M.
Montserrat Butxaca Fernández, nascuda a Puig-reig una nit de Sant Joan de 1962.
De formació autodidacta, és vicepresidenta de l’associació literària
“Pensaments i paraules” i membre d’altres grups vinculats a la poesia i la
creació literària, com el Festival de poesia Vila de Gironella o el grup de
lectura poètica VadeVers. Actualment cursa el grau de Llengua i Literatura a la
UOC.
Ha
publicat vuit llibres de poesia i ha estat inclosa a l’antologia Eròtiques i
despentinades, La terra sagna i Les baules que falten. Li han musicat poemes
Teresa Borràs, Maria Rosa Ribas Monné i Jordi Vilaprinyó del Peruggia, d’aquest
autor les partitures dels poemes L’alba i el El bes publicats per l’editorial
Boileau a Dos poemes. És Mestre en Gai
Saber pels Jocs Florals de Calella 2015.
Els Oracles del Silenci
LLIBRES
PUBLICATS
1999
- Els oracles del silenci - Barcelona – Ed: Institut Català
de la Dona
2002
- Quan visquis als ulls de Penèlope - Vallgorguina - Ed: Associació Cultural
Vallgorguina
2008
- Cartografia d'un naufragi - Perpinyà – Ed: Òmnium Cultural
2010
- Dunes de safrà - Palma de Mallorca – Ed: Lleonard
Muntaner
2011
- Versos de sal - Valls – Ed: Cossetània
2013
- Angle de deriva - Palma - Ed: Moll
2015
- La casa de la vida - Lleida – Ed: Pagès
2018
- Jardins d'hivern - Calldetenes - Ed: Cal Siller
OBRES
PREMIADES
1997
- Caterina
Albert i Paradís per Els oracles del silenci
2002
- Narcís Saguer de poesia de Vallgorguina per Quan
visquis als ulls de Penèlope.
2009
- Jocs Florals de Torroja del Priorat
per Els paradisos imperfectes.
2010
- Pare Colom, d'Inca per Dunes de safrà.
2011
- Francesc Martí Queixalós per Les andanes del silenci
2012
- Flor Natural als
Jocs Florals de Calella.
2013
- Viola als Jocs Florals de Calella.
2014
- Finalista al premi Josep Grau i Colell per Pell de terra
2014
- Jordi Pàmias per La casa de la vida.
2014
- Englantina als Jocs Florals de Calella
2015
- Premi Carme Morera Rusinyol de poesia per En la mar bella dels naufragis
2017
- Jacint
Verdaguer de poesia per Jardins d'hivern.
Foto:
Presentació Jardins d’hivern a la llibreria Papasseit
SELECCIÓ
DE POEMES
MAR
DE SOLITUDS
Perdudes,
les ones, i antigues ja
no
recorden el solc
de
l’adéu, ni la brisa infla amb insomnis
les
vels del retorn.
Sis
mil cels nous, s’estellen
desolats
als ulls glaucs de les gavines
(desert
de verds i blaus
en
incommensurable solitud).
Els
records són al ventre
dels
peixos, versos ferits a les xarxes
pels
pescadors d’oblits.
Les
petjades d’Ulisses
s’empassen,
cada albada, infinites
el
sol de la badia.
Del
poemari Quan visquis als ulls de Penèlope
ON
TOTS ELS VAIXELLS
S’ANOMENEN
SOLEDAT
Cap
clau pot obrir la nit
del
desamor, les llanternes
dels
records són llunes fosques
que
clivellen falsos panys
a
la mirada, i alteren
la
cartografia apresa
de
memòria, pels nàufrags,
que
foren, altra hora, falsos
navegants
de les paraules.
Tant
se val si descobreixes
els
secrets del laberint,
els
carrers amb nom de vent
menen
a un port desolat,
on
el temps amarra oblits
i
treu verdet l’aigua en calma.
Al
mar llunyà i tenebrós,
on
van a morir les velles
sirenes,
tots els vaixells
s’anomenen
soledat.
Del
poemari Versos de sal
HIVERNACLE
No
diré com n’és de buit
l’hivernacle
de les flors,
els
adjectius són plantats
en
terra erma, i han colgat
el
rec per on es filtraven
els
teus dits de pluja neta
fins
l’arrel.
Quin
vent hostil
n’ha
manllevat les finestres
com
el corb els ulls d’un mort?
No
hi ha llàgrimes al cel
d’altres
jardins, sinó pol·len
que
duu llavor dels teus lliris.
Sota
tones de deixalles
l’olla
convertida en test
imprevist,
és xopa i sagna
rius
d’òxid, terra endins.
Del
poemari Versos de sal
PERVERSIONS
Silencis
de portes que es tanquen
de
fonts que s’assequen, d’ocells
que
no sobreviuran l’estiu.
Silencis
que parlen de set,
d’exòtics
jardins que es mustiguen,
de
dunes que avencen com ones
perverses,
sobre el mapa absurd,
on
exiliaren els cecs
la
memòria dels camins.
Silencis
que es poden llegir
a
les fosques i de través,
sobre
la pell fosforescent
de
tots els cadàvers onírics
que
s’acomoden en l’insomni.
Silencis
de tristos amants
cordats
a les potes d’un banc
al
cementiri e la boira,
de
parracs que foren mordassa
i
manlleva un vent foraster
que
diu: –no callis més i atura’t,
descobreix-te
davant la lluna
d’un
aparador, posa’t rostre
a
la mirada...dóna’t Nom.
Del
poemari Dunes de safrà
ATZAR
Amb
fil de seda ordeixen les mans
sanefes
d’estranya simetria,
com
un presagi de llum a l’ombra
espessa
de rústecs canemassos.
Així
en d’altres mans, tindrà l’atzar
el
present d’un esguard sense excuses,
la
ventura de perdre’s brancatges
endins,
d’un jardí entre boires, o
vagar
pels meandres de l’enigma,
i
interrogar el blanc nu del llenç, on
tot
és dit i tot resta per dir.
Del
poemari Angle de deriva
CAMINS
DE SORRA
Les
cases núbies no tenen sostre,
déus
foscos ploren estels
pels
passadissos, i la nit pon ous
de
lluna per omplir els nius
saquejats
dels cocodrils.
Les
cases núbies no tenen sól,
les
dones escombren l’arena, a l’alba,
i
la deixen uniforme
com
un papir a punt per ser escrit.
També
nosaltres agranem els ulls
després
de les llàgrimes i provem
de
llegir en l’iris els solcs
excavats
per l’enyor, com fan els nubis
a
la sorra amb els camins
sense
retorn que hi deixen les serps.
Del
poemari La casa de la vida
CLEPSIDRA
Del
geni veneren els savis l’hora
del
dubte, la incertesa que es pot beure
l’aigua
d’una clepsidra.
No
oblidis que has vist vessar-se per l’erm
la
set i la ignorància.
El
cec guarda a les mans oceans d’aigua.
Del
poemari La casa de la vida
CIRERERS
AL JARDÍ
Compto
rengles de cirerers, vermells
de
conte, vel·leïtosos i onírics,
suspesos
al blanc arbrat de la pluja.
Fes
silenci, mentre la mà dibuixa
el
jardí perfecte, i s’omplen les branques
amb
fruits que mai s’arribin a podrir.
Del
poemari Jardins d’hivern
