GLÒRIA CALAFELL

Glòria Calafell Martínez va néixer a Barcelona l'any 1947. Llicenciada en Filologia Catalana, ha exercit de professora de llengua i literatura en diferents instituts de secundària. Ha escrit des de la infantesa. Ha guanyat diferents premis de poesia, el Jalpí i Julià de Sant Celoni amb Pronòstics del temps (2009), el Sant Antoni del Perelló amb Morfologia del Vent, el Martí i Pol de CCOO de Barcelona amb Digues, foll, quina cosa és l'oblit, el Certament Literari Ciutat de Vila-Real amb No.m fall recort del temps i el Maria Manent de Poesia amb Terra Humida.

Té publicats els poemaris No.m fall recort del temps (2009), La semàntica del temps (2010), Basaments Catalogats (2012, finalista del premi de Poesia Joan Llacuna) i Terra Humida (Viena, 2014). Ha col·laborat en publicacions com Espais, Lo Cantich i Barcelona, Ciutat d'Oci i ha participat en diferents poemaris col·lectius. Forma part de l'Associació de Relataires en Català des de la seva fundació. 

ALGUNS POEMES (de Terra Humida, premi Marià Manent 2013)

MATÈRIA INDEFENSA

Sota l'exultació del sol,
guaito el teu son i l'au oculta
amb bec golafre que menja de tu.
Si sabés com, lluitaria
per la matèria indefensa que ets
quan el sofriment t'abat.
Sento una forá, però,
-vehement i imperceptible-
que remou focs de desig i record,
obeeix l'amor i combat la mort
amb l'agulló inclement
                                     de l'esperança.

EXPLICACIÓ

Voldria explicar la por
sense tenir-ne, però no puc. En tinc.
No és a l'obscuritat ni a la malaltia
ni a la mort. És a la incertesa
que és com la barana inexistent
on no et pots agafar.



El dolor és un botxi de sang corrupta a qui respons amb un fràgil sospir. Amb la teva ma entre les meves, arrabasso a l'aire i al terra el que resta del silenci.



AL FONS DEL PASSEIG

Al fons del passeig, l'hivern àrid filma
amb ombres, la gent asseguda als bancs
sota la minsa il·lusió dels arbres.
El xicot del xandall, la dona i l'avi
són rellotges espatllats que sospesen
el temps que els ha fugit amb els ulls clucs.
Algú amb la mà estesa demana almoina
i el palmell acull una fulla seca.

Els vells plàtans i la gent no somriuen.
Com tibant-les, el vent els ha deixat
escorça i cara amb el gest estrafet.

MARISA DE LA PEÑA, PARAULES I SILENCIS

Fa algun temps, en un dels meus altres blogs, ironitzava sobre l'ús i abús en el qual cauen determinats poemes quan s'incorporen a l'imaginari col·lectiu i els citen de forma recurrent. En aquell cas posava l'exemple del de Joana Raspall que comença Si haguessis nascut/ en una altra terra... Espriu és un d'aquests casos i gairebé sempre, en els debats polítics, hi ha algú que el cita. En castellà s'han donat molts casos, també en això la moda compta, actualment un dels poemes amb més referències és el de Gil de Biedma No volveré a ser joven. Durant l'època dels meus pares i avis se citaven Campoamor, Bécquer i, en català, alguns fragments del Cant Espiritual maragallià van ser molt repetits. 

A causa, però, d'aquest efecte, provocat perquè en algun moment unes paraules ben dites fan forat i sembla que les hagin escrit per a nosaltres, em vaig ensopegar amb un poema d'una gran autora castellana que no coneixia, Marisa Peña o de la Peña i ara he comprovat com n'és, de conegut, aquest poema i com es repeteix en contexts que fan referència als morts oblidats de la guerra civil, tema en el qual l'autora hi té un paper molt actiu, tot i que jo el vaig relacionar amb els morts en general, sempre tan presents i que tant destorben o inquieten. 

Vaig conèixer Marisa Peña ode la Peña gràcies a un blog extraordinari, que no em canso de recomanar, el de Sàlvia, una bibliotecària de Cocentaina, una meravella tant pel que fa a la part literària com a les il·lustracions. En teoria està dedicat a la poesia per a infants però com que la poesia per adults de vegades resulta avui tan críptica, fatxenda i erràtica, és habitual que en un context dedicat a infants i joves ens trobem més còmodes que en un recital poètic de culte pagat per l'ajuntament.

