Eva Moreno i Bosch

Eva Moreno Bosch, nascuda l'any 1966 és poeta, actriu i cantant. És, a més, filla d'una altra poeta que fa poc hem recollit en aquesta antologia, Glòria Bosch i Morera.

Per a Eva Moreno Bosch escriure és... una llibertat:

El poema és una espiral de llibertats que teixeixen una crisàlide de paraules i pensaments que van del nucli a l'exterior i de l'exterior tornen al nucli. Una metamorfosi vital on la llibertat pren forma alada i esdevé papallona d'un sol dia, malgrat que perdura eternament.

Eva Bosch ha rebut molts guardons de poesia i narrativa, en català i castellà, entre els quals, el XIV CONCURS GAT LITERARI PREMI DE POESIA, el del CERTAMEN LITERARI SAGRADA FAMÍLIA, el del 24è FESTIVAL DE LA POESIA DE PARETS DEL VALLÈS- PREMI POESIA INÈDITA, la Viola d'Or als JOCS FLORALS DE SANTS HOSTAFRANCS o L'ENGLANTINA ALS DE CALELLA O l'ENGLANTINA D'OR als de LLIÇÀ DE VALL. 


Podeu conèixer millor aquesta poeta i els seus poemes visitant el seu blog: El que em passa pel cap.

ANTOLOGIA

PARANYS

LA NIT  és un pou febril

despoblada d’amor

La nit és un bressol de liles i opi

on hi creix un miratge de formes abstractes – parany dels somnis –

i un tel de lluna m’injecta el seu esguard d’estramoni

La nit  la febre  la  maranya d’il.lusions que m’acarona

i aquella cremor de la frisança sobre la pell…

La nit és un pou febril

em fa basarda

M’he aferrat a les ertes línies de la raó – parany dels homes –

He aixoplugat paüres a cobert d’ales trencades

He segellat les escletxes de l’escorça per on s’esmuny l’enteresa

I no he reeixit, he naufragat

I he lliscat per les corbes blanes de la feblesa

fins a davallar  pel penya-segat dels teus braços vastament amorosos

I m’he avocat sobre el remoreig de mar que tu respires

I m’ha amarat  l’alè en flames que em deixaves a cau d’orella

I amb els ulls t’he escrit els versos més sentits

I he vist brollar la poesia més lliure que neixia captiva entre dues mans

I he llevat els vels de la nuesa

I he clòs amb força les parpelles  per enganxar-me encara més

a aquella teranyina d’ombres pretèrites

I he sentit despuntar les teves flors en els meus llavis d’aigua :

orquidía ardent de sang anyil

I he bategat fortament contra la cuirassa dels seus pètals

I no he reeixit, he naufragat...                             

QUE CAP MAREA EM PORTI

Tinc llàstima

de veure’m reflectida

en la buidor glacial d’aquestes fosses oculars

Tinc angoixa

que la sorra que mastego

no dreni als meus ulls i em faci una perla al pit

Tinc ràbia

del nàcar que em creix com una crosta ,ara mai

i em segella amb la fúria d’una ostra

Tinc joia

que no em tornarà a colpir el mar crudel

no sentiré el bes de sa blanca escuma

Que cap marea em porti.

Tindré pobre consòl

de la ma que em desprengui de la roca.

                                                              

