dilluns, 21 de juny de 2010

Coloma Lleal








Coloma Lleal va néixer a Ceuta el 1944, per motius de treball familiar, encara que poc després ja va venir a viure a Catalunya. Des de molt jove escriu poesia. Va estudiar Filologia Romànica, Hispànica i Francesa a la Universitat de Barcelona i des de l'any 1970 és professora de la Facultat de Filologia d'aquesta universitat. L'any 1980 va fer el doctorat i des del 1992 és catedràtica a la mateixa Facultat.

L'obra poètica de Coloma Lleal, encara que no massa extensa, és d'una gran qualitat. L'any 1965 va guanyar el primer premi, l'englantina d'or als Jocs Florals celebrats a París, amb el poemari Plany a quatre veus i, des d'aleshores, ha publicat els llibres de poesia Poemes (1967), Dels dels sons (1987), amb un pròleg de Joan Argenté, i Com si fos una elegia (2001).  Alguns dels seus poemes han estat inclosos en obres de conjunt i se n'han fet traduccions al portuguès, al francès, al castellà i al rus. Es poden trobar poemes seus dispersos en diferents antologies.

Amb l'obra narrativa L'embat del vent: records d'una vida marinera (2009) va quedar finalista de la 11a edició del premi Romà Planas de Memòria Popular. Coloma Lleal també ha escrit llibres de divulgació lingüística, articles i obres sobra la història de les llengües romàniques. Ha col·laborat amb artistes plàstics com el pintor Josep Uclés, per a l'exposició Històries d'olors (1987) organitzada pel Museu de Badalona, o l'escultor Camí per a l'obra Baetulo (Badalona, 1991) i l'exposició Mitologies (Manresa, 2005).


Poemes




En mi soledad
he visto cosas muy claras
que no son verdad.
Antonio Machado




Voldria enganyar la soledat
amb alguns mots emmirallats
però la soledat
ressona al mig del gran silenci
i els sentiments no poden ésser dits


només la por
dels mots esquius
només neguit
del dir opac
coneixement
de nul·litats
lleu consciència
de la impotència.




(Com si fos una elegia. Badalona: Fet a Mà, 2001).




Fa temps que et volia escriure
i dir-te com ha canviat
aquest vell món que estimaves
belicosament i tendra


davant dels fulls impresos
he pensat tant en tu
i en la teva mirada
malgrat tot il·lusionada
que no gosava fer-te mal


però has de saber-ho
qui t'ho diria si no?


ja no hi ha compas Teresa
no hi ha demà
només les lleis d'un ara immediat
on no hi cap el somni
i no hi ha més germans
que els fills d'un mateix pare
i d'una mateixa mare
tots els altres són estranys


s'han mort les utopies
les hem mortes entre tots


i et recordo a la platja fa tants anys
confessant-me el teu neguit per Praga
assegudes al rompent
et recordo quan ens barallàvem
jo ofegada d'incerteses
tu curulla de raons


et recordo amb un dolor de molt endins
perquè ja no sé si ens entendries
mesells observant l'espectacle
de tants morts que estimaries
més germans teus
que no pas jo.


(Poema "Fa temps que et volia escriure", dins de Com si fos una elegia. Badalona: Fet a Mà, 2001).


Des dels sons 


Hauria pogut tenir
una existència
tranquil·la
embolcallada
per uns pares amants
que cantessin pels segles dels segles
els encants
d'una filla com cal

però estimo massa
la meva petita i pobra llibertat
i em revolto
contra tota nosa
que no em deixi respirar
l'aire que em plau

hauria pogut tenir una d'aquelles existències
balbes
on no compta res més
que un vell somni
i un clar de lluna
i un sublim amor
idealitzat
però estimo massa
tots els racons del teu cos
i la tebior dels teus llavis
i el calfred de les teves mans
color de mel

i malgrat tota la comoditat
que em profetitzen
vells assenyats
sé del cert
que ara i sempre
i per tots els segles dels segles
necessitem per viure
aquesta petita lluita
sense ni crits ni plors
i aquesta espurna
de rebel·lia
a la punta de la sang.

(Dins de Dels dels sons. Badalona: Ajuntament de Badalona, 1987).

5 comentaris:

Assur ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Assur ha dit...

Jo la vaig tenir de professora a la Facultat (ella encara era no numerària, imagina't si en fa, d'anys!). M'ha fet molta il·lusió veure que li dediques aquest "post", en el qual, però, indiques que des de Ceuta la família va anar a Barcelona, i els Lleal Galzeran són i han viscut sempre a Badalona.

Júlia ha dit...

Assur, jo també la vaig tenir de professora, fa més de trenta anys, em sembla que devia ser el 72, era una gran professora i vaig aprendre molt en les seves classes.


Sobre el que dius, he canviat Barcelona per Catalunya, de fet he tret les dades de la web de l'AELC i potser no està ben explicat, en prenc nota.

Assur ha dit...

Doncs jo també la vaig tenir de professora al 72!!! (feia nocturn), i comparteixo tot el que dius d'ella com a professora. He conegut, a més a més, a gent que també la va tenir i són del mateix parer. I encara afegiré que és una gran persona: oberta, compromesa i sempre disposada a donar-te un cop de mà.

I pel que fa al que t'he dit de Badalona, t'ho puc ben assegurar, ja que jo én sóc també, i la veig, i ens saludem, molt sovint, a plaça els dissabtes. :))

Júlia ha dit...

Ep, jo també feia nocturn, segur que ens vam veure per allà. Vaig fer magisteri i en acabar vaig començar Filosofia i Lletres als vespres, malauradament després de dos anys per problemes familiars i de desplaçament ho vaig haver de deixar. Fa uns deu anys vaig cursar Humanitats a la UOC doncs sempre m'havia quedat la frustració d'haver penjat aquells estudis que m'encantaven.

Estic fent aquest recull de poesia catalana de dones, ja que crec que són molt poc presents encara en el conjunt de la nostra literatura, i, per casualitat, m'he ensopegat amb la seva web de l'AELC.