Maria Dolors Vallverdú, poesia entre el nord i el sud

Fa alguns anys vaig guanyar el premi de poesia del portal joescric.com. A la següent convocatòria em tocava, com és costum, ser jurat del premi i vaig descobrir aleshores els poemes de Maria Dolors Vallverdú, que eren els meus preferits, però que no van guanyar. Em van agradar per la seva aparent senzillesa, per les imatges poètiques i el seu ritme subtil. He trobat poca cosa sobre aquesta escriptora i del portal joescric he recollit aquestes dades:


Escriptora i professora de català.

Està en possessió d´una seixantena de premis literaris obtinguts en concursos celebrats a Andorra, Catalunya, les Illes, el País Valencià i a Tolosa de Llenguadoc.

Mestra en Gai Saber per la Ginesta d´Or de Perpinyà. Mantenidora de l´Acadèmia dels Jocs Florals del Rosselló.

Llibres publicats:
1968: POEMES
1977: ENLLÀ DE LES PARAULES
1995: PER CAMINS INTROBABLES


Crec que deu ser ben coneguda a Reus, ja que cercant per la xarxa he trobat una notícia relativa a un important homenatge que se li va fer. Té molts guardons aconseguits a certàmens de la Catalunya Nord, doncs manté forces vincles amb Perpinyà. Va viure dos anys a França, concretament a Lió, encara que després va tornar a Reus. Podeu baixar-vos algunes de les seves obres publicades al portal joescric, tant de poesia com de prosa.

Del recull Desert d'hores i aigua, un parell de poemes per fer un primer tast:


He enfilat hores llargues

He enfilat hores llargues
al tombant de l’hivern
quan la pluja tan fina
esdevé pols als dits.

He viscut les absències
i el prec de les mirades
entre els vels de la nit.

Al final del paisatge
es refan les artèries
d’un món que sobreviu.

Per abraçar el teu cos

Per abraçar el teu cos
que s’esmuny com la tarda
els camins on em perdo
esdevenen abstractes

Ressonarà la veu
en el buit d’una balma ,
quan el crit de l’instint
es desplegui, i no un altre.

I pel baf de la sang
arribaran a port
innombrables semences.

D'Arenys, Teresa

Teresa d'Arenys pertany a una generació molt interessant pel seu capteniment vital, implicació política i vida apassionada. Oficialment he trobat sobre ella aquestes dades:

Teresa d'Arenys (M. Teresa Bertran Rossell, Arenys de Mar, 1952) és autora dels reculls poètics: Aor (Premi Amadeu Oller 1976), Onada (1980) i Murmuris (1986), entre d'altres; de la traducció Dos rèquiems de Rainer Maria Rilke (1997) i de les adaptacions de poesia tuarega: La requesta i el refús (1996) i Tuareg, Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar (1999).

L'any 2000 publica la novel·la El quadern d'Agnès Solà i el mateix any obté el V Premi de Reconeixement a la Creació Poètica, Cadaqués a Quima Jaume pel llibre Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar.

Podeu trobar-ne aquí moltes més. M'agrada aquest pseudònim 'd'Arenys', com fan els frares caputxins que es posen com a cognom el lloc d'origen. Teresa d'Arenys va marxar d'Arenys però hi va tornar i al seu poble és molt reconeguda. Llàstima que no ho sigui més a nivell general, recordo un temps en el qual es parlava força d'ella i dels del seu temps, i dels llibres del Mall, i del PSAN, i de poesia, i de poetesses. Sembla que només ha aconseguit sobreviure en el record Maria Mercè Marçal, i encara. Però n'hi ha moltes més. Considerant que va gaudir de contactes literaris profunds amb personalitats com el mateix Foix, crec que tindria moltes coses per explicar-nos en horari de màxima audiència.

COLORS D'AMOR

Adéu, amor, les campanes s'adormen
i a dins de tu i a dins de mi la nit
i la tardor compten silents les hores
que ja han passat, per negar-ne l'oblit.

Serem demà i a prop de mi tu plores
perquè no vols i jo no vull la fi;
del cel, amor, en pengen rares cordes
i ens dón la mà un elf d'anhel diví.

