BLANCA LLUM VIDAL

Blanca Llum Vidal Carrasco(Barcelona, 1986), és una poeta molt jove i original, amb una gran personalitat.

Amb arrels barcelonines, montilleses, caçorlanes i bunyolines, Blanca Llum Vidal ha crescut a Casserres, poble poema. Ha estudiat a l’escola i al carrer. Passà les febres a l’Índia. Aprofundiment en els arcans de la filosofia i del llenguatge a Puig-reig. Treball social a la Barceloneta i al Port de Sóller. Les gotes de pluja al fil d’estendre de ca la Pepa Llanera li fan escriure els primers versos. El vocabulari de les muntanyes de Catalunya i de Mallorca li va a favor. La seva escriptura és formentera, és a dir, de blat, i no s’hi bada. Els genolls, de gitana. A Edicions Documenta Balear ha publicat La cabra que hi havia (2009) i Visca! (2012). Blanca Llum Vidal també ha publicat una novel·la, Homes i ocells.

Tres poemes inèdits

 

                               que vui tenir ganes de plorar, jo.

                                          Àngel Guimerà

 

 

Cap de cavall

 

T’ha fet la nit

per fer la mort

la nou del cel,

t’ha fet el clot

per envestir

un prat desert

i fer una casa.

T’ha fet la nit,

cervellet d’aire,

ara que plou,

la nou del cel.

T’ha fet la nit

per fer la mort

i una cullera

amb mel i cap

de cavall trist

t’ha fet el clot

i el prat de casa.

Una cullera

amb mel i cap

de cavall trist

només un cop

te farà fosca

—et durà el temps—,

dos embogeix,

te fa renill

—renillar sempre—.

T’ha fet la nit

per fer-te un cel

i amb una mort

no morir tant,

que aquesta mort

només és nou

de nau que pensa

un mar enllà

i una finestra.

T’ha fet que no

la casa oberta

als quatre amors

i ara t’hi clous,

t’hi fas la closca

amb la cullera

i amb un cap no

de cavall si-

nó amb el teu.

T’hi fas la closca

en el desert

i no t’has mort

perquè a vegades

l’amor viu i un

dia els amants

no es van morir

i un dia patir

ja no va caldre...

 

 

 

Londres

gener 2010

* * *

Hi havia un reialme

 

Ens hem de veure

a poc a poc

quan els estels

toquin la mar,

quan el mar

bullent amb astre

vagi tip

de cel caient

i quan de ple

el retorni

un poc

a poc a poc

i al fons de l’aire.

Ens hem de veure

sols així

per sols només

amar-nos nus

de nuesa tanta

amb pergamí

a punt de mal

de mal de lletra.

Ens hem de veure

només molt

si ve la sang

ullant el temps

que fou el trot

de ser com l’indi.

Ens hem de veure

només si

a res li puny

l’ull vora l’ull

de l’ala nostra,

negra font clara,

germana nit,

nafra desclosa,

mort que mor

sempre.

* * *

 

Mon calvari

 

Ha xisclat de nit l’ocell.

No és el pànic ni és la por,

només és l’impuls aquell

de l’avenc, de quan hi só.

 

 

Poemes inèdits

© Blanca Llum Vidal