Glòria Abras Pou

Glòria Abras Pou és una bona amiga feta a través dels blogs i també és poeta. Li he demanat que m'enviés la seva aportació. Només m'he permés la llibertat de fer fora l'adjectiu 'modestos' que havia afegit a la menció sobre els premis que ha guanyat.

Vaig néixer a Riudellots de la Selva el dia 25 d’octubre de 1950 poble amb el que mantinc vincles si bé jo visc, fa més de quaranta anys, a Badalona.

He treballat en banca.

Sóc una voraç llegidora i una escriptora que es prodiga poc. M’interessen les proses breus i de caire poètic i m’interessen també els poemes. Gràcies a la xarxa he publicat escrits al meu blog Arbre de Foc. He guanyat algun premi i actualment tinc un poemari en mans d’un editor que, si no m’enganya, no tardarà molt a sortir.

Agraeixo a Júlia Costa la seva amable invitació per aportar alguns dels meus versos al seu meritori blog Tèrbol Atzur.

Somni

De vegades

les cases es disfressen

i els indrets familiars

esdevenen estranys,

i estranys nosaltres

iniciem intranquils

breus i erràtics camins

que busquen i ens busquen

i extraviats i curiosos

toquem la noble fusta

d’una taula

que no havíem vist mai

i olorem el lilà que creix al pati

amb plaer nou.

De repent

una daga de llum

ens cega la mirada

i càndids com infants

reconeixem el món

i els seus antics costums.

Segurament somiàvem.

Mirall

La tardor ja és al pati.

L’herba està quieta

I el cel de fosc metall

com un punyal s’endinsa

fins el cor de la terra.

De la finestra estant,

em veig a mi mateixa.

El corriol és curt,

L’aigua,  propera.

Esdevinc un esbós:

Dona donant l’esquena.

La tardor ja és al pati.

L’herba està quieta.

Un presagi d’onades

inerta m’arrossega.

L’últim record que salta

és la trena de plata

compacta i vertical

partint la meva esquena.

Succés

I

Portava el vestit blanc

de les festes més belles.

El vi blanc coll avall

i els glops de l’amant tendre.

Jardins sobre les pells,

laberints sense llei,

celebracions secretes,

sanglots, sospirs, suors,

un sol país el nostre,

tu i jo, jo i tu, nosaltres

com una única terra.

Illa de besos llargs

Illa d’ofec i febre.

II

Varem perdre les mans

que, de cop, eren cegues

I ja no coneixíem

els nostres ulls de sempre.

Portava el vestit blanc

de les festes més belles,

blanca vela estripada

vella barca estellada

surava malferida

a l’ull de la tempesta.

Glòria Abras Pou – Poemes inèdits

Glòria Abras Pou, poeta i blogaire, va morir el dia 1 de febrer de 2018, descansi en pau.

Josepa Ribera-Vallès

Josepa Ribera-Vallès escriu poesia des dels setze anys i va iniciar la seva tasca literària escrivint contes.

El 1981 va fer la seva primera lectura poètica pública, on es va lliurar un recull dels poemes al públic assistent.

Té alguns llibres autopublicats, com ara En cru (1999)amb pròleg d'Enric Casasses Figueres i El meu alfabet roig (2002). També ha publicat conjuntament amb d'altres poetes en el recull Poems&blogs, poetes a la xarxa, que també es pot trobar a internet en format digital.

Des de l'any 1998 està fent tallers i lectures poètiques, tant dels seus poemes com dels d'altres autors, a escoles, esplais, institucions diverses o grups socials, dirigits a gent de totes les edats i que s'adapten a la demanda.

Fa molt de temps que gestiona el bloc que porta el seu nom, en el qual incorpora nous poemes, fotografies, comentaris culturals. En aquest bloc podeu conèixer més a fons aquesta autora i també les seves propostes per als tallers i lectures.

