diumenge, 27 de maig de 2012

Glòria Abras Pou



Glòria Abras Pou és una bona amiga feta a través dels blogs i també és poeta. Li he demanat que m'enviés la seva aportació. Només m'he permés la llibertat de fer fora l'adjectiu 'modestos' que havia afegit a la menció sobre els premis que ha guanyat.


Vaig néixer a Riudellots de la Selva el dia 25 d’octubre de 1950 poble amb el que mantinc vincles si bé jo visc, fa més de quaranta anys, a Badalona.

He treballat en banca.

Sóc una voraç llegidora i una escriptora que es prodiga poc. M’interessen les proses breus i de caire poètic i m’interessen també els poemes. Gràcies a la xarxa he publicat escrits al meu blog Arbre de Foc. He guanyat algun premi i actualment tinc un poemari en mans d’un editor que, si no m’enganya, no tardarà molt a sortir.

Agraeixo a Júlia Costa la seva amable invitació per aportar alguns dels meus versos al seu meritori blog Tèrbol Atzur.

Somni

De vegades
les cases es disfressen
i els indrets familiars
esdevenen estranys,
i estranys nosaltres
iniciem intranquils
breus i erràtics camins
que busquen i ens busquen
i extraviats i curiosos
toquem la noble fusta
d’una taula
que no havíem vist mai
i olorem el lilà que creix al pati
amb plaer nou.
De repent
una daga de llum
ens cega la mirada
i càndids com infants
reconeixem el món
i els seus antics costums.
Segurament somiàvem.

Mirall

La tardor ja és al pati.
L’herba està quieta
I el cel de fosc metall
com un punyal s’endinsa
fins el cor de la terra.

De la finestra estant,
em veig a mi mateixa.
El corriol és curt,
L’aigua,  propera.
Esdevinc un esbós:
Dona donant l’esquena.

La tardor ja és al pati.
L’herba està quieta.
Un presagi d’onades
inerta m’arrossega.
L’últim record que salta
és la trena de plata
compacta i vertical
partint la meva esquena.


Succés
I
Portava el vestit blanc
de les festes més belles.
El vi blanc coll avall
i els glops de l’amant tendre.
Jardins sobre les pells,
laberints sense llei,
celebracions secretes,
sanglots, sospirs, suors,
un sol país el nostre,
tu i jo, jo i tu, nosaltres
com una única terra.
Illa de besos llargs
Illa d’ofec i febre.
II
Varem perdre les mans
que, de cop, eren cegues
I ja no coneixíem
els nostres ulls de sempre.
Portava el vestit blanc
de les festes més belles,
blanca vela estripada
vella barca estellada
surava malferida
a l’ull de la tempesta.

Glòria Abras Pou – Poemes inèdits



4 comentaris:

Igor ha dit...

Hòstia, són bons. El primer m'ha deixat amb la boca oberta que ara tanco per allò de les mosques.
Buscaré més.
Salut.

Júlia ha dit...

Gràcies, Igor.

GLÒRIA ha dit...

Jo els hi he donat directament, Júlia. Sento no haver-t'ho dit.
Un petó!

Igor ha dit...

Doncs me'ls he tornat a llegir.
No us rigeu, però m'havia quedat molt bon record i he pensat: és la memòria que m'enganya.
Però, no aquesta vegada la memòria no m'ha transformat la realitat.
Tot un descobriment.