dijous, 13 de maig de 2010

Dolors Cuní, discreta sensibilitat


A través de la poesia i d'una amiga comuna vaig conèixer Dolors Cuní, persona discreta i modesta, que em va fer arribar un recull de poemes excel·lents. Després vaig tenir el goig d'anar gràcies a ella a Terrassa, a presentar la meva poesia en l'Associació de Poetes Terrassencs, de la qual forma part. Exigent i perfeccionista, enguany segueix un curs a l'Ateneu Barcelonés. M'ha costat una mica que acceptés formar part d'aquest blog-recull, però finalment m'ha enviat les seves dades, una breu biografia i alguns dels seus poemes, sempre força íntims i personals.




Dolors Cuní Castell va néixer a Barcelona l’any 1961. Ara viu a Terrassa. S'ha casat dues vegades, no té fills. Mestra d’Educació Especial, forma part l’Associació de Poetes Terrassencs i ha fet dos recitals de poesia. Ha guanyat diferents premis de poesia i relat curt. Actualment està fent el primer curs de poesia a l’Ateneu Barcelonès.




Malgrat les ferides, estic compromesa amb la vida: la poesia m’hi ajuda 
(Dolors Cuní)


UN RETRAT
(Llegiu amb veu fluixeta)


Digues-me que sí,
que pots fotografiar el silenci,
el si...leeen...ci.


Fes-ne una imatge,
un bon retrat,
una instantània
del compàs de l’escalfor del sol,
del comiat de la lluna,
del despertar de cada bri d’herba
dient el teu nom.


Digues que sí,
que ho faràs,
que no pots evitar-ho,
que en trauràs una presa perfecta,
una panoràmica,
calladament,
del seu batec tan dolç.


Així, malgrat la fugacitat dels sentits,
el silenci serà nostre.


AIGUA


M’he adormit
comptant els dotze segons
que triga l’aigua del rec
a fer un so metàl•lic.


Comptant dotze,
de l’u al dotze,
és quan torna a sonar metàl•lica
l’aigua del rec,
que ensopega,
amb què sap què
i rega el prat.


CONVERSA
Una xerradeta en un banc:
ells amb barbes blanques,
elles amb cabells tintats.


Amb l’aire fresc i el dia clar
desenterren les seves penes.


— Si tu no m’escoltes,
qui m’escoltarà?


I jo que us veig
sento calma, pau.


També hi sóc, en aquest banc.




SI POGUÉS


Si pogués t’ho explicaria,
et diria
què hi vaig veure als camps:
rostolls secs pel sol,
roselles enganyades,
camins sense caminants.


I et diria
que sóc animaló sense llum,
en solitud,
amagat,
esperant les dolces gotes
que només pots donar-me tu.




MARE, EM DEIES MARE


(Una curta adopció. 1996-2006)


— ”Seràs mare, si hi ha sort!”
Vaig ser mare d’adopció!
Què us puc dir del que poc vaig ser?
Ni el seu plor a la primera llum,
ni el seu xuclar,
ni el seu cos tan indefens,
res em van concedir,
i la rebel•lia i frustració
em van ferir: llàgrimes inesgotables,
dolor intens, concret.


I els dies implacables no em donaven cap secret.
Però existies, amb cinc anys,
en aquell indret tan fred i gran,
i vingueres a mi per dir-me mare.
Quin goig escoltar-te, abraçar-te!, tenir-te!.
“Mare”, em deies mare.


I els dies implacables feren que m’ho cregués .
Però què passa, Déu misteriós?!
Què n’has fet del meu secret?!
Ja no mira ni canta, parla sol i no l’entenc.
He fet de més o massa poc?


Quin ha estat el meu error?
Si era un nen feliç que jugava i reia,
i em volia sempre a mi!


No va ser un nadó sa,
costa creure
que ens varen enganyar.
El teu autisme no ens va dur al paradís,
i ens separà per sobreviure mar endins.


És aquest el meu secret,
el tenia i ja ha marxat!
Tinc l’ànima trencada,
crido,
ploro sense parar,
m’ofeguen les llàgrimes,
et sento, però ja és en va.
I els dies implacables no em sabran consolar.
I ara no sé on pares. On et puc imaginar?
Déu meu, quin serà el nostre destí?


— “ Hola Jose!, encara et tinc al meu costat,
tu no ho saps, però et veig en altres nens
i et penso en el passat.”


Un passat que no vull que s’esvaeixi,
no el vull boira, sinó dia clar.
I és que no vull oblidar-te,
ningú ocuparà el teu lloc,
tinc encara quatre fotos
enmig del menjador.
I així serà per sempre,
vull que les vegi tothom:
tu el meu fill, jo ta mare,
la més feliç del món!
I els dies implacables no ho podran canviar.


Quatre anys després d’internament
t’he vist per atzar, no t’he reconegut,
no eres ni ell, ni tu.




(PRIMER Premi Mollet 2007)
                                      




MASSA AVIAT


Núvols desenredats
com llençols estesos,
fan l’espera menys llarga.
El teu somriure
trist,
de comiat.
Les teves mans
segures,
encaixant les meves,
s’han obert massa aviat.


Sóc arbre que no vol plorar.
(Al Dr. Grisales)



2 comentaris:

Pau ha dit...

M'han agradat molt, els poemes i el blog.
Una abraçada.
Pau

Júlia ha dit...

Gràcies, Pau.