Laura Coll Lluch, quan una paraula val per mil imatges

Imatge: 'Cazadora de astros', de Remedios Varo

Laura Coll és una bona amiga, historiadora, companya de tertúlies d'història, que defensa les seves idees de forma apassionada, tan apassionada que en ocasions pot semblar visceral i arrauxada, cosa que no és exactament així sinó més aviat tot al contrari.

Fins fa molt poc temps he ignorat que era també poeta, una poeta trencadora i original, com segurament apreciareu a través d'aquesta mostra de la seva obra, una obra diferent amb molts referents literaris.

Li he demanat la fotografia i la  biografia breu i m'ha enviat un altre poema. I és que, al capdavall, una paraula de vegades -o gairebé sempre- val per mil imatges.

LAURA COLL LLUCH

(en construcció)

com un blog acabat de néixer

o una pàgina web sense gairebé

ni adreça, (però tot s’endreça),

la meva biografia no interessa

- això ho agafo de Salinger-

només a mi, de mi mestressa,

no tinc blog ni sóc al Facebook

vaig néixer a Barcelona

però, de poc, no va ser a València

no poso cap fotografia perquè

no m’agrada veure’m

sóc bibliotecària per encàrrec

del meu avi, com la Rosa Leveroni

sense un Carles Riba ni un

Ferran Soldevila, quins peperoni!

Com totes feu confessió de fe feminista

diré que no crec tenir cap dret:

em dic, me’l prenc i l’ arrabasso,

sota un burka o un paraigües,

o dins d’un ou passat per aigua,

no vull cap igualtat,

l’únic grup que em fa pensar

és el de la Libreria delle donne di Milano:

mettere al mondo il mondo

i posar-lo a l’inrevés, un enrenou...

no tinc temps de cavil·lar quin tipus de prosa

escric, ni ganes d’esbrinar si neix

de la ciència o l’experiència,

popular quan creix i no es torça

-això és el que vull, com Rabelais- i força

                                           per fer molta nosa

 fins ara clandestina com la Clementina;

em trobareu, per servir-vos, pel carrer

o a casa, dilluns a l’arxiu,

                                    amb trementina

                            pintaré

la culata del fussell de la pròxima barricada.

NADAL

vinc del mercat de comprar

la merdosa escudella i carn d'olla

de tots els anys

i estic mandrosa, llefiscosa...

com un xiclet de maduixa enganxat

a la taula d'un pupitre escolar o d'un bar

Saturnàlia

temps era temps

era

la festa dels esclaus

el blat i el sègol batuts a l’era

els jorns més foscos de l’any:

tot moria,

l’ós formiguer entrava en letargia

el sol s’endinsa a pas de pardal

per Nadal,

solstici d’hivern,

corre a pas de llebre

per Sant Esteve,

dóna un pas de bou

per any nou,

per Sant Silvestre,

ja s’ha anat escolant

per la porta o la finestra

als amos diu l’esclau:

panses i figues

nous i olives

si no me’n doneu

escales avall caigueu

a l’amiga diu l’amic:

me’n fot el Nadal

i em cago

en el meu naixement

(és un vell caganer

que venen a la Fira de Santa Llúcia)

de regal li envia

una animació silenciosa:

tots els esquelets ballant

una dansa cadenciosa,

la dansa de la mort,

perquè tot moria i tot mor

tombes obertes a Lübeck

- der Totentanz-

à Dijon, danse macabre,

dance of the dead d’Iron Maiden

quin plany! i tot mor i tot reneix

és la festa dels esclaus

del desembre congelat

de la divina poncella

que cou entre un pom de naps

i crema com l’escudella

i s’infla com un galet;

és dura com el torró,

pesada com un polvoró,

es desfà com la farina

i com la meva mandra

si em cuides i m’amanyagues

 com un gatet -

estirada en el sofà-

 i em portes, quan la nit tomba,

aigua, cafè, un Calvados

 i m’encens la cigarreta,

escolto Thelonius Monk, Verdi, Gluck i Debussy...

tu creus que així no aniria amb tu fins a la tomba? 