Mientras me quede voz hablaré de los muertos

Mientras me quede voz
hablaré de los muertos
tan quietos, tan callados,
tan molestos.


Mientras me quede voz
hablaré de sus sueños,
de todas las traiciones,
de todos los silencios,
de los huesos sin nombre
esperando el regreso,
de su entrega absoluta
de su dolor de invierno.


Mientras me quede voz
no han de callar mis muertos.

(Marisa Peña)

De l'autora n'he trobat moltes referències, copio la d'un blog interessantíssim, en castellà, m'agradaria que en català existissin iniciatives tan integradores i generoses. El seu autor és Agustín Calvo Galán, un altre gran poeta em temo que no tan conegut com caldria, i es diu Las afinidades electivas.  Copio l'entrada tal com raja, poemes inclosos, ja que em sembla completa i interessant. Marisa de la Peña també manté un parell de molt bons blogs, Enredando palabras i Los papeles de Claudia.

Bio-bibliografía

Marisa de la Peña nace en Madrid en 1969. Licenciada en Filología Hispánica por la especialidad de literatura en la Universidad Complutense de Madrid, ejerce como profesora de lengua española en el IES María Zambrano y es miembro del grupo poético “Verbo azul “ y de diferentes asociaciones que luchan por la recuperación de la dignidad y la memoria histórica de los perseguidos y silenciados durante la dictadura. Colabora en la revista digital Tiempos modernos y es la autora de dos blogs Enredando palabras y Los papeles de Claudia. Entre sus títulos publicados se encuentran:

Poemario a dos voces, ed. La factoría de ediciones.

Ropa tendida al viento, BUBOK

La memoria herida, BUBOK

Donde nacen las nubes y otros relatos, BUBOK

Poética

Los enfoques poéticos son múltiples y todos tienen su lugar. Las élites y las masas no son más que entelequias sectistas y sectarias. Uno escribe como considera honesto, y punto. ¿Por qué renunciar? Yo disfruto por igual con muchos poetas radicalmente diferentes. Con poemas que se gritan y con versos que se susurran. No renuncio, no resto, no acoto. Valoro a los prolíficos, y admiro la tenacidad de los puristas que cincelan una y otra vez con lentitud de orfebre.Creo en las tres heridas:”la del amor, la de la muerte, la de la vida…” y me gusta la poesía que nace de alguna de ellas o de las tres. Pero no por ello desprecio un buen poema de estética dadaísta o de hermetismo simbolista.Somos lo que leemos, lo que escribimos, la música que nos conmueve y el agua que nos calma la sed. Descubro cada día nuevos enfoques y nuevas voces poéticas, pero sigo bebiendo del sereno manantial de los maestros que me despertaron hace ya muchos años. Me busco a cada instante, crezco y me regenero de mi propias cenizas y mi dolor profundo. La poesía forma parte de lo que soy y cada uno sabrá lo que busca en ella, o lo que encuentra, aun sin esperarlo…

Poemas

"Dulzura de los años

irreparables(...)"

Jorge Guillén

Desde el tardío verano en el que habito,

recuerdo la dulzura

de aquella primavera,

de aquellos años irrecuperables,

del no querer saber,

de aquella espera- acaso interminable-

de los cielos nublados

y las tardes eternas.

Jugar, soñar, vivir, beber la vida,

en cada sorbo un poco de tristeza

y un apetito atroz de besos locos,

de vértigo fugaz,

de deseo contenido,

de caricias, de lluvia en los portales.

Lo recuerdo, ¡y parece tan cercano,

tan real, tan posible, tan corpóreo!

Pero aquella dulzura embriagadora

se marchó para siempre, irreparable...

***

"Pero se van tiñendo con tu amor mis palabras"

Pablo Neruda´

Y se fueron tiñendo

con tu amor las palabras,

crecieron las promesas

en mi huerto fecundo,

y conjugamos juntos

los verbos de la vida:

¿te amo,

te amé,

te amaba...?

Mas todo se confunde.

Luego quedó vacía nuestra calle,

desierta de silencios y de besos,

hambrienta de tu amor en las esquinas.

