dimecres, 20 de maig del 2009

Mireia Lleó, l'ofici silenciós de la paciència...


Una bona amiga no-blogaire em va escriure fa uns dies per motius que no venen al cas i en l'e-mail em va incloure dos poemes de Mireia Lleó, a qui coneix, perquè, diu, li van fer pensar en mi, cosa que és un honor.

També algunes persones que m'han escrit, en relació amb aquest blog, que m'adono que té més èxit del previst, m'han mencionat aquesta poetessa.


No he trobat imatges personals de Mireia Lleó, llevat d'una
fotografia molt dolenta que va sortir a un diari de L'Hospitalet amb motiu del premi Andreu Trías, que va guanyar en la primera convocatòria. Aquest premi el vaig guanyar jo algun temps després i n'he estat jurat en diferents ocasions, per cert.

Bé, amb tantes coincidències i encara que no conec personalment aquesta autora, crec que el tèrbol atzur poètic em demana que li dediqui immediatament un post.


Per sort, al qui és qui de la Generalitat hi trobo algunes referències:


Mireia Lleó va néixer a Barcelona, el 1960. És mestra i també va cursar Geografia. Ha rebut diferents premis i compta amb diverses publicacions:



Premis literaris
L'Espurna del Clot de poesia, 1995: Brots d'enyor
Premis Literaris de Cadaqués-Rosa Leveroni de poesia, 1998:
Amb terra al pensament
Ciutat d'Olot-Joan Teixidor de poesia, 1999:
Parc encès
Decàlia de Valls, 2001:
Laberints secrets
Alella a Maria Oleart, 2001:
Batecs a cor obert

Llibres publicats

Poesia

Brots d'enyor. Barcelona: Columna, 1996
Amb terra al pensament. Barcelona: Parsifal, 1999
Parc encès. Barcelona: Columna, 2000
Laberints secrets. Valls: Cossetània, 2001
Batecs a cor obert. Argentona: La Comarcal Edicions, 2002
Per un vers. Barcelona: Témenos, 2009


Podeu trobar poemes d'aquesta autora
aquí i aquí .

I també informació a molts més llocs de la xarxa, ja que Mireia Lleó participa en força iniciatives relacionades amb la poesia.


Aquest és el poema que em fa arribar la meva amiga, d'aquesta autora, i que l'han fet pensar en mi:


Visito aquella dona que escrivia
les seves impressions en fulls secrets,
que llargament filava pensaments
i confegint paraules era lliure.
Aquella dona avui s'arrapa al temps
que tan fugaç li fuig aigüera avall.
Frágil com l'orquídia que l'espia
o com la pols impresa, papallona.
Només procura instants i pensaments
diàfans com la llum d'aquest matí.


Et mous sense estridències per la casa
i així se t'asserena el fer i el dir.
Pots degustar paraules sense pressa
escrites hàbilment enmig del blanc.
Poetes admirats que dormen al teu llit
t'han fet obrir camins en plena nit.
Tot desbrossant herbotes que t'amaguen
el fil d'aigua brillant, que baixa lliure,
t'has desvestit de tot allò sobrer.
I l'únic ornament és el neguit
que et dóna impuls roent de foc i vent.
Només per destriar paraules clares
i aprendre, com l'orfebre,
l'ofici silenciós de la paciència.


I aquí alguns altres, molt bonics per cert, que he manllevat de la xarxa...

SEXTINA BLAVA

Fondejaré amb tu a un mar sense ni illa
al just moment que el sol se'n va a la posta
però deixa que cedeixi la marea
i que els cristalls de sal en els teus llavis
m'abrassin les paraules, la tendresa,
s'aferrin al meu viure dins la cleda.

Fondejaria amb tu al clot de la cleda
i en somnis fugiríem fins a l'illa
per invocar la lluna i la tendresa.
Parlem tranquils darrera una altra posta
i ens estimem, cristalls de sal als llavis.
Pel trau d'algun poema, la marea.