UNS POETES EMPRENYATS

Si algun dimecres al vespre

passejant pel Raval et canses

ves a fer una cervesa

amb croquetes i descanses;

si vas molt atrafegat

sortiràs mig asfixiat

de tanta gent

com omple aquest local.

És el bar Horiginal

(fonamental,

elemental,

sensacional)

per a tots els amants de l’art:

poetes d’estar per casa,

poetes i poetesses,

que són molt originals

com cal...

com en Pasqual.

Porten elàstics blaus

subjectats amb candaus

poetes i poetesses

simpàtics, iconoclastes,

i el barret de costat

com en Pasqual

que a l’armilla duu cigrons per botons

ai, en Pasqual!

No vull pas parlar malament

d’un semblant arrauxament

que tota cuca que viu

té ganes de ser a l’estiu

i deixar-se anar tendrament

quan surt del treball i diu:

sóc poeta o poetessa,

cantant, protestant i músic,

pintor, guitarrista i visc

una mica nihilista,

estilista, espiritista

jo sóc

molt avantguardista.

Dintre la sala hi ha

un petit escenari, una barra

i quina calor que hi fa!

al fons,  una porta

que és el millor de tot:

un passadís tenebrós

amb les canonades penjades

amb escales,

tot ruïnós, una moto i un gos.

Allà surten a fumar

els senyors i les senyores

quan es cansen d’escoltar

tantes cançons il·lustrades,

tants sospirs,

tanta grandesa sublim.

L’altre dia hi havia

dues senyores franceses

francament estrafolàries:

cantaven amb veu de ferro

ai, déu meu, les anarchistes

i una altra senyora hi havia

que digués el que digués

ho havia de dir rient,

perquè es veu que rient, rient

tot sembla més de debò i  plaent

-no siguem pas complaents!-;

també hi havia

una nena molt bufona

amb una veueta tan minsa

que el soroll de les guitarres

se la menjava amb patates.

Però el millor de tot va ser

quan un conegudet poetet,

que surt a les targetes,

va dir molt representativament:

com que ningú no ens representa

tampoc ningú no presenta

i, ora pro nobis, Santa Maria,

allunya de mi l’avorriment del dia

oh stella matutina,

ne nos inducas in tentationem

sed libera nos a malo. Amen.

El ritme s’alentia

ningú no trobava el full que llegia

ningú no sabia què havia de fer,

quan sortir, ni què dir

-ni què s’havia de dir!-

no calia:

si ningú no ens representa

visquin l’atonia i l’afonia!

disfresses la manca d’idees

amb profuses cacofonies

esses difosssssesssss

sil.làbiquesssss

efes fricativesssss

com la ssssaliva

i el fffffricandó, revolució!

mira, nen, no m’emboliquis

menys saliva i més mala bava

et dic jo!

Perquè allò figurava

que eren uns poetes emprenyats,

amb què o amb qui estaven indignats,

empipats, no ho sé: tu ho vas veure?

et dic que jo, no!

la més total atemporalitat:

érem a l’any 2011 o a les golfes de Baudelaire

dins èters bohemis i au bel aire?

La Plaça de Catalunya del 15 de maig on era?

i els joves?

i les òsties de la policia?

i els problemes reals del nostre món, quins són?

i alguna denúncia concreta, amb nom i cognom?

qui són els rics de la terra?

No ho penso dir ara, aquí no,

estic molt cansada, tinc son.

Ja ho saps:

si algun dimecres al vespre

passejant pel Raval et canses

vés a l’Horiginal, davant del MACBA,

si hi arribes, (si algun patinador no t’aixafa),

potser m’hi trobes.

UN   LLANGARDAIX   VERD

I

Ara calla
i treu del pou
aquell vell
llangardaix
verd
obsessiu.

Ara calla
i treu del niu

l’escurçó

que hi malviu.