Las plumas de tus alas

apenas me rozaron

cuando emprendiste el vuelo.

Y no escucho tus pasos,

ni me duelen tus manos,

ni me abrazo a tu sombra,

ni me quema tu rastro.

Después viajé hasta el fondo de mí misma...

y allí no me aguardaban tus abrazos.

***

"Porque también

la vida nos sujeta, porque precisamente,

no es como la esperábamos"

J.Gil de Biedma (Compañeros de viaje)

La vida nos sorprende,

nos pilla de improviso

con la cama deshecha

y la comida puesta,

a punto de vivir,

sencillamente...

Nos acorrala en cada nueva esquina,

en cada tren perdido,

en cada paso dado,

en cada beso.

La vida nos sujeta, nos arrulla,

nos aborda sin más, nos interroga,

nos deja sin aliento, nos ahoga,

nos arrastra,

nos eleva,

nos desploma...

Y al final, sin avisar,

nos abandona.

***

El cielo de la tarde

nos regala su luz de despedida...

Van pasando las horas

con esa lentitud de lo que no sucede,

de reloj detenido,

de espera,

de quietud,

de calma irresistible

de noche que se anuncia.

El cielo de la tarde,

cuando ya no esperamos

que nada nos ocurra,

nos regala su última renuncia.

No voldria entrar en matèria política però sovint oblidem que una altra Espanya és possible o, més aviat, que també existeix, vaja.

MARTA SEMPERE COMPTE

Presentació de FILS DE VIDRE

Marta Sempere Compte va néixer a Barcelona l'any 1963 i en fa quinze que viu a L'Ametlla del Vallès.

És llicenciada en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de Barcelona.

Ha treballat tota la vida en l'àmbit de la reinserció social. Es continua formant per poder conèixer, aprendre i oferir noves possibilitats de canvis.

És una amiga entusiasta dels llibres, la fotografia, la natura,les persones que l'envolten i s'estima, té la poesia com a fidel companya de trajecte. 

Tot i haver escrit des que era molt jove, el seu primer llibre publicat ha estat FILS DE VIDRE (Omicron, 2015). Aquest llibre ha estat finalista del V Premi de Poesia Josep Maria Benet i Caparà (2013). En el recull hi podem trobar dues parts diferenciades, Ditades, formada per un conjunt de poemes breus i Empremtes, amb nou poemes de més extensió els quals, de fet, conformen tot un poema llarg i unitari. La temàtica gira sobretot a l'entorn de l'amor i el desamor, del goig d'estimar i dels neguits i inquietuds que la mateixa relació amorosa propicia.

Podeu seguir Marta Sempere al seu bloc A la llum d'un fanalet.

ALGUNS POEMES de 'FILS DE VIDRE'

Estimar.

T'estimaré la veu, els ulls i les suors.

Els dubtes, els udols, les alegries.

El feix de companyia. 

Les tardes fosques.

Les diàfanes matinades

quan tot resta en l'estrena,

quan tot s'ha d'encetar.

Com un regal improvisat que provoca

una rialla innocent, còmplice alhora.

VEUS que s'estripen,

com si fossin teles barates;

digues el que vulguis,

que ja no et venc ni et compro,

que ja no et crec ni et vull,

que no et desitjo;

tinc al davant,

per alenar,

un nou mercat d'espècies.

NO

en

saps

res

del

dol.

Del

pol

amarg.

MARIA DOLORS COLL MAGRÍ

 

Maria Dolors Coll Magrí (Almenar, 1960) és professora de llengua i literatura. Lectora a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan, a Polònia (1989-1992).

En el camp de la poesia ha estat finalista dels premis literaris Rosa Leveroni (1988) amb el poemari posttitulat Però Venus no ho sap, i Marià Manent (2001) amb Mals pensaments i altres animals de companyia.

Ha publicat els llibres de poesia Rés a mida (2000) i Niu en blanc (2003) a Pagès Editors, Rostoll (2014) a Godall Edicions i En sordina (Meteora, 2015).

Viu a Sant Cugat del Vallès.

 TRIA DE POEMES

RÉS A MIDA

                                Desviant-se com sagetes mal tirades.

