Una trobada de poetes i poemes sota els cirerers florits, més dones que no pas homes entre les autories, una bona iniciativa i una sortida diferent i poc convencional per aquells i aquelles que diumenge pel matí no tinguin res previst.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poetes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poetes. Mostrar tots els missatges
dimarts, 5 d’abril del 2016
dimarts, 14 d’octubre del 2014
MARIA DOLORS COLL MAGRÍ
Maria Dolors Coll Magrí (Almenar, 1960) és professora de llengua i literatura. Lectora a
la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan, a Polònia (1989-1992).
En el camp de la poesia ha estat finalista dels premis literaris Rosa Leveroni
(1988) amb el poemari posttitulat Però Venus
no ho sap, i Marià Manent (2001)
amb Mals pensaments i altres animals de
companyia.
Ha publicat els llibres de poesia Rés a mida (2000) i Niu en blanc (2003) a Pagès Editors, Rostoll (2014) a Godall Edicions i En sordina (Meteora, 2015).
Viu a Sant Cugat del Vallès.
TRIA DE POEMES
RÉS A
MIDA
Desviant-se com
sagetes mal tirades.
(Sl
78,57)
Abans que a brots cuegi
saba endins
viscosa
i grassa,
si ni sulfat
ni prec
ni màgia
negra l´estronquen,
amb l´esmolall
del dit
burxa la quera
des de l´arrel
del perer en flor,
acarnissada-
ment esbudella-la.
S´eixugava
el meu vigor
com en
les secades d´estiu.
(Sl 32,4)
A tota brida vaga
solta pels erms
rocosos
de l´ésser
una v´ritat
fugint
del zas
del llaç en l´aire.
Que el ferro
al roig roent
no gravi
al moll
lo foc esclau.
Ni n´osqui
l´orella.
Que arran de sòl se senti
errant anònim
l´esquiu
galop.
xxx
no t´acuita cap canilla ni presa
que plàcidament a llepades beus lo riu
la resplendor al moll dels còdols!
sinó que un aguait ha de completar-te
i en un revers d´aigua
espillat
lo teu ullal lalluuuuu udola
el fosc de cova fosca
sense la possibilitat de l´ombra.
xxx
un cel tan clar
extensió de silenci
a mig color del matoll i l´ermàs
en l´interstici
entre present i possible
veloç un mixonet la sobrevola allí
just on una girafa ambla cap a l´arbre
qui coneix la immediata trajectòria de l´altre?
i allí dues fulles tallants com dues petites
ales
seguen l´espigada
mirada entre tiges seques
tot espai cap en una ferida
en aquell interstici
ROSTOLL
Agafo el toro brau per les banyes, el negre
que les clava fondo.
L´escometo
a riscos que em rebolqui.
Que cap nafra no em rebenti
si el fito als ulls
amb tots els meus rojos obscurs.
Haig d´esmussar-li els ossis coltells, ara
l´un
ara l´altre, amb determini, sense repòs,
envestida a envestida
sota tants cels com duri el dol.
Que el polsim de banya llagrimejant a poc a
poc
li veli el rostre fins encegar-lo
per a ser ja només front tot ell,
balenut,
que malgrat endevinar-me
no em pugui veure sinó des dels laterals.
xxx
Em rosega
al més tendre del cabdell.
Haig de fer petita la vostra mort,
que em càpiga.
I com més m´esmero a fer-la´n
més se m´encongeix
encrespada
la vida, gairebé gruix de fulla.
(Escarola)
xxx
Bancals de fruiters a punt per a la collita,
bales d´alfals i d´ordi escampades,
rengs de bajoqueres.
I la torre a frec de riu, ara
que una relativa distància els aproxima
encara més.
Des d´aquí dalt vorejant la sèquia, l´horta.
He repenjat la bicicleta al tronc d´una figuera.
A redós seu contemplo el meu paisatge
des d´un punt de vista insòlit.
És així com us haig de mirar?
La meua terra que sou vosaltres
veig des d´un angle estrany
que en la relativa distància
ens fa un. Compacte i relligat
com una paca,
a l´unison dins del pinyol i la tavella.
De 'En sordina', Meteora, 2015
En sordina viuen
els sentits. Un talp a cegues
me´n soscava el sòl.
...
Com rou vanitós,
entre el blat i la seua ombra
interposo el jo.
...
Riba, jonc, canyís.
Airecel rere aquest aire
que em xiula a les tiges.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)