Marta Pérez i Sierra, aigua, colors, terra i arrels

Vaig néixer a Barcelona l’any 1957, un 7 del 7. La màgia del 7 m’empeny a escriure des de petita. Mestra i llicenciada en Filologia Catalana. He publicat un llibre de relats curts, I demà, l’atzar (Ed. Setzevents, 2009), i tres poemaris: Sexe Mòbil singular, SMS (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Ed. Bubok, 2008) i Dones d’heura (Pagès Editors, 2011), que va obtenir el Premi Jordi Pàmias 2010 de poesia a Guissona. 

He guanyat altres premis: els Jocs Florals de Gràcia 1986, relats breus Tram 2007, narrativa curta Vila de Castellbisbal 2009, finalista Hiperbreus de Movistar 2009, menció especial Jordi Pàmias de poesia 2009, entre d’altres. 

Coordino la iniciativa interactiva “Il·lustra un poema de mps”, on 21 creatius plàstics il·lustren poemes del meu poemari Sexe Mòbil singular, SMS. L’exposició d’aquestes il·lustracions en diferents espais (bars, centres cívics, escoles d’art, etc.) ha donat lloc a un vernissatge poètic itinerant que encara continua. 

Des del meu web blog www.martaperezsierra.com he col·laborat en diverses antologies poètiques, com Poemes&Blogs (2010) i en el llibre de relats 365 contes, pendent de publicar. També participo en activitats poètiques amb altres blocaires des del meu blog de poesia http://didaletdivori.blogspot.com/. Escric a diferents blogs de poesia de la xarxa. 

POEMES




EMBRUIX

Per a aquest embruix
cal l’ocell de plomes safir rosa
i la penyora de la pols del teu vestit.
Tres pensaments forassenyats
ennierats en un pit que alleti.
Plor de corall esponja
recollit en un didal sagrat.
I el perfum de set sospirs.

Del poemari inèdit “Si goso dir-te un mot d’amant". 

Dues llunes en el mateix mar 
     POEMA Finalista PREMI DE POESIA "LO CÀNTICH"  


I

M’he traït en veure’t.
Sostenidors vermells de randes menudes
premen els teus pits desvergonyits.
Són ocells que vull amanyagar.
Ulls clucs t’admiro, desconeguda.
Torna els sospirs als meus dits.
Torna el blau al meu sexe.
Obre’m.
Closa en la rutina,
presonera de la fidelitat signada,
em moro.
Maduixes negres en els llençols...


II

Amb les mans, la boca, els pits...
ens estimem.
Amb la paraula als ulls com
dues llunes en el mateix mar,
sensacions en vers,
aventurarem besar-nos la tendresa.

III
Si jo fos el teu mar
fóra de seda el meu tacte
i de pomes novelles la meva olor,
només per a tu.

En els teus llavis eterns
la lluna –rosa blanca- s’hi gronxa.
La tristor del teu gest se m’ofereix,
el meu cos serà el teu recer.

Si jo fos el teu mar
callaria les onades i la sal.
T’oferiria tots els blaus a tu.
Fugirien els dits invisibles
que tan sovint t’acaronen.



      
 
Flirteig

I

Defujo imaginar-me
els teus llavis mascles.
Arrop tebi...

Ignoro el desig de tu
per por a traspassar
el límit permès,
però, el vol de la nit
et dibuixa sobre un ren.

II

Permet que somií
que un dia
tremolaran els teus dits
fets de colors i vidres.
I els meus llavis
ressorgiran dels tràgics
minuts de cabaret.
Corns de lluna creixent.

III

Tots els teus petons
ballen encara pel meu cos,
prudent, però,
me’ls deixaràs tots a la boca,
els pits que es delien,
llet mascle destil·laren.
Pell anhel de pell.

IV

Si semblo fet
de bombolles de sabó
d’olors fecundades
en els mites més perfectes,
si dibuixo blaus llatins,
és perquè tu em penses.
Ai, si em besessis!
Mel verge. 

(micropoemes escrits en el mòbil, de 160 caràcter cada un) 

Per un amic enamorat d’un altre amic 

DONES D'HEURA

DONES D’HEURA neix de la trobada entre dues artistes: M. Rosa Vila,pintora, i Marta Pérez i Sierra, poeta. Com l’heura abraça el mur, en fusió íntima, així es van abraçar els versos de la poeta als quadres de la pintora, els van penetrar, van impregnar-los fins a tal punt que la pintura agafà el color de la paraula i la paraula el de la pintura, i es desdibuixaren els límits i en nasqué una creació nova, enriquida, que ara teniu a les mans...

(fragment del pròleg, escrit per Sònia Moll)

Alguns poemes de Dones d'heura:

Dona

Tu i jo som dones d’heura.
Embellim murs i tanques
en establir diàleg.
Som catifa de somnis,
graons de sol,
un vals d’arrels menudes.
Dia a dia inventem la no-rutina.
Amb els peus ferms
ens vestim d’aire
per ballar amb estels.
Som dones d’heura,
podem ser alades,
arrel, estiu, bressol,
deix… i mans!
Sobretot mans obertes,
fulles que acaronen pedres.
Suspeses en el vertigen blau
que ens teixeix.
Llaços que nuen mans.


19


Gàbia


He fet un clot dins el llit de la memòria
i l’he dissimulat amb fulles d’amarant
arrabassades de les ales d’un àngel.
Tinc la melangia, que em repta,
presonera
en una gàbia de plomes trenades.


21


Horitzó


He xuclat l’horitzó en voler aturar una fada.
Estels al mar. Núvols d’algues i coralls.
La lluna, cua de dofí.
Els vaixells enfonsats, funàmbuls,
suren a l’alba.

Tu
em fas vomitar el límit blau
i te’n fas una corbata.
Un altre dia me’n faré un barret d’ales
amb el fil invisible
i, amb compte, colliré escuma
per fer un ram de les ones tacades
de roig de la vesprada.

Sola, passejaré pel camí de ronda
fins a oblidar-te.