dijous, 26 de febrer de 2009

D'Arenys, Teresa


Teresa d'Arenys pertany a una generació molt interessant pel seu capteniment vital, implicació política i vida apassionada. Oficialment he trobat sobre ella aquestes dades:


Teresa d'Arenys (M. Teresa Bertran Rossell, Arenys de Mar, 1952) és autora dels reculls poètics: Aor (Premi Amadeu Oller 1976), Onada (1980) i Murmuris (1986), entre d'altres; de la traducció Dos rèquiems de Rainer Maria Rilke (1997) i de les adaptacions de poesia tuarega: La requesta i el refús (1996) i Tuareg, Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar (1999).

L'any 2000 publica la novel·la El quadern d'Agnès Solà i el mateix any obté el V Premi de Reconeixement a la Creació Poètica, Cadaqués a Quima Jaume pel llibre Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar.

Podeu trobar-ne aquí moltes més. M'agrada aquest pseudònim 'd'Arenys', com fan els frares caputxins que es posen com a cognom el lloc d'origen. Teresa d'Arenys va marxar d'Arenys però hi va tornar i al seu poble és molt reconeguda. Llàstima que no ho sigui més a nivell general, recordo un temps en el qual es parlava força d'ella i dels del seu temps, i dels llibres del Mall, i del PSAN, i de poesia, i de poetesses. Sembla que només ha aconseguit sobreviure en el record Maria Mercè Marçal, i encara. Però n'hi ha moltes més. Considerant que va gaudir de contactes literaris profunds amb personalitats com el mateix Foix, crec que tindria moltes coses per explicar-nos en horari de màxima audiència.

COLORS D'AMOR

Adéu, amor, les campanes s'adormen
i a dins de tu i a dins de mi la nit
i la tardor compten silents les hores
que ja han passat, per negar-ne l'oblit.

Serem demà i a prop de mi tu plores
perquè no vols i jo no vull la fi;
del cel, amor, en pengen rares cordes
i ens dón la mà un elf d'anhel diví.

El cos tot nu, la pell lila de lluna,
els mots sagrats i amor encara més,
el foc que encenc, que fa clara la runa

del món sencer, i el primer i l'últim bes...
trenquen el temps com si trenquessin
vidre,
lluny de l'abans i més lluny del després.

Primavera 1974 (publicat dins Aor, 1976)

MEDITERRÀNIA

Recita'm versos en llatí tardà
o no seré la teva presonera.
Despenja sobre meu la cabellera
d'un vent humit... No penso somiar.

Tampoc no sento cap desig i en va
cerco notar-te, terra, més lleugera;
com més t'estimo més m'ets estrangera,
el teu infant es mor sense plorar.

Se'n va tot sol, entre ceps, a temptar
un déu, si hi fos, encara prou cruel,
i prefereix per amant l'infidel,
i es dóna tot, bell com és, al forà.

Avui, recita'm versos, timonera,
conta'm el què serà, el què se n'era.


1979 (només publicat en antologies)