Maria Ignàsia Cortès (1854-1923) és una de les autores de la Renaixença mallorquina recollides al llibre De mi no en fan cas.
Al Diccionari Biogràfic de dones podem llegir una ressenya sobre la seva vida, que transcric:
Res sabem de la seva biografia i fins i tot desconeixem el seu segon cognom. Només hem pogut deduir que era d'origen xueta, benestant i casada, se suposa que per la forta endogàmia del moment, amb un home xueta. La primera notícia que tenim d'ella, quan encara sembla que no tenia els vint anys, és un poema que publicà el 1880 a la Revista d'El Áncora titulat La rosa i l'abella. En ell es descobreix una compositora romàntica tardana, que fa servir la rosa amb una càrrega simbòlica de cultura patriarcal, i que parla de l'encant efímer de la dona i de l'amor eròtic com a destrucció.
Com altres dones poetes coetànies, ella dedicà varis poemes a la mare i a les amigues. A la primera, recollint l'esquinçament de l'orfandat. Les amigues -entre les qui ocupa un lloc important la poeta Marcel·lina Moragues- són un objecte amorós recorrent, amb les què es comunica i comparteix complicitats. Són un refugi davant la frustració per la incomprensió masculina i el distanciament entre els sexes.
En versos de joventut criticava el matrimoni per interés i els joves festejadors que tenien aquest objectiu. El 1882 publicà el poema Consell a les planes de L'Ignorància, on entrava a la polèmica que sobre la dona sostenien Marcel·lina Moragues i l'escriptor misògin Bartomeu Singala. Defensà les dones i digué que eren l'estaló de la família davant marits malfeiners i tarambanes.
Tocà el tema patriòtic de regust històric a La Conquesta i també el religiós, i fins i tot místic, cantant els amors divins de Santa Teresa de Jesús, a qui admirava. Les feines agràries que feien les dones, prou idealitzades, foren descrites al poema La pastora.
En vida rebé alguns reconeixements com el 1885 i el 1886 quan foren premiades les seves poesies La Flor, per l'Acadèmia de la Joventut Catòlica de Palma i Ave Maria per la Joventut Artística. El setmanari literariLa Tortuga li dedicava un número, el 9-II-1889 i en reproduïa un poema seu. El 1893, junt amb altres escriptores mallorquines, aportà un poema per a enviar a l'Exposició Universal de Chicago, dins la secció de contribució literària femenina. El 1900 publicà el poema La clausura al número queLa Creu del Montseny, dirigit per Jacint Verdaguer, dedicava a les poetes de llengua catalana. El 1896 Ignasi Valentí Fortesa l'anomenava, citant alguns dels seus poemes, a l'obra La mujer en la Historia.També és citada per Miquel dels Sants Oliver a La literatura en Mallorca.
És interessant llur contribució tardana a la Renaixença, quan el 1901 publicà a la revista Mallorca Dominical un recull de poesia popular anònima, de tradició oral.
POEMES
Consell (1882, fragments)
Fadrina, si et vols c asar,
mai hi pensaràs demés,
que molts de joves hi ha
no es cuiden si saps fregar,
sols miren si dus diners.
Na Sol se casà i la pobra
va topar amb un mal marit,
no se fa ja cap vestit
perquè diu que en té de sobra.
Per es Born ja no s'hi passeja,
en es ball no hi ha tornat,
per ella tot ha acabat,
des que es casà no festeja.
S'home s'aixeca a les deu,
tot d'una vol berenar,
si no el té llest, quin parlar!
i a les cinc està de peu.
Cuina, pasta, fa bugada,
tota se casa dispon;
acaba que es sol se pon
i se creia tenir criada (...)
La Conquesta (1883)
Mallorca, tan bell record
esborres de la memòria
el fet millor de la història
del Rei en Jaume, ja és mort.
Se cruixen del sentiment
els ossos dels nostres avis.
Oh, si poguessin sos llavis
borrar-nos del testament!
Amb sang nos esborrarien
els que amb sang varen lluitar
i una altra volta a cantar
aquell himne tornarien
fent aquella processó,
memòria de la Conquista,
que era una cosa mai vista.
Mallorca, no tens perdó!
La pastora del vall (1889, fragment)
Amb les sabates blanques,
faldons de llista blaus,
capell de palla rossa,
amb hermós floc morat,
per entre faigs i roures,
alzines i pinars,
travessa una pastora
hermosa sense igual (...)
Mirau-la eixeridoia,
com amb la guarda va,
com tranquil·la reposa
a l'ombra del serral,
com al mig del silenci
de tanta soledat,
mentre que les ovelles
les herbes van cercant,
del cistellet que porta
prepara el berenar
i amb més gust que una dama
los exquisits menjars (...)
Damunt el Moll (1892)
Mentre que del vapor la fumarada
anuncia que pronte ha de partir,
torna'm dar, bona amiga, una abraçada
que demostri això que no puc dir.
Alegre tu te'n vas i mon cor deixes
trist i plorós, fet de dolor un mar;
des del balcó tes amoroses queixes
'Trina', mai més podré escoltar.
Dolça amistat quue avui amb tu me lliga
la vegí créixer com verger les flors;
Déu meu per què la'm dareu com amiga
si separar devien nostres cors?
Per què, per què sentir tanta gaubança
a l'esplaiar-me amb tu, amiga feel,
si havia d'escampar prest l'enyorança
a mon terrer un raig d'amarga fel?
Una hora em sembla el temps que amb tu he estada;
que llargs seran els jorns que no et veuré!
Ai, pensa en mi, pensa-hi qualque vegada
que jo jamai, jamai t'oblidaré!
Fotografia manllevada del blog 'Les finestres del temps'