                                                                                  (Sl 78,57)

Abans que a brots cuegi

saba endins

viscosa

i grassa,

si ni sulfat

ni prec

ni màgia

negra l´estronquen,

amb l´esmolall

del dit

burxa la quera

des de l´arrel

del perer en flor,

acarnissada-

ment esbudella-la.

                                       S´eixugava el meu vigor

                                       com en les secades d´estiu.

                                                                        (Sl 32,4)

A tota brida vaga

solta pels erms

rocosos

de l´ésser

una v´ritat

fugint

del zas

del llaç en l´aire.

                                 Que el ferro

al roig roent

no gravi

al moll

lo foc esclau.

Ni n´osqui

l´orella.

Que arran de sòl se senti

errant anònim

l´esquiu

galop.

xxx

no t´acuita cap canilla ni presa

que plàcidament a llepades beus lo riu

la resplendor al moll dels còdols!

sinó que un aguait ha de completar-te

i en un revers d´aigua

espillat

lo teu ullal lalluuuuu udola

el fosc de cova fosca

sense la possibilitat de l´ombra.

xxx

un cel tan clar

extensió de silenci

a mig color del matoll i l´ermàs

en l´interstici

entre present i possible

veloç un mixonet la sobrevola allí

just on una girafa ambla cap a l´arbre

               qui coneix la immediata trajectòria de l´altre?

i allí dues fulles tallants com dues petites ales

seguen l´espigada

mirada entre tiges seques

tot espai cap en una ferida

en aquell interstici

ROSTOLL

Agafo el toro brau per les banyes, el negre

que les clava fondo.

L´escometo

a riscos que em rebolqui.

Que cap nafra no em rebenti

si el fito als ulls

amb tots els meus rojos obscurs.

Haig d´esmussar-li els ossis coltells, ara l´un

ara l´altre, amb determini, sense repòs,

envestida a envestida

sota tants cels com duri el dol.

Que el polsim de banya llagrimejant a poc a poc

li veli el rostre fins encegar-lo

per a ser ja només front tot ell,

balenut,

que malgrat endevinar-me

no em pugui veure sinó des dels laterals.

xxx

Em rosega

al més tendre del cabdell.

Haig de fer petita la vostra mort,

que em càpiga.

I com més m´esmero a fer-la´n

més se m´encongeix

encrespada

la vida, gairebé gruix de fulla.

                                  (Escarola)

xxx

Bancals de fruiters a punt per a la collita,

bales d´alfals i d´ordi escampades,

rengs de bajoqueres.

I la torre a frec de riu, ara

que una relativa distància els aproxima

encara més.

Des d´aquí dalt vorejant la sèquia, l´horta.

He repenjat la bicicleta al tronc d´una figuera.

A redós seu contemplo el meu paisatge

des d´un punt de vista insòlit.

És així com us haig de mirar?

La meua terra que sou vosaltres

veig des d´un angle estrany

que en la relativa distància

ens fa un. Compacte i relligat

com una paca,

a l´unison dins del pinyol i la tavella.

De 'En sordina', Meteora, 2015

En sordina viuen
els sentits. Un talp a cegues
me´n soscava el sòl.

...

Com rou vanitós,
entre el blat i la seua ombra
interposo el jo.

...

Riba, jonc, canyís.
Airecel rere aquest aire
que em xiula a les tiges.

MAICA DUAIGÜES

MAICA DUAIGÜES va nèixer a Barcelona, la primavera de 1946.

Afeccionada, des que te us de raó, a la lectura, l'escriptura, el dibuix i la pintura.

Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona.

Treballà al llarg de més 40 anys en una entitat asseguradora, en els departaments de correspondència, traduccions, reclamacions i atenció al client.

Partidària de la formació permanent, mai no ha deixat de formar-se en cursos de diferents disciplines.

Ha publicat poemes en castellà: AUNQUE LA VOZ SE OPONGA A LA PALABRA

Ha publicat poemes en català: VER UN PAÍS DE POESIES

A més a més té molts poemes en diferents publicacions i alguns contes.

Fundadora del grup de poesia POEMES AL NAS DE LA LLUNA

Gestora i realitzadora d'actes de poesia i tallers d'escriptura creativa i de lectura poètica.

Creadora i realitzadora del blog de poesia, literatura i articles d'opinió: POEMES AL NAS DE LA LLUNA.

