Maria Dolors Coll Magrí (Almenar, 1960) és professora de llengua i literatura. Lectora a
la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan, a Polònia (1989-1992).
En el camp de la poesia ha estat finalista dels premis literaris Rosa Leveroni
(1988) amb el poemari posttitulat Però Venus
no ho sap, i Marià Manent (2001)
amb Mals pensaments i altres animals de
companyia.
Ha publicat els llibres de poesia Rés a mida (2000) i Niu en blanc (2003) a Pagès Editors, Rostoll (2014) a Godall Edicions i En sordina (Meteora, 2015).
Viu a Sant Cugat del Vallès.
TRIA DE POEMES
RÉS A
MIDA
Desviant-se com
sagetes mal tirades.
(Sl
78,57)
Abans que a brots cuegi
saba endins
viscosa
i grassa,
si ni sulfat
ni prec
ni màgia
negra l´estronquen,
amb l´esmolall
del dit
burxa la quera
des de l´arrel
del perer en flor,
acarnissada-
ment esbudella-la.
S´eixugava
el meu vigor
com en
les secades d´estiu.
(Sl 32,4)
A tota brida vaga
solta pels erms
rocosos
de l´ésser
una v´ritat
fugint
del zas
del llaç en l´aire.
Que el ferro
al roig roent
no gravi
al moll
lo foc esclau.
Ni n´osqui
l´orella.
Que arran de sòl se senti
errant anònim
l´esquiu
galop.
xxx
no t´acuita cap canilla ni presa
que plàcidament a llepades beus lo riu
la resplendor al moll dels còdols!
sinó que un aguait ha de completar-te
i en un revers d´aigua
espillat
lo teu ullal lalluuuuu udola
el fosc de cova fosca
sense la possibilitat de l´ombra.
xxx
un cel tan clar
extensió de silenci
a mig color del matoll i l´ermàs
en l´interstici
entre present i possible
veloç un mixonet la sobrevola allí
just on una girafa ambla cap a l´arbre
qui coneix la immediata trajectòria de l´altre?
i allí dues fulles tallants com dues petites
ales
seguen l´espigada
mirada entre tiges seques
tot espai cap en una ferida
en aquell interstici
ROSTOLL
Agafo el toro brau per les banyes, el negre
que les clava fondo.
L´escometo
a riscos que em rebolqui.
Que cap nafra no em rebenti
si el fito als ulls
amb tots els meus rojos obscurs.
Haig d´esmussar-li els ossis coltells, ara
l´un
ara l´altre, amb determini, sense repòs,
envestida a envestida
sota tants cels com duri el dol.
Que el polsim de banya llagrimejant a poc a
poc
li veli el rostre fins encegar-lo
per a ser ja només front tot ell,
balenut,
que malgrat endevinar-me
no em pugui veure sinó des dels laterals.
xxx
Em rosega
al més tendre del cabdell.
Haig de fer petita la vostra mort,
que em càpiga.
I com més m´esmero a fer-la´n
més se m´encongeix
encrespada
la vida, gairebé gruix de fulla.
(Escarola)
xxx
Bancals de fruiters a punt per a la collita,
bales d´alfals i d´ordi escampades,
rengs de bajoqueres.
I la torre a frec de riu, ara
que una relativa distància els aproxima
encara més.
Des d´aquí dalt vorejant la sèquia, l´horta.
He repenjat la bicicleta al tronc d´una figuera.
A redós seu contemplo el meu paisatge
des d´un punt de vista insòlit.
És així com us haig de mirar?
La meua terra que sou vosaltres
veig des d´un angle estrany
que en la relativa distància
ens fa un. Compacte i relligat
com una paca,
a l´unison dins del pinyol i la tavella.
De 'En sordina', Meteora, 2015
En sordina viuen
els sentits. Un talp a cegues
me´n soscava el sòl.
...
Com rou vanitós,
entre el blat i la seua ombra
interposo el jo.
...
Riba, jonc, canyís.
Airecel rere aquest aire
que em xiula a les tiges.