Viatjaria amb tu a l'alta marea
series fugitiu, clos a la cleda.
Per tu la serp ja repta fins als llavis.
Orfe de llum, de nit sóc com una illa
i transgradeixes l'aigua fins la posta
d'un sol que al pit modela la tendresa.

Modela al pit paraules amb tendresa
i als peus em mor l'onada i la marea,
pel llarg estrip que fa insistent la posta.
Mentre un verd de pins d'aigua prop la cleda
m'ha convocat al gran festí de l'illa
on el teu cos em fa pessics als llavis.

Pessics a la memòria i a aquests llavis,
és el llenguatge mut de la tendresa
quan fondegem de nit en la nostra illa,
abans que alguna nau dins la marea
navegui aigües endins, ventre de cleda.
Ran de capvespre el sol dorm a la posta.

Vine descalç per platges sense posta.
Dóna'm la mà, l'escalf, apropa els llavis.
Quin somni reviurem, molls a la cleda?
Només l'aigua, la sal. Pa de tendresa
per compartir plegats mar i marea.
Sense tresors ocults, eixuta l’illa.

Fondejaria l’illa a l’hora posta.
Dins la marea fosca el gust d'uns llavis
Xops de tendresa al límit de la cleda.


De Laberints secrets:

De nit passejo amb sorra a les butxaques
per no perdre del tot el palp del món.
Enfonso els dits inquiets
al verd dels marges.
M'he fet presa indefensa de falcons
per tots els corredors del laberint.
I sempre torno
a veure ombres de sal.
Qui sap fins quan
haurem de passejar
la sorra i jo
amb nit a les butxaques.


De Parc encès :

Les cicatrius del temps ja se'm coneixen,
vull dir les que no es veuen a cop d'ull
perquè s'han ajaçat fent niu al pit.
Qui sap si algú pressent que endins del ulls
he vist passar la vida arran de sang.
L'encert d'un viure intens i sense treves,
amb rebel·lió constant per por de perdre
algun bocí malmès. Temps a les venes.


De Batecs a cor obert:

Se t'ha exhaurit el temps de les bonances
que has macerat de nit amb llum de lluna,
et cal la pau callada a les estances
curulles de records, la pell tan bruna.

Retornes a ciutat amb la certesa
d’haver mig acomplert cada propòsit,
i enfonses soledats per la malesa,
al fang humit i pulcre que fa el pòsit

d'estius que han destil·lat xarops de menta.
T'aferres al setembre com si fos
l'alè frescal que ens cal per sobreviure

o bé el plugim que el cap de núvol lliura.
Ets feble i també saps com es lamenta
el temps que fuig per entre nits i pors.

divendres, 15 de maig del 2009

M. Teresa Saladrigas, patrimoni amagat



Per casualitat va caure a les meves mans el llibre Patrimoni secret, de M. Teresa Saladrigas, única imatge que puc penjar d'aquesta autora, de la qual he trobat poca cosa a la xarxa. Em van agradar molt els seus poemes, sobre la vida quotidiana, aparentment senzills, però profunds, evocadors i molt ben escrits.

Per la solapa del llibre he sabut que va néixer a Barcelona el 1934, que és llicenciada en Pedagogia i Filosofia i que s'ha dedicat a l'ensenyament, el teatre i la poesia.

Ha guanyat el premi Miquel Martí i Pol 2003 amb Des d'una por naixent, el premi Conex 1997, amb el conte Cites classificades i va ser finalista del premi de poesia Marta Pessarrodona, 1996.
Patrimoni secret, editat per Viena, va guanyar el XXVIII Premi de Poesia Marià Manent, 2004.