Mira’l, agafa’l

amb les mans

i espolsa’l, mata’l,

treu-li la metzina

que enverina

totes les hores del dia,

totes les neurones,

totes les palpitacions del cos:

dels polsos, del cor, de la sang,

de la boca de l’estómac,

de les formigues que pugen

per les cames, que es fiquen dins les botes,

s’escampen pels mitjons

fins als genolls i més amunt...

arriben al rellotge i paralitzen els minuts

que no passen, no corren,

es fiquen entre els dits

i el full del calendari

tal dia es va aturar,

no hi haurà dies ni setmanes,

ni ulls ni sons de campanes

també el temps de fora s’ha parat,

mira’l i agafa’l

amb les mans,

no el perdis,

treu-li verí, al desig,

II

només treu el verí,

sols el que destorba,

únicament el que fa nosa,

però torna a sentir que ets viva,

que tens fred,

que tens set,

que t’impacientes,

que tens veu

i uns ulls que poden veure’t

més enllà del que tu veus

perquè tu no et pots veure:

tu a tu mateix no pots veure’t

ja que els ulls no són ulls perquè miren

sinó perquè poden veure’t

sàpigues dir-te que tens

una paciència infinita,

nascuda no de les vaques que rumien,

no de les característiques del teu signe

sinó apresa amb dolor, amb impaciència

i a cops, amb caigudes i recaigudes,

amb ceguesa -com tots anem-, a les palpentes,

amb cadires de rodes i membres ortopèdics;

descoberta en saber que la llum de la lluna

triga vint segons a arribar al planeta

i els raigs del sol en vuit minuts ens escalfen

i nosaltres, en la nostra mesura del temps,

no ens adonem que tenim al costat uns ulls

que ens poden veure i a l’ànima una força

que navega i s’endinsa i sura i vol i pot

expandir-se deseixint-se de tot el que l’envolta

III

Tu

no t’adones que tens al costat

els meus ulls que et poden veure,

de fet i d’antic ja et van veure

em dic, per això:

treu-li tot verí, al desig,

al meu desig,

personal i concret;

no faig cap proclama.

La podria, no obstant, fer

però no vull;

més aviat assajo un crit,

crido

i no em sents

perquè no hi ets

IV

no hi ets

i amb aquesta absència

llança’t al somni profund

que només tu pots veure:

és quan dormim que hi veiem clar

com ens deia el poeta.

Estaves lligada a una

àncora gegantina -induïa

la veu del profeta-

allà, enmig de l’espai

ioga nidra (de pa sucat amb oli);

estàs ben lligada amb cordes,

no tinguis por!

ara mira l’univers: és fosc,

l’àncora balanceja,

el cronòmetre dicta el so

i la veu del fals profeta

xiuxiueja a cau d’orella:

deixa’t endur.

Ja no és el llangardaix

ans el monstre geperut,

pelut,

fotut,

que es desvetlla

 i desperta

la teva consciència;

vigília, sempre en vigília,

vigila:

l’univers té fons?

i aquesta gelor?

-aquesta fredor dins la nit

que deu mil mantes no apaivaguen-

només senties les cordes

impedint que el teu vaixell

fos impel·lit pels vents,

emportat pels corrents,

l’ofec aquell tan vell,

tan vell i tan petit

perquè talment vas sortir així

del ventre de ta mare:

el teu coll embolicat

i les tisores d’un metge

que sense cap vacil·lació

tallaven el cordó

que umbilicava

amb l’univers...

V

amb l’univers t’ensenyaren:

-Vés i senyoreja,

tu ets el centre!-

com ens enganyaren

els senyors renaixentistes,

tu n’ets el centre!

i tot perquè van descobrir

una cosa molt certa:

que la Terra gira al voltant del Sol,

quan és només un accident,

una configuració de la matèria,

una més, només una

de les seves múltiples facetes

i a partir d’aquí amb quina dèria

inventem, escrivim, tecnifiquem

i deixem que els nostres somnis

siguin guiats pel cantó més esquifit

de l’ull compost dels insectes

i ells, els profetes,

amb dhoti o amb sari,

amb encens i pàtxuli,

t’estaven parlant del mateix:

l’àncora, les cordes

són per trobar el teu centre;

mentre tot el teu centre,

si és que existia,

l’únic que volia era

apropar-se a la llum

que allà al fons s’endevinava

dissoldre’s en els planetes,

ser empassat per les estrelles,

engolit per galàxies i noves:

el remolí ignot

que sensiblement capten

els telescopis del desert d’Atacama...

