divendres, 1 d’octubre del 2010

Laura Dalmau, solstici poètic



Ben segur que moltes persones que escriuen i llegeixen blogs amb contingut literari coneixen l'obra de Laura Dalmau i les seves dèries literàries a través de la seva pàgina: És l'hora d'hissar els somnis. 



Laura Dalmau va néixer a El Masnou el novembre de 1970. És estudiant de Grau Llengua i Literatura Catalana a la Universitat Oberta de Catalunya. Està implicada en la promoció i difusió de la poesia i les activitats artístiques de la Vila de Gràcia. Els seus textos poètics han aparegut en diversos diaris i blocs. Ha estat inclosa en les publicacions col·lectives Erotisme som tu i jo (2007), La Catosfera Literària (2008) i Volen versos (2009).
Ha rebut els premis Margarita Wirsing Bordas (2007), XXXII Jocs Flors de Les Corts (2008), Grau Miró de Tanka (2008) i Rafael Safari de l’Alguer (Sardenya).
Actualment edita la pàgina web www.novembre1970.blogspot.com 

Pel mes de novembre es publicarà el seu primer poemari en solitari, Solsticis en minúscula, al qual pertanyen els dos primers poemes d'aquest breu recull.





La pell del meu cos

Jugo a fer equilibris pels racons del cos
més enllà de la imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s’adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d’estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l’estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Balba per les teves mans calentes
he esbrinat la por a dir dues paraules,
a estrafer el desig de la dolcesa.
I si se m’esborra el rastre?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida.

*

M’he empassat bocins
del teu xiscle en un desig
espès de secretes síl·labes.
Apropo els llavis.
El teu melic tremola,
inquiet,

dolç.

Crec que t’estimo.

*

Enllustrador                  
Els refrecs cauen sobre la roba estesa                 
del terrat. Amb la pell blanca ajup          
la sexualitat sense fils, a la vora de l’ampit.
Les heures s’aferren al codi genètic i                   
a la cremallera fatídica de la goma aràbiga.
El gran dic sec s’extravia massa prop
del llot, incloses totes les baules
que engoleixen la porta del terrat.
És l’autoservei per desfer-se dona

*

No sé ben bé d’on vens
ni l’oxigen que s’arremora
al teu cos. M’atanso a fora,
mig amagada, i compto.
Compto hores, olors, gestos,
músculs tous, desesperances,
males passades, entrepans de farina,
paraules mudes, tot el que no he fet,
i els relleus de l’adolescència
amb justa metàfora quan s’alça
el teu fotograma en forma d’erecció.

1 comentari:

Laura Dalmau ha dit...

La presentació serà el proper dia 1de desembre a dos quarts de vuit a la Llibreria Bertrand de Barcelona.
Salutacions poètiques!