Poca cosa doncs, estic segura que l'autora deu tenir obra inèdita excel·lent.
Els poemes copiats pertanyen al llibre Patrimoni secret:


LA PIPA APAGADA


És diumenge després de dinar
-la sobretaula-
els homes prenen cafè,
juguen a cartes;
les dones a la cuina
renten plats,
i diuen que la plaça està molt cara.
Fugint d'aquella parla trivial
jo m'assec a la vora del pare.
La pipa encesa entre les dents
destil·la fum blau
que s'enlaira
lent i tranquil,
al pas imperceptible de la tarda.
-El mànec de la pipa
dibuixa un angle recte
amb el perfil mediatiu del pare-.
La conversa encetada a poc a poc
de sobte pren volada,
parla de la vida
amb la perspectiva d'una pipa encesa
que escalfa la mà;
es fa intensa,
es gronxa,
vacil·la,
a cotes s'apaga,
i retorna amb una olor de mistos;
com el fum serpenteja,
s'enfila,
giravolta, recula,
però sempre
retroba un camí cap enlaire,
tan lleuger com l'alè que l'envolta,
inaprehensible,
lliure.
El fum i les paraules
ritmaven una dansa,
el fum s'esvaïa en el cel ras,
quedaven les paraules.
En el racó secret de la memòria
que guarda els temps perduts,
tinc gravats aquells mots.A vegades
una impressió fugaç els reviu,
com una esgarrifança,
un ressò que s'encén un instnat,
al contacte glaçat
de la pipa
apagada.


Les golfes


A dins les amples golfes, al tombant del capvespre,
el primer raig de lluna troba Aracné filant;
mai para la filosa de bastir i cloure històries,
compon llums i ombres en tapís magistral.
Arancé teixeix cròniques i amb breu fila preserva
els batecs que les coses conserven dels mortals;
en un procés lentíssim nua la fina trama,
el destí de cada home enfonsa en els arcans.
Els esperits que un dia varen tenir presència
i, fets, cossos, ompliren de sentit un espai,
han deixat una emprempta subtil en els objectes
que jo avui recullo i n'accepto el llegat.
Entre records i oblits d'aquells que em precediren
Aracné descabdella les peces del lligam.
El cicle s'inverteix, les golfes tomben plenes,
un tram del meu futur ha esdevingut passat.
Trobo entre els mobles vells bandejats a la fosca
la cadira dels nens -jo hi seia temps enllà-.
De sobte m'he sentit atrapada en la història,
sóc pols dins d'unes golfes on no havia estat mai.

dimecres, 6 de maig del 2009

Concepció G. Maluquer, 'els dons eterns i fàcils de la terra i el vent'








Concepció González Maluquer, poeta, narradora i novel·lista, va néixer a Salàs, al Pallars Jussà, el 1914 i va morir a Barcelona l'any 2004. Com el protagonista de la meva darrera novel·la es va estimar més d'amagar el 'González' darrere un punt, potser avui no ho faria, qui sap, ja hem anat superant alguns complexos. Com tantes dones de l'època, pertany a un grup d'escriptores les quals, malgrat tenir relacions importants amb cercles intel·lectuals, publicacions diverses i un cert reconeixement, no han acabat de ser tan conegudes com caldria. En el cas dels homes, en general, la cosa és ben diferent.

Maluquer va seguir els estudis de magisteri i va completar la seva formació a l'Escola de Mestres de la Generalitat de Catalunya durant els anys trenta. La situació política i familiar de la postguerra va fer que deixés d'exercir en els anys 40, per reemprendre la seva professió més endavant. Concepció G. Maluquer es va formar com a poeta fins que es va donar a conèixer a finals dels anys cinquanta. Ella mateixa es definia de la generació silenciada de la postguerra. En els seixanta va començar a ser coneguda. Va guayar el premi Ciutat de Barcelona el 1957, en aquella època era aquesta una de les poques garanties de publicació em català. El 1959, dos anys després d'haver aconseguit aquest guardó, es va editar La creu dels vents. El 1960 va publicar
La ciutat i les hores.

