dilluns, 11 de juny de 2018

ADÉU A QUETA GARCÍA NAVARRO I AL SEU SOMRIURE INOBLIDABLE

Resultat d'imatges de queta garcia navarro

M'he assabentat de la mort de Queta García Navarro, escriptora molt  vinculada a Sant Boi de Llobregat. Fa anys, quan vaig publicar L'inici del capvespre, vaig fer presentacions a diferents localitats i mirava de contactar amb alguna escriptora que tingués vincles amb la població. Havia entrat en algunes ocasions al blog de la Queta però no ens coneixíem personalment. Així que en presentar el llibre a Sant Boi, a Cal Ninyo, vaig contactar amb ella i li vaig preguntar si em volia fer la presentació. Em va fer una presentació inoblidable, jugava el Barça i va venir poca gent. Era l'any 2010, pel maig.

De tant en tant ens enviàvem informacions sobre les respectives trajectòries literàries i poca cosa més, quan algú mor et sap greu no haver-hi tingut més relació però la vida va molt de pressa. Queta García Navarro tenia una sòlida obra narrativa en castellà, amb diferents premis aconseguits al llarg de la seva vida literària. La vaig incloure, l'any 2011, en aquest blog. Mantenia un blog propi on anava informant sobre les seves publicacions. Fa tot just tres dies em va arribar un email seu amb un poema de comiat, precisament és el mateix poema que vaig publicar en aquest blog, en parlar de la seva obra literària. I que reprodueixo altra vegada, ja que ella mateixa el va triar com adéu poètic.


Mar i terra

El blau m'envolta i em forada l'ànima.
Buida l'esfera, dins la ratlla,
el peix es desfà mut i despistat.
I no podré aixecar-me.
Mai.

Seré oblidada com la pluja,
entre els peus de la sorra
i les ungles de l'aigua.

Tant si el mar surt de llera,
com si el riu surt de mare.
I no podré aixecar-me perquè ja no tinc cames.

No podré, entre els meus dits,
endur-me tanta platja
i trepitjar les ones que arriben sense pausa.
Mai.

No es queden les gavines.
No resten per parlar-me,
per explicar cap a on van dins l'esfera de plata.
I no podré aixecar-me.
Mai no podré aixecar-me.

Del poemari "Sirenes i Bèsties marines"

(Cuando leáis este poema yo ya no estaré... pero mis libros permanecerán y nos volveremos a encontrar.
Gracias por haberme acompañado en el camino).