Cèlia Marcos i Gimeno

Cèlia Marcos és una poeta l'obra de la qual podeu trobar al blog TRANSPARÈNCIA. Ella mateixa ens explica els trets més importants de la seva vida i la seva vivència poètica:

Cèlia Marcos i Gimeno (Barcelona, 1962)

Vaig néixer en una casa d’estiu a l’ombra de la lluna plena i d’un jardí cobert de raïm i pàmpols que donaven molta frescor a aquelles tardes de jocs i somriures.

Des de petita, que recordi des que vivia a la casa dels pàmpols, he crescut amb la fal·lera  de les lletres. Recordo quan estaven deslligades dins meu i volia lligar-les amb sentit. Feia gargots i els ajuntava l’un al costat de l’altre. Recordo encara la cara divertida de la mare quan em deia que allí no hi deia res i les meves ganes d’aprendre. Des de llavors m’acompanya una gran força. Vaig entendre que havia de desitjar molt una cosa però que m’havia d’esforçar per fer-ho bé.

Recordo que no necessitava cap altre joc per entretenir-me, tot i que també tenia una lleteria de joguina que m’agradava molt. La Cleo i la Xispi, les meves nines, van aprendre de lletres amb mi.

He crescut amb les lletres. A poc a poc les vaig anar assaborint fins atrapar-me bé i, sense adonar-me, em vaig deixar anar i he escrit sense parar. He intentat trobar les paraules que millor expressin el que sento i, per fer-ho, he hagut de buscar dins meu i plantejar-me sovint què sento de debò. Hi ha hagut moments de veritable plaer i d’altres d’una gran angoixa, però sé que les lletres m’han salvat de mi mateixa i m’han ajudat, mica en mica, a comprendre el món que m’envolta. He volgut ajudar a d’altres infants a comprendre el seu món i per això em vaig fer mestra, la meva veritable passió.

M’ha ajudat molt també llegir d’altres lletres d’altra gent que ajunta paraules i es deixa anar cercant el que senten.

COMPOSICIÓ

Creixent lentament amb les lletres,

composant mica en mica amb sentit,

immersions de mots per comprendre

silencis de nits sense fi.

Jo només escolto

fins que les paraules brollin de nou...

PESCA

Ran de l’aigua

els caçadors contemplen

l’horitzó.

Els seus cossos nus

lluiten contra les onades

sense peixos, sense dol.

Avui el sol tenia mandra.

AVUI EL SOL TENIA MANDRA

 Presonera d'una nit

sense esperança,

d'un aire enrarit de pors,

d'un amor carregat de ràfegues.

Alço la mà fins a tocar

la lluna

i em canta lletres sense noms,

músiques sense sons.

Dins del mar

endinso somnis

en barques de llàgrimes

amarades de dol.

HAIKÚS

Nits de pell bruna.

Oceans sense sortida.

Complicitats.

Dins del silenci,
abraçades de mestral.
Un sol camí...