dimecres, 6 de maig de 2009

Concepció G. Maluquer, 'els dons eterns i fàcils de la terra i el vent'








Concepció González Maluquer, poeta, narradora i novel·lista, va néixer a Salàs, al Pallars Jussà, el 1914 i va morir a Barcelona l'any 2004. Com el protagonista de la meva darrera novel·la es va estimar més d'amagar el 'González' darrere un punt, potser avui no ho faria, qui sap, ja hem anat superant alguns complexos. Com tantes dones de l'època, pertany a un grup d'escriptores les quals, malgrat tenir relacions importants amb cercles intel·lectuals, publicacions diverses i un cert reconeixement, no han acabat de ser tan conegudes com caldria. En el cas dels homes, en general, la cosa és ben diferent.

Maluquer va seguir els estudis de magisteri i va completar la seva formació a l'Escola de Mestres de la Generalitat de Catalunya durant els anys trenta. La situació política i familiar de la postguerra va fer que deixés d'exercir en els anys 40, per reemprendre la seva professió més endavant. Concepció G. Maluquer es va formar com a poeta fins que es va donar a conèixer a finals dels anys cinquanta. Ella mateixa es definia de la generació silenciada de la postguerra. En els seixanta va començar a ser coneguda. Va guayar el premi Ciutat de Barcelona el 1957, en aquella època era aquesta una de les poques garanties de publicació em català. El 1959, dos anys després d'haver aconseguit aquest guardó, es va editar La creu dels vents. El 1960 va publicar
La ciutat i les hores.

Es va dedicar també a la novel·la. Va oferir un magnífic retrat de la Catalunya dels anys 60: de la seva terra natal amb Gent del sud (1964), de la costa amb Gent del nord (1971) o de Barcelona amb Què se n'ha fet de Pere Cots (1966) i Parèntesi (1962), novel·les avui una mica difícils de trobar, on l'autora va intentar, fins i tot, reflectir les variants dialectals del català. També va escriure narració breu, amb contes com Tres àngels pel camí (1959) o Dues cases (1960), amb el qual va obtenir el premi Joan Santamaria.

Concepció G. Maluquer va ser una assídua participant de vetllades literàries d'aquells anys i es va relacionar amb Foix, Carme Monturiol, Cèlia Sunyol, Carles Sindreu i, sobretot, Aurora Bertrana, amb qui la va unir una gran amistat; també participava en moltes activitats relacionades amb la literatura i cultura en general. Encara té força obra inèdita i es justifica la seva poca difusió, en les seves biografies, per les circumstàncies culturals de l'època, però avui aquesta excusa té poca base i cal pensar que el món editorial del nostre present tampoc manifesta una gran sensibilitat vers la recuperació i edició de la seva obra poètica i narrativa.




Encara bo que es una escriptora força representada a la xarxa, podeu trobar-ne més dades aquí i aquí. També es pot baixar un excel·lent document del PEN club, en pdf, fàcil d'imprimir, amb poemes i dades sobre la vida de l'autora. Com a curiositat, dir que va ser l'autora de la coneguda auca de l'enfadós o la fi del cagalàstics, poema polític que, per variar, es va atribuir a un munt de senyors de l'època, de més anomenada i semblant o inferior categoria poètica.





CURRICULUM VITAE

Jo vaig néixer a l’envist d’una carena
quan encara era estiu, però les guilles
ja ensumaven els tords. Feinera l’àvia
perfumava amb codonys la roba blanca
i els dolcíssims arrops. Serventa lenta
es rentava els pits nus dintre la segla
aombrada de joncs. La mare, alta,
però fina de peu, mirava els cingles
tot pensant en la mar. Jo, un plor a l’alba.
Algú va dir de dintre de les portes:
–Com que és fembra i no val per alts designis,
no és prudent fer conjur amb les estrelles:
la ungirem amb els dons eterns i fàcils
de la terra i del vent. I arribà el taumaturg
de les esquelles, la sentera dels dons i l’home lúcid
que prediu el futur. Bulliren aigües
perfumades d’encens. Dintre les xicres
velles balbes sucaven coca flonja
i es senyaven el front. Com pluja fina
sobre el lli del bressol queien intactes
les paraules i el do.

(Curriculum Vitae. Poema inèdit.)



LA CREU DELS VENTS

VENT:

La tarda se m'ajeu damunt l'espatlla
i l'ombra colga el solc de les riberes.
Jo baixo fins a tu seguint el rastre
de l'aigua freturosa de maresmes.

Hi ha una lluna perfecta i indivisa
que em pinta les passeres del crepuscle.
Els pobles s'han fet íntims com lluernes
i els rius insomnes, vetllen els silencis.