Allò que escriu, com ella mateixa explica, li surt a raig, vol fer una poesia quotidiana, reflexiva, intimista, directa i transparent, compromesa amb les realitats socials que ens envolten. Josepa Ribera és una gran comunicadora, efectiva i immediata, que té molt en compte el lector-oient al qual es dirigeix.

RE ESTIMAR

Beure de les fonts de la memòria.

Sentir aprop una olor, un encant,
una flaire reconeguda.

Re estimar
trobar proper
un recés, un pensament, una paraula.

Re estimar
com renovar uns vots,
com recollir el farcell,
dels records preuats i entranyables.

Re estimar,
retrobar un temps
un poder,
uns braços acollidors que bresen.




treballo

Treballo la paraula.
Amb urgència i també sense urgència.
Em venen al cap sons antics i sons que s’han tornat hostils,
Que van inventar-se, qui? els pares de tot?

Gu ! i posa: El Tricicle,
Grunx, grunx ! feia: Rubianes.
Sons de la boca...
qui en va fer el muntatge... 
de l’envelat a cor obert, que posem per expressar-nos?

Paraules per fer-nos entendre.
La paraula i la llengua verbalitzada, 
per tot i per estimar també.

Fer-nos entendre i fer-nos gaudir.
De persones...a persones...per persones!

Paraules que s’emporta el vent,
barrejades sempre amb esperances.

Paraules
que sempre ens fan sentir...el sublim!


FULL EN BLANC

Un dia especial em crida.

Des dels fulls d'aquesta llibreta en blanc.
Des de la blancor del fons dels quadres,
d'aquest paisatge nú.
Em recomana escriure.
Pensar i escriure.

No deixar escapar l'ocasió.
Teixeixo frases amb sentiment.
Imatges amb paraules,
raons i causes que s'esdevenen,
que han passat, que circulen encara...

Com la sorra a la platja,
les aus lliures per les muntanyes,
el caminant pel camí.
Com l'olor del teu cos bru, propi i arrogant.

Com jo mateixa buscant
l'interior del conte,
i demanant-me comptes...
de les aventures, del somni,
de les passes, de la caminada,
del neguit dels meus sentiments mes atrevits.
Del meu jo que retrobo, amagat sota clarianes.

Estic aquí !
El meu cap cerca un avui o un final,
i el món es resol, 
o s'indisposa amb ell mateix.

Mentrestant, el temps...
laxativament passa.


del ser...
Aguda i simpàtica
i que tot surti per la boca… de menjar, mastegar i empassar.

Brams d’ases no arriben al cel. Ni enlloc.
Paraules grolleres, altisonants i dures, passen de llarg,
de les manifestacions... democràtiques?

Estimar. Es un bon mètode.
Però -vet aquí- que se'n necessiten d’altres.

Si nomes estimes,
se't passejaran per la vorera,
I per la porta del darrere de casa.

Papallones silencioses es revolten.
L’infinit, té un destí de cel blau
I unes preguntes, entremig de silencis. I hi ha pautes.

Treballar el cos a cos és el que falta,
es inquietant, es dur. Ens costa impossibles!

Prat abonat i verd, son totes les nostres sensacions,
musica, i molts altres conceptes que voldríem sentir nostres.

Estem a la filera...
Gravats a la pared, objectius, i necessitats orgàniques.
Si... no en tens?, quina punyeta nosa has vingut a fer?.

I si passes de tot... resol-ho ràpid, desapareix, fes-te fonedissa,
No mengis. No caguis, no opinis, no desitgis, no esperis.
Ho acabarà tot... tenies o no tenies pressa?

Si et quedes aquí... posa els peus a terra!,
Sua una idea i la samarreta.
Veuràs com al final, acabaràs rient, 
seràs feliç i potser... et sentiràs plena!

Viu el cos, viu els sentits.

Problemes cada hora.
Entusiasme, per viure!

Maria Ignàsia Cortès

Maria Ignàsia Cortès (1854-1923) és una de les autores de la Renaixença mallorquina recollides al llibre De mi no en fan cas.


