions. Professora, escriptora, traductora i divulgadora del món clàssic, imparteix cursos a l’Escola d’Escriptura.





Al dellà de l’enlloc és el seu tercer llibre de poesia. Anteriorment havia publicat un volum de haikus (En el límit de l’ombra, pols de cinabri, Editorial Moll, 2011, amb Abraham Mohino Balet) i un de haikus i tankes (Hybrida, Godall Edicions, 2019), a més de compilar i traduir al català i al castellà sota el títol de Perennia una mostra de poesia epigràfica funerària llatina (Godall Edicions, 2015 i 2016).


Mònica Miró és una persona inclassificable, d’una cultura diversa i polièdrica, també és una gran poeta, en un sentit ampli i profund. Vaig tenir la sort de tenir-la com a professora de llatí, fa ja més de vint anys, a la UOC, aleshores una universitat que tot just s’estrenava i em sobta pensar en l'alt nivell pedagògic que tenia i el molt jove que, aleshores, era.

Alguns poemes de 'Al dellà d'enlloc' (Trípode, 2021)


Al dellà de l’enlloc, 
no t’espera cap ganxo 
per penjar-hi els pecats 
ni platets de balança 
disposats a acollir 
les teves bones obres. 
El sentit del que és just
ja fa temps que hi grinyola. 

Èac, rei pietós, 
Minos i Radamantis, 
inflexibles germans, 
de molt ençà no saben 
com es pot distingir 
el Tàrtar de l’Elisi. 
També ells són parcials 
en aquell món de mones.


Mentre et sigui llegut 
de trepitjar la terra, 
aquest tros de no-res, 
el glop de llum i d’aire 
que els déus et van donar, 
conrea, doncs, els cossos, 
celebra amb els sentits 
el lloc on l’ull descansa, 
estima’t el passat 
com si fos viu encara, 
i fes de cada mot una darrera casa.





Desforestada, 
m’he netejat de pedres 
i he fet terrasses 
perquè hi conreïn sègol 
i hi pasturin les vaques. 
No hi ha cap làrix, 
ni isards ni llops ni erminis 
al meu prat dòcil: 
sols aquella recança 
de quan salvatgejava




Si no hi ha pedres, 
bastir amb la terra cases 
i aixoplugar-se. 

Si no hi ha terra, 
saber conrear l’aigua, 
creure en l’espera. 

Si no hi ha aigua, 
pentinar amb els dits l’aire, 
respirar fondo. 

Si no hi ha aire, 
trobar en el foc l’inici, l
a llar, la febre. 

I així anar fent 
de la necessitat
virtut. Aprendre.


2 comentaris:

Mònica Miró ha dit...

Gràcies, Júlia, per ajudar a difondre els meus versos.

Una abraçada ben forta i el meu desig que ens puguem veure aviat, per parlar sense presses.

Mònica

Júlia ha dit...

De res, Mònica, contenta de fer difusió, una abraçada.