dimarts, 26 d’abril de 2011

Sònia Moll, camins poètics






Vaig néixer a Barcelona l’abril del 74. Vaig estudiar filologia catalana i he fet de correctora, editora, traductora i professora.

De mare xilena i pare menorquí, tot el que escric beu d’aquest calidoscopi d’arrels que em configura: l’oceà on vaig aprendre a caminar damunt la coberta d’un vaixell, la ciutat mediterrània que rambleja entre la muntanya i el mar, els paisatges de vent i de paret seca de l’illa, el retorn etern al refugi de falgueres on reinventàvem amb els germans nous ventres materns. L’enyor omnipresent i el desig permanent i obstinat de viure. Escric perquè l’ànima se m’endú, com la rissaga, a la recerca incansable dels referents imprescindibles. Escric per dir-me, per canviar-me el nom, per construir-me i desconstruir-me.

Vaig fer una única incursió en la narrativa l'any 1998, amb la novel·la juvenil L'últim estrip d'aire (Cruïlla). Escric sobretot poesia, des de fa anys, però he publicat poc: tinc alguns poemes a la revista Caravansari, al llibre col·lectiu La catalana de lletres 2005 (Cossetània), en tres plaquettes de poesia de Papers de Versàlia (Sabadell) i a l'antologia poètica Nou de set, aplegada per Susanna Rafart (Heptaseven 2011). També he escampat uns quants versos per alguns recitals: Illanvers 2008 (Menorca), Solstici 2009 (Mallorca, Eivissa, Formentera, València, Barcelona i Menorca), Recital Poètic de la Festa Major de Sabadell (2009 i 2010), Sant Cugat (Festival de Poesia 2010), L'Estiuàs a la Farinera 2010, amb la pianista Clara Peya (Farinera del Clot) i l'espectacle Collage à trois, amb Clara Peya i Georgina Castillo, a NunART, octubre 2010. He estat convidada al Seminari de traducció de Farrera 2011 que organitza la Institució de les Lletres Catalanes. Amb Non si male nunc (Viena Edicions, 2008), el meu primer llibre de poemes, vaig rebre el V Premi Sant Celoni de Poesia. Des d'abril de 2008 escric un blog, "La vida té vida pròpia", que pretén ser un espai que em permeti explorar noves vies d'expressió i creativitat, sobretot en prosa poètica. 

POEMES

ESDEVENIR CAMÍ


He tornat al ventre de la mare,
quatre vides després. Tota sola:
aquest  naixement serà només meu,
germà, però no t'estiguis gaire lluny,
que t'endevini encara la silueta en la penombra
per si perdo l'ànima sota l'aigua.
Només tu pots donar-me'n una de recanvi.

Les sabates velles ja no em serveixen.
Han caigut a trossos
després de travessar deserts i rius d'aigua gelada,
i rere els aparadors
només hi ha botins
i talons d'agulla
i sabatetes de xarol.
No sé quant de temps hauré d'anar encara descalça.
Però podem ballar, si vols.
No tinguis por de trepitjar-me.
(Inèdit)


M’he buscat el tel de l’ànima
i l’he trobat cosit de forats.
Cada forat, una absència.

Mare, podràs avui venir a buscar-me?
(Inèdit)

MORT A L’HORTAL


En una vida inèdita
moriré tota sola a les envistes de casa,
a l’hora de la posta. M’haurà atacat
un nombre inversemblant de vespes verinoses
quan cercava móres pels camins de paret seca,
i hauré caigut, quieta, contra les pedres del mur,
en el tombant exacte des d’on s’albira l’hort
i el porxo ensomniat
i la figuera borda.

Algú m’esperarà dins de la casa (dins de casa, vull dir),
amb el sopar a mig fer i el davantal ple d’ànsia.
Des del mur,
sentiré campanades a mort al rellotge de l’avi
i l’udol estripat dels cans que ensumaran les ombres.

Davallaré a la terra de la tanca,
al ventre de rostolls i pedra seca,
mentre el silenci besa l’esglai a les cortines
i s’aferra l’últim respir
a les barreres de fusta de l’entrada.

(Inèdit)

Furt
Plouen vidres
als carrerons de l’ànima.

M’amago entre les ombres
i espio els vianants.

Assaltaré el primer que tingui llum
i li prendré el somriure.




Rosa

T’evoco, Rosa, i se m’acut
que podria besar-te les parpelles
carregades de son, i empresonar-te
un rínxol entre els dits,
si no fes tant de temps que he congelat
el bes a frec de llavi.

Et penso, Rosa, i sé perdut
el silenci quiet dels teus camins,
que ignoren el desfici del meu tacte
(en tinc un mapa mut que vaig omplint
a cops d’imaginari).

T’enyoro, Rosa.
I no vull més
que aquest misteri teu que m’omple el somni
i desfà les engrunes de certesa
que m’aguanten.
(Non si male nunc)

         L’ARANYA
                                             
Se m’ensorra la llum
entre els fils de l’aranya.

Fa vides que no em trobo.
                                         Rere el tel,
m’aprenc els mots que em dicten, poso preu
a alguns trossets de vida,
                           els malvenc,
m’aferro al que m’atrapa i salvo el buit.