Al Diccionari Biogràfic de dones podem llegir una ressenya sobre la seva vida, que transcric:

Res sabem de la seva biografia i fins i tot desconeixem el seu segon cognom. Només hem pogut deduir que era d'origen xueta, benestant i casada, se suposa que per la forta endogàmia del moment, amb un home xueta. La primera notícia que tenim d'ella, quan encara sembla que no tenia els vint anys, és un poema que publicà el 1880 a la Revista d'El Áncora titulat La rosa i l'abella. En ell es descobreix una compositora romàntica tardana, que fa servir la rosa amb una càrrega simbòlica de cultura patriarcal, i que parla de l'encant efímer de la dona i de l'amor eròtic com a destrucció.

Com altres dones poetes coetànies, ella dedicà varis poemes a la mare i a les amigues. A la primera, recollint l'esquinçament de l'orfandat. Les amigues -entre les qui ocupa un lloc important la poeta Marcel·lina Moragues- són un objecte amorós recorrent, amb les què es comunica i comparteix complicitats. Són un refugi davant la frustració per la incomprensió masculina i el distanciament entre els sexes.

En versos de joventut criticava el matrimoni per interés i els joves festejadors que tenien aquest objectiu. El 1882 publicà el poema Consell a les planes de L'Ignorància, on entrava a la polèmica que sobre la dona sostenien Marcel·lina Moragues i l'escriptor misògin Bartomeu Singala. Defensà les dones i digué que eren l'estaló de la família davant marits malfeiners i tarambanes.

Tocà el tema patriòtic de regust històric a La Conquesta i també el religiós, i fins i tot místic, cantant els amors divins de Santa Teresa de Jesús, a qui admirava. Les feines agràries que feien les dones, prou idealitzades, foren descrites al poema La pastora.

En vida rebé alguns reconeixements com el 1885 i el 1886 quan foren premiades les seves poesies La Flor, per l'Acadèmia de la Joventut Catòlica de Palma i Ave Maria per la Joventut Artística.  El setmanari literariLa Tortuga li dedicava un número, el 9-II-1889 i en reproduïa un poema seu. El 1893, junt amb altres escriptores mallorquines, aportà un poema per a enviar a l'Exposició Universal de Chicago, dins la secció de contribució literària femenina. El 1900 publicà el poema La clausura al número queLa Creu del Montseny, dirigit per Jacint Verdaguer, dedicava a les poetes de llengua catalana. El 1896 Ignasi Valentí Fortesa l'anomenava, citant alguns dels seus poemes, a l'obra La mujer en la Historia.També és citada per Miquel dels Sants Oliver a La literatura en Mallorca.

És interessant llur contribució tardana a la Renaixença, quan el 1901 publicà a la revista Mallorca Dominical un recull de poesia popular anònima, de tradició oral.

POEMES

Consell (1882, fragments)

Fadrina, si et vols c asar,

mai hi pensaràs demés,

que molts de joves hi ha

no es cuiden si saps fregar,

sols miren si dus diners.

Na Sol se casà i la pobra

va topar amb un mal marit,

no se fa ja cap vestit 

perquè diu que en té de sobra.

Per es Born ja no s'hi passeja,

en es ball no hi ha tornat,

per ella tot ha acabat,

des que es casà no festeja.

S'home s'aixeca a les deu,

tot d'una vol berenar,

si no el té llest, quin parlar!

i a les cinc està de peu.

Cuina, pasta, fa bugada,

tota se casa dispon;

acaba que es sol se pon

i se creia tenir criada (...)

La Conquesta (1883)

Mallorca, tan bell record

esborres de la memòria

el fet millor de la història

del Rei en Jaume, ja és mort.

Se cruixen del sentiment

els ossos dels nostres avis.

Oh, si poguessin sos llavis

borrar-nos del testament!

Amb sang nos esborrarien

els que amb sang varen lluitar

i una altra volta a cantar

aquell himne tornarien

fent aquella processó,

memòria de la Conquista,

que era una cosa mai vista.

