Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dones poetes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dones poetes. Mostrar tots els missatges

dissabte, 27 de maig del 2017

EN LA MORT DE PILAR CABOT

Resultat d'imatges de Pilar Cabot ha mor

El dia 20 de maig va morir la poeta osonenca Pilar Cabot. L'any 2012 vaig incloure la seva aportació poètica en aquest blog. En aquella època jo col·laborava amb un programa de Ràdio Burjassot, menat per Alfons Navarret, sobre poetesses catalanes.

Va ser Antoni Casal qui em va donar a conèixer Cabot. Un amic de la poeta em va fer arribar un email, havien escoltat el programa de ràdio i n'estaven agraïts. Fins i tot vaig tenir l'alegria de rebre a casa dos llibres de poemes dedicats, acabats d'editar.

Pilar Cabot vivia retirada o enretirada i defugia les xarxes socials, tot i amb això molts dels seus seguidors tenien cura d'un blog i de penjar informacions diverses sobre ella, així com vídeos a youtube, on se la pot veure recitar els seus poemes o participar en diferents actes culturals. 

La premsa cultural s'ha fet un tímid ressò de la seva mort, llevat de l'osonenca, que li ha dedicat referències més extenses. 

Jo tinc aquest blog, actualment, una mica aturat per manca de temps i em sap molt de greu haver-lo d'actualitzar amb aquest tipus de notícies, però així és la vida. Ahir vaig assistir a un acte de final de curs a l'Escola de la Dona, Paraules vives al vent que passa, poemes de Martí i Pol i cançó francesa. En acabar es va recordar els anys que fa de la mort del poeta i també es va mencionar el traspàs recent de Cabot, penso que hi ha la intenció d'oferir més endavant algun recital-homenatge sobre la poetessa. 




dimarts, 23 d’agost del 2016

NARCISA OLIVER, POEMES, HAVANERES I ACTIVISME CULTURAL


Ahir vaig assistir a una cantada d'Havaneres a càrrec del grup Les Veus de Reus. Van mencionar Narcisa Oliver i vaig pensar que havia de dedicar-li una entrada en aquest blog. No he trobat textos de poemes seus per la xarxa, llevat de les lletres d'havaneres que la van fer popular. Oliver va néixer el mateix any que jo i va morir molt jove.

A Palafrugell ha estat recordada i homenatjada i se li ha dedicat una plaça. Malauradament no sempre aquests activistes culturals i poetes locals transcendeixen més enllà de la seva petita pàtria tot i que en aquest cas algunes de les seves lletres siguin compartides per molta gent.

Crec que, en general, en tot recital de cançó, del gènere que sigui, caldria precisar el nom del músic i el lletrista, el mateix quan aquestes cançons es pengen a la xarxa.




Tamariu

Lletra: Narcisa Oliver
Música: Josep Bastons


De l'horitzó la ratlla ben traçada,
ja la teranyina daurada pel sol romp,
que en terra és fosc, que encara és matinada,
però a les Coves d'en Gispert ja hi neix el sol.

Va a poc a poc, avança carregada,
les gavines la segueixen amb gran vol,
la mar està molt quieta i és gelada,
l'aire marí ens promet un dia bo.

A la platja l'he vist arribar
i al silenci del matí d'estiu
he sentit els mariners cantar
una havanera a Tamariu.

Tornada

Quan neix el sol a Tamariu
de l'Iris va prenent els colors,
la gavina deixa són niu
i la mimosa obre ses flors.

La mar les roques va besant,
el cor somnia un cant joliu,
és aquell cant que surt del mar:
que n'ets de bella Tamariu!



Copio l'entrada que se li dedica a Viquipèdia, ja que m'ha semblat molt completa:

Narcisa Oliver i Deulofeu (Palafrugell, 1948 - 1995) fou una poetessa i activista cultural palafrugellenca, de gran activitat cultural. Col·laborava en tot tipus d'actes, formava part de la Coral Mestre Sirés, i participava en reunions literàries. L'Ajuntament de Palafrugell va publicar una selecció dels seus poemes, Steropé, l'abril de 1987 amb pròleg de Josep Martí i Clarà "Bepes". D'aquest llibre hi ha hagut dues edicions més. La segona el setembre de 1987 i la tercera el març de 2002. Aquesta darrera edició porta un pròleg de Félix Pérez Diz, director de la Coral Mestre Sirés, de la qual la Narcisa va formar part durant molt anys. 

