dissabte, 24 abril de 2010

Josepa Massanés, precursora oblidada

Josepa Massanés es pot considerar una gran precursora en la literatura catalana; avui és molt poc coneguda, goso afirmar que encara molt menys llegida. Això sí, té carrers dedicats i també un centre d'ensenyament porta el seu nom. Quan va morir, fins i tot va meréixer que Dolors Monserdà, autora que avui podem considerar mitjanament recuperada i que ja havia comentat i prologat alguns textos de Massanés, li dediqués una biografia.


Josepa Massanés i Dalmau va neixer a Tarragona l'any 181 i era filla de Josep Massanés, enginyer militar, i d'Antònia Dalmau. La seva mare va morir aviat i en van tenir cura els avis, ja que el seu pare, per motius polítics, va haver d'exiliar-se a França durant uns anys. Els temps eren molt difícils per a les dones, fins i tot per a les dones benestants i li va caldre lluitar molt per a poder desenvolupar les seves inquietuds.


Massanés va començar a escriure en castellà i a publicar els seus primers poemes l'any 1834 al diari El Vapor i en d'altres, on va aconseguit un cert reconeixement, ja que va ser nomenada membre, entre d'altres institucions, de l'Acadèmia de Bones Lletres, l'any 1838. Amb motiu del seu matrimoni va viure alguns anys a Madrid, on també es va relacionar amb sectors intel·lectuals i va arribar a ser sòcia del Liceo Artístico-Literario.


Els seus poemes en castellà es van recollir en dos llibres: Poesias, de l'any 1841, i Flores marchitas, del 1850. Juntament amb Gertrudis Gómez de Avellaneda va ser una de les primeres dones de l'època moderna que va arribar a publicar un llibre. Els temes de les seves poesies són els habituals en l'època, plenament romàntica, i també hi suren aspectes personals de l'autora, com ara l'absència de fills o la qüestió de l'escriptura femenina. Massanés va adoptar dos orfes.


En les dècades dels anys cinquanta i seixanta Massanés del segle XIX va participar activament en la Renaixença i va començar a escriure en català. Va col·laborar en la restitució dels Jocs Florals, dels quals seria reina l'any 1862, i premiada el 1864. Va participar també en diferents obres col·lectives.


La figura de Massanés seria molt lloada en l'època pels seus companys literaris, com ara Víctor Balaguer o Rubió i Ors, i tambè en ambients més populars. Els seus poemes es recitaven als ateneus, als cafès i a les llars de molts barcelonins i també es van publicar sovint en fulls dedicats als soldats que eren quintats. L'obra en català es va recollir de forma pòstuma en el volum Poesies, l'any 1908, prologat per Dolors Monserdà. Massanés havia mort l'any 1887, les modes i la societat ja havien canviat força i també els gustos literaris.


La importància cabdal de Massanés ve, sobretot, a través de la seva lluita pel dret d'escriure i educar-se de les dones, tema sobre el qual reflexiona en molts textos, clamant per una emancipació intel·lectual que avui ens pot semblar pintoresca però que aleshores era revolucionària. Només cal pensar en els problemes que provoca a la protagonista de la novel·la La Regenta el fet que es descobreixi que escriu poemes... dedicats a la Mare de Déu!!! La preocupació per l'educació va portar també Massanés a fundar una escola, l'any 1869.


Massanés és literàriament una figura important, però poc coneguda actualment, del romanticisme hispànic i de la Renaixença catalana.  Va ser una gran pionera i defensora de la paraula femenina i cal reivindicar a bastament la seva figura. I la publicació d'una edició moderna i acurada dels seus textos, és clar!




Poemes


La batuda de les olives al Empordà


Lo treball es la vida,
salut y pau;
lo treball es la ditxa
del home honrat;
lo treball dona forses;
fills, al treball!
ja l'estrella del día
pert son esclat
mentres que va aclarantse
l'obscur del blau;
ja fòra les pallisses
cantan los galls
y los aucells ensajan
llurs primers cants;
no s'ovira un sol núvol,
bon matí fa,
ni's mou la tramontana,
ni lo mestral;
relluheix la gelada
com un mirall
y'ls regalims de gebre
dels verdissals
entremitx dels tronchs, semblan
fils de brillants.