Mallorca, no tens perdó!

La pastora del vall (1889, fragment)

Amb les sabates blanques,

faldons de llista blaus,

capell de palla rossa,

amb hermós floc morat,

per entre faigs i roures,

alzines i pinars,

travessa una pastora

hermosa sense igual (...)

Mirau-la eixeridoia,

com amb la guarda va,

com tranquil·la reposa

a l'ombra del serral,

com al mig del silenci

de tanta soledat,

mentre que les ovelles

les herbes van cercant,

del cistellet que porta

prepara el berenar

i amb més gust que una dama

los exquisits menjars (...)

Damunt el Moll (1892)

Mentre que del vapor la fumarada

anuncia que pronte ha de partir,

torna'm dar, bona amiga, una abraçada

que demostri això que no puc dir.

Alegre tu te'n vas i mon cor deixes

trist i plorós, fet de dolor un mar;

des del balcó tes amoroses queixes

'Trina', mai més podré escoltar.

Dolça amistat quue avui amb tu me lliga

la vegí créixer com verger les flors;

Déu meu per què la'm dareu com amiga

si separar devien nostres cors?

Per què, per què sentir tanta gaubança

a l'esplaiar-me amb tu, amiga feel,

si havia d'escampar prest l'enyorança

a mon terrer un raig d'amarga fel?

Una hora em sembla el temps que amb tu he estada;

que llargs seran els jorns que no et veuré!

Ai, pensa en mi, pensa-hi qualque vegada

que jo jamai, jamai t'oblidaré!

Fotografia manllevada del blog 'Les finestres del temps'

Maria Ibars i Ibars

En un comentari al blog em van mencionar Maria Ibars, autora que recullo en aquesta entrada, poc coneguda encara a Catalunya tot i que a València ha aconseguit un cert reconeixement. Les dades biogràfiques d'aquesta autora han estat manllevades del 'Diccionari biogràfic de dones'. Els poemes els he copiat de l'article 'Aproximació a l'obra poètica de Maria Ibars', d'Antoni Prats, consultable per internet. 

Maria o Anna Maria Ibars Ibars (1892-1965), va néixer a les comarques del sud, i es traslladà a València on va estudiar Magisteri a la Normal Femenina. Allí va rebre el títol de mestra de grau elemental el 1909 i de grau superior el 1911.

Destinada com a mestra a La Font de la Figuera, hi va contraure matrimoni. Separada del seu home, es traslladà el 1934 a València, destinada a l’escola del carrer Jesús. En el concurs de destinació va conèixer el mestre Carles Salvador, com a alumna seua en el curs de Llengua del Centre de Cultura Valenciana, on aconseguiria el nomenament de professora lliure de Valencià (1936).

Al mateix temps, la seua relació amb els cercles innovadors, propiciada pel fet de residir a València, la impulsaria a participar en el Dia de l'Ensenyança de la IV Setmana Cultural Valenciana, organitzada per PROA (Consell de Cultura i Relacions Valencianes) per tal de desenvolupar la lliçó teoricopràctica «Consideracions sobre el rec». L’inici de les Jornades, però, estava previst per al 28 de juliol de 1936 i el començament de la confrontació bèl·lica les va suspendre.

Nacionalista catòlica i de dretes, va superar sense problemes la depuració franquista, amb informes favorables respecte a la seua conducta política, religiosa i social. Continuà, per tant, el seu treball de mestra compaginant-lo, a partir dels darrers anys 40, amb una fecunda producció literària que, si bé ja havia iniciat en els anys 30, publicant articles sota pseudònim, serà escrita de forma majoritària a Penyamar, la casa on residiria ubicada a les Rotes de Dénia, a l’ombra del Montgò que li inspiraria nombroses obres.

