TERESA JUVÉ, A FREC DEL CENTENARI VITAL

 

Tot i que en aquest blog recullo més aviat l'obra de poetes catalanes de tant en tant hi he inclòs narradores i autores en castellà o en d'altres llengües. Crec que paga la pena recordar l'obra i trajectoria de Teresa Juvé Acero, que el set de febrer farà cent anys.

Teresa Juvé va néixer a Madrid, la seva mare era madrilenya i també havia escrit en castellà. És la vídua del polític Josep Pallach. Va estudiar a la mítica Institución Lire de Enseñanza i al també mític Institut-Escola. Després de la guerra civil es va exiliar, amb la seva família, a França, a Tolosa de Llenguadoc. Es va comprometre, sent molt joveneta, amb la resistència francesa. A França va estudiar llengua i literatura occitana.

Ja casada amb Josep Pallach, va viure a París. Es va llicenciar en filologia i literatura comparades i va ser professora universitària. L'any 1963 es va presentar al Nadal, amb un llibre en castellà, que va quedar finalista però que no es va poder publicar a Espanya, sinó a l'Argentina, a causa de la temàtica, relacionada amb els exiliats republicans. Anys després se'n editaria una versió catalana. L'any 1970 van tonar a Catalunya i la família es va establir a Roses. En morir el seu marit es va instal·lar a Esclanyà. 

Ha escrit nombrosos llibres d'enjòlit històric, situats en la Catalunya del segle XVI, I d'altres sobre l'exili republicà, a més d'un amb evocacions sobre la seva vida i la relació amb Josep Pallach, Tu ets jo. L'any 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi i se li han lliurat d'altres reconeixements. Tot i que no surt gaire als mitjans es poden trobar entrevistes en les quals explica la seva trajectòria vital i literària, com ara un excel·lent programa de la sèrie (S)avis, del periodista Josep Puigbó. En més d'una ocasió ha comentat la marginació a la qual la classe política va condemnar Pallach de qui es va arribar a dir, i escriure, per part dels sectors comunistes catalans, que pertanyia a la CIA, penjament habitual durant uns anys quan calia enviar algú a l'ostracisme. 

Tu ets jo i molts dels seus llibres de ficcio estan publicats per l'excel·lent editorial Meteora.

Fragments literaris:

El portantveus tornà a picar i esperà amb impaciència que vinguessin a obrir. Darrere seu, els quatre algutzirs esperaven també, respectuosos, drets a la vora dels cavalls que acotaven el cap de cansament.

Havia començat a ploure. Un plugim fi, sense agressivitat, com si els núvols que a mig matí havien cobert el cel amb masses fosques haguessin decidit d'alliberar d'esquitllentes, arran de terra, la càrrega d'humitat. Aviat, tot va quedar xop. Els vestits, la pell, el pèl de les bèsties; tot. En Plagumà tornà a picar; i tot seguit, sense esperar que vinguessin a obrir, empenyé amb força pesant batent de la porta. Estava tancat amb pany i clau. Va fer un pas enrere i va examinar la façana de l'edifici. Ni un ragi de llum, ni la més petita lluentor darrere les fosques finestres reixades del vestíbul. Com si tot, allà dins, hagués deixat d'existir. Tornà a trucar, i ningú. Amb el cor encongit d'aprensió, esguardà entorn seu. No sabia què estava buscant. Potser algú que li confirmés la veritat, la dolorosa veritat de la fi d'en Joanola, que, com un auguri de malastrugança, acabava d'apoderar-se inexorablement del seu esperit i de posar-lo al centre del cercle infernal d'aquell que se sent culpable d'una mort.

Com és natural, al mig de la nit negra, fora dels quatre algutzirs no hi va trobar ningú. Fou aleshores que li arribà, venint de no sabia on, el tètric cant de mort:

Dies irae,

Dies illae...

Va esguardar els algutzirs, esmaperdut, dubtant d'haver-ho sentit, esperant que sols fos una il·lusió, filla de la por desraonada i sense fonament que s'havia emparat d'ell. Però, en l'aguda actitud d'escolta dels quatre homes, va conèixer que també ho havien sentit. Llavors no va dubtar de la mort del seu amic.

Dies irae,

Dies illae...

Com el cimbell que fascina els ocells en temps de caça, el cant, ara més lluny, ara apropant-se igual que les onades del mar, semblava que volgués atreure'l cap a no sabia quins indrets desconeguts i plens de misteri. Va forçar-se a escoltar sense cabòries i sense imaginacions malaltisses.

El cor, a poc a poc, s'apaivagava, l'esperit s'asserenava, el cant esdevenia més precís. Venia de darrere el monestir.

