MATILDE NURI ESPONA

Biografia

Matilde Nuri va néixer a Vic i actualment viu a L'Ametlla del Vallès. Casada i amb dos fills, tot i ser Òptica fa temps que es dedica tan sols a escriure. Ella mateixa ens explica la seva relació amb la literatura:

Escriure és un privilegi que vaig descobrir a l’adolescència i practico amb més o menys dedicació, depenent de tal com van venint i em permeten les exigències de la vida de cada dia. Sóc autodidacta: això li atorga al fet d’escriure, en el meu cas, un ritme lent i un munt de plaers afegits.

He publicat contes infantils a l’editorial Besacoa, en català i en castellà.

He auto editat dos reculls de poesia a Amazon, ‘A tall d’aigua’ i ‘Cordes’, i una novel·la ‘Rojo Flamingo’, disponibles al meu bloc ‘..i escaig’.

En aquests moments tinc entre mans l’esborrany d’una novel·la i prou poemes per a projectar nous reculls de poesia.

NOVETATS

Participació en el col·lectiu Cornèlia Abril, amb el llibre de relats 'HE D'ANAR-ME'N' (octubre, 2015).

A tall d’aigua –

PROCÉS 3

          de fulles perennes

s’han vestit els braços 

alçats de l’estima

         arbre  canelobre   o dolles

        que la llum nòmada suporten

contributiu el dia

                   levita el vers

polsa un batec  nadiu i cadenciós   

la paraula tensada

flux successiu 

i  durador

    

               

estridències

terra flonja aiguabarreig

fluent en el rellotge liquat

quan la llunació fa inútil el sol

que orbita indrets remots

primes drisses tensen

  banderes de senyals

 la cambra de control esdevé 

   cambra  de derrota 

   fixesa d’un fragor obsés 

   gir  escapament   furt

doble capa de vidre

 ja esguerrada la mesura

ben conscients del cost del preu

que haurem de pagar per

 una fracció simple del litre

 

sabem que en l’estanquitat del vial

si algun contingut s’hi genera

no és sinó el buit

L’ESCAROLA

     cau l’aigua regalada

  a raig cau per esclarir els rínxols

d’una menja tendra  que no pesa a l’estomac

                àpat frugal, ciutat de l’avenir

                       no passarem aquí gana

                            vivim al dia, el dia que

               precedeix a la nit

                                  el dia normal

          nostrat

Cordes –

flor sense tija

els ulls inventen el temps i la delicadesa

quan la mirada es detura en els detalls d’una poncella

si s’entreté en el silenci d’una gota gebrada

vora la insinuació de les nervadures

en el roig intens de la corol·la

                                       -avui les meves lletres són roges-

plecs i replecs d’infinits pètals

de la futura flor

                 -previsible flor-

pàgines i més pàgines

d’un llibre encara per llegir

                                -imprevisible llibre-

conjunt de paraules possibles en el conjunt

de combinacions impossibles

flor sense tija

DE FORMA NATURAL

en el vell fris del món

com el suïcida que no davalla

la pedra benigna

el gest estatuari de la gàrgola

font de regrés al còdol

ja mosaic de caricatures

on un cantal viu

on un cantal rom

arpa en estries l’aire

i no minva de forma natural

a causa de la erosió

petja  d’aucell

confio en les paraules

de petja d’aucell

cansades d’espanyar

s’endormisquen en un carrer sense sortida

i paguen peatge en concepte de

           independència

confio en les paraules

puc dir el què penso

puc callar el que sé no gaire és

cordes

cordes mínimes vibren en onze dimensions i sostenen

el funàmbul que  som tu i jo avançant al límit del coratge

cordes vegetals de cànem entrellaçat, lianes que s’enfilen

buscant  llum o que davallen per ser arrel i alimentar-se

cordes de reu a la presó, sogues que degollen l’alegria

per culpa de l’odi  o de quimeres inversemblants

cordes salvavides en naufragis a alta mar, en una bassa,

en una galleda, en una llàgrima, on sigui, cada dia, a la politja,

al cabestrant, en el teorema o també en la circumferència

allà on la corda més llarga és el diàmetre  

                           -mesures, coordenades, paràmetres, estadístiques-

cordes del destí vibren en la dimensió que m’apropa

a les teves paraules: Sí, quan estàs pensant si,

No, quan estàs pensant no, sovint un t’estimo

 i per un instant la vida és

cordes de violí, guitarra o tambor

cordes elàstiques de la paciència

cordes de l’energia que lliguen les belles teories

i ens revelen el vell nou elegant univers d’onze dimensions