El cos tot nu, la pell lila de lluna,
els mots sagrats i amor encara més,
el foc que encenc, que fa clara la runa

del món sencer, i el primer i l'últim bes...
trenquen el temps com si trenquessin
vidre,
lluny de l'abans i més lluny del després.

Primavera 1974 (publicat dins Aor, 1976)

MEDITERRÀNIA

Recita'm versos en llatí tardà
o no seré la teva presonera.
Despenja sobre meu la cabellera
d'un vent humit... No penso somiar.

Tampoc no sento cap desig i en va
cerco notar-te, terra, més lleugera;
com més t'estimo més m'ets estrangera,
el teu infant es mor sense plorar.

Se'n va tot sol, entre ceps, a temptar
un déu, si hi fos, encara prou cruel,
i prefereix per amant l'infidel,
i es dóna tot, bell com és, al forà.

Avui, recita'm versos, timonera,
conta'm el què serà, el què se n'era.


1979 (només publicat en antologies)

Margarita Ballester, exigència poètica

Margarita Ballester (Barcelona, 1942) és poeta i professora d’Història. Va estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona, i més tard va viure a París i Madrid. Actualment resideix a l'illa de Menorca. La seva poesia ha anat creixent amb el pas del temps, després d’una feina crítica personal d’enorme exigència, però potser encara no és tan coneguda com caldria.

Després d’uns poemes inicials a la revista Reduccions va publicar el seu primer llibre, L’infant i la mort (1989), premi Rosa Leveroni. La crítica catalana va celebrar aleshores l’aparició d’aquesta nova veu. El 1995 va publicar el llibre Els ulls. Deu anys més tard, el 2004, va publicar la seva última obra fins el present, Entre dues espases, que va merèixer el prestigiós premi Josep Maria Llompart de poesia, dins dels premis Cavall Verd que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

D’imatges potents i suggeridores, servint-se sovint de la mirada a altres arts per a dur a terme la seva obra fonamentada en la paraula, Margarita Ballester continua treballant en la seva proposta poètica, d’una intensitat poc habitual als nostres temps.

La dimensió vegetal del temps

La mort s'atura sobre meu;
no m'esparvera, cau més aviat
dins l'àmbit de la nosa.
I s'escola la vida sobrant
de moltes hores, marge avall,
i creix la mort als arbres
que sobreviuen a casa pròpia.
Ressona, en el meu cap, la dimensió
vegetal del temps que no viuré
ni escriuran per nosaltres:
el temps de les tortugues
i els bibliòfils.

(De L'infant i la mort, 1989)

Anche tu sei l'amore

Guardi come qui attende
e non vede. Sei terra
che dolora e che tace.
C. PAVESE

¿Creus que et rendiràs
per la drecera del camí?
¿Creus que deixarem algun dia
d’esperar
com espera la dona enamorada
aquella carta que és
l'enramat d'unes flors
en un jardí?
¿Creus que portarem encara més
el pes del fang
que clava els peus
mentre la pluja desenterra els morts?
Dóna'm un rostre,
un rostre que no sigui abandonat.

(De Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX, 1999)

Alforja

L'amor és conversar amb els déus
a l'ombrós paradís de móres i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d'antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.

(De Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX, 1999)

Puixkin i Leopardi

he conegut Puixkin assegut i de nit
quasi mort de dolor davant la seva taula
considerant la mort i la presó a Sibèria
dels seus amics tan fràgils com ell mateix

l'he conegut quan la veu el portava
sense remei sobre cap esperança
i només la puput el distreia
a la vista dels bosc que somiava lliure

l'he conegut quan creia que coneixia bé
aquell altre que va morir com ell
un dia qualsevol del 37 ara farà dos segles
i m'agrada pensar que respiraven junts

a cada extrem d'Europa
suportaven la desgràcia del geperut

(D'Entre dues espases, 2004)

Olga Xirinacs, la gran senyora de les nostres lletres

Ja he parlat en ocasions, en els meus altres blogs, d'Olga Xirinacs, gran senyora de les nostres lletres. Olga Xirinacs ha escrit narrativa, poesia, ha fet periodisme, i, sempre al cas del present, manté un blog deliciós que actualitza sovint. Podríem omplir molts volums parlant de la seva trajectòria, segons la meva opinió no tan reconeguda, ni de bon tros, com caldria. Jo crec que fer moltes coses bé de vegades fins i tot perjudica, doncs es considera, de forma errònia i gratuïta, que quan es fa de tot no s'excel·leix en res. En general, es confon sovint la genialitat amb la ganduleria, segons la meva opinió. Olga Xirinacs és una gran treballadora de les lletres i a més toca el piano, pinta, conversa, i tot ho fa molt i molt bé.