La vila de Palafrugell l'ha recordada en multitud d'actes i homenatges, com per exemple el realitzat el novembre de 1999 al Teatre Municipal de Palafrugell, durant el qual es va col·locar a la sala d'actes del Teatre un quadre dedicat a Narcisa Oliver, realitzat per Modest Cuixart. L'1 d'octubre de 2010, també al Teatre Municipal de Palafrugell va tenir lloc un recital poètic i musical amb lectura de les seves poesies. La coral Mestre Sirés i el Duet Arjau varen interpretar cançons musicades a partir de les seves lletres. Algunes composicions s'han fet molt populars gràcies a l'adaptació musical com a havaneres, com Mariner de terra endins i Tamariu. El seu fons documental es conserva a l'Arxiu Municipal de Palafrugell.


dimecres, 11 de maig del 2016

PER MOLTS ANYS, OLGA XIRINACS!!!


Resultat d'imatges de la crisi dels vuitanta olga xirinacs
Reprodueixo l'article que vaig escriure amb motiu de la publicació del darrer llibre d'Olga Xirinacs, que avui fa 80 anys!!! No és de poemes però hi ha molta poesia.

La crisi dels vuitanta

Olga Xirinacs
Meteora, 2016

Olga Xirinacs, a tocar dels vuitanta anys, que complirà l’onze de maig, i després d’haver passat per seriosos problemes de salut, ha publicat aquest  llibre inclassificable, breu i imprescindible, que defuig totes les possibles etiquetes i que és gairebé un compendi acurat de tants temes com han transitat pels seus altres llibres, els quals ja conformen un gruix considerable de literatura d’alta volada.

El llibre aplega un recull d’articles o com en vulguem dir, els quals, si aquest fos un país com el que voldríem, haurien vist la llum en diaris o revistes de categoria intel·lectual reconeguda, de gran tirada. Olga Xirinacs és un d’aquells luxes del país dels quals no som conscients fins que no els trobem a faltar. A través dels textos breus inserits en aquesta crisi dels vuitanta hi trobem records, poesia, literatura, vivències diverses, reflexions i també, és clar, pors. No ens enganyem, la vida passa i per això ella opta en un dels textos per fer prevaldre la visió realista d’una Simone de Beauvoir impotent i rebel davant del pas inexorable del temps en front d’un Herman Hesse que intenta fer un elogi d’aquesta part de la vida tan poc digna de lloança, la més dura de les dictadures, com expressa de forma molt gràfica i poètica en una de les seves millors cançons, Alberto Cortez.

La vida ens fa passar per crisis diverses però les darreres ens són poc conegudes perquè entren en un camí sense retorn de forma apressada i a ningú no li agrada pensar-hi a fons. El món d’avui ha banalitzat la mort i no vol sentir a parlar de vellesa, les paraules vell o vella semblen una mena de penjament i se’ns insisteix en què som vells o estem malalts, gairebé, perquè ens abelleix i no fem bondat. Per això resulta tan imprescindible entomar amb poesia i bona literatura la incertesa de la brevetat vital, de la qual tan sols podem ser conscients quan ens va arribant aquell moment indefugible en el qual ja potser ni tan sols podrem prendre decisions.

Malgrat la melangia que traspuen alguns textos del recull no es tracta d’un llibre pessimista, més aviat al contrari, és tan sols que no fa volar coloms i intenta recuperar, des del record i la memòria, encara ben activa i coratjosa, sentiments, paraules, colors, olors i situacions, músiques i lectures. I en això hi percebem la grandesa, si en té alguna, de la vellesa, en això d’aplegar experiència i grandesa i poder assolir la lucidesa que tan sols pot donar el pas de la vida i que tan poc apreciada és per les noves generacions, encara més en els temps que corren. Per les noves generacions i per la cultura oficial, és clar.

