LLUÏSA DENÍS, MOLT MÉS QUE LA SENYORA RUSIÑOL

A la darrera xerrada de CERHISEC, Jordi Quintana, el conferenciant, va reivindicar el paper de les dones compositores, també en el camp relativament frívol de la cançó popular. Un dels noms que va sorgir va ser el de Lluïsa Denís i Reverter (Barcelona, 1862-1946), la dona de Santiago Rusiñol. Com tantes altres dones de l'època, l'ombra del marit, en aquest cas l'ombra d'un personatge genial, va deixar en la penombra, més enllà de l'anecdotari matrimonial conegut, aquesta dama polifacètica i intel·ligent, autora teatral, poeta, compositora i pintora.

Lluïsa Denís va escriure Els caçadors furtius (1931), Una venjança com n'hi ha poques (1931) i el text i la música de diverses sarsueles i cançons. Té un recull de dotze cançons alegres,de  caràcter una mica picant i properes al cuplet, L'alegre cantaire. Una part de la seva obra pictòrica es pot trobar al Museu del Cau Ferrat de Sitges però per la xarxa hi ha ben poca cosa.

Lluïsa Denís va conèixer Rusiñol a Sant Hilari Sacalm, es van casar l'any 1886, a l'església de Santa Anna, de Barcelona. Denís provenia d'una família culta i ben situada, el seu pare era francès i també tenia aficions literàries. Com és prou sabut, després del naixement de la seva filla Maria, Rusiñol se'n va anar de viatge i va romandre a París, amb els seus amics i gaudint de l'ambient artístic i bohemi de l'època. Després d'uns anys es va posar malalt i el seu germà i Lluïsa el van convèncer per tal que es tractés i superés la seva addicció a la morfina. Així ho va fer, i Lluïsa i la seva filla es van instal·lar a Passy, a prop de la clínica on romania l'artista i escriptor.

És possible que Lluïsa ja hagués escrit i pintat abans però ho va fer, sobretot, després de la mort del seu marit, el 1931. Va arribar a estrenar diverses sarsueles. Va publicar llibres de poemes, de lletres per cançons, poemes en castellà i també algunes narracions, tot plegat avui molt difícil de trobar, si no és en llibreries de vell. En alguns casos, en copiar-les en aquest blog, he volgut respectar l'ortografia original.

Breu antologia

El desmai

Desmai, estens la llarga cabellera
fins a tocar l'aigua verda de l'estany
i l'aigua, amanyagant-te, juganera,
et reflecteix dins seu com un mirall.


I quan el dia mor entre la fosca
embolcallant amb ombres al jardí,
quelcom misteriós més us acosta
i l'aigua, bressolant-te, et fa dormir

Del llibre Records de Joventut (Editorial Sanxo, 1934)

La Pàtria

La Pàtria? Paraula bella
de tendresa i sentiment.
Tothom enraona d'ella,
tothom i ningú l'entén.

La Pàtria és la que s'estima,
la que no es pot oblidar,
la que s'enyora en sorti-ne
i s´hi deleix per tornar.

La Pàtria jamai s'imposa;
és quelcom del nostre cor
on guardem de la vida
el més dolç i intens record.

La Pàtria on es neix? Mentida!
S'hi neix per casualitat:
els que van dar-nos la vida,
són ells qui l'han triat.

I hem nascut sense escollir-la,
que així ho ha volgut la sort,
mes la Pàtria es on s'estima,
i un vol sê enterrat quan mor.


Santa alegria

Tinc una tristesa

qu'em puny dins del cor:

el pare i la mare

no estan mai d'acord;

si un diu una cosa,

l'altre la desfà.

I si un plora l'altre

ja es posa a cantar.

Tots dos quasi em peguen

veient ma tristor:

-Què tens? Sols gemegues,

ni que fossis bord-

M'han dit, no veient-ne

la pena que em fa

sentir les baralles

no poguent parlar

per dir-los, joiosos,

els fills de tothom,

perquè aixís, els pares

són tots els del món,

alguns d'alegries 

bé en deuen donar

i alguns que s'estimin

s'hi poden trobar.

Mes tots dos, vosaltres,

em doneu tristor,

quasi no sé riure

mes sé qu'és el plor...

El pare i la mare

han endevinat

per fi, el que em callava!

Tot dos s'han besat.

I avui l'alegria

per mi omple el món, 

¡què trist que deu ésser

ser fill de tothom!

Consells als presumits

Quan tu ja siguis vell, no vulguis presumir-ne

fent de jove graciós, ardent i apassionat;

que fa tristesa al cor per no dir que fa riure

donant certa amargor, si algú se n'ha adonat.

Sigues polit, correcte, amb roba que t'escaigui

elegant i seriós, segons la teva edat,

i veuràs que hi ha dones que esperen ton somriure

coneixent tu, aleshores, que encara has agradat.

I guarda dins ton pit el geni i la tristesa

perquè tothom en fuig, del que és malhumorat.

I sempre fes-te càrrec de què la jovenesa

sols pensa en divertir-se i a tu ja t'ha passat.

I així per tot on vagis hi portaràs bonança;

la teva companyia ja mai destorbarà.

I quan a la fi moris deixaràs enyorança

i la teva memòria dels teus no es borrarà.

Pobre del que no espera

Serva dintre el teu cor una esperança

de totes les il·lusions amb què ha somniat.

Que pobre el qui no espera! L'enyorança

li dóna l'eterna soledat.

L'esperança, en el cor fa sortir ales

per volar molt més lluny que el ver amor,

qu'és de l'esperit l'essència tan preuada

com la que guarda el calze de la flor.

Espera doncs, i ferm avança

i apartaràs de tu lo més feixuc.

Aixeca els ulls al cel, ten confiança;

si lluites sense fe, seràs vençut.