Per què venia d'allà, en Plagumà no ho sabia. La veritat era que sols havia vist l'indret de nits, sense paisatge que el voltés i que el situés dins d'un món comprensible, a la mesura de l'home corrent. Va fer signe als algutzirs de l'escolta que no es moguessin i, com un fil d'Ariadna, seguí el cant."

(Del llibre Els assassins eren més d'un. Barcelona: Proa, 2002, p. 97-99)

Un jardí que un propietari ambiciós de diners aviat llogaria a un ebenista, que hi construiria uns tallers muntats amb taulons de fusta que el brunzit de les serres mecàniques feia vibrants, i els quals havia de destruir una nit d’hivern l’incendi més paorós que recorda aquella nena que era jo. Un jardí que ningú no hauria hagut de profanar mai, per la seva gràcia, per la serenitat que atorgava a la casa amb l’elegant senzillesa de les seves dues acàcies, amb la nua blancor d’un estanyol de pedra sempre sec, però que no costava gens d’imaginar ple d’aigua amb els seus peixos de colors, amb el seu alt brollador. I, per damunt de tot, un jardí amb les seves rengleres de lilàs que, tot al llarg de les parets que el voltaven, omplien de fragància la primavera d’aquell Madrid. El Madrid de la meva infantesa.

(Del llibre Tu ets jo, Meteora, 2015).

EL JURAMENT, NOU LLIBRE DE SÍLVIA ROMERO

El jurament

Sílvia Romero i Olea

Premi Blai Bellver de Narrativa, 2017

Bromera, 2018

El jurament és una de les darreres novel·les de Sílvia Romero, escriptora que compta ja  amb una trajectòria remarcable i ambiciosa en el món de la literatura, en diferents gèneres però, sobretot, en el camp de la narrativa. En aquest  llibre incideix en el gènere de la novel·la històrica, evocant dos fets importants i tràgics esdevinguts a l’Anglaterra del segle XVII, la gran epidèmia de pesta i l’incendi de Londres, dos fets que van colpir l’autora en llegir sobre ells i que van inspirar, en gran part, aquesta novel·la.

El llibre parteix de l’actualitat a través d’una parella, Pilar, pintora i Manel, antiquari, un home simpàtic i amic de fer acudits, un tret que en alguna ocasió resulta una mica reiteratiu al llarg de la narració. La parella viu a Llançà quan rep un estrany regal, un quadre, precisament de l’incendi londinenc, que els envia un expert en art, amic de Pilar. Sota la pintura, feta per un autor poc conegut, es possible que se n’amagui una altra d’algú més reconegut i valorat, el gran Rembrandt.

La parella viatjarà al Regne Unit per tal de trobar-se amb l’autor del regal i tot plegat ens portarà a reconstruir la història del quadre i la de les persones que van convergir al seu voltant en un moment i una època, així com a seguir la petja dels seus descendents, fins al present. A la primera part del llibre passem del present al passat i ens situem en diferents escenaris, la Catalunya actual i l’Anglaterra i l’Holanda del segle XVII. A la segona part de la novel·la el pes del passat és més evident i ens trobarem immergits a l’Anglaterra de l’època, molt ben evocada i reconstruïda per l’autora. La complexitat de la narració, que es podia haver alleujat amb l’eliminació d’algunes reiteracions prescindibles, com ara la persecució que un dels personatges sofreix per part d’un malvat de manual, ve abaltida per la utilització d’un llenguatge planer i eficaç.

Alguns fets i situacions resulten previsibles i potser no calia el recurs una mica tòpic a un diari del passat on s’expliquen els esdeveniments. En algun moment la relació entre el present i el passat resta una mica forçada. A favor del text trobem la documentació acurada sobre l’època i les seves circumstàncies i mentalitat, així com les precisions a l’entorn de personatges reals, com ara el mateix Rembrandt o les referències als prejudicis diversos que suraven en aquella societat. Tot plegat conforma un context versemblant i ben relatat, que evidencia la seriosa documentació amb què l’autora ha treballat a fons, per situar-nos en un temps que no és el nostre i en el ben descrit Londres de l’època.

Sílvia Romero es mostra de nou com una escriptora ambiciosa, constant, amb ganes d’explorar nous camins i entomar reptes diversos en la seva narrativa. El jurament ha rebut el premi de narrativa Blai Bellver, de la ciutat de Xàtiva, i ha estat publicat per Bromera, una editorial imprescindible en el camp de la literatura catalana. Romero (Barcelona, 1962) ha escrit novel·la, poesia i teatre,  compta amb deu novel·les publicades i amb reconeixements i premis diversos (Sèrie Negra de Novel·la, Columna Jove, El Lector de l’Odissea i el Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó). Ha estat presidenta de l’ARC, directora de la revista digital Lo Càntich i creadora de la revista Inèdits. Col·labora en diversos programes culturals de ràdio, clubs de lectura i a la revista Núvol.