És aquest un llibre breu per tenir i rellegir, com es fa amb els reculls de poemes tot i que d’entrada ens l’empassem d’una tirada. Els qui són més joves hi percebran d’entrada el seu alè poètic i literari però amb els anys li aniran trobant nous valors, com és natural. Potser un format menys convencional, més proper al dels llibres de poesia, hauria afavorit la percepció del volum, i és que avui es ven molt per la vista. Però això no té importància si considerem que el que cal és entrar a fons en el contingut. Xirinacs va ser coneguda durant un temps, més aviat, com a narradora, però ha conreat tots els gèneres, és una poeta esplèndida i els seus dietaris són excel·lents i guanyen força amb el pas dels anys.

Aquí hi retrobareu la cronista, la narradora, la poeta. I també s’hi pot percebre el pes que el món sensorial, els colors i la pintura, així com la música, tenen en la seva literatura. Olga Xirinacs compta amb el passat però no viu en el passat, està al cas de la literatura contemporània, del cinema, dels costums del nostre temps i les dèries de les noves generacions, manté un blog a la xarxa on dialoga amb els seus seguidors i, per sort, en els darrers temps està rebent diferents suports i reconeixements. Amb tanta empenta, malgrat els condicionants que el temps i la salut, aquest bé fràgil que tant valorem, limitin la seva activitat, desitjaríem de tot cor que arribés a entomar amb la mateixa vitalitat la crisi dels noranta o la dels cent.

El llibre l’ha publicat l’Editorial Meteora, una d’aquestes editorials que també són tot un luxe per al país i que assumeixen reptes editorials diversos amb cura, grapa i intel·ligència.

Júlia Costa

dijous, 2 de juliol del 2015

DOLORS DILMÉ



DOLORS DILMÉ va néixer a Barcelona. És mestra llicenciada en pedagogia per la Universitat de Barcelona i especialista en francès i anglès.

Dirigeix el grup de poesia Aura poètica i musical i organitza activitats culturals relacionades amb la poesia, la música, la literatura i, en particular, amb tot allò relacionat amb la ciutat de Barcelona i la cultura catalana que, actualment, es desenvolupa en el Centre Cultural Casa Golferichs.

És membre actiu del Seminari d'Investigació Poètica i Filosòfica dirigit per en Josep Colet i Giralt.

POEMES



Puc llegir la pluja… 

Puc llegir la pluja,
subtil misteri que encisa el meu mirar.
Menudes gotes llisquen pel vidre, marcant camins,
fugisseres desapareixen.
Visió d’un instant transparent
que deixa un traç de melangia.



                                    Jocs Florals de la Tardor

                                 Poesia breu Accèssit 2013




 A uns ulls d’una dona trobada en unes fotografies en blanc i negre de finals dels anys 50.           
Una dona solitària davant el mar.


Ulls de dona

És com l’ombra d’uns ulls
que se’m van atansant,
i que expressen un crit
de dolor contingut al seu viure.
Mirada de dona,
finestra oberta cap a l’alba
lluint fixa en un cel negre.
         Només ella sap els seus secrets.
Mirada de dona,
que guarda records.
Mirada de dona, amant d’enigmes.
El seu esser, hi és al seu esguard.
Que amaguen els seus ulls?
Un crit d’amor desesperat,
una tendresa trista que es fon.
Misteri ocult!

                                                  

diumenge, 21 de juny del 2015

MATILDE NURI ESPONA




Biografia

Matilde Nuri va néixer a Vic i actualment viu a L'Ametlla del Vallès. Casada i amb dos fills, tot i ser Òptica fa temps que es dedica tan sols a escriure. Ella mateixa ens explica la seva relació amb la literatura:


Escriure és un privilegi que vaig descobrir a l’adolescència i practico amb més o menys dedicació, depenent de tal com van venint i em permeten les exigències de la vida de cada dia. Sóc autodidacta: això li atorga al fet d’escriure, en el meu cas, un ritme lent i un munt de plaers afegits.

