diumenge, 6 de juny de 2010

Victòria Penya i Nicolau (1827-1898)



Inicio la sèrie d'autores mallorquines del segle XIX recollides en el llibre comentat en el post anterior amb Victòria Penya d'Amer, que es va relacionar amb molts poetes de la Renaixença i va guanyar premis als Jocs Florals en diferents ocasions.


Victòria Penya (o Peña) i Nicolau, va néixer el 1827 a Palma de Mallorca i va començar des de petita a escriure poesia. De jove es va relacionar amb ambients literaris, amb un grup de joves que editaven la revista El Plantel. Es va casar amb Miquel Victorià Amer, un d'aquells joves, i amb ell es va traslladar a Barcelona l'any 1859, ja que el marit va ser nomenat administrador del Ferrocarril del Nord.


Amer va ser un dels iniciadors i mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona i va estar molt relacionat amb els autors de l'àmbit de la Renaixença, cosa que va facilitar la participació de Victòria en certàmens poètics. Va obtenir diferents premis al llarg dels anys en uns Jocs Florals amb una participació femenina pràcticament testimonial. La gran participació de Victòria Penya en nombrosos certàmens va provocar fins i tot les crítiques de persones com ara Miquel dels Sants Oliver. Francesc Matheu va recollir gran part de la seva poesia el 1909, després de morir l'escriptora, en un llibre editat a Barcelona, Poesies de Victòria Penya d'Amer. Malgrat la bona voluntat de l'autor no pot deixar de manifestar, en el pròleg, tots els prejudicis habituals de l'època: ànima de dona  que no agafa mai entonacions varonils ni es fica en temes que no sien del seu ambient ni es cuida gaire de correccions acadèmiques. 


Victòria, però, es podia considerar una privilegiada. Va rebre l'ajut i el reconeixement masculí i el suport del seu espòs i va comptar amb amigues amb les quals es reunia i podia parlar de poesia a més de molt altres coses. Certament, la seva temàtica es pot considerar tradicional i de circumstàncies, però en l'època això també es pot fer extensiu a la producció masculina. Va ser una dona feliç en el seu matrimoni, en el qual hi havia una gran comunicació. En la maduresa sorgeix també el tema de l'enyorament de la joventut i la tristor per la pèrdua d'alguns fills petits. Va morir a Barcelona el 1898.


Poesies


En l'àlbum de D. Ramon Picó i Campamar (1875)



Les llàgrimes dels quinze anys
són gotes d'aigua florida
com més sovintent se banyen
més i més los ulls ne brillen.


Espines són les dels trenta
que endolen les pobres nines
qmb un dol que mai se treuen
per més que els duri la vida.


Més, ai Déu, les dels quaranta
cremen lo cor, són metzines.
Ulls cansats miren al cel
que la terra es massa trista.


Color de cel (1891)
-fragment-


Color de cel m'ha dat sempre alegria
per on se vulla l'haja vis posat,
d'aquest color lo cobricel tenia
lo hermós llitet de ma primera edat.


En ell somnis d'encant i de ventura
disfrutava amb repòs mon esperit.
tot era goig, no havent de res fretura
i els àngels me guardaven dia i nit.


...


Més tard l'amor amb juvenil fal·lera
com si jugàs a fet me perseguia,
color de cel portava la senyera,
i al punt que la vegí ja me rendia.


Anem, li diguí jo, llargues estones
passarem a la vora de la mar,
i entre el color del cel i de les on
amb delit,mon bé te sabré aimar.


Immens fou nostre amor i en sa gaubança
sempre creixent, a Déu se'n va pujar,
baixaren angelets, més d'enyorança
volant amunt algun se'n va tornar.


De tot lo món llavors vaig oblidar-me
albadets apretats sobre mon cor,
unida amb ells colia soterrar-me
i que em cobrís la llosa amb lo meu plor.


Consol de cap manera jo en volia
per ma dolor més que la mort crudel.
Més ai, volguda veu de gran valia
va dir-me: aixeca los teus ulls al cel (...)


Una visita a ma pàtria (1873)
-fragment-


Mallorca, bella Mallorca,
quan temps fa que et sospirava
i a la fi he vinguda a veure't
sols per dar-te una besada.


No t'he trobat adormida:
braços oberts mesperaves
com la mare espera el fill
i el fill espera la mare.


Amb llaç d'amor m'has estreta,
amb delit m'has festejada;
o quan petit n'era el cor
per lo que sentia l'ànima!


Jo n'he vist l'hortet florit
de la casa de mos pares,
i essent a dins la tardor,
la primavera tornava (...)