VI

els telescopis del desert d’Atacama

són plens d’observadors capaços

d’anomenar GRB090423

l’estrella més antiga i extingida,

de la qual ens arriba ara la flama

no els commou la sonoritat d’Atacama

ni la Via Làctia, que és com una geganta

que respira damunt nostre, Patricio,

així ens ho vas dir, panteixant

amb una respiració lenta i cansada,

que deixa caure el seu ventre feixuc

damunt la sorra i, només que alcis un dit,

l’hi pots ficar dins el melic i fer-li pessigolles;

no els commou res perquè pensen

que exploren el futur

quan només són arqueòlegs.

VII

I, posats a ser arqueòlegs,

no m’oblido de tu,

vell llangardaix verd,

que ets qui files aquesta història

barrejant tu, jo, nosaltres,

present, passat  -cap futur-

bé sé que et vaig fer sortir

del cau on t’amagaves

i on jo no volia caure

et demano ara:

porta’m d’Atacama a casa

canvia’m de registre

-espantós!, així ho diuen?-

i no te’n vagis tan lluny,

al lloc on ara m’empenys:

m’enredaves –no hi vull anar

però potser m’hi aproximes-

amb el record del meu propi telescopi

-no canviaràs els temps dels verbs

perquè és així com es construeix el poema-

vull que es vegin els fils embastats,

que d’aquesta manera maldestra

es presenten els mots i les coses

-aparentment maldestra,

la percepció del temps i el present

inassolible,

tant que, quan llegeixes

l’acabat d’escriure,

és temps ja passat en la teva consciència-

VIII

és temps ja passat en la consciència

aquell artefacte que tenies

les nits de guàrdia al pont

de la teva cambra

que es convertia en observatori d’estels

-de tant en tant confonies l’estel amb l’avió-,

temps ja passat també el microscopi

damunt la taula que et transportava

a allò més minúscul: al pa, al vi,

al préssec que amorosies,

als hams d’on penjaven els peixos,

al raïm i a les mongetes del teu hort,

a les teves paraules, les teves ungles

al banc de la porta de casa teva,

als teus cabells tan blancs i les vostres veus

que et deien:

Saps? Un cop vaig haver de manar

que afusellessin un home.

Saps? L’altre dia vaig haver d’operar

un travestí a qui l’amant va obrir el cervell

amb la punta del taló de la seva sabata,

i, de dos homes, n’has fet un sol home

en virtut de la disposició de les paraules

i la seva distribució en el poema

-analíticament disseccionats els records-,

i has transgredit el seu ordre, el seu sentit,

t’abstens de tot judici i lligam raonable

perquè estàs arribant allà on vols arribar:

que has hagut d’agafar el llangardaix verd

i l’escurçó

amb les mans, sacsejar-los i matar-los...

IX

sacsejar-los i matar-los

amb les meves mans,

ja estic irremeiablement

perduda en el meu jo...

confesso:

no hi ha ningú més entre línies,

ara sóc jo i em despullo,

jo volia haver agafat els animals

amb les meves mans

i fer-ne una carnisseria.

Els tenia arraconats,

molestaven, només,

com molesta un mal allunyat;

m’errava: sóc viva,

ara ho sé,

com també sé

que en la nostra mesura del temps

trigo mitja hora de casa a la feina

-la lluna només vint segons a la terra-,

dos dies amb avió d’Atacama a casa

-el sol, vuit minuts a la terra-,

cinc dies a escriure aquest poema,

i això és tan cert com que no hi ets,

tan cert com que no em mires ni em veus

cap segon ni cap minut ni cap dia,

i jo no vull matar res aquest cop:

acceptant que no hi ets

jauré sola al sol

amb el llangardaix verd.