Maria Ibars i Ibars

En un comentari al blog em van mencionar Maria Ibars, autora que recullo en aquesta entrada, poc coneguda encara a Catalunya tot i que a València ha aconseguit un cert reconeixement. Les dades biogràfiques d'aquesta autora han estat manllevades del 'Diccionari biogràfic de dones'. Els poemes els he copiat de l'article 'Aproximació a l'obra poètica de Maria Ibars', d'Antoni Prats, consultable per internet. 

Maria o Anna Maria Ibars Ibars (1892-1965), va néixer a les comarques del sud, i es traslladà a València on va estudiar Magisteri a la Normal Femenina. Allí va rebre el títol de mestra de grau elemental el 1909 i de grau superior el 1911.

Destinada com a mestra a La Font de la Figuera, hi va contraure matrimoni. Separada del seu home, es traslladà el 1934 a València, destinada a l’escola del carrer Jesús. En el concurs de destinació va conèixer el mestre Carles Salvador, com a alumna seua en el curs de Llengua del Centre de Cultura Valenciana, on aconseguiria el nomenament de professora lliure de Valencià (1936).

Al mateix temps, la seua relació amb els cercles innovadors, propiciada pel fet de residir a València, la impulsaria a participar en el Dia de l'Ensenyança de la IV Setmana Cultural Valenciana, organitzada per PROA (Consell de Cultura i Relacions Valencianes) per tal de desenvolupar la lliçó teoricopràctica «Consideracions sobre el rec». L’inici de les Jornades, però, estava previst per al 28 de juliol de 1936 i el començament de la confrontació bèl·lica les va suspendre.

Nacionalista catòlica i de dretes, va superar sense problemes la depuració franquista, amb informes favorables respecte a la seua conducta política, religiosa i social. Continuà, per tant, el seu treball de mestra compaginant-lo, a partir dels darrers anys 40, amb una fecunda producció literària que, si bé ja havia iniciat en els anys 30, publicant articles sota pseudònim, serà escrita de forma majoritària a Penyamar, la casa on residiria ubicada a les Rotes de Dénia, a l’ombra del Montgò que li inspiraria nombroses obres.

Cal remarcar que la seua relació amb Lo Rat Penat, que venia dels anys 30, es reforçarà en la immediata postguerra, i prendrà part en nombroses activitats organitzades per aquesta institució. Així mateix, participarà en els cèlebres Miracles vicentins, on aconsegueix el primer premi en companyia de Sofia Salvador pel miracle «La conversió dels jueus», en els Jocs Florals Vicentins per commemorar el 6é aniversari del naixement de sant Vicent Ferrer.

Encara que fou membre de vàries Taules de Poesia, entre elles la IV Taula de Poesia parada al Círculo de Bellas Artes de València el 15 de maig de 1951, la narrativa serà el gènere que li proporcionarà una major popularitat, formant part del grup d’autors que intentaren dignificar el valencià en els anys del franquisme.

Ubicada per Tomás Llopis en la cruïlla del romanticisme, el costumisme i el naturalisme, en la seua obra se’ns mostra la complexitat d’una societat on encara eren ben vives les tradicions populars. Descriu amb precisió tant un paisatge, el de l’ombra del Montgó, com la vida quotidiana que hi transcorre, a través d’uns retrats acurats dels personatges que l’habiten i dels costums, utilitzant un llenguatge poètic, planer i de fàcil compressió per al lector, en el qual es reflecteix la seua estima pel seu País.

Maria Ibars és una de les escasses novel·listes valencianes. En la seua obra pot observar-se una mirada femenina que dota de protagonisme les dones i en la que s’adverteix un compromís amb elles i una certa denúncia de les seues condicions de desigualtat en una societat rural i patriarcal.

Alguns poemes




La sagala cantadora


Canta, donzella, que Déu
en donar-te dolça veu
et va fer per a cantar.


El qui té gola d'ocell
deu sentir sempre, com ell,
un gran plaer en trinar.


Canta el moments del teu cor,
les alegries ardents
i les inquietuds que sents
quan li brosta nova flor.


Canta per a delitar-te;
canta el plaer o el dolor;
canta per a aconsolar-te
les absències de l'amor;
canta el goig de retornada,
la il·lusió que et fa niu
i el neguit que sempre viu
en qui ama i és amada.


Canta el capvespre, l'albada,
la remor d'aigua al sequiol;
canta la pluja i el sol,
l'encés llamp de la tronada;
quan la rabera es belluga
vers l'arbreda tendra i fresca;
i el blat convertit en esca
quan el sol del tot eixuga...


I quan ja en la teua vida
haja tot segut cantat,
tanca d'altri la ferida...
i canta per caritat!


Hora prima


Roixim lluenteja al mig del rocam
—plor diamantí de la nit que expira—.
Parla el silenci entre núvols i arbreda.
Embauma l'airet, la mar és tranquil·la.


La costa solitària i calladissa
és corprenedora com tendra amiga.
Les fidels confidències de l'aigua
rebrotar fan en pau l'ànima trista.


En les hores que obrin el jorn vinent
lluix el sol la primera ferida;
camí de blanca llum que fon les penes
que du l'esperít que per ell camina.






Desolació


Tens l'ànima mustigada
com un jardí abandonat
que rep solsment l'alenada
del vent, de l'adversitat.


Bé volen els brots sortir
i les roses esclatar
i d'entre l'arbreda eixir
els ocells per a volar.


La terra esponjar-se vol
per fer-se turgent de vida
i anhela sempre el consol
dé la saba pressentida.


Més, ai!, no raja la font
que pot el miracle fer
perquè altres plaers del món
deturen el jardiner.
* * *
El teu cor és un jardí
ple d'afanys i mustigat.
¿Serà crudel ton destí:
esperar sempre l'amat?




Espills de plata




El sol s'ha trencat en l'aigua
i en la folla dansada
lluentegen els bocins
cap a la platja.


És que voldrieu juntar-vos,
espills de plata?


Ai, sols petits
que relluïu en la mar!


A la blavor de les aigües
sembra feu de diamants!


No us ajunteu, sols petits;
seguiu lluint i dansant.
Sou miracle en flors de llum
del sol que es trenca en la mar.