Mireia Lleó, l'ofici silenciós de la paciència...

Una bona amiga no-blogaire em va escriure fa uns dies per motius que no venen al cas i en l'e-mail em va incloure dos poemes de Mireia Lleó, a qui coneix, perquè, diu, li van fer pensar en mi, cosa que és un honor.

També algunes persones que m'han escrit, en relació amb aquest blog, que m'adono que té més èxit del previst, m'han mencionat aquesta poetessa.

No he trobat imatges personals de Mireia Lleó, llevat d'una fotografia molt dolenta que va sortir a un diari de L'Hospitalet amb motiu del premi Andreu Trías, que va guanyar en la primera convocatòria. Aquest premi el vaig guanyar jo algun temps després i n'he estat jurat en diferents ocasions, per cert.

Bé, amb tantes coincidències i encara que no conec personalment aquesta autora, crec que el tèrbol atzur poètic em demana que li dediqui immediatament un post.


Per sort, al qui és qui de la Generalitat hi trobo algunes referències:

Mireia Lleó va néixer a Barcelona, el 1960. És mestra i també va cursar Geografia. Ha rebut diferents premis i compta amb diverses publicacions:



Premis literaris
L'Espurna del Clot de poesia, 1995: Brots d'enyor
Premis Literaris de Cadaqués-Rosa Leveroni de poesia, 1998: Amb terra al pensament
Ciutat d'Olot-Joan Teixidor de poesia, 1999: Parc encès
Decàlia de Valls, 2001: Laberints secrets
Alella a Maria Oleart, 2001: Batecs a cor obert

Llibres publicats

Poesia
Brots d'enyor. Barcelona: Columna, 1996
Amb terra al pensament. Barcelona: Parsifal, 1999
Parc encès. Barcelona: Columna, 2000
Laberints secrets. Valls: Cossetània, 2001
Batecs a cor obert. Argentona: La Comarcal Edicions, 2002
Per un vers. Barcelona: Témenos, 2009

Podeu trobar poemes d'aquesta autora aquí i aquí .

I també informació a molts més llocs de la xarxa, ja que Mireia Lleó participa en força iniciatives relacionades amb la poesia.


Aquest és el poema que em fa arribar la meva amiga, d'aquesta autora, i que l'han fet pensar en mi:


Visito aquella dona que escrivia
les seves impressions en fulls secrets,
que llargament filava pensaments
i confegint paraules era lliure.
Aquella dona avui s'arrapa al temps
que tan fugaç li fuig aigüera avall.
Frágil com l'orquídia que l'espia
o com la pols impresa, papallona.
Només procura instants i pensaments
diàfans com la llum d'aquest matí.


Et mous sense estridències per la casa
i així se t'asserena el fer i el dir.
Pots degustar paraules sense pressa
escrites hàbilment enmig del blanc.
Poetes admirats que dormen al teu llit
t'han fet obrir camins en plena nit.
Tot desbrossant herbotes que t'amaguen
el fil d'aigua brillant, que baixa lliure,
t'has desvestit de tot allò sobrer.
I l'únic ornament és el neguit
que et dóna impuls roent de foc i vent.
Només per destriar paraules clares
i aprendre, com l'orfebre,
l'ofici silenciós de la paciència.

I aquí alguns altres, molt bonics per cert, que he manllevat de la xarxa...

SEXTINA BLAVA

Fondejaré amb tu a un mar sense ni illa
al just moment que el sol se'n va a la posta
però deixa que cedeixi la marea
i que els cristalls de sal en els teus llavis
m'abrassin les paraules, la tendresa,
s'aferrin al meu viure dins la cleda.

Fondejaria amb tu al clot de la cleda
i en somnis fugiríem fins a l'illa
per invocar la lluna i la tendresa.
Parlem tranquils darrera una altra posta
i ens estimem, cristalls de sal als llavis.
Pel trau d'algun poema, la marea.

Viatjaria amb tu a l'alta marea
series fugitiu, clos a la cleda.
Per tu la serp ja repta fins als llavis.
Orfe de llum, de nit sóc com una illa
i transgradeixes l'aigua fins la posta
d'un sol que al pit modela la tendresa.

Modela al pit paraules amb tendresa
i als peus em mor l'onada i la marea,
pel llarg estrip que fa insistent la posta.
Mentre un verd de pins d'aigua prop la cleda
m'ha convocat al gran festí de l'illa
on el teu cos em fa pessics als llavis.

Pessics a la memòria i a aquests llavis,
és el llenguatge mut de la tendresa
quan fondegem de nit en la nostra illa,
abans que alguna nau dins la marea
navegui aigües endins, ventre de cleda.
Ran de capvespre el sol dorm a la posta.

Vine descalç per platges sense posta.
Dóna'm la mà, l'escalf, apropa els llavis.
Quin somni reviurem, molls a la cleda?
Només l'aigua, la sal. Pa de tendresa
per compartir plegats mar i marea.
Sense tresors ocults, eixuta l’illa.

Fondejaria l’illa a l’hora posta.
Dins la marea fosca el gust d'uns llavis
Xops de tendresa al límit de la cleda.


De Laberints secrets:

De nit passejo amb sorra a les butxaques
per no perdre del tot el palp del món.
Enfonso els dits inquiets
al verd dels marges.
M'he fet presa indefensa de falcons
per tots els corredors del laberint.
I sempre torno
a veure ombres de sal.
Qui sap fins quan
haurem de passejar
la sorra i jo
amb nit a les butxaques.


De Parc encès :

Les cicatrius del temps ja se'm coneixen,
vull dir les que no es veuen a cop d'ull
perquè s'han ajaçat fent niu al pit.
Qui sap si algú pressent que endins del ulls
he vist passar la vida arran de sang.
L'encert d'un viure intens i sense treves,
amb rebel·lió constant per por de perdre
algun bocí malmès. Temps a les venes.


De Batecs a cor obert:

Se t'ha exhaurit el temps de les bonances
que has macerat de nit amb llum de lluna,
et cal la pau callada a les estances
curulles de records, la pell tan bruna.

Retornes a ciutat amb la certesa
d’haver mig acomplert cada propòsit,
i enfonses soledats per la malesa,
al fang humit i pulcre que fa el pòsit

d'estius que han destil·lat xarops de menta.
T'aferres al setembre com si fos
l'alè frescal que ens cal per sobreviure

o bé el plugim que el cap de núvol lliura.
Ets feble i també saps com es lamenta
el temps que fuig per entre nits i pors.