MARIA CARME ROCA, PREMI PRUDENCI BERTRANA

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955), historiadora i filòloga, fa molts anys que es dedica de forma professional a l'escriptura. Això no és gens fàcil i per aconseguir-ho cal, a més a més d'escriure bé, ser treballadora. Té un munt de llibres publicats, una part dels quals dedicats als infants i joves.

Ha rebut diferents premis, com ara el Néstor Lujan de novel·la històrica, el Barcanova i el Lola Anglada. També ha desenvolupat i desenvolupa un munt d'activitats relacionades amb el món literari. Molts dels seus llibres de narrativa per adults es poden emmarcar en això que en diem novel·la històrica, tot i que aquesta mena d'etiquetes sovint són una mica reduccionistes.

Ara li acaben d'atorgar el prestigiós premi Prudenci Bertrana de novel·la, amb El far, un llibre que es publicarà a primers de novembre. Aquest premi, com tants d'altres, compta amb un munt d'homes premiats, en comparació amb el nombre de dones, tan sols cal fer números (34/9!!!). Això passa en molts àmbits però en el de la literatura no s'hi val a dir que no hi ha dones escriptores, n'hi ha hagut i n'hi ha un munt i algunes amb una llarga trajectòria consolidada, com la mateixa Maria Carme Roca. Aquests dies es parla molt de la manca de paritat en el món de l'autoria i la direcció en el món escènic però crec que aquests diferències en el món literari no es posen gaire en evidència.

Roca és, a més a més, una persona molt amable i agradable, assequible a tothom, sense cap d'aquests tics de fatxenderia, estridència o suposada originalitat existencial habituals en alguns escriptors. Això ha fet que compti amb un munt de seguidors i seguidores, jo diria que més seguidores que no pas seguidors, però com que, en general, crec que les dones llegeixen més i més sovint, tampoc no resulta gens estrany que sigui així. 

El seu aspecte aparentment fràgil, gairebé de fada modernista, pot amagar una mica la saviesa i l'experiència que ha aplegat al llarg de la seva vida professional. En comparació amb l'espai que les televisions dediquen a segons quins escriptors, amb una obra relativament reduïda, Maria Carme Roca, com d'altres  escriptores catalanes, no acostuma a comptar amb aquestes promocions mediàtiques abusives,  que sovint no acabes d'entendre.

Aquest blog l'havia dedicat, a l'inici, a la poesia escrita per dones, en català, però per diferents motius en diversificaré el contingut, ampliant-lo al món de la literatura escrita per dones, en català, sobretot, però també en d'altres llengües, i en qualsevol dels gèneres literaris. La concessió del premi Prudenci Bertrana a Maria Carme Roca pot ser un bon moment per a la renovació, tot i que ja fa temps que la temàtica del blog és més eclèctica.

L'ESBORRANY, PROCÉS CREATIU I METALITERATURA

L’esborrany és la darrera novel·la publicada per l’escriptora Sílvia Romero (Barcelona, 1962), autora amb una llarga trajectòria que abasta la poesia, el teatre i la crítica literària. Romero ha rebut diferents premis importants de narrativa i és i ha estat activista cultural en camps diversos així com conductora i dinamitzadora de clubs de lectura. 

En aquest llibre Romero explora noves tècniques narratives a través d’un artifici metaliterari, una escriptora i una editora tenen una sèrie de converses sobre el llibre que la primera està escrivint, una història realista sobre una família aparentment convencional. Des dels anys cinquanta del segle passat la vida d’Aurelio Soriguera, qui, com tants altres, abandona el seu poble natal per buscar-se la vida a Barcelona, empès tant per la necessitat de millorar com per la solitud que l’embolcalla i que incidirà en tota la seva trajectòria vital, serà l’eix vertebrador d’una novel·la que va ampliant els seus horitzons a base de capes diverses. 

La vida del protagonista pot semblar aparentment senzilla, de fet un poema de Montserrat Abelló que podem llegir en l’encapçalament (Tot sembla ben senzill. Quatre parets/ fan una casa. Un home i una dona...) amb un text breu de Sándor Marai i la coneguda frase amb la qual s’inicia Anna Karènina, sobre famílies felices i desgraciades, ha servit d’inspiració a l’autora. Tot sembla senzill però potser tot esta mancat de sentit. I, al capdavall, hi ha realment famílies felices i desgraciades? A la família Soriguera hi ha problemes, malentesos, manca de comunicació, secrets, però, ni que siguin breus, també hi ha espais d’esperança i, potser, de felicitat, si és que algú sap en què consisteix la felicitat. 

