divendres, 15 de maig de 2009

M. Teresa Saladrigas, patrimoni amagat



Per casualitat va caure a les meves mans el llibre Patrimoni secret, de M. Teresa Saladrigas, única imatge que puc penjar d'aquesta autora, de la qual he trobat poca cosa a la xarxa. Em van agradar molt els seus poemes, sobre la vida quotidiana, aparentment senzills, però profunds, evocadors i molt ben escrits.

Per la solapa del llibre he sabut que va néixer a Barcelona el 1934, que és llicenciada en Pedagogia i Filosofia i que s'ha dedicat a l'ensenyament, el teatre i la poesia.

Ha guanyat el premi Miquel Martí i Pol 2003 amb Des d'una por naixent, el premi Conex 1997, amb el conte Cites classificades i va ser finalista del premi de poesia Marta Pessarrodona, 1996.
Patrimoni secret, editat per Viena, va guanyar el XXVIII Premi de Poesia Marià Manent, 2004.


Poca cosa doncs, estic segura que l'autora deu tenir obra inèdita excel·lent.
Els poemes copiats pertanyen al llibre Patrimoni secret:


LA PIPA APAGADA


És diumenge després de dinar
-la sobretaula-
els homes prenen cafè,
juguen a cartes;
les dones a la cuina
renten plats,
i diuen que la plaça està molt cara.
Fugint d'aquella parla trivial
jo m'assec a la vora del pare.
La pipa encesa entre les dents
destil·la fum blau
que s'enlaira
lent i tranquil,
al pas imperceptible de la tarda.
-El mànec de la pipa
dibuixa un angle recte
amb el perfil mediatiu del pare-.
La conversa encetada a poc a poc
de sobte pren volada,
parla de la vida
amb la perspectiva d'una pipa encesa
que escalfa la mà;
es fa intensa,
es gronxa,
vacil·la,
a cotes s'apaga,
i retorna amb una olor de mistos;
com el fum serpenteja,
s'enfila,
giravolta, recula,
però sempre
retroba un camí cap enlaire,
tan lleuger com l'alè que l'envolta,
inaprehensible,
lliure.
El fum i les paraules
ritmaven una dansa,
el fum s'esvaïa en el cel ras,
quedaven les paraules.
En el racó secret de la memòria
que guarda els temps perduts,
tinc gravats aquells mots.A vegades
una impressió fugaç els reviu,
com una esgarrifança,
un ressò que s'encén un instnat,
al contacte glaçat
de la pipa
apagada.


Les golfes


A dins les amples golfes, al tombant del capvespre,
el primer raig de lluna troba Aracné filant;
mai para la filosa de bastir i cloure històries,
compon llums i ombres en tapís magistral.
Arancé teixeix cròniques i amb breu fila preserva
els batecs que les coses conserven dels mortals;
en un procés lentíssim nua la fina trama,
el destí de cada home enfonsa en els arcans.
Els esperits que un dia varen tenir presència
i, fets, cossos, ompliren de sentit un espai,
han deixat una emprempta subtil en els objectes
que jo avui recullo i n'accepto el llegat.
Entre records i oblits d'aquells que em precediren
Aracné descabdella les peces del lligam.
El cicle s'inverteix, les golfes tomben plenes,
un tram del meu futur ha esdevingut passat.
Trobo entre els mobles vells bandejats a la fosca
la cadira dels nens -jo hi seia temps enllà-.
De sobte m'he sentit atrapada en la història,
sóc pols dins d'unes golfes on no havia estat mai.

2 comentaris:

glòria ha dit...

Júlia,
Fas una tasca molt valuosa que jo, amant de la poesia, te'n dono gràcies infatigablement.
Rep la meva salutació!

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria, em sembla que tinc feina per a tota la vida, ja!