diumenge, 23 de maig de 2010

Poetes mallorquines d'abans de la Guerra Civil: 'De mi no en fan cas... '

, 
Que encara siguin imprescindibles les antologies i assaigs sobre dones escriptores mostra que estem molt lluny de tractar amb normalitat la presència de la dona en el món literari català. Sense soroll ni presentacions sonades s'ha publicat aquest llibre, editat per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, amb la col·laboració del Govern de les Illes Balears. Costa, fins i tot que, més enllà de l'Espai Mallorca, els llibres i productes culturals de les Illes arribin amb normalitat al públic, el mateix passa enguany amb tot allò que es produeix a València.  

El llibre, amb un títol ben contundent, De mi no en fan cas, vol fer una vindicació o reivindicació de les poetes mallorquines que van escriure en l'època 1856-1936, ja que la guerra civil va representar com és sabut, un gran trencament. Isabel Peñarrubia i Maria Magdalena Alomar han recollit la vida i obra de diferents autores, menystingudes, en general, amb alguna excepció, com en el cas de Maria Antònia Salvà. Algunes altres, com Emília Sureda i Cèlia Viñas han estat una mica recuperades, afortunadament. 

El llibre compta amb una presentació de Lluïsa Julià, qui recull el testimoni de Maria Aurèlia Capmany en un llibre sobre Maria Antònia Salvà, de 1983: Es cosa sabuda que les germanes i les filles dels burgesos il·lustrats van dissimular amb una astúcia increïble la pròpia intel·ligència, la pròpia saviesa, el treball rigorós, les intuïcions atrevides, i van aconseguir donar una imatge encantadora, discreta, casolana, culinària, de les seves incursions en el camp de la creació literària...

Estem parlant, doncs, de dones privilegiades amb l'època, amb accés a la cultura i relacions amb el món intel·lectual. Per tal de sobreviure i no desvetllar inquietuds van haver de dissimular. El món masculí, absolutament curt de vista, fins i tot en els sectors més suposadament liberals, va ser incapaç d'acceptar la realitat de la intel·ligència femenina, amb poques excepcions. 

El llibre té dues parts, en la primera, a càrrec d'Isabel Peñarrubia, s'ofereix una presentació biogràfica i literària d'aquestes poetes mallorquines, amb un total d'onze presentacions. En la segona, escrita per Maria Magdalena Alomar, es fa un estudi seriós dels temes i tècniques dels poemes. Com s'afirma a la contraportada del llibre, aquestes autores estaven dins dels cànons coetanis, no van ser millors ni pitjors que els poetes de sexe masculí i van conformar una tradició, fins i tot acceptant el rol vigent de gènere, que obriria camins a les dones del futur. En aquest blog hem inclòs ja Maria Antònia Salvà i Cèlia Viñas. La resta d'autores d'aquest estudi s'aniran incorporant també a aquest inventari a la mida de les nostres possibilitats. 

Aquestes són: Victòria Penya i Nicolau, Margalida Caimari i Vila, Angelina Martínez, Manuela de los Herreros, Marcel·lina Moragues, Maria Ignàsia Cortés, Emília Sureda, Maria Mayol i Maria Verger. 

4 comentaris:

yo ha dit...

He llegit el post i he recordat un bon llibre sobre la Guerra Civil espanyola que m'agradaria recomanar. "Pa amb xocolata", de Teresa Roig. Dóna una visió de la Guerra a través dels ulls d’un nen qui inicia una amistat amb un pilot d’avió que ha perdut la memòria. Us deixo l'enllaç del llibre digital per si voleu més informació: http://ow.ly/1QyYz

maite mas ha dit...

Júlia,

Amagar la pròpia intel·ligència era l'acte més intel·ligent que podien fer les dones de principi de segle (i en molts indrets també les d'ara), és una mena d'antídot o protecció de la malvolença social respecte les dones que destaquen.

Júlia ha dit...

Gràcies, Yo, per la informació.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Maite, era una forma de supervivència i crec que encara passa.