Malgrat els mals moments, en el rerefons de les coses que passen aquesta família hi ha, em sembla, un cert fil irònic que sol surar a la majoria dels llibres de Sílvia Romero, present a l’hora de jugar amb el llenguatge a través, per exemple, dels noms dels personatges que anem trobant al llarg del llibre, de determinades situacions com ara les percepcions de les professores respecte al capteniment de les noies Soriguera, o en les descripcions sense complexos de l’activitat sexual d’alguns dels personatges. O en aconseguir que la tragèdia no sigui excessiva i que fins i tot en els moments més complicats aflori un cert impuls vital que apaivaga el possible dolor existencial. 

Les preguntes que els lectors i lectores ens podem anar fent mentre la història es va desenvolupant són, de fet, les que fa l’editora a l’escriptora en les seves quatre llargues converses. Converses que serveixen per elaborar teories diverses a l’entorn de la realitat i de la ficció, de la versemblança i del fet, sovint constatat, de que la realitat no sempre és versemblant. Darrere d’aquest llibre i d’altres de l’autora hi ha un gruix lector de pes i això es percep. 

Les opinions i reflexions d’escriptora i editora motiven canvis, precisions, puntualitzacions. Les pàgines inicials de la novel·la definitiva les trobem a l’epíleg, en una mena de tancament del trajecte circular que ha esdevingut gairebé un assaig lúdic. Pot ser que, en algun moment, la tècnica escollida faci trontollar una mica la narració, la novel·la és coral i hi ha personatges que entren i surten o que fins i tot desapareixen i elements de la història recent que semblen no afectar els personatges. Però intuïm que potser el de menys és, de fet, la vida dels Soriguera. Acabem el llibre amb moltes preguntes pendents, tal i com l’autora de ficció ha llegit que cal acabar una lectura. I és que l’autora real més aviat ens ha convidat a entrar en el joc de la creació, a prendre part activa en el que representa construir un relat i a compartir els paranys i dificultats que ens motiven a l’hora d’entomar el repte narratiu. 

ADÉU A QUETA GARCÍA NAVARRO I AL SEU SOMRIURE INOBLIDABLE

M'he assabentat de la mort de Queta García Navarro, escriptora molt  vinculada a Sant Boi de Llobregat. Fa anys, quan vaig publicar L'inici del capvespre, vaig fer presentacions a diferents localitats i mirava de contactar amb alguna escriptora que tingués vincles amb la població. Havia entrat en algunes ocasions al blog de la Queta però no ens coneixíem personalment. Així que en presentar el llibre a Sant Boi, a Cal Ninyo, vaig contactar amb ella i li vaig preguntar si em volia fer la presentació. Em va fer una presentació inoblidable, jugava el Barça i va venir poca gent. Era l'any 2010, pel maig.

De tant en tant ens enviàvem informacions sobre les respectives trajectòries literàries i poca cosa més, quan algú mor et sap greu no haver-hi tingut més relació però la vida va molt de pressa. Queta García Navarro tenia una sòlida obra narrativa en castellà, amb diferents premis aconseguits al llarg de la seva vida literària. La vaig incloure, l'any 2011, en aquest blog. Mantenia un blog propi on anava informant sobre les seves publicacions. Fa tot just tres dies em va arribar un email seu amb un poema de comiat, precisament és el mateix poema que vaig publicar en aquest blog, en parlar de la seva obra literària. I que reprodueixo altra vegada, ja que ella mateixa el va triar com adéu poètic.

Mar i terra

El blau m'envolta i em forada l'ànima.
Buida l'esfera, dins la ratlla,
el peix es desfà mut i despistat.
I no podré aixecar-me.
Mai.

Seré oblidada com la pluja,
entre els peus de la sorra
i les ungles de l'aigua.

Tant si el mar surt de llera,
com si el riu surt de mare.
I no podré aixecar-me perquè ja no tinc cames.

No podré, entre els meus dits,
endur-me tanta platja
i trepitjar les ones que arriben sense pausa.
Mai.

No es queden les gavines.
No resten per parlar-me,
per explicar cap a on van dins l'esfera de plata.
I no podré aixecar-me.
Mai no podré aixecar-me.

Del poemari "Sirenes i Bèsties marines"

(Cuando leáis este poema yo ya no estaré... pero mis libros permanecerán y nos volveremos a encontrar.
Gracias por haberme acompañado en el camino).