Creadora i realitzadora de diversos programes de ràdio, a CALAFELL RÀDIO i a RÀDIO SARRIÀ.

Col·laboradora articulista en la revista SANT ANTONI, de l'Associación de Veïns de l'esmentat barri.

Lectora de poemes en públic

Lectura dramatitzada de guions i obres teatrals.

Donà la veu en off al documental SXXI SENSIBILITAT QUÍMICA MÚLTIPLE

Actriu en el curtmetratge ELMYR DE HORY, L'ART D'ESTAFAR BONA QUALITAT

Pertany a diverses associacions i grups de poesia i de teatre.

ALGUNS POEMES:


PER ESTIMAR-TE LLIURE

Maica Duaigües


Una flor necessita el camp obert,

la llibertat del tot i del no res;

no la vulguis tallar si és que l'estimes!

JOIA

Ara somriu

al teu interior

i accepta aquest regal

que et fa l'amor.

Ara somriu

i deixa el teu sofrir,

escolta el vent,

i sent el sol sortir.

Descansa avui

de tot el teu lluitar

el cor batent

s'haurà d'assossegar.

Ves endavant

on tens obert camí:

és ample i gran,

és tot el teu destí.

Ara somriu

perquè tens a la mà

aquell amor

que un jorn vas somniar!


EN CLAU DE SOL

He seguit el meu ritme, caminant,

cercant la meva interna melodia,

en un sol sostingut en l'esperança,

sota l'empara del sol de l'energia.

La meva senda solitària em guia

pels sòlids viaranys de versos meus

que intenten convertir-se en poesia.

De sol a sol avanço, per la vida,

pensant que només parlo amb mi mateixa,

i a voltes em sorprèn la descoberta

d'aquella orella atenta en sintonia.

I el sol·liloqui esdevé col·loqui,

i esclata el sol major de l'Harmonia!

ISABEL OLIVA I PRAT

Isabel Oliva i Prat va néixer a Girona el 1924. Va cursar estudis de música i magisteri i s'ha dedicat a l'ensenyament. Ha publicat diversos llibres de poemes, entre els quals Jardí retrobat i Contrallum amb orquidíes, premiats en el certamen Mossèn Narcís Saguer, de Vallgorguina, Fil de vidre, premi Marta Oleart 2002, d'Alella, Tema amb variacions, el recull Rellotge de vidre, Viatge d'hivern i Quadern de botànica, tots ells guardonats en diferents concursos. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya ha editat L'instant de l'àngel i Col·leccionista de tardes, poemes del barri antic de Girona. Col·labora a La Revista de Girona i a Senhal, a més d'altres publicacions culturals.Va guanyar el premi Goleta i Bergantí del Masnou el 2007 amb el llibre L'estoig del violí. Recentment ha rebut el premi Miquel Arimany. 

Isabel Oliva, en el darrer premi Miquel Arimany. Marta Pérez Sierra, Anna Rispau i Montserrat Assens, grans poetes i amigues, es compten entre les finalistes. 


VIOLÍ DE VIDRE

Només la mort podria arrabassar-li
el seu violí que sonava com
si unes mans invisibles tensessin les cordes
amb un arquet màgic. Era una noia japonesa
que tocava com a solista en un quintet de cambra.
Havia viatjat arreu del món.
Aquell dia, enregistrava un disc
de música barroca
i després de fer-se una fotografia
amb una colom a la mà, sobre el pont del Loira
interpretava més lent que mai
el seu adagio.

Només la mort pogué arrabassar-li
el seu violí que sonava diàfan
com l'aigua.

La pinta al vent 
'El peine del viento', obra escultòrica d'Eduardo Chillida


T'imagino sota el magnolier
damunt els espais que pentina el vent
perforant les roques
i el ressò de l'aire que esquinça el silenci.

Des d'allà es veu el mar,
les ones batent-se contra els espadats,
les onbes batent-se contra el temps
que ens llança a l'altra riba inconeguda...

Passarà la lluminosa polsina
i ens beurem la pluja en la copa de l'alba.
Esclatarà la vida envoltant el vell arbre
per sentir poemes de ferro, incrustats
amb rovell a la roca com norais seculars
que desafien la força del vent,
i uns braços que abracen els núvols,
i unes mans obertes,
-mascarons de proa on penjar-hi somnis-.
Sabem d'un poeta
que teixia esperons d'acer damunt de l'aigua.