Lo treball es la vida;
¡au, minyons, au!
lo dormilega y dropo
no es català.
¿Què badallas, pampana?
semblas un drach
ò los quissos quan grunyen
al despertar.
Llestesa convé al amo,
no pas badalls;
a la feyna, a la feyna,
sens rondinar!
ja en la llar bull lo farro
fumera alsant,
ja la porrona es plena
de bon vi blanch;
mengèu, mossos, que l'alba
ve clarejant,
posèu en les carretes
vergues y banchs,
les saques y borrasses,
y avant, avant,
qu'arribarèm gran dia
al olivar


* * *


¡Quí na gruxa de gelada!
¡alsa, noys, qu'axò fa pler!
los cristalls de la gebrada
lo treball los pot desfer.
Batèm, donchs, batèm,
trich-trach, trich y trach,
vagen les mans llestes
y olives al sach!


-Donèume la bota, dònes.
- ¡Apa, Xato, qu'es vi blanc!
- Pauleta, si tu aygua'm donas,
l'aygua m'encendrà la sanch.-
Batèm, donchs, batèm,
trich-trach, trich y trach,
vagen les mans llestes
y olives al sach!


-¡Poch judici! cúll y càlla.
- A tu't voldría cullir.
- No cridis tant, veu de gralla,
que la mare't pot sentir.-
Batèm, donchs, batèm,
trich-trach, trich y trach,
vagen les mans llestes
y olives al sach!


-¡Axò plà! ton pare es fòra,
ta mare no't veu ni't sent.
- Ja ho veig jo, nas de tenora,
qu'has perdut l'enteniment.-
Batèm, donchs, batèm,
trich-trach, trich y trach,
vagen les mans llestes
y olives al sach!


- Es ben cert, t'estimo massa.
- ¿Massa, manyach? ets escàs.
- Ja t'ho diré demà a plassa
ans del primer contrapàs.-
Batèm, donchs, batèm,
trich-trach, trich y trach,
vagen les mans llestes
y olives al sach!


¡Viva Deu, cullita rara!
lo fruyt no té corch ni dany,
valdrà més l'oliassa d'ara
que l'oli més pur d'antany
Batèm, donchs, batèm,
trich-trach, trich y trach,
vagen les mans llestes
y olives al sach!
. . . . . . . . . . .
Prou, minyons, tasca acabada!
pleguèu prompte que fret fa
y tindrèm tramontanada,
a fè a fè de cristià.
De batre dexèm,
céssen los trich-trachs,
que de plens sobrixen
borrasses y sachs.


Als carros les portadores,
que'ns cridan los fochs dels trulls,
y a mi, Paula, les traydores
miradetes dels teus ulls
De batre dexèm,
céssen los trich-trachs,
que de plens sobrixen
borrasses y sachs.


- Xato, déxat de faldilles:
arría, que's pon lo sol.
- Y donchs, bona nit, pubilles;
fins a demà, si Deu vol.


(Del llibre Poesies Barcelona : Ilustració Catalana, 1908, pp. 94-99)