Es va dedicar també a la novel·la. Va oferir un magnífic retrat de la Catalunya dels anys 60: de la seva terra natal amb Gent del sud (1964), de la costa amb Gent del nord (1971) o de Barcelona amb Què se n'ha fet de Pere Cots (1966) i Parèntesi (1962), novel·les avui una mica difícils de trobar, on l'autora va intentar, fins i tot, reflectir les variants dialectals del català. També va escriure narració breu, amb contes com Tres àngels pel camí (1959) o Dues cases (1960), amb el qual va obtenir el premi Joan Santamaria.

Concepció G. Maluquer va ser una assídua participant de vetllades literàries d'aquells anys i es va relacionar amb Foix, Carme Monturiol, Cèlia Sunyol, Carles Sindreu i, sobretot, Aurora Bertrana, amb qui la va unir una gran amistat; també participava en moltes activitats relacionades amb la literatura i cultura en general. Encara té força obra inèdita i es justifica la seva poca difusió, en les seves biografies, per les circumstàncies culturals de l'època, però avui aquesta excusa té poca base i cal pensar que el món editorial del nostre present tampoc manifesta una gran sensibilitat vers la recuperació i edició de la seva obra poètica i narrativa.




Encara bo que es una escriptora força representada a la xarxa, podeu trobar-ne més dades aquí i aquí. També es pot baixar un excel·lent document del PEN club, en pdf, fàcil d'imprimir, amb poemes i dades sobre la vida de l'autora. Com a curiositat, dir que va ser l'autora de la coneguda auca de l'enfadós o la fi del cagalàstics, poema polític que, per variar, es va atribuir a un munt de senyors de l'època, de més anomenada i semblant o inferior categoria poètica.





CURRICULUM VITAE

Jo vaig néixer a l’envist d’una carena
quan encara era estiu, però les guilles
ja ensumaven els tords. Feinera l’àvia
perfumava amb codonys la roba blanca
i els dolcíssims arrops. Serventa lenta
es rentava els pits nus dintre la segla
aombrada de joncs. La mare, alta,
però fina de peu, mirava els cingles
tot pensant en la mar. Jo, un plor a l’alba.
Algú va dir de dintre de les portes:
–Com que és fembra i no val per alts designis,
no és prudent fer conjur amb les estrelles:
la ungirem amb els dons eterns i fàcils
de la terra i del vent. I arribà el taumaturg
de les esquelles, la sentera dels dons i l’home lúcid
que prediu el futur. Bulliren aigües
perfumades d’encens. Dintre les xicres
velles balbes sucaven coca flonja
i es senyaven el front. Com pluja fina
sobre el lli del bressol queien intactes
les paraules i el do.

(Curriculum Vitae. Poema inèdit.)



LA CREU DELS VENTS

VENT:

La tarda se m'ajeu damunt l'espatlla
i l'ombra colga el solc de les riberes.
Jo baixo fins a tu seguint el rastre
de l'aigua freturosa de maresmes.

Hi ha una lluna perfecta i indivisa
que em pinta les passeres del crepuscle.
Els pobles s'han fet íntims com lluernes
i els rius insomnes, vetllen els silencis.

Ja la nit m'esperona els flancs. Em clava
dues rodes d'estels. Damunt la terra
corbada de mil·lenis, deixo un rastre
on vibren els renills i les crineres.

Em dol deixar una gota de basarda
damunt els finestrons pintats de gebre.
Dels gorgs i dels afraus, s'enfila un hàlit
d'invisibles conjurs. Les bruixes xisclen.

Ja ho veus. D'ençà que l'alba hissà les boires
fins ara que les ombres em circumden,
he anat seguint les fites més segures
on vara el teu desig de permanència.

Accepta el meu tribut. Tindràs la força
dels cíclops enfurits. El goig ascètic
dels homes primitius, i la puresa
de totes les congestes impetjades.

CIUTAT:

Me'n sento el cor ungit, i et regracio
amb l'or sagrat d'innúmeres banderes.
De tu han après aquest batec d'altura
i aquest enyor d'estels immarcescibles.

(Del llibre La creu dels vents. Barcelona: Impremta Moderna, 1959, p.30-31.)