Per a no repetir el que ja està escrit, copio una part del que en diu la Viquipèdia dels nostres temps:

Olga Xirinacs Díaz, va néixer a Tarragona el 1936, ciutat on viu i treballa. És escriptora i professora de piano. La seva sòlida formació artística dona profunditat a la seva obra literària. Autora versàtil, ha escrit poesia, novel·la, contes i assaig tan en llengua catalana com en castellana.

Col·labora habitualment en premsa periòdica: La Vanguardia, Avui, Foc Nou. Impartí cursos de narrativa a l'Aula de Lletres i a la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona.

Molts dels seus llibre han guanyat els premis més importants de la literatura en llengua catalana com ara: el Sant Jordi, Sant Joan, Josep Pla, Ciutat de Palma, Ramon Llull o el Carles Riba entre d'altres. Al 2006 publica la seva primera novel·la escrita en llengua castellana, El hijo del tejedor.

Ha escrit més de tres cents contes, 250 para adults i altres per a nens...

LA MURALLA
*

La casa a la muralla és un fetus de pedra.
L'entrada és de rajola, fresca,
d'aspidistra n'hi havia hagut sempre,
conventual, severa, amb arrogància notarial.
Hi ha una escala amb miralls, estreta i fosca
i a dalt els dormitoris amb vànoves de seda carmesí
i balcons amb cortines vermelles.
La pica d'aigua és de marbre esgrogueït, antiga,
i a les finestres hi ha muntants de fusta
amb motllures corcades.
Dalt de tot hi ha un jardí
amb baladres, troanes i palmeres,
des d'on es veu el mar i la ciutat,
tot en ordre: és un jardí de guaita
sobre la pau dels morts.

Un temps va ser casa de putes.
La mestressa portava permanent i rebia els clients
cordant-se la bata de seda blau cel,
regal d'un mariner xinès, esmolat com un fus.
Bevien conyac de garrafa
i sortien al jardí a prendre la fresca.
Era fosc sobre les pedres romanes
i algú orinava daltabaix,
com l'antic sentinella de ronda,
sempre s'havia fet així, i ningú no es pensava
profanar les grandeses de l'imperi.
complien, i això és tot.


*

A la taula del bar, la dona desplega un mapa
i amb l'ungla de porcellana assenyala un punt.
El mapa està gastat pels plecs, s'hauria dit
que la dona ha viatjat molt,
i no ha fet sinó Càceres, València i Tarragona,
que és prou, segons es miri, per una puta de províncies.
A la dona els ulls se li mengen la cara
com plats de tinta i ressegueix el mapa.
Sona la Capona més amunt del bar
i la dona, acostant-se a l'home que beu,
mostra l'escot amarat de Poison de Dior.
Clava l'ungla a Amsterdam,
punt fulgurant a la ruta dels seus somnis:
Vull ser una puta de vitrina, diu,
i l'home, somrient, li plega el mapa.


HO DIU LA BÍBLIA I NO ÉS MENTIDA

Muralla endins hi ha un bar de putes,
muralla amunt hi ha deu canonges.
Les unes van de nit
i els altres van de dia,
tots plegats fan el cicle del temps.
Acompleixen les hores i els ritus
al so vibrant de la Capona,
que batalla per bons i dolents,
tal com està manat des dels rellotges públics.
Tots i totes s'afanyen per la vida
celestial i carnal,
potser les unes més que els altres,
és cosa de l'ofici, prou sabuda.
De tard en tard, recordo aquella dita subversiva
i em pregunto, sabent que la resposta ja està escrita:
¿Qui arribarà primer
a la terra promesa?