He publicat contes infantils a l’editorial Besacoa, en català i en castellà.

He auto editat dos reculls de poesia a Amazon, ‘A tall d’aigua’ i ‘Cordes’, i una novel·la ‘Rojo Flamingo’, disponibles al meu bloc ‘..i escaig’.

En aquests moments tinc entre mans l’esborrany d’una novel·la i prou poemes per a projectar nous reculls de poesia.

NOVETATS

Participació en el col·lectiu Cornèlia Abril, amb el llibre de relats 'HE D'ANAR-ME'N' (octubre, 2015).



A tall d’aigua –

PROCÉS 3


          de fulles perennes
s’han vestit els braços 
alçats de l’estima
         arbre  canelobre   o dolles
        que la llum nòmada suporten
contributiu el dia
                   levita el vers
polsa un batec  nadiu i cadenciós   
la paraula tensada
flux successiu 
i  durador
    
               

estridències


terra flonja aiguabarreig
fluent en el rellotge liquat
quan la llunació fa inútil el sol
que orbita indrets remots
primes drisses tensen
  banderes de senyals
 la cambra de control esdevé 
   cambra  de derrota 
   fixesa d’un fragor obsés 
   gir  escapament   furt



doble capa de vidre

 ja esguerrada la mesura

ben conscients del cost del preu
que haurem de pagar per
 una fracció simple del litre
 
sabem que en l’estanquitat del vial
si algun contingut s’hi genera
no és sinó el buit


L’ESCAROLA


     cau l’aigua regalada
  a raig cau per esclarir els rínxols
d’una menja tendra  que no pesa a l’estomac
                àpat frugal, ciutat de l’avenir
                       no passarem aquí gana
                            vivim al dia, el dia que
               precedeix a la nit
                                  el dia normal
          nostrat



Cordes –

flor sense tija

els ulls inventen el temps i la delicadesa
quan la mirada es detura en els detalls d’una poncella
si s’entreté en el silenci d’una gota gebrada
vora la insinuació de les nervadures
en el roig intens de la corol·la
                                       -avui les meves lletres són roges-

plecs i replecs d’infinits pètals
de la futura flor
                 -previsible flor-
pàgines i més pàgines
d’un llibre encara per llegir
                                -imprevisible llibre-

conjunt de paraules possibles en el conjunt
de combinacions impossibles

flor sense tija


DE FORMA NATURAL


en el vell fris del món
com el suïcida que no davalla
la pedra benigna
el gest estatuari de la gàrgola
font de regrés al còdol
ja mosaic de caricatures
on un cantal viu
on un cantal rom
arpa en estries l’aire
i no minva de forma natural
a causa de la erosió



petja  d’aucell


confio en les paraules
de petja d’aucell
cansades d’espanyar
s’endormisquen en un carrer sense sortida
i paguen peatge en concepte de
           independència


confio en les paraules
puc dir el què penso
puc callar el que sé no gaire és



cordes


cordes mínimes vibren en onze dimensions i sostenen
el funàmbul que  som tu i jo avançant al límit del coratge
cordes vegetals de cànem entrellaçat, lianes que s’enfilen
buscant  llum o que davallen per ser arrel i alimentar-se
cordes de reu a la presó, sogues que degollen l’alegria
per culpa de l’odi  o de quimeres inversemblants
cordes salvavides en naufragis a alta mar, en una bassa,
en una galleda, en una llàgrima, on sigui, cada dia, a la politja,
al cabestrant, en el teorema o també en la circumferència
allà on la corda més llarga és el diàmetre  
                           -mesures, coordenades, paràmetres, estadístiques-
cordes del destí vibren en la dimensió que m’apropa
a les teves paraules: Sí, quan estàs pensant si,
No, quan estàs pensant no, sovint un t’estimo
 i per un instant la vida és
cordes de violí, guitarra o tambor
cordes elàstiques de la paciència
cordes de l’energia que lliguen les belles teories
i ens revelen el vell nou elegant univers d’onze dimensions


dimarts, 14 d’octubre del 2014

MARIA DOLORS COLL MAGRÍ





 


Maria Dolors Coll Magrí (Almenar, 1960) és professora de llengua i literatura. Lectora a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan, a Polònia (1989-1992).