Ja la nit m'esperona els flancs. Em clava
dues rodes d'estels. Damunt la terra
corbada de mil·lenis, deixo un rastre
on vibren els renills i les crineres.

Em dol deixar una gota de basarda
damunt els finestrons pintats de gebre.
Dels gorgs i dels afraus, s'enfila un hàlit
d'invisibles conjurs. Les bruixes xisclen.

Ja ho veus. D'ençà que l'alba hissà les boires
fins ara que les ombres em circumden,
he anat seguint les fites més segures
on vara el teu desig de permanència.

Accepta el meu tribut. Tindràs la força
dels cíclops enfurits. El goig ascètic
dels homes primitius, i la puresa
de totes les congestes impetjades.

CIUTAT:

Me'n sento el cor ungit, i et regracio
amb l'or sagrat d'innúmeres banderes.
De tu han après aquest batec d'altura
i aquest enyor d'estels immarcescibles.

(Del llibre La creu dels vents. Barcelona: Impremta Moderna, 1959, p.30-31.)

9 comentaris:

papallonesenlallum ha dit...

L'altre dia remenant curiositats, vaig trobar una entrevista que es va realitzar en el Barcelona Review l'any 1986, em sobta que es escrita per una noia americana explicant la situació de la poesia catalana d'aquella época. Em sobta més que en aquella concentració de poetes hi havien tres que son actuals, i una única representació femenina de la cual, l'ultima obra que en tenim constáncia data del 2004.
Tot això perque fas una labor de descoberta magnífica, i perqué m'ho guardo, aquest reguitzell de descoberta que es per a mi, en un words i al cap.
:)una abraçada

Júlia ha dit...

Ja costa donar a conèixer l'obra literària a molta gent, però en el cas de les dones el que sobta més és el fet que, fins i tot aquelles que van tenir una relació important amb els cercles intel·lectuals, semblen sempre 'de segona' quan es poden comparar perfectament amb poetes com Espriu, Vinyoli i d'altres.

enric ha dit...

Per la mandra de no aixecar-me a buscar el llibre i, després, d'haver de copiar un poema de la Carme Guasch, he provat sort amb el Google, però no n'he tingut: Hi havia altres poemes, però no el que buscava.

M'he hagut d'aixecar, doncs, a buscar el llibre i copiar el poema..., però sí que n'he tingut, en canvi, de sort, pel fet d'entrar al teu magnífic bloc, pel qual et felicito. Sense cap mena de dubte hi entraré tot sovint, ja que hi ha una tasca molt ben feta i, per a mi, interessantíssima.

L'enhorabona, Júlia!

glòria ha dit...

Preciós el títol del blog i també el poc que he pogut veure del seu contingut. no coneixia la poeta i prosista Maluquer. Agraeïxo molt l'aportació que en fas.
Vindré sovint.

Júlia ha dit...

Gràcies, Enric, si sabeu de poetesses que jo no conec em podeu enviar dades, poemes i, si és possible, fotografies, i anirem fent feina:

jcostacod@gmail.com

Júlia ha dit...

Glòria, jo coneixia poc o gens moltes poetes que vaig incloent en el blog, és fantàstic fer tants descobriments i fa una mica d'angúnia constatar com n'és de diferent la difusió donara als poetes 'senyors' i a les 'senyores'.

Xavier Jordana ha dit...

Sempre em fa gràcia trobar coses a l'internet sobre l'avia, i veure que a cinc anys de la seva mort encara ès recordada. Avuí hagués fet 95 anys. A títol de curiositat et volia explicar una mica allò de la G.
El pare de l'avia era un enginyer castellà que va caure per Salàs com a part d'un equip encarregat de la construcciò d'un dic a la zona. Va coneixer la mare de l'avia, s'hi va casar i van tenir dues nenes, però va morir molt jove, si no recordo malament, l'avia explicava que ella nomès tenia 4 anys. Ella va creixer doncs amb els Maluquer, no se'n va sentir mai massa de Gonzalez, perquè no en tenia cap aprop de Gonzalez.
Espero que t'hagi agradat l'anècdota.

Júlia ha dit...

Molt interessant, Xavier, gràcies per explicar-la i per entrar al meu blog.

En aquest cas hi havia, doncs, un motiu concret. El fet és que alguns autors catalans amb aquests cognoms miraven de posar-hi el segon al darrera o de camuflar-lo una mica, avui em sembla que hem superat aquests complexos.

Júlia ha dit...

El que em sorprèn de la teva àvia és que no sigui molt més coneguda, la veritat és que el món literari també ha discriminat la dona, fins i tot aquella que hi ha tingut més relació, fins fa quatre dies.