dijous, 22 de novembre del 2012

BLANCA LLUM VIDAL









Blanca Llum Vidal Carrasco(Barcelona, 1986), és una poeta molt jove i original, amb una gran personalitat.

Amb arrels barcelonines, montilleses, caçorlanes i bunyolines, Blanca Llum Vidal ha crescut a Casserres, poble poema. Ha estudiat a l’escola i al carrer. Passà les febres a l’Índia. Aprofundiment en els arcans de la filosofia i del llenguatge a Puig-reig. Treball social a la Barceloneta i al Port de Sóller. Les gotes de pluja al fil d’estendre de ca la Pepa Llanera li fan escriure els primers versos. El vocabulari de les muntanyes de Catalunya i de Mallorca li va a favor. La seva escriptura és formentera, és a dir, de blat, i no s’hi bada. Els genolls, de gitana. A Edicions Documenta Balear ha publicat La cabra que hi havia (2009) i Visca! (2012). Blanca Llum Vidal també ha publicat una novel·la, Homes i ocells.


Tres poemes inèdits
 
                               que vui tenir ganes de plorar, jo.
                                          Àngel Guimerà
 
 
Cap de cavall
 
T’ha fet la nit
per fer la mort
la nou del cel,
t’ha fet el clot
per envestir
un prat desert
i fer una casa.
T’ha fet la nit,
cervellet d’aire,
ara que plou,
la nou del cel.
T’ha fet la nit
per fer la mort
i una cullera
amb mel i cap
de cavall trist
t’ha fet el clot
i el prat de casa.
Una cullera
amb mel i cap
de cavall trist
només un cop
te farà fosca
—et durà el temps—,
dos embogeix,
te fa renill
—renillar sempre—.
T’ha fet la nit
per fer-te un cel
i amb una mort
no morir tant,
que aquesta mort
només és nou
de nau que pensa
un mar enllà
i una finestra.
T’ha fet que no
la casa oberta
als quatre amors
i ara t’hi clous,
t’hi fas la closca
amb la cullera
i amb un cap no
de cavall si-
nó amb el teu.
T’hi fas la closca
en el desert
i no t’has mort
perquè a vegades
l’amor viu i un
dia els amants
no es van morir
i un dia patir
ja no va caldre...
 
 
 
Londres
gener 2010

* * *

Hi havia un reialme
 
Ens hem de veure
a poc a poc
quan els estels
toquin la mar,
quan el mar
bullent amb astre
vagi tip
de cel caient
i quan de ple
el retorni
un poc
a poc a poc
i al fons de l’aire.
Ens hem de veure
sols així
per sols només
amar-nos nus
de nuesa tanta
amb pergamí
a punt de mal
de mal de lletra.
Ens hem de veure
només molt
si ve la sang
ullant el temps
que fou el trot
de ser com l’indi.
Ens hem de veure
només si
a res li puny
l’ull vora l’ull
de l’ala nostra,
negra font clara,
germana nit,
nafra desclosa,
mort que mor
sempre.

* * *
 
Mon calvari
 
Ha xisclat de nit l’ocell.
No és el pànic ni és la por,
només és l’impuls aquell
de l’avenc, de quan hi só.
 
 
Poemes inèdits
© Blanca Llum Vidal

2 comentaris:

Igor ha dit...

Caram. M'han agradat. Potent veu aquesta. El segon poema té moments que m'han arribat amb intensitat. Quina manera de fer poemes tan pura.
Salut.

cantireta ha dit...

Són diferents. I recita bé, la vaig sentir a "Via llibre".

Salut.