dijous, 19 de febrer de 2009

Margarita Ballester, exigència poètica


Margarita Ballester (Barcelona, 1942) és poeta i professora d’Història. Va estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona, i més tard va viure a París i Madrid. Actualment resideix a l'illa de Menorca. La seva poesia ha anat creixent amb el pas del temps, després d’una feina crítica personal d’enorme exigència, però potser encara no és tan coneguda com caldria.

Després d’uns poemes inicials a la revista Reduccions va publicar el seu primer llibre, L’infant i la mort (1989), premi Rosa Leveroni. La crítica catalana va celebrar aleshores l’aparició d’aquesta nova veu. El 1995 va publicar el llibre Els ulls. Deu anys més tard, el 2004, va publicar la seva última obra fins el present, Entre dues espases, que va merèixer el prestigiós premi Josep Maria Llompart de poesia, dins dels premis Cavall Verd que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

D’imatges potents i suggeridores, servint-se sovint de la mirada a altres arts per a dur a terme la seva obra fonamentada en la paraula, Margarita Ballester continua treballant en la seva proposta poètica, d’una intensitat poc habitual als nostres temps.

La dimensió vegetal del temps

La mort s'atura sobre meu;
no m'esparvera, cau més aviat
dins l'àmbit de la nosa.
I s'escola la vida sobrant
de moltes hores, marge avall,
i creix la mort als arbres
que sobreviuen a casa pròpia.
Ressona, en el meu cap, la dimensió
vegetal del temps que no viuré
ni escriuran per nosaltres:
el temps de les tortugues
i els bibliòfils.

(De L'infant i la mort, 1989)

Anche tu sei l'amore

Guardi come qui attende
e non vede. Sei terra
che dolora e che tace.
C. PAVESE

¿Creus que et rendiràs
per la drecera del camí?
¿Creus que deixarem algun dia
d’esperar
com espera la dona enamorada
aquella carta que és
l'enramat d'unes flors
en un jardí?
¿Creus que portarem encara més
el pes del fang
que clava els peus
mentre la pluja desenterra els morts?
Dóna'm un rostre,
un rostre que no sigui abandonat.

(De Paisatge emergent.
Trenta poetes catalanes del segle XX, 1999)

Alforja

L'amor és conversar amb els déus
a l'ombrós paradís de móres i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d'antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.

(De Paisatge emergent.
Trenta poetes catalanes del segle XX, 1999)

Puixkin i Leopardi

he conegut Puixkin assegut i de nit
quasi mort de dolor davant la seva taula
considerant la mort i la presó a Sibèria
dels seus amics tan fràgils com ell mateix

l'he conegut quan la veu el portava
sense remei sobre cap esperança
i només la puput el distreia
a la vista dels bosc que somiava lliure

l'he conegut quan creia que coneixia bé
aquell altre que va morir com ell
un dia qualsevol del 37 ara farà dos segles
i m'agrada pensar que respiraven junts

a cada extrem d'Europa
suportaven la desgràcia del geperut

(D'Entre dues espases, 2004)