GLÒRIA CALAFELL

Glòria Calafell Martínez va néixer a Barcelona l'any 1947. Llicenciada en Filologia Catalana, ha exercit de professora de llengua i literatura en diferents instituts de secundària. Ha escrit des de la infantesa. Ha guanyat diferents premis de poesia, el Jalpí i Julià de Sant Celoni amb Pronòstics del temps (2009), el Sant Antoni del Perelló amb Morfologia del Vent, el Martí i Pol de CCOO de Barcelona amb Digues, foll, quina cosa és l'oblit, el Certament Literari Ciutat de Vila-Real amb No.m fall recort del temps i el Maria Manent de Poesia amb Terra Humida.

Té publicats els poemaris No.m fall recort del temps (2009), La semàntica del temps (2010), Basaments Catalogats (2012, finalista del premi de Poesia Joan Llacuna) i Terra Humida (Viena, 2014). Ha col·laborat en publicacions com Espais, Lo Cantich i Barcelona, Ciutat d'Oci i ha participat en diferents poemaris col·lectius. Forma part de l'Associació de Relataires en Català des de la seva fundació. 

ALGUNS POEMES (de Terra Humida, premi Marià Manent 2013)

MATÈRIA INDEFENSA

Sota l'exultació del sol,
guaito el teu son i l'au oculta
amb bec golafre que menja de tu.
Si sabés com, lluitaria
per la matèria indefensa que ets
quan el sofriment t'abat.
Sento una forá, però,
-vehement i imperceptible-
que remou focs de desig i record,
obeeix l'amor i combat la mort
amb l'agulló inclement
                                     de l'esperança.

EXPLICACIÓ

Voldria explicar la por
sense tenir-ne, però no puc. En tinc.
No és a l'obscuritat ni a la malaltia
ni a la mort. És a la incertesa
que és com la barana inexistent
on no et pots agafar.



El dolor és un botxi de sang corrupta a qui respons amb un fràgil sospir. Amb la teva ma entre les meves, arrabasso a l'aire i al terra el que resta del silenci.



AL FONS DEL PASSEIG

Al fons del passeig, l'hivern àrid filma
amb ombres, la gent asseguda als bancs
sota la minsa il·lusió dels arbres.
El xicot del xandall, la dona i l'avi
són rellotges espatllats que sospesen
el temps que els ha fugit amb els ulls clucs.
Algú amb la mà estesa demana almoina
i el palmell acull una fulla seca.

Els vells plàtans i la gent no somriuen.
Com tibant-les, el vent els ha deixat
escorça i cara amb el gest estrafet.