Hi ha vespres, tanmateix,
que et sento dins la fosca,
veu que fores meva,
i em parles de fugida i de miracle.

Però jo sé que el retorn
és un camí inservible,
que algun ocell burleta
se n’ha menjat les molles.

Et faig callar: l’aranya torna.
M’agombola, aquest cop.
M’hi abraço.
(Non si male nunc)

IRA

Només per avui em permetré odiar-te.
Engrunaré el desig de fer-te mal,
en posaré les molles al morter
i esperaré que la veïna esclati
la forquilla en el plat a l’hora de la truita
per ofegar el batec d’aquesta ira.

Avui dormirem bé,
el meu fantasma i jo.
(Non si male nunc)

NON SI MALE NUNC

És el moment d’empenyorar tendreses,
d’aplegar les engrunes de la taula
abans de voleiar les estovalles.
Al rebost,
només hi ha llet en pols, i rosegons
de pa que un dia foren flonjos,
i el cafè t’aigualeix els matins
entelats de tristesa.

La hivernada inclement
no durarà per sempre:
se l’endurà el mateix que va portar-la,
un déu capriciós i sense feina,
i tu, que hauràs après
(o hauràs conclòs), et miraràs la calma
amb ulls desconfiats (prudents i savis)
i provaràs de no somriure gaire,
de no assaborir gaire,
de no rumiar gaire,
només per si de cas,
per si torna el moment
de tancar la tendresa amb pany i clau
i empenyorar-la.
(Non si male nunc)

ESCRIU-ME

Escriu-me quan arribis allà on sigui,
on et dugui el desig, o el cansament,
o totes dues coses. Parla’m sempre,
que necessito versos i paraules
per omplir-me aquest tros de soledat
que enverina els camins secrets del cos.

Agafaré les lletres que m’enviïs
i en faré una flassada acolorida
–encara tinc aquella por del fred
que em recorre la pell a mossegades;
el fred que ve de dintre, de l’arrel
d’algun dolor ofegat que encara ignoro–.

Amb la tinta que en quedi, pintaré
grafits estranys per les parets del somni.
Així podré ofegar aquest buit de tu,
i el buit de mi i el de la terra molla
que sé vençuda sota els peus de fang,
que no m’aguanta.

Escriu-me, no t’oblidis del meu nom.
Quan ja no em quedi res on aferrar-me,
m’arrauliré a la panxa de les lletres
i em quedaré quieta, mentre espero
que em facin oblidar que no són res,
tret d’un miratge inútil que no em salva.
(Non si male nunc)

VIÑA DEL MAR

Et recordo d’un somni compassiu
que em torna a agombolar mentre reposes:
escales infinites, barriades
d’argila i de pa dur, infants descalços,
cimals atapeïts de cases grises
com penjolls de raïm,
encara més escales
i el mar estès als peus, com una estora.
És primavera al sud, octubre amable.
Tu hi ets, enmig de tot i al fons de tot,
desdibuixant-me els límits i acollint-me.

Suspesa en l’aire igual que ahir, igual
que els dies de dolor que ja no compto,
des de l’hivern del nord rescates, mare,
el tros de fe que et cal per convidar-me
a passejar pels cims avui mateix
–Viña del Mar als peus, l’enyor intacte–.

Ignoraré els camins de l’oceà
que separen la por d’aquests llençols
de la promesa dels cimals descalços
–dels barris infinits, de les escales
abocades al mar com un penjoll,
les cases de pa dur, els infants d’argila–,
i marxarem plegades cap al sud
algun matí de primavera amable.

(Non si male nunc)


ANIVERSARI

Avui, aniversari del dolor.

Destapo, doncs, una altra ampolla negra
i torno a encendre les espelmes còmplices.

És l’hora de l’enyor estèril, l’hora
de plorar els esquelets d’aquelles naus
que mai no es van cremar i que van deixar-nos
les estelles podrides
clavades al pulmó.

Enterrades en un pastís de cendres,
les espelmes esperen que les bufi
amb un poc menys d’agror que l’any passat.

Avui, però, els faig l’ullet
i les convido a beure vi calent
i a emborratxar-nos:

l’aniversari era ahir,
i no vaig recordar-me’n.
(Non si male nunc)



6 comentaris:

Sandra D,Roig ha dit...

Me'n van parlar d'ella fa poc, i no habia llegit res, moltes gràcies!
una abraçada.

Segona volta ha dit...

M'agrada molt, aquesta poeta. I el seu blog és un dels meus prefes!

Coralet

Marta ha dit...

La Sònia Moll escriu admirablement bé. Els seus poemes, reflexius i bells, em sacsegen, delicadament.

Mar ha dit...

M'agrada molt, podeu sentir el seus poemes de la seva veu al YouTube, quina maravilla...

Mar ha dit...

M'agrada molt, podeu sentir el seus poemes de la seva veu al YouTube, quina maravilla...

Jaume Capo ha dit...

Despuntarà i aniquilarà tants poetes que ara publiquen i els seus versos no diuen res. Amunt, Moll!