Margalida Caimari i Vila

Continuo avui la sèrie dedicada a les poetes mallorquines de la Renaixença, recollides al llibre esmentat al meu blog fa algun temps, del qual he tret gairebé tota aquesta informació.

Margalida Caimari i Vila (Cuba 1839-Palma 1921) era filla d'un emigrant a Cuba. Va tornar a Mallorca encara joveneta i es va casar amb Miquel Bauló i Oliver, d'una família de comerciants rics. La seva bona situació econòmica i el fet d'haver tingut només una filla li van permetre dedicar-se a la poesia i a tertúlies literàries que organitzava a casa seva. Va tenir amistat amb molts intel·lectuals de Mallorca i va llegir poemes a l'Ateneu Popular, el 1869. Va participar també en les tertúlies de can Pons i Gallarza. 

Malgrat haver nascut a Cuba va escriure majoritàriament en català. Pel contingut de les seves poesies es pot percebre que tenia un bon nivell cultural. Es va identificar amb el catolicisme social, propugnat per Lleo XIII i el 1894, ja vídua, es va acostar a associacions obreres catòliques. El seu espòs havia estat un dels fundadors i accionistes de diferents bancs i empreses en les quals treballaven moltes dones com a teixidores. Aquest fet la va fer conèixer la injusta i precària situació de la dona treballadora i dels infants de l'època i va endegar diferents iniciatives dirigides a millorar la seva situació.

La seva poesia s'ha de situar en el context de l'època i de la seva classe social. Reflecteix preocupacions molt importants en aquell temps, com ara l'angoixa que produïa a les dones no tenir un fill mascle, l'esperat hereu o l'emigració, necessària en anys de pobresa. També es important el component catalanista, tan preuat als autors de la Renaixença.

Enyorança (1870, fragment)
   En aquest poema tracta el tema de l'emigració a Cuba, una dona recorda el marit, que no veu créixer els fills, i el crida al retorn, malgrat que continuïn sent pobres.


Digues-me lluna agradosa,
on és l'espòs amat?
Digues-me si se'n recorda
de n'Aineta i los infants;
Digues-li tu ara que el veus,
que jo no el puc oblidar,
pensant quan vindrà lo dia
que mos ulls lo esguardaran.
Quan sent sa nina que riu
i lo ninet veig jugar,
tota plorosa jo pens:
si son pare los miràs!
....


Lo lliri de Valldemosa (1874, fragment)


Mallorca n'és una perla
enrevoltada del mar,
altes muntanyes li guarden
sos hermosos comellars.


Tant con n'és bella mallorca
l'estimen los balears;
tant com l'estimen els paga
amb los rics fruits de sos camps,


los ametlers abundosos
i los antics olivars.
Creixen amb verda esponera
tarongers i figuerals...


....


A Miramar (1877, fragment)


Vall hermós, ple d'harmonies,
on les fonts de clares aigües
fan remor,


On lo sol daura la terra,
on l'aucell als matins alça
cants d'amor...




No som mare mesquina (1882, fragment)


Ja no som mare mesquina!
Mig rient tota contenta,
quan nasqué na Margarida,
mirant-la gojosa deia:


Ai, que som de venturosa!
mare de dues filletes,
si en tenc una de malalta
l'altra endolcirà mes penes...


.....


Ai, que en som de venturosa!
Ja de res puc tenir enveja,
perquè los nins no m'agraden
com m'agraden les ninetes.


No desig hereu a casa,
elles seran mes hereves;
i per fer-les venturoses
jo patiria contenta!


.............