Mon derrer viatge


Tinch de fer un llarch viatge
a ignotes regions estenses,
mes no sé quan de partir
serà lo temps y hora certa,
ni còm ni per hont s'hi và,
ni'l pervindre que m'hi espera.
L'equipatge ha de ser poch:
tan sols una caxa estreta,
la vestimenta, senzilla
sens joyells ni cap riquesa:
negra túnica de llana,
en lo pit una creueta,
y en mon cap un ample vel
que tot lo meu còs cobresca.
Ab exos arreus humils
forsa es que la ruta emprenga;
veig que lo moment s'atansa
sens sentir ni goig ni pena,
puix lo dexar esta vall
més qu'entristirme m'alegra.
Sola per ella fa vía
la cansada ànima meva,
anyorant als que partiren
portantsen ma ditxa entera!
Be'ls crida mon cor, be'ls crida,
be'ls en envía de quexes
ab l'oreig del bon matí
y'ls ventijols del capvespre ;
mes ay! en và; de mon dol
mostraren poca planyensa.
¿Serà per que s'enutjaren
pensant que d'anarhi'm pena,
ò que'l meu amor oblidan
d'aquell regne en la grandesa?
Nó, qu'allí l'esprit lliure
està d'humanes flaqueses.
Per ço, encar que no'm respongan,
no'm dexan; oh, nó, no'm dexan!
puix sovintent en la calma
de nit callada y serena,
quan tot en lo món reposa
menys ma tribulada pensa,
sento uns brunziments estranys
qu'al entorn meu remor ejan
semblants als que fan les ones
lliscant per demunt l'arena.
Després, un lleuger contacte
suaument mos llavis besa
y passa tocant mon front
com una alenada fresca
qu'en mon pit febrós s'infiltra
y li dona fortalesa.
Donchs ¿quí a mon dolor procura
exa benefactora treva?
¿q uí invisible m'afalaga?
¿quí de mos ulls los plors seca
y ab amorosa besada
me tranquilisa y alenta?
Si no es l'Angel de ma guarda
que día y nit prop meu vetlla,
vosaltres sou; sols vosaltres,
animetes, que la eterna
gloria dexau afanyoses
condolgudes de ma pena
y per donarme conort
baxau del cel a la terra.
Ay! si es aixís, si l'Altíssim
compadit de ma tristesa
vos permet que devalleu
pressoses en busca meva,
veníu, veníu, de nou sente
vostra celestial presencia;
vosaltres foreu ma ditxa;
lluny de vosaltres, ¿que'm resta?
Rès aquí ja m'hi detura,
cap vincle en lo món m'aferra;
de partir lo jorn s'acosta,
marxèm, donchs, y que m'atenga
del Redemtor sacratíssim
la misericordia immensa.
Mes ans d'empendre la ruta,
dèxeu que per fi'm desprenga
de la material despulla
tacada per la impuresa,
com crisàlida gojosa
quan reviscolada dexa
la repugnant vestidura
que la empresona y molesta
y, en daurada papallona
trasformada, va lleugera
enlayrantse,... y vola y vola
cap al sol que la enllumena.


(del llibre Poesies Barcelona : Ilustració Catalana, 1908, pp. 148-151)



RESOLUCIÓN
 
¿Qué yo escriba? No por cierto,
no me dé Dios tal manía;
antes una pulmonía,
primero irme a un desierto.  
Antes que componer, quiero
tener por esposo un rudo,
mal nacido, testarudo,
avariento y pendenciero;  
Educar una chiquilla
mimada, traviesa y boba;
oír vecina a mi alcoba
la Giralda de Sevilla.  
Si yo compongo, mi rima
censure el dómine necio,
lea el sabio con desprecio,
y un zallo cajista imprima;  
Un muchacho la recite
con monótona cadencia,
la destroce en mi presencia,
y ponga frases y quite...  
¡Oh! No habrá quien me convenza,
bien puede usted argüir:
¡una mujer escribir
en España! ¡Qué vergüenza!  
¿Pues no se viera en mal hora
que la necia bachillera
hasta francés aprendiera?
¿Ha de ir de embajadora?  
Antes, señor, las muchachas
no estudiaban, ni leían...
Pero en cambio, ¡cuál fregaban!
¡Barían con un primor!  
Hilaban como la araña,
amasaban pan, cernían,
y apuesto que no sabían
si el godo invadió o no España.  
¿Qué le importa a la mujer
de dó se exporta el cacao,
si es pesca o no el bacalao,
como lo sepa cocer?...  
¡Cual quedara mi persona,
mordida por tanta boca!
Me llamaran necia, loca,
visionaria, doctorona.  
Sin amor ni compasión,
alguno, con tono ambiguo,
dice que de escrito antiguo
es copia mi concepción.  
(...)  la loquilla,
siempre a vueltas con Cervantes,
recitando consonantes
de Calderón o Zorrilla.  
¿Cómo podrá gobernar
bien su casa? ¡Es imposible!
¡Cual si fuera incompatible
coser y raciocinar!  
Anatema al escribir,
al meditar y leer;
amigo, sólo coser
y murmurar, o dormir.   

4 comentaris:

maite mas ha dit...

Gràcies per donar-nos a conèixer una mica més la vida i l'obra de la Josepa Massanés, personatge molt oblidat i que cal recuperar.

GLÒRIA ha dit...

Una escriptora que he conegut gràcies a tu, Júlia i que m'ha semblat plena d'un irònic talent.

Júlia ha dit...

Gràcies, Maite!!!

Júlia ha dit...

Doncs me n'alegro, Glòria! No creguis, fins fa poc jo tampoc en sabia res...