Martina Escoda Margenat (Barcelona, 1980) és una poeta jove, activa, que està implicada en moltes iniciatives literàries.
L'any 2000 va publicar el seu primer llibre, a l'editorial Emboscall, "En vermell". També ha participat en molts actes pluridisciplinars aportant-hi el caràcter poètic.
Breu antologia
POEMA ESPAI COMIAT
Et tornes invisible-estàs marejada
adéu-llavis contra el front
(llavis embrutats de pastís)
amb veu que mastega
intent de saber-se el pa
però abans que es deformi la llengua,
un cop sec et deixa sense resposta
-la porta que bat el vent
del comiat.
A
La lletra comença sempre
amb fúria i il·lusió,
però clavada i sorda a la paret
té ganes de créixer,
de fer-se poma
i es deslliga de l’obscura
presència de l’alfabet,
de l’escriptura.
La lletra comença sempre
amb fúria i il·lusió,
però clavada i sorda a la paret
té ganes de créixer,
de fer-se poma
i es deslliga de l’obscura
presència de l’alfabet,
de l’escriptura.
ARMÈNIA
Quina mirada, Anna,
tan àrida com el teu país sense rius,
i ara que compartim una pluja
què passa amb el teu cor
que no s’obre ni vol escoltar el so de l’aigua?
Quina mirada, Anna,
envoltada de vides estranyes que no puc saber,
un llenguatge d’armes que no sé fer boca,
quina mirada, Anna,
que em desertifica i se’m moren les plantes,
amb un cos erosionat, perdut i tan jove,
quina mirada, Anna,
que no travessa el meu mar
i em gasifica la pell, el plor,
si sabessis parlar amb les paraules, Anna,
si toquessis la dent de la gana, Anna,
aprendríem les dolces pors
de totes les músiques, de totes les terres,
cultivades i estèrils com tu i com jo,
la vida a l’altra banda de les lletres
que espera ser coneguda, estimada,
cultures soterrades que reclamen
ser carn i abraçar-se, Anna.
tan àrida com el teu país sense rius,
i ara que compartim una pluja
què passa amb el teu cor
que no s’obre ni vol escoltar el so de l’aigua?
Quina mirada, Anna,
envoltada de vides estranyes que no puc saber,
un llenguatge d’armes que no sé fer boca,
quina mirada, Anna,
que em desertifica i se’m moren les plantes,
amb un cos erosionat, perdut i tan jove,
quina mirada, Anna,
que no travessa el meu mar
i em gasifica la pell, el plor,
si sabessis parlar amb les paraules, Anna,
si toquessis la dent de la gana, Anna,
aprendríem les dolces pors
de totes les músiques, de totes les terres,
cultivades i estèrils com tu i com jo,
la vida a l’altra banda de les lletres
que espera ser coneguda, estimada,
cultures soterrades que reclamen
ser carn i abraçar-se, Anna.
LLENGUATGE
Cada vegada que fujo del llenguatge mirada molla mirada sempre molla sempre mirada molla cada vegada que fujo del llenguatge i a glops lents me’l bec mirada molla mirada sempre molla sempre mirada molla cada vegada de cada vegada mirada molla mirada sempre molla sempre mirada molla cada vegada de cada vegada mirada molla cada vegada de cada vegada mirada molla que em tatua el llavi cada vegada mirada de vegada molla que mira i es rendeix molla vegada callada mirada sense llenguatge
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada