dimarts, 1 de maig de 2012

Anna Garcia Garay





Anna Garcia Garay

Nascuda a Sabadell el 1972. S’inicia en el món literari com a afició quan obre el seu primer blog, Univers privat, l’any 2004. L’any 2006 guanya el primer Premi de Poesia Miquel Martí i Pol del Principat d’Andorra amb el poema “Desfent camins”; el 2007 queda finalista en el certamen Gat Literari de Torelló amb el recull de poemes Funambulismes a la corda fluixa de la nit

El 2009 guanya el tercer premi del concurs e-Poemes convocat per La Vanguardia amb el poema “Beatus ille”, i l’any 2010 queda entre els set finalistes del IX Premi  de Poesia de Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb el recull poètic Tot allò que vaig voler dir-te. El 2011 guanya el XVII Premi de Poesia Joan Llacuna d’Igualada amb l’obra Assassins de margarides, guardó que fa possible la publicació del seu primer llibre el març de 2012 i, finalment, el darrer mes d’abril ha estat la guanyadora de l’XI Premi de Poesia de San Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb el poemari Els mots encreuats.

Ha participat en projectes literaris conjunts de l’Associació de Relataires en Català (ARC) com Primer llibre de poemesTensant el vers i Garbuix de contes, i escriu regularment al seu blog, an →← na (an-tavia-na.blogspot.com), des del 2006.

desfent camins
Em feies riure 
quan disfressaves els matins de nits eternes
per poder estimar-nos sense mesura, 
sense principi, sense fi.
 
On hem deixat oblidats 
aquells diumenges interminables
amb què adornàvem el capçal del nostre llit?
 
Començo a desfer un camí 
per trobar-nos a tots dos.
A tu i a mi.
Allà on ens vàrem perdre, 
disfressant la llum d'un matí.
_______________________________

carrers i voreres

M'he descuidat de repassar les costures del cos,
mal embastat amb pedaços de llençol,
pijama i malson,
i em vaig vessant per aquest asfalt calent a cada pas.
Líquida i consonant,
se m'evaporen els desitjos,
se'm liqüen les realitats.

Residu, solatge de mi mateixa,
continuo avançant per aquest divendres
tot buscant la cara amable dels carrers
amb la complicitat de les voreres.

___________________________________

pols
M'espolso els mots dels llavis
amb un sol gest.
La salabror dels adéus, el sucre
del bes inabastable.

Gebre a la mirada.

El pes del vent a les espatlles
em vincla l'esperança.

________________________________

dreceres

Oblides l'home, i estimes el poeta
que et fa més planer el camí dels dies derrotats.
I beses el poeta, però despulles l'home
perquè t'ompli el cos de dreceres
i t'escrigui victòries a les mans.


1 comentari:

Estonetes ha dit...

He trobat en el teu bloc una molt bona col·lecció de poemes.