EUROPÀNTIDA I ALTRES POEMES (Laura Coll)

Laura Coll publica 'en paper' el seu primer llibre. Uns poemes diferents, molt personals. He tingut el goig d'escriure un pròleg per a aquest llibre, en el qual he aprofitat l'espai per parlar de les meves dèries sobre el tema de la dona i el seu lloc en la literatura i on sigui. Aquí el teniu:

PRÒLEG

La poesia és un gènere minoritari, la poesia escrita per dones, com tantes altres coses fetes per les dones, és encara molt menys coneguda del que caldria. Per aquest motiu fa ja alguns anys que vaig obrir un blog (Tèrbol atzur, http://trbolatzur.blogspot.com.es/) dedicat a les dones poetes catalanes, en adonar-me de la seva gairebé invisibilitat, en organitzar una xerrada sobre aquest tema. Aquests greuges poden semblar tòpics i recurrents però la realitat cada dia ens demostra que els motius de queixa són ben vius. Un exemple: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’ha donat fins ara a quaranta-dos homes i tres dones, tota una mostra d’aquest oblit, inconscient o no, per part del conjunt de la societat.

Quan Laura Coll em va fer arribar alguns poemes seus ja fa algun temps, a través del correu electrònic i gràcies a l’amistat que hem anat conformant durant cinc anys de compartir una tertúlia sobre llibres d’història, vaig quedar impressionada per la seva qualitat i la seva força. Eren poemes molt bons, amb una força abassegadora i una temàtica diversa en la qual la rebel·lia vital hi surava amb una gran empenta. Eren ella mateixa, però amb l’elaboració acurada que demana un poema quan qui l’escriu té exigència literària i afany de fer les coses bé. Li vaig demanar més poemes per dedicar una entrada sobre ella al meu blog. En aquestes entrades hi incloc un breu currículum i una fotografia però ella no em va enviar res d’això sinó un altre poema, contundent com tots i que m’ha dedicat, per cert (pàgina 22).

Els poemes, com les bones obres d’art, en general, no sempre han d’agradar, més aviat ens han de trasbalsar i commoure fins i tot quan no els entenem. I això és el que aconsegueix Laura Coll amb aquesta poesia diferent, tan personal però tan lligada també, tot sovint, al nostre difícil món i les seves servituds i injustícies. Llegir els poemes de Laura Coll és copsar de seguida que estem davant d’una veu diferent, d’una poesia que escapa de les classificacions com aigua en un cistell, que ens interpel·la i inquieta sense bandejar el lirisme i amb una bona dosi de romanticisme. Romanticisme dels nostres temps i per als nostres temps. Pels seus poemes desfila el present, personatges anònims que trobem al carrer, fets lamentables que hem pogut llegir als diaris, la tecnologia i les xarxes socials, tot reconvertit en una poesia que entra a fons i de forma valenta en la denúncia però sense bandejar sentiments tan humans com la nostàlgia, la vivència del pas del temps, l’evocació d’indrets viscuts amb una gran intensitat, els paisatges propers i llunyans, l’amor, el desamor i l’amistat.

Hi ha molts temes presents en aquests poemes. Són poemes agosarats en el fons i en la forma, elaborats amb un vocabulari extens i amb moltes referències cultes ja que l’autora és una persona amb un gran bagatge cultural. Hi trobem protagonistes anònims però també noms coneguts i d’indrets diversos. És una poesia que té vocació universalista, molt política, en el millor dels sentits d’aquesta paraula, tan malmesa en els darrers anys, però és també poesia en estat pur, el servei a la denúncia, que fins i tot en els poemes més punyents, no defuig en cap moment el marc líric, literari. El mateix títol, que és el del darrer poema, aquesta paraula creada per l’autora, europàntida, es ja una mena de brevíssim poema, ple de contingut, i del qual no en desvetllarem el significat abans d’hora.

Els llibres de poesia demanen paciència, relectures, no es llegeixen d’una passada com una novel·la de misteri, tot i que sempre conservin el seu, de misteri. Són llibres per tenir i rellegir, per obrir a l’atzar i ensopegar-nos amb aquell poema que potser encara no havíem llegit a fons, qui sap. Ara ho podrem fer amb aquest nou llibre de poesia de Laura Coll publicat en paper. Tal i com està el panorama literari i editorial és tot un repte publicar el que sigui. Publicar bona poesia, en català, escrita per una dona que, a més, no surt per la televisió, és molt més que un repte i per això m’agradaria felicitar també l’editorial que n’ha estat capaç.

                                                           Júlia Costa, escriptora

LA PRIMAVERA I GRAZIA DELEDDDA

Encara són molt poques les dones guardonades amb un premi Nobel. En el camp de la literatura, el 1928, el va guanyar la italiana Grazia Deledda, de qui he escrit de forma més extensa al meu altre blog. La recordaré també en aquest amb un breu poema. Crec que no és necessari traduir-lo. 

La primavera


L’inverno aveva rinfrescato anche
il colore delle rocce. Dai monti scendevano,
vene d’argento, mille rivoletti silenziosi,
scintillanti tra il verde vivido dell’erba.
Il torrente sussultava in fondo alla valle tra
i peschi e i mandorli fioriti, E tutto ’era puro,
giovane, fresco, sotto la luce argentea del cielo.

(Grazia Deledda)

RAQUEL CASAS AGUSTÍ

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’IES Dolors Mallafré i Ros de Vilanova i la Geltrú.

Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia (des de 1999 fins a l’actualitat).

Ha publicat els llibres Astrolabi (El Cep i la Nansa, 2006), Les randes del Paradís (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), Que no torni i altres contes (Cossetània Edicions, 2008; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i La dona bilingüe (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008).

Podeu trobar-la als seus  blocs:

http://llenguadegat.blogspot.com/

http://petitlekkerding.blogspot.com.es/

 Selecció Poemes

Astrolabi

Tornes cada nit, en silenci,

als meus ulls envermellits.

Al capvespre has aparegut

amb una flor als llavis:

nàufrag de mi mateix

no he vist que l’he perduda,

que ni veig l’ombra

reflectida al seu mirall

ni tinc, solitari, roses roges

per omplir

aquesta cambra buida.

Hauré d’aprendre a viure

en una gran casa com un exili

sense el ressò de la seva veu

enmig d’un llarg silenci.

Sol amb mi

i amb els llavis molls.

És per tu que visc

entre dos silencis,

encadenat a una ombra,

mentre et mire, esvoranc punyant,

amb tot el cos

clavat als dits.

Les randes del paradís

LA MARE

Cansada de rebre tantes besades,

la mare es neteja les galtes

amb el puny menut esquitxat de perles.

La multitud li espia els ulls, el cabell,

el penjoll daurat, les fotografies.

Com un animal empresonat i ferit,

contempla per darrera vegada

els dos peuets inflats al fons del taüt.

L’AFINADOR

Anàvem a amagar-nos dins d’un cinema,

gelosíssims, enmig de silencioses parelles.

Assegut al teu costat et rellegia el rostre:

“Treu-me de la monotonia”. Amb la música

un mugró agressiu s’alçava sota la brusa;

damunt la pell s’escolava un dit, dos dits,

una mà. Et palpava lentament i suau

com un autèntic afinador de pianos.

La dona bilingüe

TRANSPARENT

La nit i la llum del cigarret

brillaven a la seva mà.

I jo, com una puta enamorada,

m’anava tornant transparent

al seu costat. Sense cabells.

Sense dits tacats de tinta.

Sense Chanel a l’escot.

Sense soroll.

Transparent

com l’ombra del primer gat

que vaig perdre.

UNA SENYORA VELLA I GRASSA

El meu destí

és una senyora vella i grassa.

Jo volia que fos

com un cavallet de mar

o un pintallavis vermell de Bourjois.

Per això, ara que no tinc por,

enfilo a poc a poc i descalça

l’autopista de l’est.

No puc topar-me amb ella.

Encara no estic a punt.

Un poema inèdit:

BLAU

És tot blau

al teu costat,

és tot blau

al final de l’estiu;

és tot humit

com la samarreta del nen

ajagut damunt la sorra

i transparent

com la trajectòria d’una bala,

com la teva llengua

quan em dónes la mà

i fas veure

amb l’ombra del teu cos

que m’estàs besant,

que m’estàs besant.