En el camp de la poesia ha estat finalista dels premis literaris Rosa Leveroni (1988) amb el poemari posttitulat Però Venus no ho sap, i Marià Manent (2001) amb Mals pensaments i altres animals de companyia.

Ha publicat els llibres de poesia Rés a mida (2000) i Niu en blanc (2003) a Pagès Editors, Rostoll (2014) a Godall Edicions i En sordina (Meteora, 2015).



Viu a Sant Cugat del Vallès.


 TRIA DE POEMES


RÉS A MIDA


                                Desviant-se com sagetes mal tirades.
                                                                                  (Sl 78,57)
Abans que a brots cuegi
saba endins
viscosa
i grassa,
si ni sulfat
ni prec
ni màgia

negra l´estronquen,
amb l´esmolall
del dit
burxa la quera
des de l´arrel
del perer en flor,

acarnissada-
ment esbudella-la.



                                       S´eixugava el meu vigor
                                       com en les secades d´estiu.
                                                                        (Sl 32,4)




A tota brida vaga
solta pels erms
rocosos
de l´ésser
una v´ritat
fugint
del zas

del llaç en l´aire.
                                 Que el ferro
al roig roent
no gravi
al moll
lo foc esclau.
Ni n´osqui
l´orella.

Que arran de sòl se senti
errant anònim
l´esquiu
galop.






xxx


no t´acuita cap canilla ni presa

que plàcidament a llepades beus lo riu
la resplendor al moll dels còdols!

sinó que un aguait ha de completar-te
i en un revers d´aigua
espillat
lo teu ullal lalluuuuu udola
el fosc de cova fosca
sense la possibilitat de l´ombra.



xxx


un cel tan clar

extensió de silenci
a mig color del matoll i l´ermàs

en l´interstici
entre present i possible
veloç un mixonet la sobrevola allí
just on una girafa ambla cap a l´arbre

               qui coneix la immediata trajectòria de l´altre?

i allí dues fulles tallants com dues petites ales
seguen l´espigada
mirada entre tiges seques

tot espai cap en una ferida
en aquell interstici


ROSTOLL



Agafo el toro brau per les banyes, el negre
que les clava fondo.
L´escometo
a riscos que em rebolqui.

Que cap nafra no em rebenti
si el fito als ulls
amb tots els meus rojos obscurs.

Haig d´esmussar-li els ossis coltells, ara l´un
ara l´altre, amb determini, sense repòs,
envestida a envestida
sota tants cels com duri el dol.

Que el polsim de banya llagrimejant a poc a poc
li veli el rostre fins encegar-lo

per a ser ja només front tot ell,
balenut,
que malgrat endevinar-me
no em pugui veure sinó des dels laterals.


xxx



Em rosega
al més tendre del cabdell.

Haig de fer petita la vostra mort,
que em càpiga.

I com més m´esmero a fer-la´n
més se m´encongeix
encrespada

la vida, gairebé gruix de fulla.

                                  (Escarola)



xxx


Bancals de fruiters a punt per a la collita,
bales d´alfals i d´ordi escampades,
rengs de bajoqueres.

I la torre a frec de riu, ara
que una relativa distància els aproxima
encara més.

Des d´aquí dalt vorejant la sèquia, l´horta.

He repenjat la bicicleta al tronc d´una figuera.
A redós seu contemplo el meu paisatge
des d´un punt de vista insòlit.

És així com us haig de mirar?

La meua terra que sou vosaltres

veig des d´un angle estrany
que en la relativa distància

ens fa un. Compacte i relligat
com una paca,

a l´unison dins del pinyol i la tavella.



De 'En sordina', Meteora, 2015

En sordina viuen
els sentits. Un talp a cegues
me´n soscava el sòl.

...

Com rou vanitós,
entre el blat i la seua ombra
interposo el jo.

...

Riba, jonc, canyís.
Airecel rere aquest aire
que em xiula a les tiges.