Cal remarcar que la seua relació amb Lo Rat Penat, que venia dels anys 30, es reforçarà en la immediata postguerra, i prendrà part en nombroses activitats organitzades per aquesta institució. Així mateix, participarà en els cèlebres Miracles vicentins, on aconsegueix el primer premi en companyia de Sofia Salvador pel miracle «La conversió dels jueus», en els Jocs Florals Vicentins per commemorar el 6é aniversari del naixement de sant Vicent Ferrer.

Encara que fou membre de vàries Taules de Poesia, entre elles la IV Taula de Poesia parada al Círculo de Bellas Artes de València el 15 de maig de 1951, la narrativa serà el gènere que li proporcionarà una major popularitat, formant part del grup d’autors que intentaren dignificar el valencià en els anys del franquisme.

Ubicada per Tomás Llopis en la cruïlla del romanticisme, el costumisme i el naturalisme, en la seua obra se’ns mostra la complexitat d’una societat on encara eren ben vives les tradicions populars. Descriu amb precisió tant un paisatge, el de l’ombra del Montgó, com la vida quotidiana que hi transcorre, a través d’uns retrats acurats dels personatges que l’habiten i dels costums, utilitzant un llenguatge poètic, planer i de fàcil compressió per al lector, en el qual es reflecteix la seua estima pel seu País.

Maria Ibars és una de les escasses novel·listes valencianes. En la seua obra pot observar-se una mirada femenina que dota de protagonisme les dones i en la que s’adverteix un compromís amb elles i una certa denúncia de les seues condicions de desigualtat en una societat rural i patriarcal.

Alguns poemes




La sagala cantadora


Canta, donzella, que Déu
en donar-te dolça veu
et va fer per a cantar.


El qui té gola d'ocell
deu sentir sempre, com ell,
un gran plaer en trinar.


Canta el moments del teu cor,
les alegries ardents
i les inquietuds que sents
quan li brosta nova flor.


Canta per a delitar-te;
canta el plaer o el dolor;
canta per a aconsolar-te
les absències de l'amor;
canta el goig de retornada,
la il·lusió que et fa niu
i el neguit que sempre viu
en qui ama i és amada.


Canta el capvespre, l'albada,
la remor d'aigua al sequiol;
canta la pluja i el sol,
l'encés llamp de la tronada;
quan la rabera es belluga
vers l'arbreda tendra i fresca;
i el blat convertit en esca
quan el sol del tot eixuga...


I quan ja en la teua vida
haja tot segut cantat,
tanca d'altri la ferida...
i canta per caritat!


Hora prima


Roixim lluenteja al mig del rocam
—plor diamantí de la nit que expira—.
Parla el silenci entre núvols i arbreda.
Embauma l'airet, la mar és tranquil·la.


La costa solitària i calladissa
és corprenedora com tendra amiga.
Les fidels confidències de l'aigua
rebrotar fan en pau l'ànima trista.


En les hores que obrin el jorn vinent
lluix el sol la primera ferida;
camí de blanca llum que fon les penes
que du l'esperít que per ell camina.






Desolació


Tens l'ànima mustigada
com un jardí abandonat
que rep solsment l'alenada
del vent, de l'adversitat.


Bé volen els brots sortir
i les roses esclatar
i d'entre l'arbreda eixir
els ocells per a volar.


La terra esponjar-se vol
per fer-se turgent de vida
i anhela sempre el consol
dé la saba pressentida.


Més, ai!, no raja la font
que pot el miracle fer
perquè altres plaers del món
deturen el jardiner.
* * *
El teu cor és un jardí
ple d'afanys i mustigat.
¿Serà crudel ton destí:
esperar sempre l'amat?




Espills de plata




El sol s'ha trencat en l'aigua
i en la folla dansada
lluentegen els bocins
cap a la platja.


És que voldrieu juntar-vos,
espills de plata?


Ai, sols petits
que relluïu en la mar!


A la blavor de les aigües
sembra feu de diamants!


No us ajunteu, sols petits;
seguiu lluint i dansant.
Sou miracle en flors de llum
del sol que es trenca en la mar.