 HORA BAIXA

Hora baixa

En el teu silenci hi dorm un ocell

que plana en les teves pupil·les

i cobreix el teu pensament

de plomes negres i blanques

Conec el teu rostre

quan voldries fugir

sembla que atures cada batec

i cap mot no habita els teus llavis

mentre no te n'adones

i dins les mans

 se t'adorm la tarda

Estàs present

però te m'escapes

Subratlles només amb l'esguard

les corbes blanes de la platja

Hi ets amb un persistent esforç

per negar el temps present

de cada un dels verbs

que som ara

I estic amb tu

tan proper a la teva distància

i em limites a un perfecte pretèrit

que jo no et demanava

Hora baixa

No te'n adones

i el cel s'ha obert

en cent esquerdes liles i malva

el dia ha marxat d'esquitllentes

pensant que no el miràvem

Ara la plaja

és un gran llenç  virginal

on, amb els dits de la memòria

hi dibuixem totes les hores

que ens han vist fer-nos grans

quan aquest pèlag lluïa

sobre la nostra pell erta

en diminuts cristalls de sal

Nit argentada

un tel de lluna realça

els teus filaments de plata

que es mouen gràcils

sobre la teva front estàtica

Conec el teu silenci

quan saps que et demano

que celebris amb mi

cada instant

que la vida ens regala

D A R R E R   A L È

M'he fet amb escuma del teu mar

amb mosaics de vinyes verdes

M'he fet ert com el roure i el pi

i cada paraula que dic

té aromes de l'espígol i romaní

que hi tens al voral dels camins

M'he fet de la suor dels teus segles

i del silenci dels teus murs

on el temps ha endolcit cada pedra

testimoni de sangs i retrets

que encén el roig de les fagedes

i la rauja que em fa perdre el seny

M'he fet amb el brou de les àvies

al reduit voltant de l'escó

que escalfa rondalles antigues

on les donzelles són pàl?lides

la mandràgora es penja al balcó

i, a foc lent, la vida es cou

A foc lent

sota el crepuscle inflamat dels estius

mentre parla la veu dels teus homes

i es cou el pa dels teus pobles

m'he anat fent

de matèria senzilla i humil

Terra mare,

m'arribarà el darrer alè

i jo voldré que romangui

trabat en la branca de l'alt xiprer

per a  ser aire de les teves platges

pols dels teus senders

i plutja d'aquests camps

tan dolços

tan teus

tan meus

   M I N U E N D O

Menos

Ni un sólo pájaro ha cruzado mi frente

De la risa de las aves vacío el pentagrama

Dejo mis dedos de araña

morir al borde de la página blanca

Menos

La piel del agua mansa me devuelve el paisaje

Ni una reverberación- el  todo  estático

Estático reflejo de mi ser estático

Menos

Ni un resquicio de eclipse en mi pupila

Vuelve  el nombre al nombre

          el pulso al pulso

         Vuelve  el pájaro al aire

                                      el aire a la tierra

                      la tierra al mar

                  el mar a mi bolsillo...

Menos

 Nada

                                    Un suspiro

       Leve como la llama más leve

 ANILLO AL CIELO

Cuenta el cuento que un día

cuando el cielo era azul

y la noche de estío

todo lo inflamaba

el Sol miró la Luna

de deseo y perfil

y le pidió en silencio

M Í R A M E  

Llena de sí la Luna

se vistió blanca y plena

con flores en el pelo

y luz en sus dos caras

le tendió albas las manos

y dijo en voz de plata

T Ó C A M E

Como el la creación

el cielo se hizo prisma

de la astral conjunción

sólo un cuerpo celeste

se hacía de los dos

A veces una flor

brotaba del pecado

pero otras una sombra

como un ala de cuervo

decía en voz de acero

N Ú B L A T E

Un universo oscuro

lloró sobre la Tierra

y como en esos cuentos

al Sol tornó de piedra

la Luna se abrió en dos

la una creciente de agua

la otra llena de ausencia

y anillada de pena

al Sol dijo en voz alta

R Í E M E

El Sol se hizo de noche

y respondió distante

D É J A M E

El cielo no está hecho

para tenerte cerca

tengo el dolor del trueno

después de cada rayo

la luz que hoy te proyecto

será sombra mañana

L L Ó R A M E

 El año luz que pasa

desprenderá estos lazos

y el fulgor que mantiene

la estrella que fue extinta

en bóveda celeste
alumbrará aún tus manos

R Í E M E

La Luna quedó en hielo

El Sol quedó en eclipse

Y el cielo quedó herido

de lo que fue y no ha sido